Resolució aprovada a la X Assemblea Nacional d'ICV "Un nou model econòmic sostenible i estacionari"

RESOLUCIÓ 17

versión castellana Resolución 17 "UN NUEVO MODELO ECONÓMICO SOSTENIBLE Y ESTACIONARIO"

UN NOU MODEL ECONÒMIC SOSTENIBLE I ESTACIONARI

En els darrers dos anys el grup d’ICV sobre decreixement ha impulsat reflexions, debats i anàlisis que han servit per treballar una proposta d’un nou model econòmic sostenible i estacionari.

Les conclusions del treball són les següents:

Les tendències polítiques de fons en el darrer any, a saber, l’augment de la participació ciutadana per la repolitització de la societat, l’erosió dels partits grans i el creixement dels petits, l’augment d’influència del moviment dels descontents i indignats, tenen com a causa que el sistema econòmic no és capaç de donar resposta a les necessitats de la gent, per la incapacitat del capitalisme d’oferir una sortida a la crisi. El sistema és incapaç de prosperar sense incórrer en l’agreujament dels desequilibris econòmics o mediambientals existents. La resposta ha estat reforçar les polítiques d’austeritat i retallar drets bàsics de la ciutadania. Els resultats del model aplicat són:

• Fortíssima accentuació dels desequilibris de renda i riquesa entre l’1% que viu millor que mai i el 99% restant.
• Destrucció d’ocupació molt intensa. La taxa d’atur juvenil s’apropa al 60 %, tot i la reducció de la taxa d’activitat. Per a la gent aturada de més 50 anys les perspectives són de no tornar a treballar mai més. La combinació d’atur i d’envelliment demogràfic previstos fan, a més, que la sostenibilitat del sistema de pensions estigui en entredit.
• El volum de deute públic i privat no ha parat de créixer fins arribar a xifres insostenibles, amb interessos creixents i un servei del deute en creixement exponencial que només pot ser pagat en una economia en constant expansió, la qual cosa és impossible en un planeta finit, un oxímoron en si mateix, perquè no hi ha forma de tornar el deute.

El desequilibri ecològic del planeta és més gran que mai. Tots els paràmetres ambientals i de recursos naturals estan en el seu punt més baix. Els ésser humans constitueixen un subsistema biòtic dins del planeta Terra i no costa molt concloure que continuar defensant un model socioeconòmic sustentat en el principi del creixement exponencial, sense respectar l’equilibri de la naturalesa, porta a l’autodestrucció col·lectiva.

El capitalisme ofereix dues cares en els darrers anys: el sistema productiu d’una banda i el financer de l’altra, el casino especulatiu, el dels mal anomenats “mercats”, amb un desequilibri creixent en favor del segon. Dintre del productiu, en comptes d’una diversificació, s’ha produït una concentració en el mercat de béns i serveis. Cada cop és menys mercat i cada cop més un conjunt d’oligopolis. L’entrada d’Espanya en el sistema euro va facilitar l’endeutament privat fins els 300% del PIB i la crisi ha fet augmentar el públic fins el 90% del PIB. En total, un endeutament nacional de gairebé el 400% del PIB.

Té sentit mantenir un sistema econòmic en el que els pes del sistema financer i dels deutes creix molt per sobre de l’economia real, provocant una transferència contínua de rendes del treball i de riquesa als que més tenen i obligant alhora a una greu alteració de l’equilibri natural de la terra ? Nosaltres diem que no.

No ha arribat l’hora de parar màquines i pensar si podem viure millor sota un model econòmic diferent ? Nosaltres diem que sí.

Hem d’acceptar que el creixement s’ha fet per la via de consumir molts més recursos físics i energètics dels que el planeta és capaç de regenerar i que el que ara toca és esforçar-nos en aturar aquest creixement, per entrar a continuació en una lògica de model econòmic estacionari evitant els desequilibris.

A Catalunya, i també en el món occidental, hi ha suficient riquesa i es pot generar suficient renda, i per tant consum sostenible de recursos, com perquè tothom visqui d’una manera digna i pròspera. El que cal és repartir el que tenim i generar béns i serveis d’una forma justa i duradora.

Hem d’invertir les prioritats del model econòmic passant a un model on la prioritat sigui satisfer les necessitats bàsiques i una vida digna de tothom. El que sobri ha de servir per retribuir l’esforç dels més emprenedors i agosarats en fer millorar la condició col·lectiva, no l’interès particular.

El model econòmic que proposem estaria caracteritzat pel principis següents:

1. Un nou model econòmic estacionari, sense creixement en consum de béns físics o energètics, seguint els principis dels sistemes existents a la naturalesa.

2. Abandonar progressivament el principi del lucre com a motor prioritari de la producció econòmica tot substituint-lo pel principi de la cooperació econòmica. Incrementar el sentiment de col·lectivitat i del treball pel bé comú.

3. Dissenyar un sistema econòmic basat en el consum de béns relacionals i de proximitat. Això estalviarà una quantitat enorme de recursos, tot facilitant el creixement en termes de PIB i generant molts llocs de treball locals i en serveis lligats a l’Estat del Benestar, l’educació, la recerca i la innovació i l’economia sostenible. No renunciem a les inversions ni a l’endeutament per finançar-les, però hem de canviar el concepte d’invertir per gastar pel d’invertir per estalviar. Hem de potenciar l’economia social i solidària com agent catalitzador d’aquesta transformació. També hem de donar suport a la creació de sistemes monetaris complementaris a l’euro que tinguin com a objectiu reforçar les economies locals i ajudar a solucionar les mancances d’accés al finançament de les pimes, autònoms i famílies.

4. Un sistema financer en el que una banca privada ben regulada coexisteixi amb una potent banca pública, parapública i banca ètica, centrades en el finançament del teixit productiu local, la innovació i l’emprenedoria i no en les activitats especulatives o que dilapidin els recursos naturals.

5. Un sistema energètic basat en la reducció del consum, l'eficiència i les energies renovables

6. Un canvi radical en la política fiscal que s’ha de basar en:

• Un combat decidit contra el frau fiscal. És escandalós el que està passant amb les grans empreses, SICAV, amnisties i paradisos fiscals.
•  Una forta taxació als moviments especulatius de capital, a les transaccions financeres i en general a totes les plusvàlues generades amb l’especulació.
•  Una igualació dels tipus fiscal per a les rendes del treball, del capital i transmissions patrimonials. No pot ser que la major part de nosaltres paguem el 25/35% d'impostos, entre IRPF i IVA, mentre les gran corporacions internacionals tributen un tipus mitjà del 5% dels seus beneficis.
•  Una tributació especial a les empreses en règim de monopoli públic (autopistes, concessionaris de servei, aigua, energia, etc..) perquè reverteixin els seus guanys extraordinaris.
•  Una tributació ambiental singular a les activitats que alteren l’equilibri natural. Implantació d’un impost sobre el carboni per promoure l’estalvi energètic i orientar el consum i producció cap a patrons més sostenibles.
•  Caldran acords internacionals per implantar mesures duaneres que evitin el dumping ambiental.

    Aquesta fiscalitat ha de permetre convergir amb les societats socialment més avançades en     termes de benestar i, particularment, garantint una educació pública i gratuïta, una sanitat pública universal, un suport a la dependència i un accés a l’habitatge dignes i un fort suport a la recerca i la innovació.

7. Aconseguir una millor distribució de la gran riquesa que ja tenim perquè ningú no passi privacions i pugui desenvolupar el seu projecte de vida.

8. Combatre l’atur mitjançant la distribució del treball que hi ha; generar llocs de treball en els jaciments potencials existents: serveis lligats a l’Estat del Benestar, educació, recerca i innovació i l’economia sostenible.

9. Assegurar una renda bàsica universal per a tothom, a canvi de contraprestacions per a la comunitat que reforcin l’Estat del Benestar i la sostenibilitat. Aquesta renda ha de ser finançada amb una nova fiscalitat sobre les rendes i amb l’estalvi derivat d’eliminar les prestacions i subsidis existents per sota d’aquesta RBU. La nova fiscalitat combinada amb la RBU garanteix una fiscalitat més progressiva que l’actual que, a la pràctica, resulta que és regressiva per a les rendes més altes.

10. La combinació del repartiment del treball, la renda bàsica universal, una nova fiscalitat sobre la renda i el treball per a la comunitat, permetrà eliminar ràpidament l’atur i la pobresa. Assegurarem que tot i la reducció del temps de treball milloraran les retribucions i les rendes baixes, que es reduiran les desigualtats i que s’incrementaran els incentius a l’esforç individual i en favor del bé comú.

Creiem fermament en la importància decisiva del treball com a principal element integrador de les persones a la societat. Per això, el paper dels sindicats és essencial per garantir que aquest nou model es combina amb una defensa i millora dels drets dels treballadors i les treballadores, tant en les condicions de treball com en les seves retribucions totals netes que han de créixer per convergir, en el repartiment de les rendes, també amb els països més avançats.

La renda bàsica universal ha de ser l’evolució natural i eficient en termes econòmics de la proposta de renda mínima garantida, que defensem com un pas intermedi a curt termini per solucionar els problemes més greus derivats de la crisi.

També creiem que una major participació dels representants dels treballadors en les decisions empresarials serà un element clau per implementar de manera progressista aquest nou model.

Conscients de la necessitat d’afrontar un debat en profunditat sobre el model econòmic alternatiu per superar el sistema capitalista, amb temps suficient que no permet una resolució, acordem:

- En el període posterior a l’Assemblea Nacional abordar el debat tant a nivell intern com a nivell social i acadèmic de la necessitat de construir un model econòmic alternatiu, tenint present totes les sensibilitats i analitzant extensament les virtuts i els inconvenients de totes les propostes en el si d’ICV, amb l’objectiu d’arribar a una proposta de consens. Per això caldrà també aprofundir en la formació de tota la militància d’aquest temes a debatre.

Viladecans, 21 d’abril de 2013

Taula Rodona: Cap un altre model més sostenible, amb membres de Decreixement, Slowfood Barcelona i Transition Towns

El racó del DEBAT

Espai per compartir opinions a partir de les xerrades que es duen a terme cada dimarts a les 19:30h a la seu social de EcoConcern. Més informació a http://www.pangea.org/ecoconcern

Dimarts 23 d’abril a les 19:30 hores

"Cap un altre model més sostenible",  

Taula Rodona amb membres de:

-Decreixement(Filka Sekulova de Research&Degrowthhttp://www.degrowth.org/),
-Cuina lenta (Danielle Rossi de Slowfood Barcelonahttp://slowfoodbcn.blogspot.com.es/) i
-Ciudades en transición (Juan del Rio de Transition Towns)
http://barcelonaentransicio.wordpress.com/

En resposta als desafiaments del canvi climàtic, la problemàtica del pic del petroli i el descens energètic, han sorgit diverses iniciatives que actuen en l'enfortiment de les estructures locals, famílies, veïnats, pobles o ciutats. Explorant una visió positiva i transformadora per dissenyar les comunitats del futur i poder afrontar aquest canvi en el sistema i la forma de viure/consumir cada vegada més urgent cap a un món més sostenible.
S'explicaran tres moviments globals significatius sorgits a Europa que proposen i practiquen un canvi de sistema tan ecològic, social com econòmic. Es moderarà el debat per veure què proposa cadascú i quines són les diferències que tenen.

Després del debat:

Sopar de Sant Jordi
amb ingredients ecològics i de proximitat, es muntara una paradeta amb publicacions d'ecoconcern amb motiu de la diada de sant jordi.

 
ECOCONCERN-INNOVACIÓ SOCIAL
Mare de Déu del Pilar 15, principal. 08003 BARCELONA
Telèfon: 93 319 03 51(dimarts tarda)
Correu electrònic: ecoconcernbcn@gmail.com
Blog: http://elracodeldebat.blogspot.com
TWIT: http://www.twitter.com/EcoConcern_BCNWeb: http://www.pangea.org/ecoconcern

Nova versió de la resolució "Un nou model econòmic sostenible i estacionari"

Aquesta és  la proposta de resolució que presentem  a la X Assemblea Nacional d'ICV

Un nou model econòmic sostenible i estacionari

Les tendències polítiques de fons en el darrer any, a saber, l’augment de la participació ciutadana per la repolitització de la societat, l’erosió dels partits grans i el creixement dels petits, l’augment d’influència del moviment dels descontents i indignats, tenen com a causa que el sistema econòmic no és capaç de donar resposta a les necessitats de la gent, per la incapacitat del capitalisme d’oferir una sortida a la crisi. El sistema és incapaç de prosperar sense incórrer en l’agreujament dels desequilibris econòmics o mediambientals existents. La resposta ha estat reforçar les polítiques d’austeritat i retallar drets bàsics de la ciutadania. Els resultats del model aplicat són:

• Fortíssima accentuació dels desequilibris de renda i riquesa entre l’1% que viu millor que  mai i el 99% restant.

• Destrucció d’ocupació  molt intensa. La taxa d’atur juvenil s’apropa al 60 %, tot i la reducció de la taxa d’activitat. Per a la gent aturada de més 50 anys les perspectives són de no tornar a treballar mai més. La combinació d’atur i d’envelliment demogràfic previstos fan, a més, que la sostenibilitat del sistema de pensions estigui en entredit.

• El  volum de deute públic i privat no ha parat de créixer fins arribar a xifres insostenibles, amb interessos creixents  i un servei del deute en creixement exponencial que només pot ser pagat en una economia en constant expansió, la qual cosa és impossible en un planeta finit, un oxímoron en sí mateix, perquè no hi ha forma de tornar el deute.

El desequilibri ecològic del planeta és més gran que mai. Tots els paràmetres ambientals i de recursos naturals estan en el seu punt més baix. Els ésser humans constitueixen un subsistema biòtic dins del planeta Terra i no costa molt concloure que continuar defensant un model socioeconòmic sustentat en el principi del creixement exponencial, sense respectar l’equilibri de la naturalesa porta a l’autodestrucció col·lectiva.

El capitalisme ofereix dues cares en els darrers anys: el sistema productiu d’una banda i el financer de l’altra, el casino-especulatiu, el del mal anomenats “mercats”, amb un desequilibri creixent en favor del segon. Dintre  del productiu, en comptes d’una diversificació, s’ha produït una concentració en el mercat de béns i serveis. Cada cop és menys mercat i cada cop més un conjunt d’oligopolis.

L’entrada d’Espanya en el sistema Euro va facilitar l’endeutament privat fins els 300% del PIB i  la crisi ha fet augmentar el públic fins el 90% del PIB. En total, un endeutament nacional de gairebé el 400% del PIB.

Té sentit mantenir un sistema econòmic en el que els pes del sistema financer i dels deutes creix molt per sobre de l’economia real, provocant una transferència contínua de rendes del treball i de riquesa als que més tenen i obligant alhora a una greu alteració de l’equilibri natural de la terra ? Nosaltres diem que no.

No ha arribat l’hora de parar màquines i pensar si podem viure millor sota un model econòmic diferent ? Nosaltres diem que sí.

Hem d’acceptar que el creixement s’ha fet per la via de consumir molts més recursos físics i energètics dels que el planeta és capaç de regenerar, i que el que ara toca és esforçar-nos en aturar aquest creixement, per entrar a continuació en una lògica de model econòmic estacionari evitant els desequilibris.

A Catalunya, i també en el món occidental, hi ha suficient riquesa i es pot generar suficient renda, i per tant consum sostenible de recursos, com perquè tothom visqui d’una manera digna i pròspera. El que cal és repartir el que tenim i generar béns i serveis d’una forma justa i duradora.

Hem d’invertir les prioritats del model econòmic passant a un model on la prioritat sigui satisfer les necessitats bàsiques i una vida digna de tothom. El que sobri ha de servir per retribuir l’esforç dels més emprenedors i agosarats en fer millorar la condició col·lectiva, no l’interès particular.

El model econòmic que proposem estaria caracteritzat pel principis següents:

1.     Un nou model econòmic estacionari, sense creixement en consum de béns físics o energètics, seguint els principis dels sistemes existents a la naturalesa.

2.     Abandonar progressivament el principi del lucre  com a motor prioritari de la producció econòmica tot substituint-lo pel principi de la cooperació econòmica. Incrementar el sentiment de col·lectivitat i del treball pel bé comú.

3.     Dissenyar un sistema econòmic basat en el consum de béns relacionals i de proximitat. Això estalviarà una quantitat enorme de recursos, tot facilitant el creixement en termes de PIB i generant molts llocs de treball locals i en serveis lligats a l’estat del benestar, l’educació, la recerca i la innovació  i l’economia sostenible. No renunciem a les inversions ni a l’endeutament per finançar-les, però hem de canviar el concepte  d’invertir per gastar pel d’invertir per estalviar. Hem de potenciar l’economia social i solidària com agent catalitzador d’aquesta transformació. També hem de donar suport a la creació de sistemes monetaris complementaris a l’euro que tinguin com objectiu reforçar les economies locals i ajudar a solucionar les mancances d’accés al finançament de les pimes, autònoms i famílies.

4.     Un sistema financer en el que una banca privada ben regulada coexisteixi  amb una potent banca pública, parapública i banca ètica,  centrades  en el finançament del teixit productiu local, l’innovació i l’emprenedoria i no en les activitats especulatives o que dilapidin els recursos naturals.

5.     Un sistema energètic basat en la reducció del consum, l'eficiència i les energies renovables

6.     Un canvi radical en la política fiscal que s’ha de basar en:

Ø  Un combat decidit contra el frau fiscal. És escandalós el que està passant amb les grans empreses, SICAV, amnisties i paradisos fiscals.

Ø  Una forta taxació als moviments especulatius de capital, a les transaccions financeres  i en general a totes les plusvàlues generades amb l’especulació.

Ø  Una igualació dels tipus fiscal per a les rendes del treball, del capital i transmissions patrimonials. No pot ser que la major part de nosaltres paguem el 25/35 % d'impostos, entre IRPF i IVA, mentre les gran corporacions internacionals tributen un tipus mitjà del 5% dels seus beneficis.

Ø  Una tributació especial a les empreses en règim de monopoli públic (autopistes, concessionaris de servei, aigua, energia, etc..) perquè reverteixin els seus guanys extraordinaris.

Ø  Una tributació  ambiental singular a les activitats que alteren l’equilibri natural. Implantació d’un impost sobre el carboni per promoure l’estalvi energètic i orientar el consum i producció cap a patrons més sostenibles.

Ø  Caldran acords internacionals per implantar mesures duaneres que evitin el dumping ambiental.

Aquesta fiscalitat ha de permetre convergir amb les societats socialment mes avançades en termes de benestar i,  particularment, garantint una educació pública i gratuïta, una sanitat pública universal, un suport a la dependència, i un accés a l’habitatge dignes i un fort suport a la recerca i la innovació.

7.     Aconseguir una millor distribució de la gran riquesa que ja tenim perquè ningú no passi privacions i pugui desenvolupar el seu projecte de vida

8.     Combatre l’atur mitjançant la distribució del treball que hi ha; generar llocs de treball  en els jaciments potencials existents: serveis lligats a  l’estat del benestar, educació, recerca i innovació  i l’economia sostenible.

9.     Assegurar una renda bàsica universal per a tothom, a canvi de contraprestacions per a la comunitat que reforcin l’estat del benestar i la sostenibilitat. Aquesta renda ha de ser finançada amb una nova fiscalitat sobre les rendes i amb l’estalvi derivat de eliminar les prestacions i subsidis existents per sota aquesta RBU. La nova fiscalitat combinada amb la RBU garanteix  una fiscalitat més progressiva que l’actual que, a la pràctica, resulta és regressiva per a les rendes més altes.

10.  La combinació del repartiment del treball, la renda bàsica universal, una nova fiscalitat sobre la renda i el treball per a la comunitat, permetrà eliminar ràpidament l’atur i la pobresa. Assegurarem que tot i la reducció del temps de treball milloraran les retribucions i les rendes baixes, que es reduiran les desigualtats  i que s’incrementaran els incentius a l’esforç individual i en favor del bé comú.

Creiem fermament en la importància decisiva del treball com a principal element integrador de les persones a la societat. Per això, el paper dels sindicats és essencial per garantir que aquest nou model es combina amb una defensa i millora dels drets dels treballadors, tant en les condicions de treball com en les seves retribucions totals netes que han de créixer per convergir en el repartiment de les rendes també amb els països més avançats.

La renda bàsica universal ha de ser l’evolució natural i eficient en termes econòmics de la proposta de renda mínima garantida, que defensem com un pas intermedi a curt termini per solucionar els problemes més greus derivats de la crisi.

També creiem que una major participació dels representants dels treballadors en les decisions empresarials serà un element clau per implementar de manera progressista aquest nou model.

La formulació de com aquestes tres mesures es concreten per poder ser aplicables a curt termini i amb el màxim consens necessita d’un procés de debat en profunditat obert no només a Iniciativa sinó a tota la societat. Aquesta nova visió, que trenca amb el vell paradigma de l’economia, suposa un gran repte i l’inici d’un camí ple de dificultats, amb la seguretat, però, que la major incertesa és no canviar. Per això des d'ICV demanem a les altres forces polítiques interessades en la proposta, i a les organitzacions i moviments socials, l’elaboració d’un full de ruta comú, així com el suport de la comunitat científica, per trobar una proposta catalana que substanciï aquesta proposta. ICV vol iniciar acompanyada aquest camí de canvi de model econòmic.

Abril de 2013

Respostes a les objeccions a la proposta "Cap a un nou model economic sostenible i estacionari" 2ª part

Continuem amb el recull de respostes a les objeccions o dubtes més freqüents a la proposta
Cap a un nou model economic sostenible i estacionari

Podreu trobar més respotes en el post anterior  http://icvdecreixement.blogspot.com.es/2013/04/respostes-les-objeccions-la-proposta.html


És inadequat lligar renda bàsica i distribució de la renda  perquè així no aconseguim repartir la riquesa  obtinguda a través del treball. Els beneficis privats són majors que totes les rendes de treball de tota la població. El problema que tenim a Espanya és de no distribució dels beneficis , no de salaris.

Resposta:  

La renda bàsica (RB) es  sustenta en  un augment d’impostos de totes les rendes (treball i capital).  Com que  recaptació és  proporcional  a les rendes  el resultat és una redistribució de la riquesa i una societat més   igualitària.

Per aconseguir repartir, a més,  els beneficis  de forma directa, abans d’aplicar el IRPF,  cal implementar polítiques paral·leles :

1.       Apujar els impostos sobre el capital, tenint en compte el risc de deslocalització del capital. L’ideal passa pels acords internacionals sobre els tipus impositius sobre el capital i la desaparició dels paradisos fiscals.

2.       Cal també entrar en el debat  sobre els riscos de la globalització: posar en competència països amb regulacions laborals i ambientals molt desiguals  està duent la deslocalització del treball als països amb ma d’obra més barata i està duent a l’atur als treballadors a on la ma d’obra és més cara. L’atur és un dels pilars del capitalisme perquè permet negociar els salaris a la baixa.  Per això és important fer desaparèixer l’atur amb la redistribució del treball.

3.       Cal implementar normes que limitin no només el salari mínim , sinó també el salari màxim. Cal no oblidar que, tot i que aquesta mesura contribuiria a una millor equitat en la distribució de la rendes del treball   no incideix directament en  el repartiment dels beneficis o les rendes de capital.

4.       Promoure les empreses cooperatives o altres models empresarials que comportin el repartiment de beneficis. Les empreses cooperatives ,a demés, resisteixen més be les crisis econòmiques i generen menys aturats .

La renda bàsica no és adequada per garantir el benestar de les persones més desfavorides  ja que a l’assegurar un mínim per a la supervivència, les persones més pobres es conformaran en, no treballar,  treballar per sous més  baixos o fer treballs en negre ja que al tenir garantida la supervivència no exerciran la pressió  sobre els empresaris per assegurar-se  uns salaris que els permetin viure dignament.  

Resposta:

1.       Al contrari, la renda garantida  empodera al treballador per negociar millor el salari ja que, com que ja té un mínim assegurat amb la RB, no admetrà qualsevol feina a qualsevol preu. Ara passa al contrari.

2.       La implantació de la RB no significa la desaparició del salari  mínim interprofessional. El SMI es necessari  ja que sense ell  si que hi podria haver el perill que , al final, tots els salaris acabessin baixant.

3.       La RB  no exclou els serveis que ofereix l’estat del benestar.  Defensem un ensenyament , una sanitat  de qualitat, polítiques d’habitatge, polítiques de cura, etc.

4.       Els treballs en negre també hi són ara sense RB. Sempre s’haurà de perseguir el frau.

5.       Si les persones que cobren una RB en tenen prou en buscar-se una feina de poques hores o, simplement,  no buscar-la, serà que després de sospesar pros i contres, consideren més avantatjós per a elles cobrar menys i tenir més hores lliures. Aquest és l’estàndard de vida que  prefereixen , ja que tenen la llibertat de poder triar quantes hores volen treballar.  En canvi, això no succeiria amb la implantació de la renda mínima ni amb els subsidis existents als aturats   ja que si aquests entren al mercat laboral i accepten una feina , perden  els ajuts malgrat que la feina estigui mal retribuïda i no els permeti una vida digna.  La disjuntiva entre  perdre els ajuts o acabar fent  una feina  precària sí que  fomenta la pervivència dels aturats de llarga durada o dels aturats  per sempre .  

6.       Cal no oblidar que el què és important és el grau de benestar, no el sou que es cobra. El benestar és una cosa més complexa a on no només compten ingressos, sinó el número d’hores de treballades i  les condicions personals de cadascú i el que t’ofereix la societat  i l’estat del benestar. Evidentment, que a tot això no hi renunciem.  A més hi ha altres maneres d’aconseguir implementar els ingressos  monetaris. Aquí obrim el ventall de totes les oportunitats que ofereix tenir la RB: arriscar-se a emprendre nous negocis, entrar en el mercat del troc i l’intercanvi sense moneda o complementar amb tipus de feines que no passen pel mercat laboral però que ens ajuden a la nostra supervivència. Quanta gent preferiria treballar menys hores en una feina alienant i poder conrear el seu hortet? Per posar un exemple

La renda bàsica seria  com un iman per als immigrants. A on posaríem la barrera? Qui cobra la renda bàsica i qui no la cobra?

Resposta:                                                                                                                                   

Aquest seria un problema  a resoldre, però aquest problema ja el tenim ara. Sempre que les nostres condicions socials i laborals  siguin millors que els dels països més empobrits  tindrem  aquest problema. Ens passa ja amb l’assignació de beques i ajuts socials, amb la sanitat igualment ens passarà amb la implantació de la Renda mínima.

Una política ecosocialista no oblida que els greus problemes dels països del Sud s’originen en els  països  rics que no tenen empatxos a l’hora d’esprémer les seves matèries primeres, degradar-los  mediambientalment  i mantenir polítiques colonialistes injustes amb ells per tal de poder continuar amb el seu  model de  vida consumista i insostenible. 

Conclusió de tot el debat :

El tema de la implantació de renda bàsica i del repartiment del treball presenta dubtes i incerteses que ens fan sentir  insegurs a l’hora de decidir-nos a implantar-les, però la realitat  ens diu que el sistema actual, amb totes estratègies emprades pels sindicats i partits d’esquerres  i tota la ideologia  i doctrina aplicada fins ara per aconseguir una societat més igualitària i per garantir un mínim de benestar per a tothom ha fracassat. Les velles propostes no ens han servit per aconseguir els objectius que perseguien. Per tant, tot i que sobre el paper  poden ser atractives , la realitat s’acaba imposant. Els resultats ja els coneixem. Provem doncs d’obrir nous camins. No tenim més alternativa si volem sortir d’aquesta crisi a la que el model  capitalista ens ha dut i que ara no sap com resoldre.  

RESUM DE LA CONFERÈNCIA SOBRE REPARTIMENT DEL TREBALL

11 d’abril de 2013

Florent Marcellesi, enginyer i urbanista. Activista, ecologista i investigador.

Albert Recio, professor d’economia aplicada a la UB

Moderadora, Anna Rovira, coordinadora nacional de joves d’esquerra verda.

Cicle de debats: Alternatives a l'actual model econòmic. FNH

Presentació Florent Marcellesi

Motius a favor del repartiment de treball:

·         És una qüestió de justícia social

·         Té l’objectiu d’aconseguir una economia pròspera per tothom

·         Contribueix a protegir el planeta

El treball té un valor econòmic i un valor social. Hem de distingir entre el treball remunerat: el productiu,  que procedeix un lloc de treball i amb un salari, del no remunerat que és un treball reproductiu, el domèstic, de cura als fills i als malalts, que generalment recau sobre les dones.

A Espanya la mitjana de treball remunerat entre la gent de 16-65 anys és de 19 hores i la mitjana de treball no remunerat és de 23 hores. El promig és doncs, de 21h.

Les dones treballen de promig 12 hores de treball remunerat i 34 hores de treball no remunerat a la setmana, mentre que els homes treballen 23h. de treball remunerat i 12 de treball no remunerat. Per tant, les dones treballen 2 hores/dia més que els homes.

L’objectiu simbòlic de treballar  21 hores persegueix el repartiment equitatiu dels dos tipus de treball, productiu i reproductiu,  entre homes i dones.

Treballem per viure o vivim pe treballar? Treballem per tenir rendes, per consumir, per generar demanda i,  per tant, llocs de treball. treballem per comprar productes molt intensius en energia i matèria. El treball ens ocupa molt de temps. A sobre hi hem d’afegir el treball ombra , les hores de transport per anar de casa a la feina ( a Espanya 1h./dia. A Madrid 1,5 h.). Això comporta, a més,  una despesa de petroli.

Si reduïm les hores laborals estem reduint també la petjada ecològica que a Espanya és ja de 3 planetes amb 21 hores de treball. Un exemple real: a Iuta (USA),  per deduir la factura energètica han decidit fer jornades laborals de 4 dies en comptes de 5.

Reduint la jornada laboral per repartir el treball aconseguim:

·         Més temps per tenir més control de les nostres accions. La manca de temps porta a que altres pensin per nosaltres.

·         Que les feines domèstiques es reparteixin millor entre els dos gèneres

·         Reduir la fractura laboral que significa la transició de la ocupació cap a la jubilació

·         Trobar el temps per poder ser ciutadans actius, per practicar la democràcia real i participar en la comunitat, per fer política

Conclusió: la millor manera de tenir una prosperitat sostenible, sense creixement, és repartint el treball.

Ens trobem amb resistències polítiques, empresarials i dels treballadors. Si no volem que la reducció del treball ens porti a la pobresa dels minijobs hem de replantejar quines condicions considerem necessàries. Repensar què és el que entenem per riquesa, per comunitat, per a què treballem i què necessitem realment.

La nostra societat té que fer front a diferents crisis: l’energètica, l’econòmica i social i la de serveis i cura a les persones. Resoldre aquestes crisis a la vegada té un gran potencial i permet establir ponts entre els moviments sindicals i els ecologistes.

Presentació Albert Recio

L’ interès pel repartiment de l’ocupació apareix i desapareix en funció de l’economia; quan hi ha atur se’n parla, quan hi ha creixement  la gent se n’oblida. La distinció entre treball productiu i reproductiu  és inadequada. Les tasques de cura a les persones en un hospital són de tipus reproductiu i en canvi són una ocupació remunerada.

La relació entre el treball i el model social que tenim parteix d’un model desitjable de vida: 8hores de treball, 8 hores de descans, 8 hores de vida social.

El repartiment del treball té un impacte limitat en el marc de l’economia capitalista perquè sempre significa una redistribució de la renda. L’empresari no hi surt perdent perquè els salaris baixaran sense afectar als beneficis.

S’han aconseguit reduccions moderades de la jornada laboral per llei, però no sempre el  impacte social ha estat positiu. La reducció de la jornada laboral impulsa l’economia productiva i l’augment de la productivitat. A la pràctica, significa reorganitzar les jornades laborals en torns, per exemple, o treballant els dies festius. En els últims anys gran part de l’estratègia capitalista ha esta la flexibilitat de la jornada laboral. El 20-25% de la gent treballa a temps parcial, molts d’aquests llocs estan lligats a activitats econòmiques amb puntes de feina o al gènere femení.

La reducció del treball per ser viable ha d’haver previst l’impacte en els temes organitzatius dels llocs de treball i en la reducció de la renda. Si féssim una enquesta per saber si els treballadors volen reduir la seva jornada laboral ens trbaríem que els que estarien d’acord en treballar menys són els que guanyen més i tenen jornades més llargues i de més pressió: els directius. En canvi les classes mitjanes assalariades tenen la cultura del treball. Estem en una societat complexa amb molta diversitat de treballs. Si estudiem l’estructura de les necessitats i l’estructura dels salaris ens trobem amb fortes contradiccions. Moltes vegades, els treballs més necessaris són els més mal pagats.

No podem discutir sobre reduir la jornada laboral si no pensem en la distribució de la renda.

La conciliació familiar no es pot donar sense tocar l’estructura social. Les pitjors condicions laborals no e troben en les empreses sinó en els contractes en negre que la classe mitjana efectua amb gent immigrant o més pobre. El treball dur hauria de ser obligat per a tothom.

Una societat madura hauria de poder definir  quin és el grau de  benestar sostenible que vol aconseguir i en funció d’ell determinar la quantitat de treball que el pot garantir.

Una societat madura hauria de ser capaç de fer un balanç entre els paràmetres:

·         Benestar: estàndard de vida volem

·         Tecnologia i quantitat de treball

·         Organització del treball

·         Distribució de la renda

Cal considerar també si el treball reproductiu ha de recaure bàsicament  en la privacitat de la família o si és millor col·lectivitzar-lo. Socialitzant-lo es reparteixen les  càrregues que comporta el treball reproductiu (ex: tenir cura de persones disminuïdes, persones grans, etc.).

Cal considerar els efectes col·laterals de la reducció de la jornada laboral i l’estructura laboral: si reduir hores de treball significa organitzar el treball a torns, s’hauria de poder cobrar molt més per els inconvenients personals que això comporta.   

Respostes a les preguntes més freqüents sobre el Peak Oil

Preguntes més freqüents sobre el Peak Oil , publicades a  Oil Crash Observatory  
Prontuario

¿Qué es el Peak Oil?

El Peak Oil, o cenit de producción de petróleo, es el momento en el que la producción mundial de petróleo llega a su valor máximo. A partir del Peak Oil comienza un declive en la producción que al principio es lenta, y después se acelera. En la práctica, como hay países que no explotan sus recursos al máximo (OPEP) la producción se puede mantener más o menos plana durante unos pocos años, una vez llegados a este cenit.

¿No se puede invertir más dinero en la explotación de los pozos para evitar que la producción decaiga?

Pues resulta que llega un momento en que no, porque no es sólo una cuestión de dinero, sino también de ganar energía. A medida que los pozos se agotan cuesta más extraer  el petróleo, y entonces se tiene que comenzar a bombear con más fuerza, a inyectar agua o gas a presión, a fracturar la roca que contiene el petróleo, etc. Todo eso, aparte de dinero, cuesta energía. Llega un momento que para absorber los pequeños charcos dispersos que queden aquí y allá se gasta más energía que la que nos dará después este petróleo cuando se queme. En ese momento deja de tener sentido bombear ese petróleo, por qué en vez de estar mejor estamos peor (nos queda al final menos energía).

¿No se pueden solucionar esas dificultades para bombear petróleo con mas tecnología?

La tecnología también tiene un límite, y el caso es que es gracias a la tecnología que hemos conseguido exprimir muchos pozos hasta extremos increíbles. Ya se aplica toda la tecnología que tenemos para recoger tanto como se puede, pero parece que ya no avanzamos de manera significativa, cada pequeña nueva invención da muy poco margen extra, si es que lo da.

¿Así, entonces, llegará un momento a partir del cual el petróleo se agotará?

De hecho el petróleo no se agotará nunca; ésta es una mala interpretación común del problema, y que sirve para dar pie a descalificaciones sumarias del planteamiento que se hace aquí. No es que el petróleo se acabe, es que cada vez saldrá más lentamente, hasta un punto en el que tendremos que pasar prácticamente sin él.

Muy bien, y entonces, ¿cuándo se supone que se llegará a este Peak Oil?

Nunca se podrá estar seguro hasta que no haya pasado suficiente tiempo como para tener perspectiva, pero por lo que parece la extracción mundial de petróleo crudo llegó al  Peak Oil en el año 2005, y ahora está en un declive suave. Se ha compensado la pérdida de este petróleo con petróleos sintéticos obtenidos sobre todo de las arenas asfálticas de Canadá y con biocombustibles, pero son fuentes de muy poca calidad (la energía de uno de estos petróleos sintéticos es un 70% de la del de verdad) y encima está costando aumentar su producción, que esté estancada desde 2008. De hecho, la producción total de petróleo del mundo llegó a su máximo, de casi 87 millones de barriles diarios, en Julio de 2008 y todavía no se ha superado esta marca. Para acabarlo de rematar, parece que los biocombustibles dan menos energía que la que se consume para producirlos, y son por tanto un error sólo justificable por las subvenciones que reciben.

Bien, si como dice usted la producción no aumenta desde 2008 y está a punto de decaer, ¿porqué no sube el precio del petróleo? La gasolina está cara, pero no es ni mucho menos tan  cara.

La realidad es que en Julio de 2008 la demanda de petróleo superaba a la oferta en un 1%, y el precio del barril de petróleo WTI llegó a los 147 dólares, que es el precio más alto que ha alcanzado nunca en términos absolutos como relativos. Dos meses más tarde Lehman Brothers quebró y la economía occidental entró en barrena. No es una casualidad. Muchos estudios avalen que los altos precios del petróleo causaron que muchas empresas dejasen de ser rentables y quebrasen; entonces, cuando la destrucción económica fue suficientemente intensa la demanda de petróleo cayó como un 5% por debajo de la oferta, y los precios cayeron a lo largo de seis meses hasta los 36 dólares. Desde entonces el precio ha vuelto a subir, y en este momento se mantiene en una franja de entre 70 y 80 dólares. Esto no es una casualidad; después del shock de 2008 varios estudios  demostraron que el precio máximo que la economía puede soportar está alrededor de los 80 dólares, y los gobiernos están haciendo todo lo que pueden por que no pase de este valor. El problema es que la demanda de China y de la India es fuerte y forzará un nuevo pico de precios antes de que pase un año (Septiembre de 2011).

Por tanto, ¿debemos esperar que de aquí en un año los precios de los combustibles estén por las nubes?

Pues no, la cosa es más complicada. Cada vez que el precio del barril de petróleo suba mucho, habrá un sector de la economía que no podrá seguir el ritmo y que desaparecerá; entonces la demanda caerá y con ella el precio. Lo que se debe esperar es una sucesión de picos de precios seguidos de fuertes caídas, en sucesión cada vez más rápida, tanto más rápida cuanto la producción de petróleo comience a declinar más fuertemente.

¿Y por qué a los chinos eso no les afecta? ¿Por qué ellos continúan creciendo muy rápidamente?

A las economías emergentes les cuesta menos pagar el petróleo porque ellos no lo usan tanto para uso particular sino para aplicaciones que añaden valor: la manufactura de productos que después nosotros consumimos aquí. Con los precios que nosotros pagamos por sus productos pueden pagar de sobra la factura. Está claro, sin embargo, que a medida que nosotros estemos peor compraremos menos, incluso de los tan baratos productos chinos, y eso acabará por repercutir sobre ellos.

Está bien, subirá el precio de la gasolina, ¿y qué? Cogeremos menos el coche hasta que llegue el coche eléctrico.

Nuestra sociedad depende de una manera brutal de la energía barata, y muy particularmente del petróleo. Aparte de los usos energéticos, el petróleo tiene múltiples aplicaciones, que van desde los plásticos hasta los pesticidas, pasando por los reactivos para los medicamentos. Pero incluso contando sólo con sus usos energéticos, dependemos enormemente del petróleo. Si la gasolina y el diésel suben demasiado, no es sólo que no cogeremos el coche, es que se hundirán las fábricas de coches, costará mucho más dinero distribuir alimentos y productos con camión, los precios de los billetes de avión, barco, tren, autocar, etc subirán muchísimo y caerá el turismo, costará más caro potabilizar el agua y el recibo de la electricidad, muchas  fábricas tendrán que cerrar, etc. Como consecuencia de todo ello, el paro se disparará, justamente  en el momento en que los ingresos de las administraciones caerán en picado por la caída de la actividad económica. Si nos coge sin prepararnos la situación puede acabar volviéndose caótica. Es el Oil Crash, es decir, la incapacidad de la sociedad a adaptarse a la falta del petróleo.

Por cierto que el coche eléctrico es un bluf gigantesco. No habrá nunca una producción de coches eléctricos a gran escala.

En fin, no puede ser que la cosa sea tan grave. Al fin y al cabo, tenemos otras fuentes de energía, y al final estamos apostando fuerte por las renovables.

Respecto a las otras fuentes de energía no renovables, se tiene que decir primero que adaptar los motores existentes para que las puedan utilizar directamente implica un esfuerzo brutal para el cual no tenemos suficiente capital si lo quisiéramos hacer lo suficientemente rápido; nos llevaría décadas hacer la adaptación. En todo caso, estas otras fuentes están bastante agotadas: el gas natural llegará a su cenit hacia el 2025, pero como es difícil de transportar habrán problemas de falta se suministro regionalmente antes. El invierno pasado hubo cortes de suministro en el Reino Unido, Francia y Alemania, y se piensa que este año podrían reproducirse; a efectos prácticos, el cenit del gas llegará a Europa en 2015. En cuanto al carbón, estudios recientes avalan que el cenit de la energía producida por el carbón será en 2011 (hemos quemado primero el mejor carbón -antracitas- y nos van quedando los más malos -hullas, sub-bituminosos y lignitos). Y por lo que respecta al uranio, habrá un problema grave antes de 2013, ya que un tercio del consumo mundial actual proviene de reservas almacenadas hace décadas y están a punto de agotar, y en cuanto a su cenit (minería) podría ser tan pronto como 2015, y como muy tarde será en 2035, sin llegar nunca a cubrir los niveles de consumo de hoy en día. Se tiene que decir, además, que las actividades de minería consumen mucho petróleo y la falta de éste tendrá una grave repercusión sobre la disponibilidad tanto del gas como del carbón y el uranio.

En cuanto a las renovables, se tiene que entender que no hay nada que iguale la capacidad energética del petróleo. El petróleo se formó por la descomposición de algas marinas acumuladas durante millones de años, y después comprimidas con gran energía por las fuerzas que operan sobre la corteza terrestre. Un litro de petróleo contiene la energía que un hombre en buena forma física tardaría a producir 4 días y medio sin parar. Las renovables no dan para tanto. En España se consumen hoy en día de media 200 Gw de potencia energética total; para producir lo mismo con paneles fotovoltaicos tendríamos que recubrir enteramente dos provincias españolas, pero nos faltaría agua para limpiarlas y mantenerlas, todo lo cual hace inviable este despliegue. Por lo que respecta a la energía eólica, se tendría que recubrir España entera de aerogeneradores, demoliendo las ciudades incluso, para poder obtener esta potencia media. Además, estas fuentes son intermitentes, con lo que en un momento se puede tener excedentes y en otro no tener casi nada. Siendo realistas, haciendo un gran esfuerzo societario se podría cubrir alrededor de un 10% del consumo energético actual con renovables.

¿Y la electricidad? ¿Y el hidrógeno?

Ninguna de las dos son fuentes de energía, sino portadores  (carriers) de energía. No son cosas que se encuentren en la naturaleza, que se puedan explotar en yacimientos o minas, sino que se generan a partir de otras fuentes de energía ya existentes y, encima, con cierta pérdida. Tienen interés por el uso que se les puede dar (la electricidad es muy versátil, el hidrógeno es muy transportable) pero se ha de tener la energía para generarlos en primer lugar.

¿Y qué hay del motor de agua? Dicen que el motor existe desde hace muchos años, pero que las petroleras lo esconden.

No ha habido, ni habrá nunca, un motor de agua. El agua es el producto de una combustión, de quemar hidrógeno; ya esta completamente quemado (oxidado) y no se puede aprovechar más. Pensar que habrá un motor de agua es como creer que habrá uno de ceniza.

Espérese un momento. No me puedo creer que de un problema tan grave ni tan siquiera se hable.

La realidad es que sí que se habla, y mucho. Aparte de las páginas web de asociaciones de especialistas (The Oil Drum, Energy Bulletin, ASPO, y la española Crisis Energética, entre muchas otras) resulta que el tema aparece con cierta frecuencia en los diarios, aunque no se le da prioridad en la agenda informativa. Un repaso rápido a las hemerotecas muestra que sólo durante el último año el tema del Peak Oil se ha discutido más de siete veces en La Vanguardia, y un par de veces, con artículos firmados por especialistas, en El País. Fuera de España la cobertura es intensa; por ejemplo, en el Reino Unido rara es la semana que The Guardian, The Independent o The Observer no sacan un artículo sobre el tema, y aunque en Francia y Alemana el perfil informativo es más bajo, el 1 de Septiembre de 2010 Der Spiegel sacó un artículo con una filtración de un informe del ejército alemán en el cual se habla del riesgo geoestratégico y para la democracia que supone el Peak Oil, y en el diario Le Monde hay algunos artículos más generales sobre el tema. Además, representantes de grandes grupos industriales, como ITPOES o la aseguradora Lloyd’s (la más grande del mundo) han sacado informes alertando de la situación actual.

Pero, entonces, no puede ser que nuestros políticos no hagan nada

Sí que hacen. En el parlamento británico hay una comisión permanente sobre Peak Oil, como también al Senado de los EE.UU.; el ministerio de energía británico ha organizado contactos con la industria para abordar el tema, etc. En España la reacción ha sido más tenue; aún así, Gaspar Llamazares depositó una pregunta al Gobierno de España, pendiente de respuesta, el pasado 23 de Junio. Sin embargo, hay en general el miedo de que si el tema trascendiese se podría causar pánico y los mercados se hundirían. Además, los grandes poderes económicos tienen intereses cruzados que hacen que sea más difícil la difusión.

Bueno, si los poderes del país ya se ocupan de la cuestión, ¿por qué tenemos que meternos nosotros?

La realidad es que el tempo político es más reactivo que proactivo, y la falta de rapidez compromete la eficacia de cualquier acción política a nivel estatal e incluso autonómico. Además, la falta de comprensión técnica de todas las vertientes del problema hace que se emprendan políticas contradictorias (se habla del futuro del coche eléctrico cuando es imposible, se dan ayudas a la industria del automóvil a pesar de estar condenada, se quitan las primas a las energía renovables porque hay sobre oferta de electricidad en este momento, etc). El problema del Oil Crash es que la transición puede ser demasiado rápida como para reaccionar a ella, y en el momento que se quiera hacer alguna cosa de verdad faltará tiempo y capital, con los problemas de endeudamiento que sufrimos actualmente. El informe Hirsch, que encargó la última administración Bush, advertía que hacían falta como mínimo veinte años para hacer las adaptaciones pertinentes a la llegada del Peak Oil. También advertía que si no se había hecho nada en el momento de la llegada del Peak Oil sería probablemente una catástrofe. Ésta es nuestra situación actual.

Es inverosímil, ¡¡no me lo puedo creer!!

Es una reacción normal. Tómese su tiempo y busque por usted mismo los datos, contrastándolos con sus medios de comunicación de preferencia. Verá que todos dan los mismos datos, y que los que hacen pronósticos optimistas son rápidamente desmentidos por la realidad. Tómese su tiempo y llegue a la verdad. Quizá esta página web le podrá ayudar: oilcrash.net.

De acuerdo, veo que posiblemente tiene usted razón, y que como mínimo hay un riesgo serio que se ha de mitigar. Pero, ¿qué puedo hacer yo desde mi pequeño alcance? ¿No lo tendrían que ser más bien los Gobiernos quienes lo hiciesen?

Los Gobiernos son prisioneros del día a día y de los grandes intereses económicos, y quieren creer que la actual situación es remontable. Confiar en la acción de los Gobiernos es lo que nos ha hecho perder 30 años, desde las grandes crisis petroleras de los años 70. Sólo que, en aquel momento, la falta de suministro se debía al embargo árabe primero, y la guerra de de Irán e Irak después, en tanto que ahora el problema viene de la falta de capacidad de producción suficiente.

Además, lo que se tiene que hacer se ha de hacer localmente. Faltando petróleo no volverán a venir herramientas, alimentos y mercancías de lejos. Todo se tiene que hacer desde una base local. Y aquí todos y cada uno tenemos un papel que desempeñar sobre nuestro entorno directo.

¿Qué hago, entonces?

La primera cosa es asegurar el suministro local de alimentos. Los alimentos se han de hacer crecer en las cercanías de su población, y si es preciso se ha de cultivar en las parcelas urbanas vacías. Se ha de asegurar que en la población haya suficiente gente con conocimientos y oficios para poder reparar y mantener infraestructuras básicas. Se ha de asegurar que cuando sea necesario habrá una producción local o de proximidad de aquellas mercancías necesarias para el día a día, desde hierros, piedras y ladrillos para la construcción y estructuras hasta piezas para motores sencillos, líneas de corriente eléctrica, etc. Se ha de asegurar que habrá un mínimo suministro eléctrico, y bombillas, calefactores, motores, etc que se puedan fabricar, mantener, reparar y reciclar localmente. Se ha de proponer un plan integral de reciclaje de materiales, los orgánicos para servir de abono de las tierras, y los inorgánicos para ser reutilizados en construcción, reparación y mantenimiento. Se ha de asegurar el suministro, potabilización y tratamiento del agua, ya que pequeños problemas en este apartado generen una alta mortalidad y morbilidad. Se ha de asegurar que nadie padece hambre y que los parados no se vuelvan excluidos sociales. Y en suma preparar a la sociedad para vivir con menos.

Comunismo, Estado de Bienestar... ¿Renta Básica?

Article publicat a  Sin Permiso

Comunismo, Estado de Bienestar... ¿Renta Básica?

George Monbiot

07/04/13  

Cualquier intento de cuestionar a las élites requiere coraje, inspiración y una propuesta que sea verdaderamente innovadora. Este artículo lanza dos como punto de partida.

La mayor parte de las personas son decentes, honestas y generosas. La mayor parte de los que nos gobiernan son bastardos inveterados. Ésta es la conclusión a la que he llegado tras muchos años de periodismo. Mientras escribo sobre el Domingo Negro, justo cuando todo el espectro del gobierno británico comienza a atentar contra las vidas de los pobres, esta idea vuelve a asediarme.

"Armados de una crueldad inhumana, aquellos que desviaron la mirada del pueblo le culpan ahora de su ceguera". Este gobierno, cuya nefanda gestión de la economía ha obligado a muchos a vivir de sus limosnas, culpa ahora a los enfermos, a los desempleados y a los que sufren salarios precarios de una crisis provocada por la élite más salvaje, y les castiga de forma acorde. La mayoría de los afectados por el impuesto dormitorio, introducido a día de hoy, son discapacitados. Miles de personas serán desalojadas de sus viviendas y muchos más forzados a la indigencia. Se retirará la exención de impuestos sobre bienes inmuebles para los pobres; se recortará la asistencia legal para pleitos civiles. Pese a ello, a finales de esta semana aquellos que ganen más de 150.000 libras al año verán cómo los impuestos sobre sus rentas disminuirán.

Dos días después se recortarán los pagos de prestaciones a los pobres en términos reales. Una semana después de esto, las miles de familias que habitan en pueblos y municipios donde los precios de las viviendas son más altos serán desahuciados debido al nuevo límite de prestaciones concedidas. Estamos siendo testigos de una verdadera y salvaje guerra de ricos contra pobres.

Por tanto, la vieja pregunta vuelve con más fuerza: ¿Por qué la mayoría de gente decente permite que la gobierne una minoría bruta y antisocial? Parte de la razón es que esa minoría controla la película. Tal y como explicó John Harris en The Guardian, un amplio número de personas (incluyendo muchas que dependen de ello) han sido persuadidas de que la mayoría de los que reciben los beneficios de la seguridad social son holgazanes irresponsables y defraudadores libertinos. A pesar de todo lo ocurrido en los últimos dos años, parece que Rupert Murdoch, Lord Rothermere y los otros magnates de los medios de comunicación aún gobiernan el país. Su implacable propaganda, en la que incluyen los casos más excepcionales y terribles con objeto de caracterizar a toda una clase social, sigue siendo tremendamente efectiva. El divide y vencerás tiene hoy más vigencia que nunca.

Sin embargo yo he llegado a creer que hay otro mecanismo aún más profundo en funcionamiento: la mayoría de las personas convive con el legado de la esclavitud. Incluso en una democracia nominal como la del Reino Unido, hasta hace poco más de un siglo la mayoría de sus ciudadanos ha tenido algo que ver con la esclavitud: salarios de hambre, despidos a voluntad, amenazas de castigos extremos por disentir o prohibiciones de voto. Ellos vivieron bajo un grave y justificado miedo a la autoridad, y este miedo ha pervivido y se ha transmitido durante las cinco o seis generaciones que nos separan; además se ha visto ahora reforzado por la inseguridad, la creciente desigualdad y el control partidista.

Cualquier movimiento que persiga cuestionar el poder de la élite necesita preguntarse qué hace falta para despertar a la gente y sacarla del estado actual. La respuesta parece inevitable: esperanza. Los que gobiernan en nombre de los multimillonarios se ven amenazados sólo cuando se les confronta con el poder de una idea transformadora.

Hace más de un siglo dicha idea fue el comunismo. Sin embargo, incluso en la forma en que Marx y Engels lo presentaron, sus fallas eran evidentes: el sistema binario y simplista en el que trataron de encajar a la sociedad; su rechazo brutal de cualquiera que no se amoldara a su dialéctica ("escoria de la sociedad", "instrumentos corruptos de la aventura reaccionaria"); su reinvención de los filósofos-guardianes de Platón, los cuales "representarían y se encargarían del futuro" del proletariado; el poder sin precedentes sobre la vida humana que concedían al estado; o el mito milenario de una solución final a la lucha por el poder. Sin embargo, su promesa de otro mundo posible impresionó a aquellas gentes que, hasta entonces, creían que no había alternativa.

Hace setenta años, en el Reino Unido, dicha idea transformadora fue la erradicación del miedo y la miseria mediante la creación de un sistema de seguridad social y un Servicio Nacional de Salud. Ésta llevó al poder a un gobierno Laborista que fue capaz, pese a circunstancias económicas mucho peores que las que nos azotan hoy, de construir una sociedad justa a partir de una nación asolada y dividida. Éste ha sido el logro que –mediante una serie de ataques repentinos, insólitos y no consensuados– el gobierno de Cameron está ahora demoliendo.

Así que, ¿dónde buscamos esa idea que haga que la esperanza sea más poderosa que el miedo? Desde luego, no en el partido Laborista. Si Ed Miliband ni siquiera tiene el valor de oponerse a un proyecto de ley que deniega cualquier indemnización a los que buscan trabajo y han sido estafados, lo máximo que podemos esperar de él es un conservadurismo deslavazado como el que extinguió cualquier aspiración bajo el gobierno de Tony Blair.

La semana pasada realicé un pequeño sondeo por Internet, pidiendo a los encuestados que nombraran ideas inspiradoras y transformadoras. Las dos más mencionadas fueron el impuesto único sobre el valor de la tierra y la renta básica. Ocurre que ambas las fomenta el Partido Verde. En estas y otras medidas, sus políticas se muestran mucho más progresistas que las del Partido Laborista.

Ya traté el tema del impuesto único sobre el valor de la tierra en una columna que escribí recientemente. La renta básica (también conocida como renta de ciudadanía) proporciona a todo el mundo, rico o pobre, sin comprobar sus recursos ni condiciones, una suma garantizada todas las semanas. Reemplaza algunas pero no todas las prestaciones (habría, por ejemplo, subsidios extra para los pensionistas y los discapacitados). Disipa el miedo y la inseguridad integrando a la mitad más pobre de la población. La supervivencia económica se vuelve un derecho y no un privilegio.

La renta básica elimina el estigma de las prestaciones al mismo tiempo que resuelve lo que los políticos denominan la trampa del bienestar. Puesto que al aceptar un trabajo no se pierde el derecho a la seguridad social, no habría falta de incentivos para buscar uno: todo el dinero ganado supondría ingresos extra. Los pobres no se verían desesperados y obligados así a obedecer a patrones sin escrúpulos: trabajarían sólo si las condiciones son buenas y el salario es justo, y no aceptarían que se les tratara como a una mula. Además mitiga el salvaje desequilibrio en la puja por el poder que el sistema actual exacerba. Podría hacer más que ninguna otra medida por desplazar el legado emocional de la servidumbre. Se financiaría mediante un sistema de impuestos progresivos: de hecho engrana muy bien con el impuesto único sobre el valor de la tierra.

Estas ideas requieren mucha valentía: el coraje de enfrentarse al gobierno, a la oposición, a los plutócratas, a los medios y a la desconfianza de un electorado receloso. Sin embargo, sin propuestas de esta magnitud la política progresista está más que muerta. Ellas prenden esa preciosa chispa tan raramente encendida en esta era de triangulación y cobardía: la chispa de la esperanza.

George Monbiot es uno de los periodistas medioambientales británicos más consistentes, rigurosos y respetados, autor de libros muy difundidos como The Age of Consent: A Manifesto for a New World Order y Captive State: The Corporate Takeover of Britain, así como de volúmenes de investigación y viajes como Poisoned Arrows, Amazon Watershed y No Man's Land.

Traducción para www.sinpermiso.info: Vicente Abella 

sinpermiso electrónico se ofrece semanalmente de forma gratuita. No recibe ningún tipo de subvención pública ni privada, y su existencia sólo es posible gracias al trabajo voluntario de sus colaboradores y a las donaciones altruistas de sus lectores. Si le ha interesado este artículo, considere la posibilidad de contribuir al desarrollo de este proyecto político-cultural realizando una DONACIÓNo haciendo unaSUSCRIPCIÓN a la REVISTA SEMESTRAL impresa.