M’agradaria
que a la Llei de Consultes que el Parlament està elaborant per fer possible el
dret a decidir poguéssim incorporar, també, altres temes pertinents, per
exemple: què hem de fer amb els bancs i caixes intervingudes amb recursos
públics.
Anem a pams.
El mes de maig s’han fet públiques algunes de les conclusions de la “Comissió
d’investigació sobre les possibles responsabilitats derivades de l’actuació i
gestió de les entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels
consumidors” creada pel Parlament de Catalunya. Malgrat que els treballs de la
comissió no s’han pogut completar (algunes compareixences no produïdes), les
reflexions i conclusions d’alguns grups, son prou rellevants: “la crisi financera
i la desaparició de les caixes catalanes han estat conseqüència d’un frau de
proporcions gegantines, un engany massiu per aconseguir un benefici econòmic
corporatiu i personal. Un frau que té la seva expressió més dramàtica en la
comercialització de crèdits hipotecaris, de participacions preferents i
d’altres productes de risc. Un frau que ha empobrit bona part de la societat,
ha deixat sense casa milers de persones, ha forçat el tancament d’empreses i la
pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. Un frau en el que els
responsables de la regulació, la supervisió i el control de les entitats
financeres han estat col·laboradors necessaris quan no inductors. Un frau que
ha tingut com a objectiu final la definitiva
desaparició de les caixes, que eren patrimoni públic, mitjançant la seva
privatització i bancarització”. Cal afegir que el Govern de la Generalitat va
romandre passiu tant en el procés de transformació de les caixes , en la seva
desaparició i en la defensa dels consumidors.
Segons el professor
Carlos Sánchez Mato, els ajuts públics a les entitats financeres durant aquesta
crisi ha estat de 1.527.762 milions d’euros, (Sí, 1,5 bilions d’euros!). La
imatge projectada de 40.000 milions és falsa, afegeix. Els recursos mobilitzats
són molts més. És la suma del capital injectat a les caixes, les mesures de
capitalització de la banca, més les mesures de garanties, préstecs i avals
(ingents). Recursos que s’han hagut de posar a disposició de les entitats
financeres en detriment d’altres opcions. Fet que explica, entre d’altres, les
dificultats de les administracions públiques per fer polítiques socials o per
poder finançar-se.
El resultat
de tot plegat és que s’ha desmantellat sense miraments el sector de caixes del
nostre país (cal recordar que és un fet insòlit que no té cap paral·lelisme amb
altres països del nostre entorn), i s’ha concentrat tot el negoci bancari (el
80% del mercat) en molt poques mans (millor dit en un ventall dels dits d’una
mà), en un gran oligopoli. Impressionant! Operacions (concentracions i vendes)
que s’han produït amb una forta component de diner públic (FROB). L’actual
procés de subhasta de Catalunya Banc (Catalunya Caixa), que ha requerit ja
l’aportació de 12.000 milions de diners públics, i que s’està venent a pedaços
a l’oligopoli i altres “fons voltors”, és un bon exemple d’aquesta concentració
del sistema financer.
Conclusions,
el sistema de caixes ha estat liquidat per la pressió, entre altres variables,
del sector bancari (cal recordar que el lobby bancari ja havia demanat la seva
reducció fa molts anys), que l’ha adquirit a preu de saldo, amb injecció
monumental de diners públics.
Per aquesta
raó s’han traslladat a les institucions i organismes corresponents algunes
propostes que semblen ben pertinents. Entre d’altres, les d’emprendre les
accions per la creació d’una banca pública, atès que ja disposem d’una bona
xarxa territorial d’entitats afectades que poden ser l’embrió d’una banca
diferent, impulsora d’unes finances transparents, ètiques i amb control democràtic
i social. Sembla una utopia, però el que resulta de debò utòpic és pensar, que
davant d’aquest immens frau bancari, ens resignarem i que acceptarem acríticament
que la única sortida és la concentració bancària (més oligopoli), socialitzant
les pèrdues (amb diners públics) i privatitzant els beneficis.
Posats a
decidir: sembla doncs que cal plantejar la necessitat d’una banca pública
organitzada democràticament i amb un control social efectiu.
Domènec
Martínez
Soci de
FIARE, banca ètica.
Terrassa, 3
de juny de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada