Tot i els avenços i el discurs igualitari, la societat patriarcal perpetua els rols tradicionals d’home i dona
LARA BONILLA Barcelona
El masclisme, a la llar
El ritme del masclisme
Que aixequin la mà els masclistes de la sala. Ningú,
oi? Proclamar-se masclista és políticament incorrecte. Ningú ja no
qüestiona el dret de la dona a accedir al mercat laboral o a la
universitat. Dimarts se celebra el Dia Internacional de les Dones i les
lleis i la societat són avui teòricament igualitàries, però tot i els
avenços evidents, continuem sent una societat masclista. “El discurs és
igualitari però després no respon a la pràctica”, diu la sociòloga Sara
Moreno. Es reprodueixen models tradicionals. “Un dels problemes és que a
la generació filla de la democràcia se la va educar en un hipotètic
context d’igualtat però a casa es reproduïen els rols tradicionals
d’home i dona i això condiciona molt”, afegeix. Han desaparegut les
formes més evidents de masclisme -una dona ja no necessita el permís del
seu marit per obrir un compte bancari- però el masclisme agafa formes
més subtils. “Vivim en una societat patriarcal. El masclisme ha
suavitzat les formes per adaptar-se als nous temps i, en el fons, tots
som còmplices d’un sistema que perpetua aquestes actituds”, diu el
sociòleg i professor de la UdG Paco Abril. Repassem algunes de les
formes que adopta el neomasclisme.
Nens ‘guerrers’: eduquem diferent nenes i nens
Al costat de nous models masculins conviuen actituds molt masclistes
que, segons els sociòlegs, tenen el seu origen en la manera com eduquem
els nens i les nenes. “Des que neixen als nens se’ls segueix tractant
com els protagonistes i se’ls educa com a guerrers
i triomfadors que han de ser durs, i de la nena s’espera que sigui
tranquil·la, protectora i es porti bé”, apunta la sociòloga Marina
Subirats, que assegura que als tres anys els nens ja tenen adquirida la
jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes perquè la societat
així els hi ha transmès a través de diferències en el joc i les
joguines, els colors o els dibuixos. Elles, princeses Disney i color
rosa. Ells, superherois i color blau. “I a partir d’aquí, els masclismes
es van desenvolupant”, alerta Subirats, que assenyala el pati de
l’escola com un altre focus de micromasclisme, ja que s’ha imposat com a
únic model de joc la pràctica de l’esport en què el nen és el
protagonista. “Fins que no eduquem els nens i les nenes sense aquests
mandats de gènere, serà difícil canviar les coses, però primer hem de
transformar la societat; és un peix que es mossega la cua”, raona Abril.
No és només l’educació que reben a casa, és també el que veuen: dones
mestres a l’escola bressol i professors a la universitat.
Rols sexistes en les relacions adolescents
Què ha passat perquè hi hagi adolescents que reprodueixin en les seves
relacions actituds com la gelosia, el control o la possessió? “Això
-opina Sara Moreno- no es pot desvincular d’una societat de consum que
dóna missatges masclistes i que hipersexualitza el cos de la dona”. Les
pel·lícules, les cançons i alguns programes televisius reprodueixen
relacions desiguals entre home i dona en què es potencia la imatge de
dona sexi i provocativa i d’home fort i mascle.
“Els
nois segueixen creient en la masculinitat agressiva i potent que recorre
a l’extrem i a la violència per reafirmar-se”, diuen Margarita Petit i
Montse Prat, autores de l’estudi Prevenció de la violència de gènere en l’adolescència.
L’amor romàntic i els estereotips “posen les bases per instaurar una
relació d’abús i submissió que acabarà en violència”, sostenen. Un terç
dels joves pensen que és normal que ells controlin les seves parelles, i
el mòbil i les noves tecnologies es posen al servei del masclisme.
Els micromasclismes de la vida quotidiana
Anar a un concessionari i que el venedor s’adreci majoritàriament a
l’home o demanar una cervesa i un refresc i que s’assumeixi que la
cervesa és per a l’home. La vida quotidiana és plena del que s’anomena
micromasclisme, actituds gairebé imperceptibles que hem acceptat com a
normals. El llenguatge quotidià és ple d’expressions masclistes, però
també l’imaginari col·lectiu. Els joves reconeixen que un noi que lliga
està ben valorat mentre que a una dona se la considera una fresca. ¿I
quants homes no han compartit en els grups de WhatsApp vídeos o acudits
sexistes mentre pensen que ells són d’allò més igualitaris?
“Vivim en un context en què té més valor el que és construït com a
masculí per sobre del que és construït com a femení, i aquest és
l’origen dels micromasclismes”, raona Moreno, que apunta que si existeix
el micromasclisme és perquè la feina es distribueix de forma
“desigual”: “La remunerada és responsabilitat principal de l’home, i la
domèstica i de cura, de la dona”.
L’arribada dels fills, font de desigualtat
Les parelles joves són teòricament igualitàries fins que arriben els
fills. Llavors és quan es tradicionalitzen. En parelles sense fills els
homes assumeixen una part important de les feines de casa -tot un avenç
respecte de generacions anteriors- però a mesura que la càrrega familiar
augmenta i les responsabilitats professionals també, ells donen
prioritat al vessant laboral, conclou l’estudi Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya.
“No és com abans, que els homes no entraven ni a la cuina. Ara hi
entren però un «què vols que faci?» és molt diferent a ocupar-se
realment de l’organització de la llar”, diu Subirats. En la majoria de
parelles estudiades, els homes es conformen amb el rol de cuidador
secundari i argumenten que no agafen excedències ni reduccions de
jornada perquè els penalitzaria en la seva carrera professional (i a la
dona, no?), no està ben vist a l’empresa o no volen reduir ingressos. A
vegades, la decisió pot semblar racional: qui es redueix la jornada és
qui té un sou inferior. Però la pregunta clau, segons Moreno, és: per
què cobra menys, la dona?
Maternitat intensiva: dones que no deleguen
Així com hi ha moltes formes de ser pare també hi ha molts tipus de
maternitat, i hi ha dones que estan convertint la maternitat en una
qüestió “identitària” que “dificulta la implicació dels pares i reforça
els rols de gènere”, diu Moreno. És un espai en què la dona vol
conservar el protagonisme. Elles assumeixen que “cuidaran els fills més
bé que ningú i no deixen espai a l’home”, indica Abril. I homes que, per
comoditat, ho accepten: “Ella ho fa millor”. Si el canvi és només
individual, però no social, la mare pot sentir-se culpable si cedeix a
l’home tot el pes de la criança. No està ben vist. En canvi, a ells no
se’ls qüestiona que passin moltes hores a la feina.
Noves masculinitats: pares compromesos
No obstant, també han sorgit moviments que reivindiquen una nova
masculinitat. Però amb permisos de paternitat de 15 dies no ho tenen
fàcil. “La societat no facilita que es dediquin a la cura dels fills”,
apunta Abril. El masclisme ha atribuït als pares només la
responsabilitat de ser proveïdors i molts s’han perdut l’experiència de
participar plenament en el desenvolupament dels fills i se n’han
desvinculat emocionalment. Això explicaria que tant nois com noies
diguin que tenen més bona comunicació amb la mare, cosa que reafirma el
rol de mare cuidadora i pare poc predisposat al diàleg. Calen nous
referents paternals perquè són la clau per configurar el concepte d’home
en generacions futures, ja que els nens reproduiran el que vegin a
casa. I aquest és el camí cap a una societat més igualitària.
Contingut relacionat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada