dimecres, 5 de juny de 2013

Economia estacionària

Què s’entén per economia estacionària

Els darrers 200 anys hem viscut en una economia en creixement impulsada per l'ús de les energies fòssils i l'avenç de la tècnica.  Durant aquests 2 segles hem viscut, seguint les paraules de l’economista Kenneth Boulding, a l’estil de l’economia del cowboy, fent un símil en l’estil de vida del far West, quan tot estava per descobrir , per explotar i per repoblar. La quantitat de recursos era tant gran que  l’impacte de l’activitat de l’home era gairebé irrellevant.

Ara ens trobem però en un escenari completament diferent. Un planeta superpoblat a on la civilització ha colonitzat gairebé tot  el que podia colonitzar i explotar, fins arribar al punt de posar en risc la pròpia supervivència. L’esgotament dels recursos no renovables, la desaparició d’espècies i hàbitats, la contaminació i el canvi climàtic són els exemples més impactants.

La nostra economia ha arribat a  expandir-se fins a la mateixa escala que el planeta i ja hi ha alguns indicadors (l'índex del benestar econòmic, l'índex del progrés brut, la petjada ecològica o l'índex de felicitat del planeta) que ens diuen que aquest creixement econòmic ja s’ha convertit en un creixement  “ineconòmic” perquè els costos ambientals i socials creixen més ràpidament que els beneficis derivats de la producció.

El nostre problema rau en que no tenim manera de corroborar quantitativament aquesta sospita perquè la comptabilitat  utilitzada pels països, el PIB, no separa costos i beneficis. Només mesura el total de la producció, de l'activitat, sense diferenciar si aquest activitat és un benefici o un perjudici per l'home. Si, a més  hi afegim les conseqüències  de la crisi en la que ens ha abocat aquest sistema econòmic i les evidències que ja hem arribat al pic de la màxima producció del petroli i, per tant, a  l'època de l'energia cara, ja tenim molts arguments per posar  en dubte les afirmacions  dels economistes que el creixement  del PIB ens durà més riquesa i aportarà solucions als problemes que la humanitat haurà d'enfrontar en les properes dècades.




El concepte d’economia estacionaria té els orígens en l’economia clàssica i va ser desenvolupat per John Stuart Mill (1857) que la definia com una economia amb una població i un  estoc de capital constants sense creixement. L’escala de l’economia venia definida per la grandària d’aquests dos estocs físics constants. Posteriorment  Herman E. Daly  va reemprendre la idea i va  proposar l’economia estacionaria d’equilibri dinàmic  i el definia com un  flux constant de producció a un nivell sostenible, amb una població i un estoc de capital capaços d’ajustar-se lliurament  a qualsevol mida que pogués ser mantinguda pel planeta dintre dels límits  de la seva  capacitat de regeneració de les matèries primeres i d'assimilació dels residus, començant per l'esgotament dels recursos i acabant per  la contaminació. Continuant amb el símil de Kenneth Boulding, aquesta seria l’economia de l’astronauta que ha de poder sobreviure a dintre d’una càpsula aïllada i autosuficient: la terra.

Aquest concepte que havia esta acceptat per l’escola econòmica clàssica es va abandonar posteriorment. Avui en dia no es estrany sentir parlar als economistes d’economia sostenible o estacionària, no per referir-se a un estoc constant de capital i població sinó a una proporció constant entre estocs de productes  i població en continu creixement.

La principal idea de l’economia estacionària  és el manteniment constant dels estocs de riquesa  a nivells suficients per poder mantenir  una bona i  llarga vida i requereix una forma de producció de  béns de més llarga durada mantinguts amb taxes menors de flux de primeres matèries.  El camí cap al progrés en una economia estacionària no és arribar a ser més gran sinó arribar a ser millor.



Al contrari que l’economia actual que si no creix fa fallida, l'economia estacionària està dissenyada per mantenir-se estable sense creixement, de la mateixa manera que el disseny d'un avió no és el mateix que el disseny d'un l’helicòpter. Això no significa que no hi hagi sectors econòmics que no puguin créixer. Sempre hi ha sectors que poden millorar tecnològicament, que poden augmentar en eficàcia i en eficiència. De la mateixa manera, tots els sectors que utilitzen recursos immaterials, el software, el coneixement, i l'economia de la  cura i del servei a les persones poden créixer perquè no comporten necessàriament un augment en el consum dels recursos no renovables o un augment de la contaminació. En resum, l'economia estacionària no significa l'estancament ni la no evolució.

Els països en desenvolupament, al contrari que els desenvolupats,  encara tenen recorregut per augmentar el benestar les persones si aconsegueixen una distribució més justa de la riquesa que generen. En l'estat estacionari són els països rics els que han de reduir el creixement del seu flux de producció per alliberar recursos i espai ecològic per a l'ús dels més pobres i han d’enfocar els seus esforços nacionals en  el desenvolupament i les millores tècniques i socials que poden ser lliurement compartides amb aquests països. L'ajuda internacional al desenvolupament hauria de prendre cada vegada més la forma de coneixement  lliure i activament  compartit, juntament amb petites donacions, en comptes de la concessió de grans préstecs que  meriten interessos. Compartir coneixement té pocs costos, no crea deutes impagables i augmenta la productivitat dels factors veritablement escassos i competidors de la producció. El coneixement existent és l’ímput més important per a la producció de nous coneixements, i mantenir-lo artificialment escàs i car és pervers.

Per saber-ne més:


                                                                                            
Neus Casajuana

Maig 2013                    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada