dilluns, 28 d’abril del 2014

Christian Felber, resum de la conferència sobre el Bé Comú a Barcelona

L’ECONOMIA DEL BÉ COMÚ
A càrrec de Christian Felber, professor associat de la Universitat d’Economia de Viena
Dijous 20 de març de 2014
Palau Macaya de l’Obra Social “La Caixa”


Christian Felber, conferència sobre el Bé Comú[1]
www.economia-del-bien-comun.org
www.christian-felber.at
escogido de su http://www.christian-felber.at/artikel.php:
http://www.christian-felber.at/artikel/pdf/2014-03-23-La_Vanguardia.pdf
http://www.christian-felber.at/artikel/pdf/elmundo_2014.pdf
http://www.christian-felber.at/artikel/pdf/2013-09-00_Rolling-Stone.pdf

 
Va començar la conferència fent una referència al anomenat Grup de Setembre, un grup de marxistes heterodoxes (entre els que es troba Van Parijs) impulsors d’una corrent de pensament anomenada Marxisme Analític[2], posicionant-se d’alguna manera a prop d’ells al parlar del concepte “socialisme de mercat”, referint-se, pel que fa a aquest concepte , a David Schweickart[3].
En les paraules del conferenciant, “Socialisme de mercat” representa un “modelo económico que supera la dicotomía entre capitalismo y comunismo”. És a dir, estaríem davant d’una economia del bé comú, una economia de mercat liberal (en el seu sentit etimològic, ja que combina i mostra les propietats del mercat i de la llibertat ), sense capitalisme (ja que precisament el capitalisme mata tant el mercat com la llibertat, com tota la seva història, però especialment la d’ara, mostra).
Una economia de mercat liberal respondria a una economia de mercat social, sostenible, humana, col·laborativa i ètica.
¿És avui possible?
Avui, i segons moltes enquestes fetes en Àustria i Alemanya, el 90% de la gent desitja un altre ordre econòmic i social,... però cap on?
Els valors més contestats per la gent són: més social, més ecològica, més regional, més democràtica, més ètica..
L’Ecosfera dóna (ha de donar) valors a la Societat.
La Societat dóna (ha de donar) valors a l’Economia.




En temps d’Adam Smith no hi havia economistes en el sentit que ara els coneixem, com una branca centrada en l’economia, sinó que eren filòsofs, com el propi Adam Smith, els que parlaven d’economia, i per això parlaven d’ètica econòmica. Avui, en canvi, s’ha imposat o entre l’acadèmia econòmica o parlar d’ètica o parlar d’economia...
També, i a diferència del que passava amb pensadors com Adam Smith, s’ha oblidat que l’economia és un instrument pel benefici de la Societat. I els diners no són sinó un instrument de l’economia: instrument de segon nivell. No cal dir que avui els diners, de ser considerats un instrument de l’economia, a passat a ser considerat el fi de l’economia.
Crhistian vol deixar clar que l’economia com eina per a la societat no és un invent de quatre eixelebrats, sinó que està recollit en els texts fonamentals de l’arquitectura legal. Està recollit en les constitucions:
Art 151 de la Constitució de Baviera: “Toda actividad económica sirve al bien común.“
Art 157 de la Constitució de Baviera: “La formación de capital no es un fin en sí mismo, sino un medio para el despliegue de la economía.“
Afirmacions semblants les podem trobar en l’article 41 de la Constitució Italiana, en el preàmbul de l’Espanyola... i fins i tot en la constitució de la cuna del Capitalisme Occidental: en el preàmbul de la dels EUA: “establish Justice, [...], promote the general Welfare”
I recorda que tampoc estem davant d’un invent recent, de la Modernitat, sinó que ja Aristòtil ho defensava:
“Una economía que sólo aspira al beneficio financiero, es antinatural.” “Una comunidad tiene el deber de procurar el ‘bien equitativo’ que la beneficia” (equivalent al bé comú) (Política, Libro III, Cap. 12)
En el Capitalisme ser ètic NO és competitiu i el que assumeix ser ètic pot ser expulsat d’un mercat capitalista.
Hi ha una enorme bretxa entre un mercat capitalista (amb valors capitalistes) i el socialisme de mercat (amb valors socials). I aquesta diferència queda substanciada en les regles de joc en que es basa la societat capitalista:
a)   Afany de lucre (Milton Friedman)
b)   Competència (o millor dit amb un neologisme: contra-petencia, ja que ens posa l’un CONTRA l’altre): “Competencia es el método más eficaz que conocemos.” (Friedrich A. von Hayek)
En aquest moment demana al públic assistent valors que un mercat basat en valors socials hauria de contemplar, i surten:
-      Altruisme
-      Responsabilitat
-      Honestedat
-      Compromís
-      Transparència
-      Cooperació
-      Compassió
-      Aprenentatge
-      Col·laboració
-      Coresponsabilitat... (fins 13 valors)
El consens del públic sobre lo encertat d’aquests valors és total, i segons el conferenciant tenen en comú que fan revifar les relacions humanes.
Al demanar valors que no haurien de ser promoguts, els que surten són:
-      Egoisme
-      Enveja
-      Avarícia
-      Desconfiança
-      Canibalisme
-      Falsedat
-      Desigualtat
-      Individualisme
-      Odi...
Al preguntar si tots estem d’acord, s’alcen veus (que el sotasignat recolza) afirmant que l’individualisme no té per què ser entès com negatiu, sempre que remeti a la llibertat del individu en front de la col·lectivitat (el sotasignat suposa que tant per part del conferenciant com per part del públic s’està fent referència al concepte de llibertats negatives i positives desenvolupades per Isaiah Berlin[4], que resumint fins l’esquematització reduccionista seria: existeix llibertat negativa quan ningú interfereix en les meves decisions i es dóna la positiva quan em faciliten les eines per desenvolupar les meves capacitats).
De l’anàlisi dels valors promoguts i rebutjats veiem que volem cambiar l’ ”afany de lucre” per l’ “afany social” (contribuir al bé comú), i la “contra-petencia” per la” cooperació”:
 

(El conferenciant no ho diu, però cal fer una crítica per a que aquest discurs no quedi als llimbs de les utopies: la cooperació afavorirà l’aparició d’estratègies egoistes: membres que parasiten als cooperants. La lluita entre cooperants i paràsits, tal i com la història ens demostra, no pot tenir fi. A major habilitat per part dels egoistes per passar desapercebuts, més enginy hauran de posar el altruistes en descobrir-los; i contra més depurats y complexos són els sistemes de reconeixements que els cooperants fan servir per defensar-se, més enginyoses són les estratègies dels paràsits enganyadors per fer-se passar pel que no són. Una economia del bé comú no ens lliurarà dels paràsits.) 
 


S’han de redefinir els indicadors actuals d’èxit:

Tal i com fa Bhutan i el seu índex FNB (Felicitat Nacional Bruta, basada en 133 preguntes), hem de definir, en tant que ciutadans lliures i sobirans, 20 índexs de “Felicitat Municipal Bruta” i mesurem quanta felicitat ens aporta la nostra ciutat, després en desenes de municipis, en centenars de municipis, en Catalunya, en Espanya, en Europa...
Seguidament va exposar una eina per mesurar l’aportació qualificada numèricament (en positiu o en negatiu) d’un producte a la consecució del bé comú:
Els productes es podrien agrupar segons la seva “capacitat” de donar suport al bé comú
Des dels de màxima aportació (de 751 a 1000 punts), després el de segon i posteriors nivells (501 a 750; 251 a 500, 1 a 250), fins els negatius ( de o a -1600[5])

En una economia basada en la consecució del bé comú, els productes deurien contenir en l’etiqueta la seva puntuació com un element més de valoració per part del consumidor responsable.
Igualment, aquesta puntuació hauria de permetre un sistema de primes positives (menys IVA, 0 aranzels, menys impostos als productors, millor crèdit en quantitat i rèdits, més negoci públic...) i negatives (és IVA, més aranzels, més impostos als productors, menys crèdit en quantitat i amb rèdits més alts, menys negoci públic...) que permetessin que els productes “ecològics/ètics” (els productes que volen complir amb els valors d’una economia basada en el bé comú de la societat: un socialisme de mercat) fossin econòmicament una alternativa en el mercat als productes “no ecològics/no ètics”, impedint que aquests expulsessin per dumping mediambiental/laboral als altres del mercat.

Ja en les acaballes de la conferència va explicar que està treballant per la creació d’un “banc pel bé comú” (Bank fur Gemeinwohl), que treballaria en els següents eixos:
-      Orientat al Bé Comú
-      Comercial, no d’inversions (no al casí financer)
-      Sense beneficis
-      Sense interessos
-      Avaluant l’impacte ecològic i social dels crèdits
-      Organització democràtica
El benefici ha de ser considerat com mitja pel bé comú i per desplegar l’economia, i no com objectiu.

Aplicacions possibles dels beneficis:
-Inversions (amb plusvàlua social i ecològica)
-Repagament de crèdits
-Retenció de reserves
-Distribució a persones que treballen a l'empresa
-Crèdits sense interès a co-empreses

Aplicacions no permeses:
-Inversions financeres .
-Empassar altres empreses.
-Distribució a persones que no treballen a l'empresa .
-Donacions a partits polítics.

Finalment va fer un petit joc per demostrar com es pot fer un nou tipus de votacions: el que el conferenciant diu “valorant les resistències”.
En base al que el públic va expressar, va proposar quatre limitacions al sous màxims: 3 vegades el mínim, 5 vegades, 10 vegades i 20 vegades (En Àustria la relació és de 1.000 a 1, en Alemanya de 5.000 a 1, en USA de 65.000 a 1), amb el següent resultat de la votació a la pregunta “Qui no està d’acord amb que els sou màxim no superi el NN (una pregunta per cada opció: 3, 5, 10 i 20) a 1?
Contra la primera opció (3 a 1), 150; contra la segona opció (5 a 1) 63, contra la tercera (10 a 1) 166; i contra la quarta (20 a 1) 250.
Democràticament l’opció a la que el públic menys resistència tenia era la de que el sou màxim no superi al mínim en una proporció de 5 a 1.
I aquí em vaig haver de marxar i no vaig poder quedar-me al torn de preguntes.

Rafa Granero.

a
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)