Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Un nou model econòmic sostenible i estacionari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Un nou model econòmic sostenible i estacionari. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de juny del 2013

Antonio Turiel. Per què aquesta crisi no acabarà mai

Resum de la conferència  d'Antonio Turiel a la seu d'ICV el 8/6/2013 dins la jornada de formació "Un nou model econòmic sostenible i estacionari"

Podeu seguir el Power Point de la conferència en el següent enllaç:

 Oil Crash. Antonio Turiel 

Blocs de referència : 

http://oilcrash.net    http://crashoil.blogspot.com   


“Per què aquesta crisi no acabarà mai”                                                                                                                   

Defineix l’energia, com capacitat per fer treball.

Les fonts d’energia actuals:

Ø   Hidrocarburs. El petroli es la font bàsica al mon d’Occident.
Ø   Gas natural, de la mateixa extracció dels hidrocarburs.
Ø   Carbó, per centrals elèctriques (combustió, turbina, generador, cicle combinat,.)
Ø   Altre forma d’energia, no font, es la electricitat.

El consum mundial es de 570 Exajulios (amb 18 zeros), 
Per donar idea de la magnitud de la xifra, tradueix en un equivalent  a través del consum per habitant de 1.800 w, es a dir la energia que produiria uns 25 homes esclaus, per persona i dia.
Per altre part, representa 1/10.000 de l’energia que ens arriba del sol.
La Potencia mitja equivalent és de 18 TW, és a dir 2.000w per persona al planeta.
Sabent que 1 home = 100 wats, surt la equivalència anterior de la energia dels 25 homes esclaus.

Per un PIB al període 1971-1980    de 20.000 $ ; de 1981-1990  puja a 30.000 $ i de 1990-2002 a 43.000 $,  es demostra la evidencia :   
                  D   consum  energia --------> D  creixement

El augment del PIB, comporta l’augment de consum d’energia.

Actualment el plantejament es de l’esgotament de les fonts d’energia principal com els hidrocarburs que representen el 50 % del consum mundial.

A l’Informe del l'AIE (Agència Internacional de l'Energia) de 2012, es manifesta la problemàtica del zenit del petroli.
Des dels anys vuitanta del segle passat, al món es consumeix més petroli del que se'n descobreix. La relació és, aproximadament, de quatre a un.

Si bé el percentatge que representa el petroli sobre el total de consum d'energia primària al món s'ha anat reduint en els darrers anys (el 1973 representava el 46%, mentre que ara és del 35%, aproximadament), la demanda d'aquest recurs energètic no ha deixat d'augmentar (85 a 90 milions de barrils diaris, actualment, amb un creixement d'un 1% anual).

L'emergència econòmica de països com la Xina o l'Índia ha fet del petroli una font d'energia encara més cobejada mundialment.

A Espanya, país amb dependència energètica elevada, amb el consum del 50 % en petroli dins les fons d’energia, estem a la fi del creixement, agreujat per l’endeutament.

El comportament del mercat del petroli mundialment, es reflexa per la elasticitat de la seva producció. Te dos regímens:
A. fins 2004, te un comportament elàstic, es a dir si pugen els preus, augmenta la producció. De 2005, endavant es inelàstic. Encara que pugi molt el preu, la producció oscil·la poc.   

Al analitzar les fonts d’energia i en especial del petroli, hem de tenir en compte un factor important: LA TAXA DE RETORN ENREGÈTIC (TRE), doncs per obtenir energia, s’ha d’invertir energia.
                        
TRE  = Energia produïda / energia consumida

La ona un índex de la energia que es consumeix en produir-la i la energia obtinguda.
   Si l’índex es inferior a 1, la energia obtinguda no es font d’energia, perdem energia per produir-la.
   Si l’índex es 1, es poca la energia produïda.
   Amb un TRE, superior a 2, es considerada apta. 

Les societats estructurades, al llarg de la història tenen una energia TRE > 10 com la base de estabilitat.

 El Pick Oil, o zenit de la producció del petroli, ara ja es reconeix que som en ell i per tant no es poden explotar els jaciments constant i indefinidament.


Es manifesta la diferència entre la oferta i la demanda, que hauria de cobrir-se amb projectes d’explotació de nous jaciments petrolífers ara desconeguts, com mínim del 11% per 2015, i un 33% per 2020.

En aquest moment la producció dels hidrocarburs, prové de la exploració d’aigües profundes (recordem l’accident del golf de Mèxic), amb la consegüent crisi ecològica que provoquen.
Per tant, com sense energia no hi ha creixement  econòmic, no convé enganyar-se en les expectatives immediates de les energies alternatives.

El gas, com el carbó, l’urani o el petroli, tenen el seu zenit a prop i son insuficients per la exagerada demanda d’energia a Occident.

El zenit del petroli s’amagava a 2005. En els recents Informes a 2012, els EEUU  admeten un zenit per 2015, i ho donen per entès (a 2030, el 33’1 % de les EP).
El zenit del carbó, per 2020 representarà el 30’3 % del Energia del Planeta, del que serà incapaç i crearà un col·lapse, malgrat les reserves de carbó, siguin per uns 200 anys.
El gas, representa a 2010, el 23’ 7 % de la EP i el seu zenit a 2030. El zenit del urani, es calcula per 2020 i representa el 4’9 % de la EP. Per tant, pels voltants de 2020, es produeix el zenit de les quatre principals fonts d’energies.
 
Col·lapse catabòlic, doncs no es pot produir creixement suficient per pagar l’endeutament existent, ni reduir l’atur, amb el nostre sistema econòmic.

Adjunt el gràfic dels països més dependents dels hidrocarburs .



El petroli era una reserva d’energia, acumulada d’algues en descomposició en milions d’anys.  Ara s’exploten jaciments en zones difícils i de pitjor qualitat.

La corba de Hubbert, (Marit King Hubbert), als anys cinquanta observa que cada jaciment explotat en el temps, la extracció es cada cop mes difícil tècnicament, més cara i inevitablement decau. Així, en el tram ascendent , el petroli es abundant, de més bona qualitat i barat d’obtenir, en el tram descendent, es més escàs, costós i de pitjor qualitat. 

Aquesta corba te forma de campana, amb un punt d’inflexió (peak oil) en el que la meitat del cru recuperable ha estat bombat. Després descendeix ràpidament. Als anys cinquanta a EUA, aleshores primer productor mundial de cru, va estimar arribaria el punt d’inflexió cap als anys 1970, el que van rebre molt escèptics els economistes i polítics aleshores, però va ser exactament el que va succeir un cop passat el 1970, i l’extracció va entrar en declivi. S’ha perdut la capacitat de substituir els fluxos de petroli, per l’esgotament del petroli.

Projecció de la producció mundial de petroli”  Hubbert el 1971

El zenit real de l'extracció de petroli i diferents pronòstics:

La ASPO, situa el Pick-oil a 2010, amb 87 milions de barrils diaris. Però, els cinc principals productors de petroli, ja han arribat al pick-oil. Països tradicionalment exportadors, com Gran Bretanya, Argentina,.. a partir de 2005 han d’importar, per l’augment del consum intern i per la reducció del rendiment propi de la explotació. El descobriment de nous jaciments, ni les noves tecnologies, no poden revertir aquesta situació. Els EUA calculen el zenit abans de 2030.

Cal recerca i la innovació, a més d’estalvi i eficiència, energies renovables, diversificació,... són conceptes que caracteritzaran el sistema energètic mundial futur.

Els biocombustibles, obtinguts de matèria orgànica d’origen biològic, son de baix rendiment energètic i al ser de olis vegetals com matèria prima, entra en competència amb els productes alimentaris.

L’hidrogen, es utilitzable en motors convencionals de combustió interna i es baix d’emissions i te la facilitat de possibilitat d’emmagatzemar l’hidrogen líquid. Te limitacions tècniques i ineficiència termodinàmica i potencial del motor.

El carbó guanyarà importància, per ser un dels recursos més immediats que tenim a l’abast. Motiu pel que molts països l’estan recuperant, entre d’altres Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. Representa el 26 % del consum energètic, que a l’Àsia arriba a un 55 %. Malgrat tot, no fora una bona opció, incrementar en excés aquest recurs, doncs es vol continuar satisfent la demanda de consum energètic per un recurs d’origen fòssil. Hem de tenir en compte, la gran contaminació que produeix al planeta la energia produïda amb l’ajut del carbó, doncs en el procés fa una gran emissió de sofre i altres derivats, enormement tòxics pel territori i el canvi climàtic.

De l’estudi presentat al Congrés Internacional de l’ASPO a Barcelona, octubre 2010, es recull com diu el conferenciant aquestes conclusions, recollides també per ICAEN (Inst. Català d’Energies).

Cal saber també que el sector transport  consumeix el 55 % del petroli a Catalunya El transport genera, a més, una quarta part dels gasos d'efecte hivernacle..

Les energies renovables, regulades en el Plan de Energías Renovables 2005-2010 del Govern espanyol, va preveure un objectiu de potència fotovoltaica de 400 MW (el pla anterior era de 150 MW), que van ser de mes creixement del esperat, doncs a l’agost de 2007, arribaven al 85 % del previst a 2010 i a maig 2008 eren de 1000 MW.  Aquest creixement es en part especulatiu i no obeeix als preus de mercat, encarint el cost, regulat pel preu de subhasta del preu a nuclear i cicle combinat, que creen al nostre país, un excés de producció energètica important, però cara i insostenible.

Es fa un esment de la energia Hidràulica, representa el 6’4 % Energia Planetaria EP. La energia Eòlica, molt implantada al nostre país, pero sols 1 TW (Terawait), el 1 % de EP. La Fotovoltàica, tot i plaques d’eficiència del 33 %, es insuficient per abastar l’alta demanda, amb el 4’5 % TW de EP,(la solar de concertació).  Altres com: la Geotèrmica, la marea-moriu,.. es calculen en Mw, doncs no arriben a Tw al planeta, i tenen una eficiència limitada i complementària.           

 J.Ramon Barricarte


[1]  Veure Inst. Català D’Energia, a la Revista Cultura Energètica, de gener 2009 “El zenit d’un model energètic”.


dijous, 6 de juny del 2013

El per què i el com de la nostra proposta. Resum

Estem en un situació d’emergència social a la que hem arribat després d’un cicle de creixement econòmic desbocat que va anar acompanyat d’una desfiscalització de l’economia per acomodar-la a les necessitats de la bombolla immobiliària. Punxada la bombolla, l’enfonsament de la construcció i de tota la industria i serveis derivats i l'enfonsament del sector financer ens han portat a una situació sense precedents i, el que és pitjor, sense esperança ni a curt ni a mig termini de redreçament.  I ara, els retalls del sector públic (primer sector econòmic en llocs de treball) amenacen amb acabar amb l’estat del benestar que s'havia anat desenvolupant.


 L’atur i les reduccions de sous estan fent que les rendes de les llars hagin caigut en termes reals per sota dels valors de fa una dècada


Font: INE


El repartiment de les rendes generades d’ençà la crisi  també ha perjudicat fortament a les del treball

            
Font: INE amb metodologia Eurostat
I com a conseqüència l’increment de l’atur i la reducció de la renda han provocat que la taxa de risc de pobresa i exclusió social hagi crescut molt, excepte per a la gent més gran, no afectada per l’atur: 

Font: INE amb metodologia Eurostat

I aquesta estadística amaga a més que estan funcionant com mai la solidaritat familiar i les transferències intergeneracionals d’avis i pares a fills i néts.  Si bé alleugen la situació de pobresa de la gent jove, a la vegada és possible que la pobresa en realitat s’estigui estenent en conjunt a grups familiars més amplis  degut a aquesta redistribució de la renda.

A més, la crisi s’està repartint de manera molt desigual, afectant més a joves, a persones amb pocs estudis i a immigrant.  L’any 2011 ens vàrem convertir en el país  amb més desigualtat social d’Europa


Espanya, i Catalunya amb més duresa encara,  presenta uns nivells de desigualtat màxims en relació als països i regions europeus de similar nivell de renda per càpita.

A tall d’exemple, la desigualtat a Barcelona ciutat s’ha doblat. La diferència de renda en base 100  entre el barri més ric (Pedralbes) i el més pobre (Can Peguera) va passar de 3,7 vegades el 2008 (194,7 vs 52,8) a 7,1 vegades el  2011 (241,5 vs 34,0). Els rics han passat a ser més rics i els pobres més pobres.

Però les empreses tampoc van bé i no podem pensar en que una estratègia de reactivació de la demanda per la simple via de la pujada de sous i l’encariment dels costos laborals donaria resultats positius


Font: Consejo General del Poder Judicial

Les dades de les centrals de balanços del banc d'Espanya mostren unes caigudes de la rendibilitat empresarial  elevades, en especial per a les pimes i empreses enfocades al mercat domèstic. I per primera vegada en molts anys hi ha simultàniament  més baixes que altes tant en el registre d'empreses com en el d'autònoms.

Des de fa un temps s’ha acceptat de manera general que les polítiques d’austeritat no funcionen, conseqüència de que els multiplicadors econòmics  en temps de crisi són molt més alts del que el pensament econòmic imperant imposava i per tant els retalls empitjoren la situació.  Però no sembla que hi hagi ni la voluntat ni la capacitat política per redreçar les actuals polítiques econòmiques, que passarien per un replantejament total del paper del Banc Central Europeu i de la gestió de l’endeutament públic i privat, per fer de veritat un new deal verd i social a escala europea  i per una harmonització fiscal i una política de transferències fiscals entre països que compensi els permanents desequilibris exteriors entre nord i sud i no obligui a un dumping fiscal ni en una race-to-the bottom per a la reducció de costos laborals per ajustar la competitivitat i fer front a la globalització.  

Es més, estem convençuts que si canviessin les polítiques macroeconòmiques, la incapacitat demostrada pels partits polítics majoritaris fins ara a Espanya i a Catalunya per proposar un nou model productiu ens tornaria a escenaris de creixement basats en el totxo,  el sobreconsum energètic, la sobreexplotació de matèries primeres i del  territori,  i tot en un estat “low-cost” i sotmès als poders financers i oligopòlics que atregui capitals i “talents” especuladors.  Sota sigles dispars, la ideologia econòmica de base d’aquests partits és la mateixa: creure en la bondat intrínseca dels mercats i la globalització i en que el progrés social s’assoleix no per la redistribució de les rendes i riqueses que hi ha sinó mitjançant que els rics es facin més rics  i les seves engrunes serveixin per fer prosperar els pobres. Clarament, aquest model no funciona, ja que el sistema només creix gràcies a que les desigualtats es compensen amb més endeutament i així poder continuar alimentant la demanda, fins que el sistema esclata, com ha passat en l'actual crisi.

És per això que proposem un canvi radical d’enfocament de la sortida de la crisi, ja no fonamentat en el creixement per sobre de tot sino en assolir  un pacte social acompanyat de les modificacions normatives necessàries que implanti les quatres mesures  següents, compostes d’objectius i accions, de manera simultània i progressiva per avançar cap una economia estacionària i sostenible tant financerament, com socialment  i ecològicament.


Primer objectiu: repartir el treball per incrementar els nivells d'ocupació i reduir l'atur a nivells acceptables.

Acceptant que en la nostra societat el treball remunerat és la forma més important d’inclusió social i de progrés personal, estem d’acord en que cal assolir els objectius de l’estratègia 2020 de la UE de que al menys el 75 % de la població en edat de treball tingui una feina estable.

Acció proposada: reduir la jornada laboral un 15 % tant a temps parcial com complerta i generar llocs de treball equivalents a temps parcial per ocupar el màxim de persones i convergir en taxes d’atur amb els països amb taxes més baixes.

Acció proposada: mantenir els sous per hora treballada per no encarir els costos laborals. I donat que el nous treballs generats poden ser d’una menor retribució per qüestions d’antiguitat o qualificació, permetrà  compensar una eventual baixada de la productivitat o que els sous es rebaixin lleugerament menys que el temps de treball sense que hagi de suposar un creixement global dels costos laborals.

Acció proposada: compactar les jornades laborals a quatre dies o menys setmanals.

Acció proposada: Caldrà multiplicar les polítiques actives d’ocupació, formació, reciclatge professional  i inserció per garantir la correcta readequació de l'actual mà d'obra en atur per a que pugui ocupar les feines que es creïn en aquest procés i garantir que no es perd productivitat de manera significativa en el procés.

Objectiu addicional a la primera proposta: no obstant les mesures anteriors per eliminar l'atur,  la sostenibilitat del sistema de pensions públiques  s’haurà d’assolir mitjançant un increment  de la recaptació per la via de l'eliminació de les deduccions a les cotitzacions, de l'increment de les cotitzacions i impostos (per exemple destopant les bases màximes de cotitzacio) i per la via de l'increment net d'hores treballades (creació d'ocupació neta en termes d'hores treballades totals  en sectors de l'estat del benestar i l'economia sostenible preferentment), així com la convergència en productivitat amb els països més avançats.

Segon objectiu: establir una renda bàsica de ciutadania universal que faci que tothom tingui uns ingressos incondicionats mínims i estables en el temps. La renda bàsica es pot interpretar com un dividend social de tot els actius físics i intangibles acumulats per les generacions anteriors i que es socialitzen de manera equitativa entre tots els ciutadans. La renda bàsica, com a evolució de la renda garantida de ciutadania, empodera als ciutadans davant la necessitat de treballar a qualsevol preu per subsistir i evita la trampa de la pobresa i redueix els incentius al treball submergit. La recurrència d’ingressos genera guanys incalculables de llibertat: afavoreix la gestió del cicle vital personal,  l’emprenedoria i  elimina l’exclusió financera i a la vivenda. Una societat en plena ocupació i amb ingressos garantits és una societat molt més cohesionada socialment, i més defensora dels drets dels treballadors que una en estat de shock, com la paradoxa del poble de Marienthal demostrà. Quan pitjor millor nomñes ha funcionat unes poques vegades a la històri.a 

Acció: la renda bàsica s'establirà al voltant dels indicadors de la OCDE per al llindar de la pobresa (60 % de la renda mediana de les llars) i podrà calcular-se mitjançant una quantitat per adult, una quantitat per  menor d'edat i una quantitat opcional per llar o segons adults. La renda bàsica es donarà a tots els residents amb un mínim d’antiguitat.

Tercer objectiu: finançar la RB amb una nova fiscalitat més progressiva que l'actual

Acció: establir un tipus únic o progressiu sobre totes les rendes del IRPF i eventualment destopant les bases de cotització a la Seguretat Social que faci que les rendes més baixes i mitjanes  tinguin més ingressos nets que en l'actualitat, tot i la reducció de la jornada laboral.

Acció: Analitzar mesures alternatives com pagar una part de la RB mitjançant moneda complementària amb oxidació (perd valor de manera regular i preestablerta amb el temps).

Quart objectiu: establir una contribució per al bé comú en forma d'hores de treball no remunerades que puguin fer totes les persones en edat de treballar aptes. El treball per al bé comú és una contribució voluntària a les necessitats  socials i ambientals de la societat sota el principi de cadascú segons les seves possibilitats. Els treballs a realitzar no tenen com a objectiu substituir feines remunerades sinó suplir les mancances dels serveis públics que no es poden finançar i corregir situacions personals inequitatives (per exemple cura de familiars dependents que ara carreguen sobre els familiars més propers), per repartir feines desagradables de manera més justa i per reforçar el sentiment de col·lectivitat més enllà del treball remunerat i el pagament d’impostos.  

Acció:  les hores pel bé comú dependran inversament de la jornada laboral que desenvolupin i es faran en serveis coordinats per l’administració pública amb les entitats del tercer sector. La gestió de les hores pel bé comú es farà mitjançant la creació de comptes individuals electrònics d’hores realitzades gestionats de manera eficient.

Variant: es permetrà renunciar a contribuir per al bé comú a canvi de renunciar  a la renda bàsica

El potencial del treball pel bé comú és enorme, en aquest quadre fem una simulació dels llocs de treball equivalents en cas d’una dedicació de 1,2 o 3 setmanals en funció de l’activitat laboral que es tingui. 


Font: Elaboració pròpia amb dades INE

Qüestions complementàries però indeslligables de les propostes anteriors.

No s’ha de desmantellar, ans al contrari, cal reforçar la regulació laboral  i millorar-la sobre aspectes com el salari mínim, les condicions de treball, la negociació, la causalitat en l’acomiadament i cal implementar la participació efectiva dels treballadors en els òrgans de direcció o cogestió de les empreses (seguint i millorant els models nòrdic i alemany). El paper dels sindicats serà crucial per garantir que la implantació del model es fa de manera correcta i sense perdre drets. I s'haurà d'impulsar una transformació del model de governança de les grans corporacions, que les incentivi a ser socialment responsables i a vetllar per totes les parts interessades i deixar de banda els interessos especulatius curt-terministes. 

Convergir amb Europa en estat del benestar i resiliència econòmica i social a les crisis. Això equival a convergir-hi en ingressos i en despeses socials. Pel que fa als ingressos, cal una nova fiscalitat ambiental, sobre les grans empreses i monopolis, sobre les plusvàlues especulatives i sobre la riquesa (patrimoni i successions) i una lluita molt més decidida contra el frau  i els paradisos fiscals. Cal una tributació i un sistema financer que desincentivi l’enriquiment que vagi contra la col·lectivitat i incentivi l’emprenedoria innovadora, social i agosarada que faci millorar a la comunitat.  

Pel que fa a les despeses, la RB no elimina cap dret. Al contrari: s’ha de garantir la gratuïtat real de l’ensenyament primari i secundari  i l’equitat en l’accés a la universitat. Cal invertir més recursos en educació, recerca i innovació per garantir-ne la qualitat i els resultats. Cal garantir una sanitat gratuïta i de qualitat, però també amb una corresponsabilització del ciutadà de la seva salut. Cal un suport molt més potent a les polítiques equitatives d’atenció a la cura de nens i gent gran i dependent. I cal establir un gran parc d’habitatge  públic com a eina fonamental per regular un mercat que afecta a un dret fonamental i garantir un  accés a l’habitatge assequible i digne.

I en aquesta línia caldrà no tan sols repartir sinó potenciar la creació de nous llocs de treball en l’economia verda, els serveis de l’estat del benestar, l’educació, la cultura i la R+D+i. Els nous llocs de treball, l’increment de la productivitat  derivat de la reducció de la dependència energètica i un millor repartiment de la riquesa faran que el sistema de pensions recuperi la sostenibilitat.

I s’haurà de potenciar com  agents líders d’aquesta transformació a l’economia social, solidària  i alternativa, incloses les monedes complementàries i la banca ètica. Es farà créixer la producció i el consum de proximitat i per tant els fluxos de béns circulars i estacionaris.

En resum, la situació de crisi i desesperança actual no ens ha d’impedir  veure que ja  tenim prou riquesa i renda per a que ningú passi privacions i tothom pugui portar a terme el seu projecte vital. I sense necessitat d’entrar en una nova dinàmica creixentista i intensiva en el consum de materials i energia. Ara cal prioritzar , i és possible fer-ho, el benestar de les persones i la sostenibilitat del planeta per davant dels interessos d'una part i canviar cap un nou model.


Juny 2013





dimecres, 5 de juny del 2013

Una nova fiscalitat per a la renda bàsica

El cost  i el finançament d’una renda bàsica de ciutadania

És factible pagar una renda bàsica (RB) de ciutadania o universal incondicionada ?  En primer lloc caldria decidir quina és la quantitat de renda que s’hauria de percebre.  Una proposta raonable és aquella que garanteix estar per sobre del  llindar de la pobresa segons es calcula per sistemes internacionalment acceptats per fer comparacions de desigualtats.  La mesura més comuna és el  60 % de la renda mediana de les llars, equivalent a Catalunya  a 17.170 euros el 2011 per a una llar de dos adults i dos menors. Donat que les llars tenen una despesa fixa mínima, l’OCDE proposa un sistema de càlcul basat en que el primer adult computa un 100 %, els següents adults el 50 % cadascun  i els menors d’edat un 30 % cadascun.  Seguint aquests càlculs un adult sol se’l considerà el 2011  per sota del llindar de la pobresa si va tenir  ingressos nets menors de 8.176 euros anuals. Es una xifra lleugerament superior a la que proposa la Iniciativa Legislativa Popular per a la Renda Garantida de Ciutadania (7.967 euros), tot i que aquesta calcula els següents individus, tan  adults com menors, al 70 % del primer.

Amb dades estimades  del nombre  i mida de les llars a Catalunya, el cost d’una renda bàsica universal  d’aquesta quantitat per a cada resident a Catalunya estaria al voltant dels 43.000 milions d’euros anuals.
Com es pot pagar ?  La proposta més senzilla es basa en dues fonts de finançament fonamentals, l’impost sobre la renda de les persones físiques per una banda i els estalvis en prestacions i subsidis públics (com l’atur i les pensions) que estiguin per sota de la renda bàsica.

Seguint la metodologia  dels investigadors de la xarxa per a la renda bàsica de la Universitat de Barcelona per calcular la factibilitat d’una RB a Catalunya que es va fer amb dades del 2005 i actualitzada al 2010, es calcula que els estalvis en pensions i subsidis poden estar al voltant dels 16.000 milions d’euros, fonamentalment en la part de  les pensions i del subsidi d’atur que estan per sota de la RB. Aquest estalvi es pot interpretar  de dues maneres:  com a substitució  de la renda bàsica per altres rendes públiques o a la inversa. En tot cas la RB ha de garantir que després de la seva aplicació els ingressos nets d’impostos dels receptors de pensions o subsidis públics no seran menors als actuals, al menys per a les rendes baixes i mitjanes i que tothom que percebi ingressos inferiors a la RB passarà a percebre la RB.

Per altra banda, la nova fiscalitat sobre el IRPF ha de obtenir com a mínim els mateixos ingressos que va recaptar per a que continuïn finançant la resta de despeses publiques (educació, salut, serveis públics essencials, etc.).  A  Catalunya, l’any 2010, l’IRPF va recaptar uns 14.000 milions d’euros.

En resum, una nova fiscalitat que hagués permès sufragar una renda bàsica hauria d'haver generat 43.000 milions d’euros addicionals menys 16.000 milions d’estalvis, uns 27.000 milions d’euros. 

Donat que la base imposable de les rendes subjectes a IRPF  el 2010 a Catalunya va estar al voltant dels 103.000 milions d’euros el 2010, i que el total de  recaptació a assolir són  41.000 milions  (27.000 milions de la RB neta d’estalvis i 14.000 de la recaptació que ja es tenia),  un sistema d’imposició simple seria implantar un tipus únic sobre totes les rendes i sense deduccions ni reduccions al voltant del 40 % .  Òbviament aquest tipus podria ser modulat bé de manera més progressiva (amb tipus creixents en funció de la renda), bé mantenint certa discriminació positiva en favor de les rendes del capital com fins ara.  No obstant, com veurem més endavant, no cal patir per la progressivitat d’un  sistema amb tipus únic: la combinació de RB + tipus únic dóna un nivell de progressivitat  igual o més elevat que l’actual.

De fet, un model de RB + IRPF amb aquest tipus únic fa que totes les rendes baixes i mitjanes millorin (la seva renda disponible després d’impostos i la RB creix) i només les rendes més elevades paguen més, i sempre en funció de la mida de la llar (perjudica més als solters o parelles treballadores sense fills). Aquesta fiscalitat també resulta en una reducció significativa de tots els indicadors de desigualtat;  però el resultat més important és que elimina de cop la pobresa: tothom passa a estar per sobre del llindar.

La combinació repartiment del treball,  renda bàsica i nova fiscalitat.

Quin efecte tindria sobre les rendes disponibles  la triple combinació reducció de treball i del sou d’un 15 %,  una renda bàsica al llindar de la pobresa i una nova fiscalitat a tipus únic al voltant del 40 % ?.

Òbviament per als individus sense ingressos o molt baixos el guany és molt gran. Però mitjançant les simulacions podem estimar que per a la majoria d’individus el nou model és superior  tot i perdre un 15 % dels ingressos directes pel sou.  Així, per a un individu amb un fill, si els seus ingressos estan per sota dels 31.000 euros  bruts anuals abans de l’aplicació de les tres mesures, els seus ingressos nets seran superiors. Només el 20 %  de declaracions de renda del 2010 a Catalunya van declarar rendes per sobre d’aquesta xifra. Algunes simulacions  del nou model ens donen que en funció de la mida de la llar i de si treballen o no tots els seus membres, les decil·les  guanyadores oscil·len entre el 30 i el 98 % de les rendes, amb un promig del 65 % de llars actuals declarants guanyadores, i  un 10 %  més amb pèrdues inferiors als 1.000 euros anuals. Però caldria afegir-hi a més les llars i individus sense ingressos. 


 Veiem un exemple d’un individu solter mileurista i un de mig mileurista amb el tipus actuals del IRPF  i amb la nova proposta:


Resumint, la proposta completa assoleix:

  • l’eliminació de l’atur involuntari
  • l’eliminació de la pobresa
  • una  fiscalitat més progressiva  i amb un tipus marginal per a les rendes més altes susbtancialment inferior a l’actual que no desincentiva atraure talent com els tipus actuals
  • una reducció  dràstica de les desigualtats


Qüestions addicionals

És progressiu un tipus únic sobre el IRPF ?. 

Combinat amb la RB sí, i de fet ho és més que l’IRPF actual. En la gràfica següent calculem la tributació  per a un solter sota 5 càlculs:

  1. Tipus mig del IRPF  2010 per nivells de rendiments  promig de cada decil·la
  2. Idem a (1) afegint les cotitzacions  a la Seguretat Social (quotes del treballador i de l’empresa). Es un indicador de la càrrega fiscal  total del treball
  3. Tipus mig amb proposta de RB + IRPF a tipus únic del 40 %
  4. Idem (3) afegint-hi les cotitzacions actuals a la Seguretat Social
  5. Idem (4) però destopant les  bases màximes de cotitzacions a la Seguretat Social, com fan la majoria de països
L     L'eix horitzontal comença a la decila 20 % per una renda de 9.770 euros anuals (o sigui és la renda mitjana dels declarants situats entre el 10 % i el 20 % més baix). L'eix vertical indica el tipus o tributació net de RB i comença en -50 % perque les rendes més baixes que perceben una RB tributarien negativament (tindrien un ingrès). La decila 10 % encara dona resultats més negatius. 

Els resultats mostren una major progressivitat del nou model (el tipus és negatiu per  a les rendes baixes  i les més altes acaben per sobre dels tipus actuals).  Cal destacar la darrera  variant de destopar la seguretat social  (per l’any 2013 les retribucions del treball per sobre de 41.108 euros cotitzen zero)  que permetria mantenir la progressivitat en les rendes altes (l’actual model es torna regressiu) i generaria una recaptació addicional que permetria rebaixar fins a tres punts el tipus únic.

Quines altres alternatives hi ha per finançar la RB ?

En aquests moments l’economia espanyola i catalana pateixen d’un dèficit en els comptes públics fruit bàsicament d’una mancança d’ingressos estructural (per la configuració pro-construcció del sistema fiscal i l’elevat grau de frau) i conjuntural (per la crisi). La pressió fiscal, els ingressos públics provinents d’impostos i taxes en termes de PIB,  és vuit punts percentuals inferiors a la mitjana europea (i recordem que la renda per càpita espanyola està al voltant de la mitjana  europea i la catalana 16 punts per sobre). Per tant pensem   que prioritàriament els nous ingressos fiscals per la reforma del sistema impositiu i per la lluita contra el frau  haurien de servir per reduir aquesta diferència amb Europa, per reduir el dèficit públic i per convergir en despesa social amb Europa (a Espanya estem 5 punts per sota i a Catalunya encara pitjor).

 Les línies de convergència amb Europa en imposició són clares:  eliminar els nínxols fiscals al IRPF (com l’estimació objectiva o per mòduls) al Impost de Societats (les deduccions que fan que les grans empreses paguin menor tipus efectiu que les pimes), tributació de les plusvàlues especulatives que les desincentivi, impostos de patrimoni i sucessions o sobre la propietat, destopall de la Seguretat Social per sobre dels 41.108 euros actuals ( només afectaria  al 5 % dels sous més grans) i impostos ambientals similars als europeus. Fins i tot podria ser interessant  avaluar si seria possible una convergència entre tipus del IRPF i tipus del IS per evitar algunes distorsions.

Una segona alternativa heterodoxa i complementària per finançar la RB, al menys en una part, seria que aquesta fos pagada parcialment mitjançant l’emissió d’una moneda complementària a l’euro que tingués incorporada un procés d’oxidació (pèrdua de valor progressiva en el temps a no ser que es pagui una taxa per mantenir-lo) per fomentar la seva circulació immediata i un ús de proximitat. Cada vegada hi ha més experiències exitoses en aquest camp a nivell internacional com a sistemes de lluita contra la crisi i les restriccions financeres. Que part de la RB fos pagada amb moneda complementària permetria reduir les necessitats de finançament de la RB i per tant el tipus del IRPF, doncs la fiscalitat necessària per finançar-la aniria implícita en el procés d’oxidació de la nova moneda. Institucionalment, per  a que tingués èxit la seva implantació la moneda complementària hauria de ser bescanviable per euros (amb un petita penalització) i l’administració pública  l’hauria de poder aceptar com a pagament d’impostos nominats en euros.

Es pot implantar la RB sense una llei estatal ?

Cal analitzar amb més detall les implicacions normatives, però en principi donat que la Generalitat té potestat per regular una renda de ciutadania (reflectida a l’Estatut d’Autonomia) i té capacitat per pujar i baixar  el tipus general del IRPF (que són el 90 % de les rendes declarades al IRPF), es podrien fer els ajustos normatius propis per a fer factible aquesta implantació sense necessitat de més autonomia fiscal.  Fins i tot els efectes de l'eliminació del topall de la Seguretat Social  podrien ser replicats mitjançant l’IRPF i o algun tipus de taxació retributiva a les empreses. 


Per saber-ne més

Informe sobre IRPF del 2009 del Ministerio de Hacienda
Informe internacional KPMG sobre imposició sobre la renda
La renda bàsica de ciutadania una proposta viable per a Catalunya (amb dades 2005)
Desigualdad y progresividad fiscal. Juan Carlos Conesa. CREI.
Informe sobre tipus marginals efectius per a treballadors de baixos ingressos Oficina pressupostària del Congrés EEUU


Lluís Torrens 

Maig 2013




La financiarització del nostre sistema econòmic

El vigent model capitalista no és capaç de generar creixement econòmic ni de prosperar sense incórrer en l’agreujament dels desequilibris econòmics o mediambientals existents. Una característica específica del sistema capitalista és la seva extraordinària financiarització. Té un gran apalancament financer, una dependència forassenyada de l’endeutament, justificada amb l’argument de què, per créixer, cal endeutar-se i, tancant el cercle, només creixent es podrà tornar el deute.

Això ha provocat, com un dels atributs central del model, que el volum de deute públic i privat no hagi cessat de créixer, arribant a xifres insostenibles. I com que el deute creixent genera interessos creixents, el servei  del deute tendeix a tenir  una trajectòria exponencial i només es pot pagar en una  economia en constant expansió, la qual cosa és impossible en un planeta finit. No hi haurà forma de tornar-lo.

Podríem omplir unes quantes planes per descriure la decadència del capitalisme en els darrers anys però per raons de síntesi, si n’hem de triar una característica, escollim la seva dualitat. D’una banda, el sistema productiu, és a dir, el que té per objectiu proveir la humanitat de béns i serveis, i de l’altra el sistema financer, el casino-especulatiu, el dels mals anomenats “mercats”, amb un colossal desequilibri en favor del segon, un guany en el pes dels paradisos fiscals i en la independència de capitals de regulacions, nacionals i internacionals. El valor del comerç i finances s’ha multiplicat enormement i ja té molt més pes econòmic que el valor de la producció. Els defensors de l’economia globalitzada, en el que el capital és més mòbil que productes i mà d’obra, i en el que "lliure comerç i llibertat de moviments de capitals" en realitat vol dir "desregulació del comerç internacional, competència fiscal i  opacitat fiscal", ens deien que el seu sistema havia de portar-nos mercats en competència que farien de motors de la innovació i la qualitat, i impulsarien intercanvis justos i equilibrats. Però l’únic que s’està veient és que oligopolis, especuladors i planificadors fiscals són els qui controlen el sistema, a la recerca, d’una banda, del màxim profit i la mínima imposició,  i a un increment de la competència deslleial, mitjançant el  menyspreu a les condicions de treball dignes i a la sostenibilitat mediambiental, de l’altra (o, fins i tot, coincidint ambdues tendències).  Mai com hem estat en mans dels mercats en comptes que el mercat estigui a les nostres mans.

Per veure el pes creixent de les finances a escala mundial, observem la gràfica següent, proporcionada per Mackinsey. Mostra el creixement dels actius financers al món entre 1990 i 2012. En 22 anys s’han multiplicat per 4, fins a la increïble xifra de 225 bilions (llatins, no anglosaxons) de dòlars (1 bilió és aproximadament el PIB d’Espanya), passant de representar el 120% del PIB mundial l’any 1980 al 312% del PIB mundial ara.  En paral·lel, el rendiment d’aquest actius financers ha baixat de valors superiors al 15%  l’any 1990 a valors inferiors al 5 % ara, introduint-hi alhora un element de pressió pels gestors d’inversions financeres, ja que els seus clients deuen recordar que fa anys els pagaven millors rendiments que no pas ara.





 Figura 1 Evolució dels actius financers mundials, 1990.-2012. Mackinsey

Les coses també es poden veure en l’escala microeoconòmica. En aquest camp, la financiarització del sistema productiu arriba extrems grotescos. Això es pot veure en les dues imatges següents publicades en l’estudi de l’alemanya Margrit Kennedy, a “Dinero sin inflación ni tasas de interés” , quan, amb dades de final de segle passat per Alemanya, no fa gaire temps, analitzava els cost d’un producte o servei tenint en compte tot el cicle de producció, des de l’extracció de les matèries primeres fins la seva venda. La conclusió és que, de mitjana, el 50% del cost d’un producte o servei correspon al pagament d’interessos (en color fosc en el gràfic). El pes dels interessos varia segons el producte, entre el 12% del primer cas, el de la recollida de residus (dalt a l’esquerra), fins el 77% en el darrer, el lloguer d’habitatges socials (sota a la dreta). Els altres dos casos analitzats són la potabilització d’aigües, amb un cost financer del 38%, i la depuració d’aigües residuals, amb un 47%.


 Figura 2 En color fosc, la porció de cost financer en quatre productes o serveis


Però els efectes de la financiarització també es poden apreciar en el pla familiar. La figura següent analitza el balanç d’aportació de la ciutadania alemanya al finançament nacional classificada per decils segons el seu nivell de renda. El de més renda és el número 10 i el de menys és el número 1. Impressiona comprovar que vuit grups de renda, de l’1 al 8, són contribuents nets (per diferència entre interessos pagats i aconseguits), el grup 9, els de quasi els més rics,  té una contribució neutra, i el grup 10, el del major renda, és qui rep tota la contribució dels altres. Podem concloure, per tant, que l’actual sistema financer constitueix un formidable instrument de transferència de rendes financeres al 10% més ric, per la via del pagament d’interessos de capital. Com en el cas anterior, molt probablement aquest esquema s’hagi agreujat en els darrers anys.



Figura 3 Diferència entre ingressos pagats i aconseguits segons decil de renda a Alemanya

La necessitat del creixement econòmic és el motor d’aquests desequilibris. Per créixer cal endeutar-se i els interessos a pagar són de tipus compost, generant unes magnituds que creixen de forma exponencial, convertint el sistema econòmic en una mena de joc piramidal. Qui va al darrera en el joc ha de pagar els guanys de qui va davant. Sense creixement el sistema va a la fallida. Resulta clar que s’ha de buscar una alternativa que no ens obligui a créixer pel simple fet d’haver de pagar els interessos del deute, que es concentren en el 10% de renda més alta.

D’altra banda, l’entrada d’Espanya en el sistema Euro ha facilitat enormement la circulació del crèdit a tipus molt baixos, en una forma que fins aquell moment no s’havia conegut. Això ha provocat un creixement de l’endeutament, el privat fins els 300% del PIB i el públic fins el 90% del PIB, que ha estat finançat en bona part amb els excedents que els països centrals de l’euro generaven amb la balança per compte corrent, superavitària de manera exagerada, amb els països de la perifèria com ara Espanya. El resultat és que, en total, l’endeutament nacional és de gairebé el 400% del PIB.

Pau Noy