Skidelsky i el decreixement econòmic amb arrels morals

JLNB, desembre 2012

¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una buena vida.

 Robert Skidelsky i Edward Skidelsky Primera edició d'octubre de 2012 Editorial Crítica. Barcelona

Dintre de la creixent bibliografia sobre el decreixement econòmic l'obra de Robert Skidelsky y el seu fill destaca, sobre tot, perquè no es basa en l'argument de que els límits naturals faran impossible el creixement econòmic, sinó perquè degut a motius morals, l'home ha de reconduir el seu comportament cap a una austeritat que l'apropi a la bona vida.

Prenen com a punt de partida l'article de John M. Keynes Les possibilitats econòmiques dels nostres nets, treball de 1928, en el qual es preveia que en 100 anys la renda s'incrementaria en unes 8 vegades, desapareixeria el problema econòmic i només es necessitarie treballar 3 hores al dia.

La necessitat de treballar moltes hores

Keynes esperava que els humans preferirien l'oci al treball, i que una vegada aconseguit un cert nivell de benestar valorarien més el gaudir d'activitats no relacionades directament amb els béns pròpiament materials.

Hi ha un primer moment, després de la Segona Guerra Mundial, que sembla que s'està en el camí del compliment de la profecia, al menys pel que fa als països desenvolupats. La tendència era la reducció del nombre d'hores treballades i l'increment del salari hora. Però això va canviar, i en aquest moments s'ha invertit la tendència.

Aquest problema fa que Robert Skidelsky estudiï per què la gent treballa més enllà de cobrir les necessitats i obre la diferencia conceptual entre necessitat i desig, la qual ha estat amagada pels economistes neoliberals. Aquest fet, treballar més enllà de les necessitats, és important perquè implica per si mateix l'existència del creixement econòmic.

Hi ha tres causes que empenyen l'home a treballar, segons els autors: per plaer, per necessitat i per insaciabilitat.

Es parteix de l'idea de que el plaer que es troba en el treball no pot ser l'única raó que explica el fet de continuar treballant després d'haver satisfet les necessitats bàsiques, atès que no tots els treballs poden produir satisfacció o no a tothom li agrada treballar en si mateix, al menys més enllà d'un nivell acceptable (7, 8 hores?).Respecte de la causa de la necessitat: com ja s'ha dit abans, després de la Segona Guerra Mundial la tendència vigent era la reducció de les hores treballades. Per altra banda l'increment del salari hora es trenca a partir dels principis dels 80 i el resultat és un estancament del mateix quan no una reducció. Per tant si es vol mantenir la mateixa capacitat adquisitiva és necessari incrementar el nombre d'hores treballades. Arribem així a una explicació de l’existència de la necessitat dintre de l'abundància, com a causa de l'increment de les hores treballades. Juntament es creen necessitats noves, que fan que sigui un món de molt treball i moltes coses.

Finalment arribem a la insaciabilitat. Hi ha béns la característica dels quals és ser posicionals. El seu consum depèn de la nostra renta relativa. Es tracta de béns que no es poden reproduir, no són infinits i per tant sol alguns privilegiats podran accedir a la seva possessió o gaudiment. Cal treballar molt per disposar de més diners que els altres per accedir-hi.

Es viu finalment en una ètica de la cobdícia, que precisa una creació de riquesa continuada, la qual cosa es converteix en una peculiaritat del capitalisme.

La bona vida

En aquest assaig és fonamental el concepte de bona vida, per introduir-lo ens parlen dels fonaments filosòfics de la felicitat al llarg del temps i de l'espai. Cal dir que el fill de Robert Skidelsky, Edward, és filòsof i que això els ha permès superar, en aquest llibre, els límits de la disciplina econòmica.

Es pot concloure dels capítols dedicats a definir la bona vida, que un creixement il·limitat no portà a l'ésser humà a la felicitat. Que a partir d'un cert nivell , en el qual les necessitat bàsiques queden cobertes, un increment de la riquesa no millora el grau de felicitat.

En tota aquesta discussió sobre la mesura de la felicitat és interessant la crítica que es fa a la economia de la felicitat respecte als problemes de mesura de les variables. Entre altres es recull la següent: el PIB pot créixer una, dues,....moltes vegades, però la felicitat es mou entre uns valors fixes: completament infeliç en front de completament feliç. I això ho podem representar de moltes maneres, en quatre ítems o en una escala de 1 a 10, o com vulguem. Però la correlació que podem establir a partir d'aquí tindrà el problema de no poder multiplicar el grau de felicitat. Per tant un increment de 4 vegades del PIB no pot donar mai un increment de 4 vegades el grau de felicitat per a aquell que ja era completament feliç.

El límit al creixement no és natural.

Entrant ja en el nucli del plantejament de si els límits del creixement són naturals o morals, es remunta al que podríem considerar el primer decreixentista, Thomas Malthus. Contra la conclusió del seu Assaig sobre el principi de la població argumenta que Malthus no té en compte la combinació de les forces dels preus i de la innovació tecnològica. Quan les reserves de qualsevol matèria prima es redueixen, el seu preu s'incrementa. A partir d'aquí s'incentiva la cerca de noves reserves, s'exploten d'una forma més eficient i també s'exploren alternatives tant tecnològiques com de substitució d'unes matèries per unes altres. Amb aquestes premisses se suposa que és molt difícil que els humans es quedin sense menjar, energia o altres requisits per a la vida. De totes formes reconeix que la qualitat de la vida sí que es pot veure afectada.

Respecte a l'escalfament global s'afirma que no necessàriament implica deixar de banda el creixement. L'argument tant sols seria vàlid, segons els autors, si es poden conèixer els costos futurs de l'escalfament amb cert grau de certesa i aquests costos tenen el mateix pes si es pateixen ara o en el qualsevol altre moment futur. Respecte al primer argument s'afirma que és molt difícil fer una predicció dels resultats de l'escalfament global i que la visió catastròfica i de no retorn és rebutjada per la majoria dels científics. Per tant els arguments ecologistes per a la reducció del creixement no es poden explicar com una resposta pragmàtica a dades reals. I per altra banda la valoració igual dels costos futurs i dels actuals resta com antiintuïtiva. Tots voldrem salvar més a una persona que sigui coneguda, que una que viurà dintre de 100 anys.

Per tant el creixement ha deixat de ser una política sensata per gran part del planeta no per motius naturals sinó ètics. Ens diu que s'ha camuflat un ideal ètic sota un ardit, dir que es tracta d'una necessitat pragmàtica. L'explicació racional per tant és una simple excusa, la realitat és que els ecologistes ho són per raons quasi religioses.

Els autors ens proposen fer un salt i reconèixer el que s'amaga sota arguments racionalistes. Ens proposen com a alternativa un ecologisme de la bona vida, el qual s'anuncia que serà molt diferent de l'actual.

Atès que l'addicció al treball i al consum és en realitat l'oblit de la bona vida es concreta el que pot ser aquesta per la definició dels "béns bàsics" que la constitueixen. En primer lloc defineixen les seves característiques, que són quatre: es tracten de béns universals, finals, no formen part d'un altre bé i són indispensables.

Amb aquestes característiques proposen una concreció, es ressalta que es tracta d'urna proposta, en els següents: salut, seguretat, respecte, personalitat (autonomia), harmonia amb la natura, amistat, i oci. La pluralitat de béns bàsics implica que un no pot substituir a un altre.

Com s'arriba a la bona vida

Òbviament l'objectiu de la política econòmica no hauria de ser el creixement. Cal estructurar la nostra existència per aconseguir la bona vida, és a dir els béns bàsics, una vegada identificats els obstacles al compliment de la profecia de Keynes: la cobdícia i les relacions de poder que genera, així com la insaciabilitat dels desitjos humans.

Com ja s'ha dit més a dalt des del final de la Segon Guerra Mundial fins el finals o principis dels 80, va haver-hi la percepció de que es podria arribar a la profecia keynesiana.

Es produeix un canvi de consciència, un canvi radical que es veu estimulat per una crisis. Es tracta de la crisis de la economia Keynesiana, l'increment de l'atur i la inflació, que segons Milton Friedman es tracta de la conseqüència de la política de la plena ocupació. Situació agreujada per l’impacta de les crisis del petroli.

A partir d'aquí es produeix el ressorgir del capitalisme darwinista i el renaixement del fonamentalisme del lliure mercat.

La solució per als autors passa per posar a la virtut com a principi de l'acció humana. Concreten que per aconseguir els béns bàsics cal produir una quantitat suficient de béns i serveis per satisfer les necessitats bàsiques de tots, reduint la quantitat de treball necessari i alliberar temps per a l'oci.

Es planteja el problema de si en un estat liberal està justificat interferir en les decisions dels individus. A l'assaig es formula una solució d’equilibri entre el paternalisme no coercitiu i el que anomenen personalitat (autonomia). Es tracta d'encoratjar i desfavorir determinats models de conducta.

Les accions més concretes són la distribució del treball, la implantació de la renda bàsica, la reducció de la pressió a consumir, per tant reducció de la publicitat, i instaurar impostos al consum.

Amb tot això es pretén aconseguir una economia estacionaria i per tant lliure del creixement, dintre del pensament de economistes clàssics com John Stuart Mill o el mateix Keynes.

Es tracta d'un text molt argumentat, que sobta per fugir de les idees que s'espera d'un economista i posar per endavant un model de vida més auster que té com objectiu aconseguir la felicitat. Un llibre que com a mínim ens portarà a discutir.