La fi del creixement

Pau Noy Serrano. Octubre 2013

Totes les dades semblen indicar que el creixement econòmic, una de les essències del model capitalista, està arribant a la seva fi. La notícia que hagi de ser Portugal, amb un escanyolit 1,1%, qui lideri en aquest últim trimestre el creixement a la zona euro il·lustra el que s'ha dit. En el sistema capitalista no hi ha generació d'ocupació sense creixement, i per això a Espanya la taxa d'atur ha passat d'un suportable 10% a l'estratosfèrica xifra del 26% en només cinc anys. Dels anhelats brots verds, anunciats per a ara mateix, no hi ha senyals de vida.

A la vegada que l'atur es desboca i provoca un immens perjudici a milions de famílies, com mostra l'estadística de rendes, la crisi fa que els rics cada vegada guanyin més. La dada que el 2011 es va batre el rècord en la venda de cotxes de luxe suposa alguna cosa més que una mera xifra simbòlica. Encara que és ben evident que cadascú defensa els seus interessos, sembla que hi ha una gran confusió sobre les causes d'aquesta crisi. Brussel·les, dominada pels liberals, respon demanant nous ajustos, concretament sobre les nòmines, encara que els costos de personal suposen només el 10% dels costos totals de la indústria espanyola.

Des del flanc esquerre de la política, la solució passaria per intensificar les polítiques d'endeutament, per créixer, crear ocupació, generant nous ingressos fiscals que aconseguirien retornar el deute. Però com que en el món desenvolupat ningú és capaç de créixer vigorosament, existeix el temor que aquesta idea pot portar encara a més patiment.

¿Per què no podem seguir creixent? En un món amb recursos finits el concepte de creixement sostingut és un oxímoron en si mateix. Però responent de forma concreta a la pregunta, la resposta és clara i no és cap altra que perquè s'ha acabat el temps de l'energia i les matèries primeres a baix preu. Si s'analitza el que ha passat en els últims 70 anys comprovem que existeix una perfecta correlació entre creixement econòmic mundial i increment en la necessitat d'energia. El màxim en el preu del petroli el 2008 va posar fi a l'època de l'energia barata. És clar que hi ha altres fonts d'energia -gas, carbó, urani i l'elèctrica renovable-, però cap d'elles posseeix l'extraordinària propietat del petroli de ser líquid a temperatura ambient, cosa que el converteix en un recurs energètic únic. Ja hem entrat en l'era del peak-oil, moment a partir del qual no podem mantenir el nivell de subministrament anterior; i a aquest el seguiran ben aviat els peaks de gas, carbó i urani. Per més que desenvolupem l'energia elèctrica renovable en l'escala nacional, no arribarem a subministrar ni el 20% de l'energia final que Espanya consumeix. No hi ha alternativa i per seguir creixent necessitem més energia i no podem fer-ho amb els preus actuals.

Ara bé, els països en vies de desenvolupament sí que tenen taxes de creixement altes, encara que cap exhibeix ja xifres de creixement de dos dígits. La raó per la qual ells segueixen creixent i nosaltres no radica en el fet que el seu consum energètic per capita és cinc vegades inferior a l'espanyol i fins a 10 vegades menor que el d'un nord-americà mitjà. Consumeixen molta menys energia i gran part de la despesa la concentren en la producció de béns que després Occident compra a bon preu, i per això aconsegueixen internalitzar els seus costos energètics. Aquests països a penes gasten energia en vivenda ni en transport, un sector que a Espanya s'emporta tot sol el 40% del consum final d'energia. Aquesta és la raó per la qual aquests països poden suportar els preus alts d'energia i matèries primeres.

Hi ha qui encara creu que algun dia la humanitat aconseguirà una provisió infinita d'energia. No hi ha cap indicador científic que permeti sostenir aquesta fabulació. Hi ha solucions a la crisi. Però per sortir del pou fa falta un canvi de sistema global que ens porti pel camí del model econòmic estacionari i sostenible.

Milers de persones al món estan dedicant els seus esforços a establir les bases d'aquest model que ens permeti abandonar el capitalisme que no funciona. Les tres potes d'aquest nou model són: el repartiment del treball, amb reducció proporcional d'ingressos; creació d'una renda bàsica universal, a canvi de la qual els beneficiaris han de dedicar a la comunitat un temps de treball (qui no vulgui treballar, n'hi ha prou que renunciï a la renda); i eficiència i austeritat en el consum energètic per fer possible un món basat en les energies renovables.

Avui al món hi ha suficient riquesa i es pot generar prou renda perquè tothom visqui d'una manera digna i pròspera. El que fa falta és repartir i compartir els béns i serveis que tenim i generem d'una manera que sigui més justa i duradora.