dimecres, 5 de juny de 2013

La financiarització del nostre sistema econòmic

El vigent model capitalista no és capaç de generar creixement econòmic ni de prosperar sense incórrer en l’agreujament dels desequilibris econòmics o mediambientals existents. Una característica específica del sistema capitalista és la seva extraordinària financiarització. Té un gran apalancament financer, una dependència forassenyada de l’endeutament, justificada amb l’argument de què, per créixer, cal endeutar-se i, tancant el cercle, només creixent es podrà tornar el deute.

Això ha provocat, com un dels atributs central del model, que el volum de deute públic i privat no hagi cessat de créixer, arribant a xifres insostenibles. I com que el deute creixent genera interessos creixents, el servei  del deute tendeix a tenir  una trajectòria exponencial i només es pot pagar en una  economia en constant expansió, la qual cosa és impossible en un planeta finit. No hi haurà forma de tornar-lo.

Podríem omplir unes quantes planes per descriure la decadència del capitalisme en els darrers anys però per raons de síntesi, si n’hem de triar una característica, escollim la seva dualitat. D’una banda, el sistema productiu, és a dir, el que té per objectiu proveir la humanitat de béns i serveis, i de l’altra el sistema financer, el casino-especulatiu, el dels mals anomenats “mercats”, amb un colossal desequilibri en favor del segon, un guany en el pes dels paradisos fiscals i en la independència de capitals de regulacions, nacionals i internacionals. El valor del comerç i finances s’ha multiplicat enormement i ja té molt més pes econòmic que el valor de la producció. Els defensors de l’economia globalitzada, en el que el capital és més mòbil que productes i mà d’obra, i en el que "lliure comerç i llibertat de moviments de capitals" en realitat vol dir "desregulació del comerç internacional, competència fiscal i  opacitat fiscal", ens deien que el seu sistema havia de portar-nos mercats en competència que farien de motors de la innovació i la qualitat, i impulsarien intercanvis justos i equilibrats. Però l’únic que s’està veient és que oligopolis, especuladors i planificadors fiscals són els qui controlen el sistema, a la recerca, d’una banda, del màxim profit i la mínima imposició,  i a un increment de la competència deslleial, mitjançant el  menyspreu a les condicions de treball dignes i a la sostenibilitat mediambiental, de l’altra (o, fins i tot, coincidint ambdues tendències).  Mai com hem estat en mans dels mercats en comptes que el mercat estigui a les nostres mans.

Per veure el pes creixent de les finances a escala mundial, observem la gràfica següent, proporcionada per Mackinsey. Mostra el creixement dels actius financers al món entre 1990 i 2012. En 22 anys s’han multiplicat per 4, fins a la increïble xifra de 225 bilions (llatins, no anglosaxons) de dòlars (1 bilió és aproximadament el PIB d’Espanya), passant de representar el 120% del PIB mundial l’any 1980 al 312% del PIB mundial ara.  En paral·lel, el rendiment d’aquest actius financers ha baixat de valors superiors al 15%  l’any 1990 a valors inferiors al 5 % ara, introduint-hi alhora un element de pressió pels gestors d’inversions financeres, ja que els seus clients deuen recordar que fa anys els pagaven millors rendiments que no pas ara.





 Figura 1 Evolució dels actius financers mundials, 1990.-2012. Mackinsey

Les coses també es poden veure en l’escala microeoconòmica. En aquest camp, la financiarització del sistema productiu arriba extrems grotescos. Això es pot veure en les dues imatges següents publicades en l’estudi de l’alemanya Margrit Kennedy, a “Dinero sin inflación ni tasas de interés” , quan, amb dades de final de segle passat per Alemanya, no fa gaire temps, analitzava els cost d’un producte o servei tenint en compte tot el cicle de producció, des de l’extracció de les matèries primeres fins la seva venda. La conclusió és que, de mitjana, el 50% del cost d’un producte o servei correspon al pagament d’interessos (en color fosc en el gràfic). El pes dels interessos varia segons el producte, entre el 12% del primer cas, el de la recollida de residus (dalt a l’esquerra), fins el 77% en el darrer, el lloguer d’habitatges socials (sota a la dreta). Els altres dos casos analitzats són la potabilització d’aigües, amb un cost financer del 38%, i la depuració d’aigües residuals, amb un 47%.


 Figura 2 En color fosc, la porció de cost financer en quatre productes o serveis


Però els efectes de la financiarització també es poden apreciar en el pla familiar. La figura següent analitza el balanç d’aportació de la ciutadania alemanya al finançament nacional classificada per decils segons el seu nivell de renda. El de més renda és el número 10 i el de menys és el número 1. Impressiona comprovar que vuit grups de renda, de l’1 al 8, són contribuents nets (per diferència entre interessos pagats i aconseguits), el grup 9, els de quasi els més rics,  té una contribució neutra, i el grup 10, el del major renda, és qui rep tota la contribució dels altres. Podem concloure, per tant, que l’actual sistema financer constitueix un formidable instrument de transferència de rendes financeres al 10% més ric, per la via del pagament d’interessos de capital. Com en el cas anterior, molt probablement aquest esquema s’hagi agreujat en els darrers anys.



Figura 3 Diferència entre ingressos pagats i aconseguits segons decil de renda a Alemanya

La necessitat del creixement econòmic és el motor d’aquests desequilibris. Per créixer cal endeutar-se i els interessos a pagar són de tipus compost, generant unes magnituds que creixen de forma exponencial, convertint el sistema econòmic en una mena de joc piramidal. Qui va al darrera en el joc ha de pagar els guanys de qui va davant. Sense creixement el sistema va a la fallida. Resulta clar que s’ha de buscar una alternativa que no ens obligui a créixer pel simple fet d’haver de pagar els interessos del deute, que es concentren en el 10% de renda més alta.

D’altra banda, l’entrada d’Espanya en el sistema Euro ha facilitat enormement la circulació del crèdit a tipus molt baixos, en una forma que fins aquell moment no s’havia conegut. Això ha provocat un creixement de l’endeutament, el privat fins els 300% del PIB i el públic fins el 90% del PIB, que ha estat finançat en bona part amb els excedents que els països centrals de l’euro generaven amb la balança per compte corrent, superavitària de manera exagerada, amb els països de la perifèria com ara Espanya. El resultat és que, en total, l’endeutament nacional és de gairebé el 400% del PIB.

Pau Noy




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada