dimecres, 5 de juny de 2013

La creació del diner. Les monedes complementàries

Durant el període previ a la crisi de 2008 es va produir un procés de financiarització a l’economia global. Es tracta d'un fenomen pel qual el volum de la massa monetària i del valor dels actius financers,  creixen per sobre del que ho fa l'economia real.  Aquesta hipertrofia del món de les finances, íntimament lligada a l’especulació,  és el que ha provocat  les bombolles el final de les quals ens  ha  deixat la crisi que patim. 

L'origen d'aquesta financiarització és múltiple, en primer lloc el comportament inestable mateix de les finances, descrit per H. P. Minsky, el qual explica els efectes procíclics de les mateixes. És a dir que en moments d’eufòria, exuberància, financera les entitats bancàries presten diners amb una liberalitat extrema, mentre que en períodes de recessió tanquen la concessió de crèdits entre altres raons perquè els diners els fan falta a aquestes mateixes entitats per tornar el préstecs que han demanat.

S'ha de sumar al menys un factor més, la desregulació financera.

La desregulació financera és un producte de la revolució neoliberal, portada a terme des de la crisi del petroli de 1973, que, entre altres,  i com exemple, suposà  la desaparició del control de capitals, aconseguint  que aquests es puguin moure per tot el món sense cap tipus de barrera legal. Aquest moviment lliure dels capitals facilita la deslocalització d’empreses que existeix en l’actualitat. Altre exemple és la derogació de l'anomenada Llei Glass-Steagall, normativa que s’havia erigit als Estats Units com a element per impedir l’especulació al distingir entre els bancs d'inversions i de depòsit.

Aquests casos pretenen donar una idea del procés desregulador, als que s’ha de sumar l’enginyeria financera que  té com a objectiu facilitar les inversions especulatives. Aquesta especulació  financera que es genera preten obtenir taxes de beneficis per sobre dels que estan proporcionant els negocis relacionats amb l'economia real.

Les dades al respecte són eloqüents. Segons l'informe del  Mckinsey Global Institute titulat  Global capital Markets: Entering a new era de setembre de 2009 i l'informe anual del mateix institut de 2008, el pes dels actius financers, dades agregades de tot el món,  sobre el PIB van passar de ser el 120% al 1980 a representar el  343% el 2007. Al 2008 s’havien reduït al 293%.

Però a pesar del pes tant gran de l’economia financera sobre la real, en els moments de crisi els diners desapareixen i el crèdit per portar a terme inversions reals es fa inexistent.

El diner
La definició del diner no és fàcil. Podem començar per dir que  és, un mitja d'intercanvi, una unitat de mesura, i un mitja per guardar el valor. Una de les seves propietats és la liquiditat.

Una vegada dit tot això no ens hem apropat a les dificultats de la seva comprensió. Pot ser repassar   com  es crea el diner a l'actual sistema monetari sigui un  bon punt per accedir a la seva naturalesa.

En el nostre sistema monetari el Banc Central fa l'emissió dels diners que posa a disposició dels bancs, els quals contrauen un deute pel mateix import amb aquest Banc Central.

A aquest diner s'ha d'afegir el diner bancari. Quan es fa una imposició en un Banc, aquest ho torna a prestar. Normalment, encara que no per a tots els bancs ni a tos els països,  hi ha un coeficient de caixa que és el tant per cent dels diners dipositats que queden com a salvaguarda per fer front als retorns dels mateixos. A aquest sistema se l’anomena fraccionari.


L'efecte del préstec dels diners dipositats  és la creació de l'anomenat  diner bancari. Aquest procés es repeteix i si  no hi hagués un coeficient de caixa (i així mateix fossin inexistents la resta de coeficients legals sobre les imposicions) generaria, teòricament, un volum  de diner  infinit. 

Els diners bancaris neixen  dels préstecs reitererats  dintre del sistema bancari  i és la confiança  en aquest  sistema el que fa que funcioni.

Les  monedes complementàries

La conclusió de les primeres idees sobre la financiarització,  i l’esclat de les bombolles, és que en moments de crisi els bancs deixen de prestar diners. Fins i tot empreses en bona situació econòmica perden el crèdit quedant abocades  a la  fallida.

L’existència d’una sola moneda és d’una gran eficiència econòmica, però en moments de crisi el sistema bancari actua de forma procíclica. L'existéncia  d’altres monedes amb objectius que s’esgoten en la ciutat, o en determinades funcions del concepte diner, introdueix més complexitat en el procés de les compres i de les gestions però afegeix resiliència al sistema.

Hem vist en l'intent de definició del diner que una de les seves funcions és la de servir d'unitat de canvi, per altra banda que el diner es crea  pràcticament del no res i que la confiança en el sistema és bàsic per a que aquest funcioni.

Donat tot això es pot començar a pensar en solucions a l'escassetat del diner.

La creació del diner  a l'actual sistema és mitjançant el deute bancari. Hi ha un altre possibilitat que és que neixi en el moment de la transacció. I així ho van pensar a Suïssa al 1934 quan uns empresaris es van agrupar per poder intercanviar mercaderies.  Al que van fer és crear un sistema de compensació sense diners que els permetia sobreviure a l’escassetat dels crèdits.  Un sistema de compensació no és més que l'anotació de  les  compres i  les vendes en aquest cas en una moneda complementaria, que s'utilitza com a unitat de mesura.

A aquesta moneda alternativa la van anomenar WIR, la qual té un valor igual a un franc suís. Aquesta paraula significa nosaltres en alemany, com a contraposició al jo (Ich), i formen l'inici del nom complert de la Institució creada anomenada Wirtschaftsring  (Cercle de Negocis). En un principi es van utilitzar registres en paper, però òbviament a l’actualitat el registre és electrònic.

La importància que té aquest model és que continua funcionant avui en dia, amb una adhesió d’un 20% de les empreses suïsses. La seva utilització depèn de la situació  econòmica. En moments en el quals el crèdit disminueix les empreses del cercle utilitzen una major proporció de WIR respecte als francs suïssos, deixant aquests per fer front a pagaments amb empreses no incloses en l’associació. 

També proporcionen crèdit a un baix interès del 1,75%, el qual s’apropa molt al que es considera el cost administratiu segons la banca sense interès.

A més d’aquesta modalitat de moneda complementaria en la que  la seva utilització es porta a terme en tot un país, existeix un altra tipus en el que es fan servir en àrees més reduïdes.  Aquestes tenen tres objectius: dinamitzar l’economia d’una ciutat o zona molt concreta, afavorir el comerç de proximitat i reduir la contaminació per l’efecte d'eliminar el transport innecessari.

No podem deixar de descriure un altre dels exemples clàssics que s'ajusta a la definició anterior, es tracta de l'experiència  de la ciutat de  Wörgl a Àustria al 1932. En aquesta ciutat l'alcalde va emetre un sistema de cupons recolzats per un  depòsit bancari, amb els quals pagava les obres públiques, els treballadors de l'ajuntament....S'acceptava el pagament dels impostos.


Aquests cupons es podien canviar per diners, però per menys valor. També perdien valor amb el pas del temps, concepte d’oxidació,  la qual cosa incentivava el seu ús. El resultat va ser una reducció de l'atur i una reactivació econòmica. El model es va començar a generalitzar, però El Banc Central Austríac el va suprimir.

Moltes grans empreses  i grans superfícies adrecen els seus ingressos cap a altres països i  zones geogràfiques. L’efecte que una moneda local té és que els diners es queden a la ciutat o al barri, atès que no es poden utilitzar fora de l’àrea per a la qual s’han creat.  A la implementació d’aquestes monedes les grans superfícies i les cadenes internacionals normalment queden excloses. L’objectiu és que s’utilitzi com a mitja de canvi i unitat de compte, però no com a mitja per guardar valor, per a la qual cosa es pot introduir l'efecte oxidació.

L’impuls, en aquests casos, venen des dels ajuntaments preocupats pel deteriorament de les seves ciutats, o bé per associacions en les quals participen des de comerciants a associacions de veïns i també els mateixos ajuntaments. 

Cal pensar que cada model de moneda complementaria té el seu disseny i la seva definició, que pot anar des de simplement facilitar  l’intercanvi, és a dir la clàssica barata, al model WIR, a on pràcticament estem parlant d’una moneda complementaria a nivell nacional.

El grau de complexitat de la moneda determinarà la seva repercussió impositiva. Si es tracta d’una moneda que es limita a afavorir intercanvis, inclosos el serveis, fins i tot pot quedar fora de l'obligació tributària. En el cas d’una d’utilització generalitzada pot implicar el pagament d’un impost com l’IVA, el qual s'haurà de fer en euros, atès que aquest impost té normativa europea. Cada cas s’haurà d’estudiar de forma concreta. Per posar un exemple per a  la Lliura de Bristol, l’ajuntament ha acceptat el cobrament d’alguns impostos en aquesta moneda.

Dintre de les monedes complementaries i les seves utilitats podem trobar les que protagonitzen grups de botiguers per tal  de fidelitzar al comprador. En aquests casos la forma d’obtenció de la moneda no és per compensació sinó per la seva compra mitjançant la moneda de curs legal. A partir d’aquí ofereixen un seguit de descomptes que poden fer-se efectius per al tipus de canvi en el moment de la compra de la moneda o en el moment de la compra del producte. Aquest sistema també pot ser adoptat per grups més amplis, incloent veïns o ciutadans amb objectius més socials i solidaris.

Els exemples a l’actualitat són nombrosos, des de les Turutes a Vilanova i la Geltrú, l’Ecosol a Barcelona,  el Copón de Conca, així podem trobar iniciatives de tot tipus ben documentades a  Internet.  Per últim ressaltaríem el RES, el qual és una moneda electrònica d’us a Bèlgica,  el qual s’està començant a implementar a Catalunya.


José Luis Notivoli

Maig 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada