Els límits al creixement
JOAN MAJÓ
| Actualitzada el 13/07/2012 00:00
El títol d'aquest article també ho va ser, l'any 1972, d'un dels llibres
per a mi més importants de la segona meitat del segle XX. Vivíem unes dècades
de grans creixements econòmics i demogràfics, i no hi havia gaires raons per
pensar que aquesta situació no pogués continuar durant molts anys. Per això,
l'aparició d'aquest informe, demanat pel Club de Roma a un grup d'experts del
MIT, va caure com una bomba. El missatge era clar: "El creixement econòmic
té un límit, perquè els recursos del planeta són limitats i alguns ja estan
propers a l'esgotament. Si no canviem la dinàmica demogràfica i econòmica,
arribarem aviat al bloqueig". En el concepte de recursos cal
incloure-hi els minerals, els energètics, els alimentaris i la capacitat de la
naturalesa per absorbir els residus que produeix l'activitat humana.
És bo, després de 40 anys, fer un repàs del que ha passat: algunes
previsions de l'informe van ser massa pessimistes i no es van complir tan aviat
com es deia. Això es pot valorar molt positivament, però per desgràcia va
provocar una certa desqualificació de l'informe en el seu conjunt, i un relatiu
oblit de seu missatge central: "El creixement té un límit marcat pel
planeta, i ens hi estem acostant perillosament". Va ser un cop per a
moltes consciències, però no va ser un cop prou fort, i no va tenir totes les
conseqüències econòmiques i polítiques que hauria calgut. Com més temps va
passant, més clar és que els perills que l'informe detectava eren reals i
obligaven a decisions que no s'han pres amb prou valentia. Faig una menció
ràpida de cinc aspectes dels quals cal parlar.
1. Metalls. Les reserves de minerals metàl·lics són superiors a les que es
preveien aleshores, però la riquesa d'aquestes noves reserves va disminuint i
augmenta molt l'energia necessària per a la seva extracció .
Això fa que siguin irrecuperables per sota d'un cert límit de riquesa. El límit
no el marca la desaparició d'un metall de la crosta de la terra, sinó l'energia
necessària per poder utilitzar-lo. N'hi segueix havent, però no ens serveixen.
Alguns metalls poden ser substituïts per productes sintètics, però com que es
produeixen a partir de petroli i la seva producció necessita molta energia,
això accelera l'esgotament dels combustibles. El reciclatge dels ja utilitzats
és una bona alternativa, però també necessita molta energia.
2. Combustibles. La major part de l'energia que consumim prové dels
fòssils (petroli, gas i carbó) que contenen carboni. Les reserves no estan pas
esgotades, però la seva producció ja comença a entrar en un període de descens,
mentre que la seva demanda segueix creixent pels augments de població i pels
nivells de consum. També podem explotar noves reserves descobertes
(especialment de gas) però l'energia necessària per a la seva extracció va sent
cada vegada una part més important de la que finalment obtenim, i el rendiment
baixa moltíssim. S'imposa una utilització directa de l'energia solar (eòlica o
fotovoltaica) o un canvi a un combustible que no contingui carboni. Cada vegada
és més difícil que pugui ser l'urani.
3. Emissions de CO. Malgrat tot, crec que els límits no els marcarà
l'esgotament de les reserves, sinó la urgència creixent de reduir el nivell
d'emissions de CO produïdes per la combustió del carboni, que està provocant
l'escalfament global del planeta. La superfície verda de la Terra (sobretot els
boscos) i els oceans no poden reciclar les quantitats de CO que estem emetent,
i la seva concentració va augmentant. El debat sobre aquest fenomen és estèril,
ja que els efectes són comprovables. S'han de reduir les emissions. S'ha de
disminuir l'ús de combustibles compostos de carboni.
4. Aliments. És el recurs fonamental per a les persones, i no és el que
està més compromès. La fam actual no és un problema de producció, sinó de
distribució. La producció no ha tocat sostre. Però si calgués augmentar-la molt
toparíem amb dos problemes importants. La producció total d'aliments depèn de
l'extensió de la terra agrícola i del rendiment per hectàrea. Augmentar la
terra de conreu suposa fer desaparèixer boscos i això incidiria negativament en
la reducció del CO, perquè disminuiríem la capacitat d'absorbir-lo. I l'augment
del rendiment s'ha aconseguit amb adobs químics, el component fonamental del
qual és el fòsfor, precisament un dels minerals amb reserves a la baixa i sense
substitut...
5. En rellegir el llibre amb perspectiva, queda clar que l'element que més
ha permès anar allunyant els límits ha estat el progrés tecnològic, que ha
produït nous descobriments, noves formes d'explotació, nous materials
substitutius, nous sistemes de reciclatge i nous processos més eficients
d'utilització. Però és un fet constatat que gairebé sempre tots aquest camins
suposen utilitzar més energia. Tots els altres problemes es poden resoldre amb
més energia, però o la captem del sol o la produïm o l'estalviem. El progrés
tècnic ens havia permès no preocupar-nos gaire pel creixement del consum. Però
això s'ha acabat, perquè estem topant amb el límit real: l'energia.
Per un futur sostenible hem de desenvolupar més coneixements i més
tecnologia, i hem de fer que la societat vigili i l'economia orienti cap a una
millora de l'ús, el cost, el valor, el consum, el repartiment i l'eficiència de
l'energia, reduint alhora les conseqüències no volgudes del seu ús.
·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada