En defensa d’un salari mínim més alt

Article publicat al Diari Ara

MIQUEL PUIG | Actualitzada el 02/08/2014 00:00

Gairebé tots els països europeus tenen un salari mínim. En uns el fixa la llei i en d’altres uns sindicats extremadament forts (els països nòrdics). Grosso modo, i excepte a l’Europa mediterrània, aquest salari se situa al voltant dels 1.500 €/mes. Un cas especial és Suïssa, que no en té però que restringeix la immigració de personal amb baixa qualificació, amb el resultat que gaudeix dels “salaris baixos” més alts d’Europa.

El salari mínim equivalent (12 pagues) a Espanya ve a ser d’uns 750 €/mes. Caldria apujar-lo? Sí.

Les raons perquè el salari mínim sigui baix, o fins i tot perquè desaparegui, es basen en tres supòsits. El primer és que hi ha un nombre determinat de treballadors que convé que tinguin feina; el segon, que els empresaris només estaran disposats a contractar-los si el salari és igual o inferior al valor que la seva feina aportarà a l’empresa, el qual disminuirà com més treballadors contractin (la mal anomenada “llei de la productivitat marginal decreixent”). Al seu torn, aquest segon supòsit es basa en un tercer: que els preus dels productes que venen els empresaris són independents dels seus costos. La idea és que si els empresaris es veuen obligats a pagar molt als treballadors, hauran de plegar o passar a produir amb moltes màquines.

Cap d’aquests tres supòsits es dóna en els mercats on es paga el salari mínim, que són els serveis de baixa qualificació: domèstic, hostaleria, restauració, neteja, distribució, etc.

En aquests serveis no hi ha una població fixa a qui calgui proporcionar un lloc de treball perquè la massa d’immigrants potencials per ocupar-los és virtualment il·limitada; de fet, la immensa majoria dels llocs de treball generats per aquests sectors en la darrera dècada han estat ocupats per estrangers.

En aquests serveis no té sentit el concepte de productivitat marginal perquè no existeix un preu del servei en qüestió independent del cost: si el salari mínim fos 10 € per hora en comptes de 5, qui volgués contractar una hora de neteja hauria de pagar el doble que abans.

Finalment, en aquests serveis no hi ha una capacitat real de substitució de mà d’obra per màquines.

Considerem ara els arguments a favor del salari mínim. El més convencional és que es tracta d’un instrument per reduir les desigualtats, i és un argument al qual som sensibles els qui creiem que una societat equitativa és superior a una de desigual.

Però l’argument realment important hauria de ser que l’eficiència de la nostra economia exigeix un salari mínim de l’ordre d’uns 1.200 €/mes. La raó és la següent: en una economia de mercat, l’eficiència només pot aconseguir-se si els preus dels productes reflecteixen correctament el que realment costen, i en una societat amb sanitat, educació i altres sistemes de protecció social universals i gratuïts, els treballadors que cobren salaris molt baixos no paguen prou impostos per finançar el que la societat es gasta en ells. En conseqüència, el consumidor dels seus serveis està pagant menys del que costen, que és un altra manera de dir que està sent subvencionat per la resta de la societat, i és difícil justificar que la societat hagi de subvencionar les famílies que contracten servei domèstic o els clients dels bars.

És indubtable que l’augment del salari mínim faria disminuir l’ocupació. Menys famílies contractarien servei domèstic (de fet, és molt més freqüent a Espanya que al nord dels Pirineus), es prendrien menys copes i potser tindríem menys hotels, però seria perquè el servei domèstic, els bars i els hotels estarien carregant preus que reflectirien els costos reals.

La subvenció actual podria estar justificada si l’alternativa fos l’atur, però no si qui es contracta gràcies a aquesta subvenció encoberta són majoritàriament immigrants, perquè la contribució que pot fer Espanya a l’ocupació mundial serà en qualsevol cas insignificant.

És més, no és impossible que, amb un salari més alt, més espanyols es decidissin a treballar en uns sectors que actualment els resulten poc atractius (un fenomen d’aquesta naturalesa es va observar als fast-foodde Nova Jersey després que s’apugés el salari mínim en aquell estat).

En resum, si el que perseguim és la creació del màxim nombre de llocs de treball, no hi ha dubte que el salari mínim ha de ser molt baix. Ara bé, tenint en compte el nombre d’estrangers susceptibles d’ocupar-los, es tracta d’una mala estratègia per combatre l’atur. Si el que perseguim és una societat més eficient i més equitativa, aleshores hem de comprendre que els salaris baixos constitueixen un mal a eradicar.