Punts
1.
Objectius del
RTT
2.
El RTT i
l'atur
3.
Els casos
francès i holandès
4.
Com es pot
implementar
Dues fites
1. Al 1886, a Chicago, van haver-hi unes manifestacions importants
que tots recordem el primer de maig de cada any en defensa de les 8 hores de
treball com a jornada màxima. Com sabem van haver-hi morts en les pròpies manifestacions i després condemnats a
mort. La jornada de treball es va reduir en els anys successius.
2. A França el 1998 es
va introduir per part del partit socialista francès la setmana de 35 hores, amb
anterioritat era de 39. Va haver-hi una gran controvèrsia entre la
patronal i els sindicats així com amb els partits d’esquerra que
formaven el govern. Encara avui dia es discuteix la seva efectivitat, però va reduir
significativament la jornada de treball.
De quin tipus de treball
estem parlant.
En primer lloc es fa necessari
introduir una definició: quan parlem de distribució de treball
ens estem referint al treball retribuït, treball assalariat, treball mercantilitzat. La
distribució d'aquest treball pot afectar als treballs de
reproducció o de cura, però no necessàriament.
Grans trets de l’economia
del món en els últims 70 anys.
Abans de començar pròpiament amb l’assumpte central
del text es donaran uns petits trets d’història per recordar les característiques bàsiques dels últims 70 anys.
Des del final de la II GM fins
els 80 semblava que, al menys en els països desenvolupats i tenint en compte l'explotació dels
subdesenvolupats, caminàvem cap a una reducció paulatina de
la jornada de treball, amb sous
creixents i plena ocupació. S'ha
d'afegir que no es tenia en compte el
grau d'Integració de la dona en el mercat de treball quan es
parlava de plena ocupació. La plena ocupació ho és respecte
de la població activa, i a
aquesta es poden incorporar les dones o no, o podem comptar amb una
població activa més gran o més petita en funció de les expectatives que es
tinguin respecte a la possibilitat de trobar feina, dels sous o de les
condicions de treball.
Cal matisar que aquesta situació es produïa conjuntament amb un increment de productivitat
que era la raó que permetia reduir les hores de treball amb
increment de salaris. Aquest increment de productivitat es donava, a la
vegada, en un món dintre
de la guerra freda, amb l'explotació dels països
subdesenvolupats i amb la generació d'uns efectes mediambientals insostenibles a
llarg termini i impossibles de suportar si el grau de contaminació es
generalitzava a tot el planeta. A més es comptava amb energia barata.
A partir d'aquesta data, finals dels 70, s'inicia la revolució neoliberal,
es produeix un canvi de consciència, un canvi radical que es veu estimulat per
una crisi. Es tracta de la crisi de la economia Keynesiana, fins aquell moment
s'havia equilibrat l'atur i la inflació, però, a partir d'un cert moment l'atur i la inflació creixen a la
vegada.
Segons alguns economistes, Milton Friedman entre ells, es tracta de la conseqüència de la
política
de la plena ocupació. Altres consideren que és l’impacta de les crisis del petroli les que generen
aquesta situació.
A tot això la guerra
freda amb el segon món s’acaba. Esta clar que el capitalisme ja no té model
alternatiu i que no cal que prengui cap mesura per fer-se atractiu als treballadors. No hi ha una altre
cosa.
A partir d'aquí es produeix el ressorgir del capitalisme darwinista i el
renaixement del fonamentalisme del lliure mercat conjuntament amb la cobdícia i les relacions de poder que
genera. Es va passar de l'estat del benestar al lliure mercat.
Objectius del RTT.
Quan es parla de la
redistribució del treball els objectius que es busquen els podem classificar com a mínim en quatre:
1.
Una vida
millor
2.
La
redistribució no tant sols del treball retribuït, sinó de tot el
treball.
3.
Reduir l’empremta ecològica i com a eina de gestió en una
economia estacionaria.
4.
Reduir
l'atur.
Aquests objectius poden ser
complementaris o entrar en contradicció entre ells.
1. Quan parlem d'una vida
millor, en el primer cas, en les proposicions més pures, es tracta d'una posició moral. Podem
trobar com exemple la posició defensada per Robert Skidelsky i el seu fill, el primer és un
economista i el segon és filòsof, en el seu llibre Quant és suficient[1].
La idea és que més PIB, més riquesa
material no incrementa la felicitat, a partir d’un cert grau[2].
En aquest cas la reducció del treball
assalariat pretén que es dediqui més temps a aquelles activitats
que signifiquen un increment de la bona vida.
- Mantenir més relacions amb els altres,
- disposar de temps per la participació en els
assumptes públics,
- poder perfeccionar-se en activitats culturals i
esportives,
- viatjar
- divertir-se
- no fer res
- ......
És evident que comptar amb més temps lliure
pot implicar una major dedicació als assumptes públics, per exemple, però hem de veure
que això pot desviar-se cap a una vida no millor ni més plena, sinó tot el
contrari, més alienada. No oblidem que és un punt
estrictament moral.
2. Si tenim en compte no tant
sols el treball retribuït sinó tot el treball
realitzat, la qual cosa inclou els treballs de cura, de reproducció, podem plantejar que l'objectiu de
la reducció del treball assalariat busqui que
tots participin en els treballs de reproducció, atenció als infants, als malalts i als ancians, manteniment de la casa.....
Està clar que una reducció del temps de treball assalariat
no implica de forma automàtica que el temps del treball de reproducció sigui compartit. Cal portar a terme accions perquè això sigui així. Es pot dir que és una condició necessària però no suficient.
3. La reducció del temps de treball també pot produir la
reducció de l’empremta ecològica. És de fet una de les propostes més clares en aquest aspecte. Quan més energia
consumint, a la vegada que més matèries primeres, i per tant més contaminació es produeix és en el moment del treball. per tant dintre de les
propostes ecologistes i decreixentistes és una de les propostes principals. Una forma de contaminar menys és treballar
menys.
Per altra banda també suposa una eina per a la gestió d'una economia estacionaria, bé sigui volguda o imposada per la realitat, com ha estat el
cas del Japó des de la dècada dels 90.
Aquest model no suposaria necessàriament un increment dels llocs de treball.
4. Finalment, el que ens ocupa.
Vist que els països que tenen menys atur, són aquells que
la seva jornada laboral és més baixa, un camí per reduir l'atur sembla que ha de ser reduir la jornada laboral.
Fins i tot des de les
associacions patronals es proposa aquesta solució, amb la conseqüent reducció del salari en la mateixa proporció o fins i tot en una proporció més gran a la reducció de la jornada.
L’anàlisi de la consecució d'aquests quatre objectius i la problemàtica de la interacció dels mateixos dona per un altre treball.
Implementació de l'RTT com a mitjà per reduir l'atur.
La reducció de les hores de treball considerada com un mitjà per reduir l'atur.
Observant dades de les estadístiques dels països europeus veiem
que hi ha una correlació entre reducció de temps de treball i reducció de l'atur. Però sempre s'ha de ser curós
amb aquestes correlacions, ja que pot ser una coincidència de països a on hi ha altes productivitats, el treball principal no està destinat a la construcció ni al turisme, tenen una renda per càpita alta, fa
temps que gaudeixen d’un estar del benestar el·levat, encara que minvant.
De totes formes sembla racional pensar que horaris més reduïts impliquen una distribució més gran dels llocs de feina.
Podem fer un exercici numèric amb el mercat de treball espanyol. Si la jornada de la majoria dels
treballs remunerats es redueixen en un 17%, i es generessin llocs de feina para compensar una per una les
hores deixades de treballar, la jornada mitjana seria igual a l'alemanya i la tassa d'atur cauria al 11%.
Una reducció del 15,4%.
Font: OCDE
Font: OCDE
Els càlculs
Les hores treballades pels
alemanys són (dades de l'OCDE, 2012), de 1.397. En Espanya les hores
treballades són 1.686. La diferència és de 289h, per tant un 17%.
Els ocupats totals a Espanya (Ministeri
d'Economia i Hisenda. Desembre 2013) són 16.749.000 i els aturats 5.995.3000.
Si multipliquen la reducció de l'horari per al total d'ocupats tindrem el nombre
totals d'hores que s'hauran deixar de fer, un total de 4.840.461.000.
Si aquest import es divideix pel
nombre d'hores de la nova quantitat d’hores treballades anualment, 1.397h,
tindrem el nombre de llocs teòrics nous de treball: 3.464.897.
Aquesta reducció ens porta al 11% d'atur esmentat
més a dalt.
Ara bé, dit això ho anem a matisar.
La reducció de les hores de treball té un conjunt d'efectes no tots en la mateixa direcció i diferents segons es porti a terme aquesta acció, és a dir, segons sigui la
reducció en hores diàries, en dies al mes o a la setmana, en el nombre d'anys treballats......Aquí
se suposa que la reducció és fa dintre de l’exercici econòmic i no s’analitzen
la resta.
Tractarem seguidament alguns dels
problemes considerats més transcendents agrupats
en dues consideracions.
Primera consideració
S'ha de tenir present una primera
consideració. La reducció de les hores de treball no necessàriament implica
la creació d'un nombre igual d'hores en noves ocupacions.
1. La productivitat del treball no és la mateixa al
llarg de tota la jornada. Si la reducció es fa en hores en la mateixa jornada de treball (i no en
dies a l'any) és molt probable que la productivitat s'incrementi. Bé de forma natural o bé per la pressió de l'ocupador. És un problema a analitzar en la pràctica i té també que veure amb la correlació de forces dels grups negociadors.
2. La reducció d'hores de treball genera un increment del cost del
treball, la qual cosa implica una reducció de la producció. Aquesta situació es dona perquè suposem manteniment del salari, però també simplement perquè la gestió de més treballadors per fer el mateix provoca un major cost. En front d'aquesta
situació també es pot donar una substitució de treball per maquinari, en el cas de que el cost de la
gestió de més treballadors sigui superior a la substitució per capital.
3. No tots els treballadors
assalariats hi són sota les lleis. No tos els treballadors són assalariats.
En uns casos la jornada es podrà allargar més enllà del que dictamini la llei, en els altres, autònoms, cooperativistes, seran altres circumstàncies les que
fixaran la jornada. També cal comptar amb que els directius
normalment fan jornades més llargues.
Segona consideració
Una reducció de les hores treballades pot suposar un increment de la
desigualtat. Això passaria en el cas de reduir el
nombre d'hores dels assalariats de sou més baix, o
simplement dels treballadors sense poder
de decisió en l'empresa. Mentre els treballadors amb poder de decisió, directius, càrrecs de comandament, continuarien igual. Si la reducció de les hores treballades implica una reducció de sou, l'increment de la
desigualtat, en la que la societat està immersa, s'incrementarà.
Per altra banda també s'ha d'introduir la possibilitat de deslocalització de l'empreses en el cas de lleis rigoroses al respecte.
Respecte a la primera consideració
Els estudis francesos parlaven d'una creació de 350.000 llocs de feina entre 1998 i 2002, la qual cosa
representaria, segons càlculs propis sobre l'estudi francès, una eficiència en la creació de treball del 39% sobre hores realment reduïdes.
Per tant aquesta primera
consideració seria superada tenint present que
no obtindríem un resultat un a un.
De totes formes aquests resultats, 39%, no s'han
d'entendre com una constant d'una llei natural. Són fruit d'una
realitat concreta, que suposa una evolució determinada de la productivitat. A
més si s'introdueixen deslocalitzacions el resultat pot ser diferent[3].
Refent els números
Podem fer números una
vegada es tenen en compte algunes d'aquestes idees.
Si traiem els treballadors que
tenen menys possibilitats d'aplicació de la reducció, és a dir els autònoms i els
empleadors i suposem una eficiència del 39%, i a més que s'aplica a la totalitat de la resta de treballadors assalariats el
resultat és:
assalariats ocupats x nombre
d'hores reduïdes = hores disponibles
13.705.699 x 289 = 3.960.918.40
hores disponibles / nou nombre
d'hores anuals = llocs de feina generats
3.960.918.400 / 1.397 = 2.835.303
sinó introduïm cap tipus de correcció ens situaríem en un atur del
13,9%
llocs de feina generats x factor de correcció
= llocs de feina efectius
2.835.303 x 0,39 = 1.105.769
Aquesta generació de llocs de feina representaria una reducció del 4,9% actual, deixant l'atur en un 21,5%.
La introducció de la correcció
del 39% és a tall d’exemple. El que hem de pensar és que ens trobarem en
una situació intermèdia entre el 26% i el 14% d’atur.
Respecte a la segona consideració
La segona consideració és més complexa encara perquè es barreja
amb molts altres conceptes.
Aquest problema té el seu origen en el supòsit de reducció de sou en la mateixa proporció que el temps. Aquest problema es pot resoldre sobre el
paper de diverses formes.
Una és establint salaris mínims que garanteixin sous dignes. En aquest cas també es pot implementar ajuts a les empreses respecte a les cotitzacions socials
perquè no s'incrementi el cost del
treball i produeixi un dels efectes comentats més a dalt.
Altre és que els sous no es redueixin aplicant la solució adoptada a França.
La implantació d’una RGC o inclús de la RBU
podria ser un altre (després parlarem una mica d'aquesta
possibilitat)
El cas francès i alguns comentaris al model holandès
Exposem aquests dos models perquè
tot i aplicar la reducció del temps del treball, ho fan d’una forma diferent.
En el cas francès es redueix la jornada, que continua sent a temps complert. A
Holanda es porta a terme des dels 80 una política de creació de treball a temps
parcial.
Encara que sense entrar en detall
en els models sí que podem dir algunes coses. Va haver-hi tot un conjunt
de mesures i lleis, les més transcendents les anomenades Aubry 1 i Aubry 2, aquesta
segona se subdivideix, i a més els successius governs francesos han legislat sobre
l’assumpte, com no podia ser d'altra forma.
La primera llei és de 1998 i té com objectiu passar de les 39
hores setmanals a les 35. El primer problema que trobem és que no és una bona mesura de les hores treballades l'horari
setmanal. És més adient emprar la mitjana de les hores treballades
anualment per evitar problemes de nombre de dies de vacances, de festa i
de permís.
Per fer una valoració de si aquestes lleis han tingut algun efecte podem donar
una ullada a les hores mitjanes treballades anualment pels treballadors
francesos.
El 1998 les hores treballades
anuals eren de 1.570. Quan acaba el mandat de Lionel Jospin al 2002 les hores
treballades anualment eren de 1.476, una reducció doncs de 94 hores. Dividint aquest numero per 46 setmanes (5 setmanes de
vacances i 5 dies de festa) tenim dues hores menys.
El nombre d'hores treballades al
2012 van ser de 1.479, és a dir que ens
trobem en una situació estancada però sí que es van reduir les hores en el període d'implementació de les lleis.
Respecte a la generació de treball citarem l'estudi Les effets de la RTT
sur l'emploi a le revista Economia i Estadístique núm. 376-377 de 2004. En aquest estudi es dona la famosa
xifra de 350.000 llocs de feina, tot valorant el nombre de treballadors (8.032.000)
que havien passat a treballar la setmana de 35 h.
L'atur va passar de ser del 12,1%
al 1998 al 8,7% al 2002.
Evolució de les
hores treballades anuals a França
Font: OCDE
Les mesures que van acompanyar la reducció de la jornada laboral estaven relacionades amb la reducció de les cotitzacions socials i la moderació salarial, però no amb la reducció de sou.
La reducció de l'horari de treball va ser de 39 a 35 hores, un 10,26%, estava en el
programa electoral del Partit Socialista Francès i va haver una gran discussió prèvia a nivell acadèmic i social, per tant es pot aconseguir a Internet un
gran nombre de documents al respecte tant francesos com d'altres països.
Evolució de l'atur i del creixement del PIB a França
Font: OCDE
Però a més es troben més punts a tenir en compte i la controvèrsia és gran, encara
que pot ser interessada. S’addueix que s'ha
incrementat el nombre d'hores extres
possibles, però com hem vist més a dalt la mitjana treballada anual s’ha reduit. S'ha incrementat la flexibilitat d'horari, als
efectes de poder acumular les hores pactades anualment en les èpoques de l'any amb més carrega de treball. També s'ha
incrementat la intensitat del treball.
La pluja de crítiques és elevada des
de molts fronts. Des de la patronal representa l'inici de tots els problemes de productivitat.
Les enquestes fetes als treballadors no donen
tampoc una idea clara de si la seva nova situació és millor, degut a les situacions
de flexibilitat laboral en el sentit de no saber quantes hores treballaran la
setmana següent. Hi ha una mateixa resposta
en front de la intensificació de la feina.
Una
característica del model holandès
Cal fer una
distinció entre reducció de temps de treball i minijobs. La reducció del temps de treball és disminuir la jornada la laboral o bé el nombre d'hores anual. El
minijob, és
treball a temps parcial, comporta
treballs de com a màxim 20 hores a la setmana, (si bé a Holanda es considera treball a temps parcial a partir
de 5 hores diàries) 4 hores al dia, amb sous
molt baixos (400€?).
En el cas
holandès hi ha una gran incidència del treball a temps parcial, un 46% dels
treballadors estan contractats en aquesta modalitat. Principalment són dones les que treballant a temps parcial i combinen
aquest amb la cura dels fills i de la
casa.
Sembla que es
tracta d'un model volgut. La conseqüència és una de les jornades setmanals més baixes d'Europa, 30h a la setmana i també una de les que treballant menys hores a l'any, 1.381h al 2013. Alemanya treballa 15,6 hores
més. Òbviament aquestes mitjanes s'obtenen per l'efecte de la gran incidència del treball a temps parcial.
A mitjans dels
80 l’atur a Holanda es situava al
10,5% i al 2001 es va situar en un 2,1%
L'atur al 2013
va ser del 7%.
Evolució de la mitjana de les hores treballades per
treballador a Holanda
Font: OCDE
Com es pot
implantar?
Després del que s'ha dit més a dalt penso que es pot entreveure que fer qualsevol canvi en l'anomenat
mercat del treball és molt complex per la quantitat
de variables que el composen.
Tractarem
quatre punts:
- la renda i el RTT
- els minijobs
- escenari econòmic
- viabilitat política
Una vegada
parlem de RTT ens hem de referir a la distribució de la renda. Ja hem vist que una RTT pot tenir conseqüències per als treballadors amb sous més baixos si es porta a terme amb reducció de sou. A França la solució va ser, entre altres, facilitar
la flexibilitat dintre de l'empresa, reduccions de cotitzacions i moderació salarial.
Com s'ha
apuntat abans un RTT es pot combinar amb una RGC o millor amb una RBU. pot ser
no és el moment d’explicar de forma detallada un tema tant complex com la RBU, però sí que és important tenir present que un RTT no pot anar sol sense una redistribució de la renda. Aquesta redistribució podria ser primària, és a dir, que els sous siguin més alts o bé parlar d'una distribució amb impostos, redistribució de la renda secundaria.
El cas és que d'una forma o un altre s'ha de fer.
Pot semblar
que la redistribució de la renda sigui una
reivindicació innocent, però no és així. Si una majoria de la gent vol una societat mínimament integrada i una sortida de la crisi, necessitem
tornar a distribucions de la renda menys desequilibrades. I amb això, no estic declarant principis creixentistes. La demanda
pot ser de productes o serveis no
generadors de contaminació.
Els minijobs,
el treball a temps parcial, pot ser una altra solució dintre del RTT. Aquí no ho hem plantejat, simplement hem posat l'exemple holandès. Entre el cas
holandès i el nostre hi ha una
diferencia important. I és que a Holanda sembla que
treballar a temps parcial és desitjat
sobre tot per les dones encara que també hi ha homes. És un model amb el qual podrem
estar-hi d'acord o no, però és el que volen. Aquí la major part de les persones que treballen a temps parcial ho fan perquè no troben altra solució. I per tant aquest és el problema:
la voluntarietat. Com podem
ordenar l'increment de minijobs sense que siguin contractes brossa?.
Escenari
econòmic.
Creiem que la
sortida a la crisi serà amb un increment de la demanda i
que a partir d'aquí continuarem amb increments de
productivitat juntament amb balances comercials positives?. O bé pensem que es tracta d'una societat madura amb un futur
més o menys estacionari en el
millor dels casos?. És a dir una situació semblant a la del Japó, però amb un punt de partida diferent.
Dintre del
primer escenari podríem considerar el RTT com un
salvavides provisional a l'espera de millors temps. En el segon cas pensem que és una solució estructural i permanent que ens ha d'ajudar a gestionar situacions a on
els llocs de treball no tornaran a ser abundants.
Viabilitat
política
Les 35 hores a
França es van introduir després d'un debat social i acadèmic important. El primer ministre va ser Lionel Jospin, el qual encapçalava un grup de partits sota el nom de L'Esquerra
plural. Hi era el partit comunista, també els verds, el partit radical de l'esquerra, un moviments de ciutadans. El pes important
era el del PSF, però es contava amb una coalició que agrupava moltes de les idees de L'Esquerra.
Tenim com a mínim dos factors: la introducció es feia des del govern, encara que el president era Jacs Chirac,
representant de la dreta, i encara que les patronals franceses s’oposaven radicalment i encara que el recolzament popular
no era complert, sí que hi havia un interès en avançar per aquest
camí.
En primer
lloc, per tant, si es vol introduir el RTT aquest ha de ser volgut popularment.
A més
s’ha de comptar amb un front polític ampli que hauria d’anar des de l’esquerra radical fins a posicions
socialdemòcrates.
Que el RTT
sigui un desig popular té que veure amb la consideració d’aquest com una ajuda a reduir l’atur, i també amb els altres tres objectius esmentats al principi. I això significarà que volem un canvi en les nostres vides, en les quals el treball assalariat pot suposar una part important de la nostra
activitat, però significarà també que volem trobar equilibris amb el treball de reproducció, amb el medi ambient, en definitiva en que voldrem, perquè així ho haurem
decidit, una vida millor.
[1] Robert Skidelsky y Edward Skidelsky: ¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para la buena vida.
Editorial Crítica. Barcelona 2012.
[2] Per altra banda Skidelsky nega que es vagi a
produir un decreixement econòmic, creu que l'avenç tecnològic i que el
mecanisme dels preus serà suficient per evitar el desastre.
[3] Hi ha
estudis que donen resultats considerablement diferents, fins i
tot negatius en alguns d'ells que consideren l'evolució de la productivitat a
mig termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada