dilluns, 3 de juny de 2013

Sobre la crisi de la incivilització capitalista


Aquestes notes són preguntes esquemàtiques sobre la naturalesa de la present crisi, i algunes possibles línees estratègiques per explorar una sortida ecosocialista d’ella. El seu únic propòsit és posar-les en discussió i estirar alguns dels arguments o idees que aquí es suggereixen.

La crisi financera que ha estat la guspira final que ha fet saltar un economia molt llastrada per altres problemes de fons. Les bombolles financera i immobiliària (aquesta afecta sobre tot a Espanya i Catalunya), han estat alimentades pels processos de globalització econòmica i desregulació dels mercats financers dels darrers vint anys. L’eliminació dels controls públics sobre un capital desfermat i la complicitat dels suposats reguladors privats han xuclat gran part dels guanys i beneficis generats pels sectors i econòmics i l’estalvi privat. Son els beneficis i els estalvis els que nodreixen la inversió en innovacions tècniques i equipaments, que finament impulsa la capacitat productiva (o destructiva) de les economies. Com s’han generat aquests beneficis extraordinaris en els darrers anys? Per què no s’han reinvertit aquests guanys en la millora del sector productiu?

Els beneficis extraordinaris del capital tenen diferents orígens. D’una banda la globalització econòmica ha propiciat els processos de deslocalització industrial, a través dels que el capital industrial ha buscat les geografies amb uns menors costos laborals i ambientals per tal d’augmentar el marge de beneficis; d’altra les “guerres interminables” (Afganistan, Orient mitjà, Irak, Àfrica Subsahariana, etc.) han proporcionat guanys extraordinaris a la indústria i les tecnologies lligades al complex militar; les polítiques neoliberals aplicades des dels anys vuitanta han aconseguit la disminució dels impostos sobre el capital i les rendes més altes, la desregulació dels mercats de treball, l’encongiment de l’estat del benestar i la minva del salari real. El resultat ha estat una creixent desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa.

L’augment dels guanys del capital i les empreses procedeixen en una petita proporció de l’esmerç en millores tècniques en els  sectors manufactureres, com havia passat a les dècades de 1950 a 1970, la majora part de l’increment dels beneficis procedeix de l’explotació dels treballadors, l’especulació financera i l’espoli del planeta. L’explicació s’ha de cercar en la “racionalitat econòmica” que ha invertit els seus guanys en els sectors amb major rendibilitat (productes financeres, immobiliaris, mercats de futurs, etc.). Així, la major part del capital disponible per ser invertit ha fugit del teixit productiu cap (rendibilitats 3-5 per cent) al món financer i immobiliari on les expectatives de guany eren més elevades (10-30 per cent). Rere aquest moviment del capital hi ha un element de fons que el moviment ecologista i socialista s’ha de prendre molt seriosament: l’esgotament del paquet tecnològic que havia menat el creixement econòmic des de la segona guerra mundial. Durant les anomenades dècades daurades del capitalisme industrial (1945-1980) el creixement econòmic s’havia sustentat en la indústria de béns de consum durables (cotxes, electrodomèstics, etc.), un elevat consum d’energia i una demanda en expansió com a conseqüència de l’augment dels salaris. Les dades dels estudis científics i de les institucions econòmiques mostren un descens en les taxes de creixement de la productivitat i dels guanys dels sectors industrials tradicionals dels països madurs (UE, USA, Japó, etc.) des de la dècada de 1980 fins avui. El rendiment obtingut per cada nova unitat de treball o capital invertits en aquests sectors és decreixent, podríem dir que aquestes indústries han arribat a la seva maduresa tecnològica. Per això, des del 1980 el capital ha buscat en altres sectors (TIC, finances, immobiliari, minerals estratègics, armament, drogues, etc.) i geografies (Àsia sobre tot) entorns més atractius per a l’acumulació del capital. El capital ha saltat d’un sector i d’un país a l’altre a través de successives crisis financeres (1986, 1993, 1998, 2001, 2007-08) deixant un rastre de dissipació de recursos i misèria social.

L’informe de Donella i Dennis Meadows “Los límites del crecimiento 30 años después” (2006[2004]), els reports anuals del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic o Informe Stern del Banc d’Anglaterra, per només citar els més coneguts han mostrat els perills que suposava aquesta cursa desbocada del creixement pels sistemes naturals i el clima, per les bases naturals sobre les que prospera el gènere humà. Tanmateix, les relacions entre ecologia i economia no són ni directes ni senzilles, com mostra l’exemple del petroli. Després de la forta estrebada dels preus entre el 2005-2008 (com també va passar els anys 1973-198) empesa pel ràpid creixement econòmic i l’expansió geogràfica de la producció i consum industrial, els preus s’han ensorrat com a conseqüència de la davallada de l’activitat econòmica, la reducció del consum i també de l’especulació sobre les reserves del petroli. Tanmateix, aquesta minva conjuntural dels preus i del consum no atenua ni el problema de l’exhauriment dels combustibles fòssils, el petroli és un estoc i la seva reposició exigeix un temps geològic molt superior (milions d’anys) al temps històric de la civilització humana (desenes de milers d’anys); i tampoc els efectes de la contaminació global i el canvi climàtic, perquè les emissions ja realitzades tenen un efecte acumulatiu que es perllongarà fins tot després del consum de les reserves disponibles. Per tant, no hem d’esperar sincronies ni cadenes causals immediates entre economia i ecologia. Però, tal com adverteix l’Informe Stern, la capacitat destructiva de les “forces productives” i el consumisme desbocat provocarà un creixent deteriorament ecològic, semblant a l’esfilegassament progressiu d’una estora, on a mesura que es desfan els fils la trama és cada cop més feble, i la seva capacitat de sustentació menor. Així, l’exhauriment d’estocs (combustibles fòssils) i el deteriorament dels fluxos biofísics (reducció de la biodiversitat, canvi en les corrents oceàniques que governen el clima) del planeta pot generar pertorbacions locals violentes i impredictibles en la vida social i econòmica (grans tempestes de pluja o vent, contaminació elevada, reaparició d’infermetats epidèmiques, sequeres, etc.), o col·lapses d’un abast social i geogràfic major (augment del nivell dels mars, reducció o desaparició de l’Àrtic a l’estiu).

Com podem mesurar aquests impactes socioambientals? Des de fa desenes d’anys un conjunt de pensadors (Patric  Geddes, Otto Neurath, Kapp, Nicholas Georgescu Roegen, Manuel Sacristán, José M. Naredo o Joan Martínez Alier), des de tradicions científiques distintes, ens ha proposat un replantejament crític i radical del paper de les forces productives-destructives i el mite del creixement econòmic en el desenvolupament de les societats contemporànies. Nombrosos economistes han destinat bona part del seu treball a discutir els indicadors i mètodes de mesura del creixement econòmic: ¿podem sumar com a creixement tant la producció de béns (aliments, electricitat, frigorífics, cotxes, etc...), com aquells altres serveis destinats a reparar la contaminació generada per aquella producció (tractament de residus, descontaminació atmosfèrica, depuració d’aigua, tractament de residus perillosos, etc.)? Perquè, podria donar-se la paradoxa, que si comptem bé el creixement econòmic, descomptant tot allò que suposa deteriorament ambiental i destrucció o consum dels recursos naturals exhauribles, en comptes de créixer estiguem en decreixement real. A més de discutir altres conceptes-mite de l’economia convencional com creixement, productivitat, etc. I, d’altra, ens han proposat un examen a fons el receptari de la política econòmica liberal i neokeynesiana per sortir de la crisi.

Gabriel Jover
Maig 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada