L’ecosocialisme en la confluència d’esquerres

Article publicat a la revista Treball 

de: Neus Casajoana, Pau Noy, Lluís Torrens  

Data: 10 marzo 2016 

Els canvis que s’estan produint a la política del nostre país tenen tres grans escenaris: el primer és l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció i el desmantellament dels serveis públics; el segon és  la incapacitat dels partits de proposar una sortida viable i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi; i el tercer és la irrupció dels moviments-partits com Podem i plataformes locals, o les confluències, que han estat capaços de sintetitzar el rebuig i la indignació de la ciutadania, oferint alhora la possibilitat de visualitzar que el canvi ara és possible en tots els àmbits. Aquí rau la clau del seu èxit.
Ara, a al vista del gran èxit de En Comú Podem a les eleccions, hi ha sobre la taula una proposta per crear una nova força política d’esquerres. L’aposta de Podem per ocupar l’espai que històricament havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l’oportunitat a l’ecosocialisme de reivindicar el seu propi espai per aconseguir que la societat catalana torni a situar en primera línia els problemes ambientals. Des de fa uns anys les propostes “eco” semblen haver desaparegut de l’escena política, potser degut al pensament de què la crisi obliga a prioritzar els temes socials per sobre d’uns ambientals que ja resoldrem un cop superada la crisi econòmica. Aquesta visió és molt equivocada perquè la crisi social està íntimament lligada a la crisi climàtica i mediambiental. El denominador comú d’ambdues és el model basat en el creixement, el qual, primer, no aconsegueix créixer –per tant és un fracàs en el seu propòsit; segon, augmenta les desigualtats socials com mai s’havia vist; i tercer, amenaça la pròpia existència del l’ésser humà i la de les altres espècies.
El problema climàtic ens obliga a pensar en un futur amb proveïment exclusiu a partir de l’energia solar com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No va ser fins el 1850 que les societats industrials van començar a apropiar-se i consumir el gruix de les reserves energètiques fòssils del subsòl, amb el resultat d’un canvi climàtic i una forta contaminació a les ciutats, amb un nivell d’impacte sense precedents, posant en perill la pròpia espècie humana.
Per altra banda, el model de la II revolució tecnològica s’està esgotant, tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l’input energètic, els combustibles fòssils. El  rendiment del paquet tecnològic és decreixent i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. Per incrementar el creixement hem perseverat en una estratègia d’inundació de recursos financers, per aixecar unes noves inversions que acaben alimentant el canvi climàtic, però sense solucionar els problemes. A més, a diferència del que havia passat a Europa, la substitució de treball per capital-energia ha portat a què la creació d’ocupació neta de feina es redueixi a cada nova innovació tecnològica. I cada increment de sou pel que lluiten els treballadores comporta, a causa de la globalització, una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina.  La majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.
En paral·lel, el fenomen de la  financiarització de l’economia, la pressió del “capital” per desregular comerç i finances, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ha portat a Europa a un descomunal augment de la desigualtat. No han funcionat les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda i monetàries expansives. Fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer de què hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva. Tampoc des de les files de la vella socialdemocràcia s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles.
La crisi  en el model  de construcció de la Unió Europea fa més palès el seu dèficit democràtic i de manca de projecte social. Per això es fan  imprescindibles propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional com les de Varoufakis.
Front les no-solucions que hi ha sobre la taula, cal plantejar polítiques que a curt termini ajudin a combatre la desigualtat i l’exclusió del benestar d’una part molt important de la ciutadania, permetent alhora que participin amb dignitat dels processos democràtics i de canvi econòmic.
Les idees principals per fer-ho són acceptar que ecologia i economia són dues cares d’una mateixa entitat i que les solucions per resoldre els problemes d’unes i altres necessiten coherència. Resoldre el problema de l’atur i la precarietat laboral sense caure altre cop en l’error del creixement insostenible obliga a canviar d’estratègies i a incorporar nous concepte: la Renda Bàsica Universal, el repartiment del temps de treball, la sobirania alimentària energètica i una reforma fiscal ecològica, les propostes de l’ecosocialisme per aquest segle XXI.