dijous, 13 de juny de 2013

Algunes reflexions personals després del “seminari sobre un nou model econòmic, sostenible i estacioari”

• Tot i la prioritat que des del grup s’està donant als molts temes tractats en el Seminari, tot i la rellevància amb la que s’han exposat les qüestions, l’aprofundiment que alguns heu assolit sobre dites qüestions... tinc la impressió que estem fent tard. La caiguda del nostre sistema socio-econòmic és tant accelerada i la debacle, hores d’ara, és tant imminent, que sembla que ben poc podem fer per reduir el decalatge sempre creixent que hi ha entre el què hauria de ser i el què realment és. A mesura que passa el temps, més lluny ens trobem del punt d’equilibri. M’apunto a la frase : "S'estan obtenint moltes victòries, però estem perdent el planeta. Hem de preguntar-nos el perquè”. 

• Estem davant d’una situacio socio-econòmica que hem de qualificar de total emergència. Ho és pel que està passant, però també ho és pel perquè està passant. Podem accedir molt fàcilment a una informació cada cop més transparent que ens permet d’entendre com moltes coses haurien de ser d’altra manera, però no ens podem desenganxar d’una nefasta ideologia a la que seguim estant sotmesos. Per als qui ens guien i governen, per als qui viuen i obeeixen, per a la gran majoria, el creixement és encara la fita que tot ho ha de resoldre. Tot i haver anat a buscar i conéixer les raons del què ens passa, estem vivint dins la “caverna de Plató”. Veiem les ombres però seguim sense veure com és el món real què es reflecteix a les parets. Fins no superar aquest greu inconvenient no podrem fer l’inevitable pas següent en el desenvolupament de la nostra societat. 

• Després de moltíssims anys vivint dins un món d’economia real, un món tangible i apreciable, de fa poc l’hem canviat per un altre món en el que tot ha passat a dependre d’una nova “forma d’energia” basada en pura especulació. No ens hem conformat a permetre que la vida fluís naturalmental al nostre voltant i, seguint equivocadament el mestratge de les tecnologies punta, hem transformat l’esdevenir en la creació apresurada d’una artificialitat fora de control. Un exemple, però no l’únic, és la bombolla immobiliaria (s’ha construït per especular, per enriquir-se a costa dels altres, per xuclar la sang de la societat ... no per donar-li un servei). Hem estat funcionant fora del món real i per fer-ho ha calgut transformar la mentida en axioma. Ara que el deute se’ns empassa, ens adonem com estem permetent que la deutocràcia substitueixi la democràcia. 

• Hem admés un nou “deu” terrible i venjatiu: el deute. Grans quantitats intangibles de diner artificial, fabricat  mitjançant enginyeries financeres de tot tipus, s’han escampat per sobre del món que ens era tangible i familiar. Com a conseqüència de la nostra manera de fer, ha arribat un moment que es deu molt. Però, perquè es deu?, a qui es deu?, en base a quina estranya maniobra un dèbit s’ha acumulat a un altre, i a un altre... per a fer del crèdit (una eina financera històrica, habitual) un deute exorbitant, motiu de “religiosa 
temença” perquè ens obliga a cruels sacrificis. 

• El gran deute que hem deixat crear artificialment fins a l’ofeg de la nostra societat en el seu conjunt, no el podrem retornar mai. Es tracte d’un monstre de set caps que creix exponencialment, que cada dia té més gana i al que hem d’alimentar amb uns recursos que en comptes de créixer, minven. Si no podíem retornar el deute fa cinc anys, quan creiem que teníem remei per fer-ho, com el podrem retornar dintre de cinc anys? 

• No ens enganyessim pas: els que ens ho exigeixen saben molt bé que no el retornarem. Però mentre duri l’encanteri, en tant se’ns pugui exigir la lluna, els que van muntar aquest “tinglado” global el que estant fent és anar desmantellant l’estat del benestar, cosa què era i és el seu veritable objectiu. Uns (el 10%) ho tenen gairebé tot; altres (el 90%) no tenen gairebé rés. Però el poc que encara no tenen els poderosos, també ho volen. I el més cobdiciat és l’estat del benestar, un riquíssim i solvent patrimoni que ha estat creat pels nostres avis i totes les generacions precedents, i que teníem l’obligació moral de trametre’l convenientment consolidat als nostres nets i totes les generacions futures. El “gran deute” (que és un deute financer i no una obligació social) no s’ha de retornar mai. Cal dir-ho ben clar, i fer-ho quan encara queden tantes possibles retallades que volen ser executaddes, justificades des del deute. 

• Se’ns ha fet creure en un progrés que només és assolible mitjançant la innovació tècnològica. Resulta però, que l’avenç tècnic no fa altra cosa que anar substituint treball per recursos econòmics (gràcies a les robotitzacions, automatismes, TIC’s, etc.), de manera que el component “treball de prestació personal” disminueix el seu pes dins gairebé tots els camps, tant sigui en el món de la producció, com en el comerç i els serveis. Si velem seguir antics esquemes funcionals, és cada cop més inviable que la fracció que 
pot treballar sustenti amb el seu esforç a la fracció que no pot treballar (perquè no troba feina, perquè ha arribat a l’edat de la jubilació, etc.). Se’ns diu que cal revisar totalment els mecanismes de funcionament de la seguretat social i el sistema de pensions. Però se segueix volent resoldre el problema utilitzant aquelles fórmules que, tenint sentit en altres moments, ara són d’impossible aplicació. Aquest és un nou parany en el que estrem caient: quan els mecanismes de funcionament de l’atenció social no permeten seguir endavant, els recursos públics han de participar en el redreçament de la situació. No és exactament això el que hem fet amb la banca que s’ofegava, acceptant la intervenció de l’Estat en una qüestió de molta menys transcendència social ??? 

• La vida de la humanitat sobre la terra, també la de tots els éssers vius que hi habiten, no és viable sense consumir. Però aquest tipus de consum és un noble un intercanvi de recursos amb la natura. El gènere humà s’havia acomodat a aquesta regla, des de la seva aparició sobre la terra fins a mitjans segle passat. Les crisis, però, són molt exigents, i el New Deal ens va introduir en el món del consumisme. Si fins aleshores, preferentment, es consumia adquirint només allò que calia per a donar cobertura a les necessitats, a partir 
d’aquell moment se’ns ha inculcat a tots el costum de consumir superant les necessitats reals, inclús si no es disposa de recursos econòmics per assolir aquell nivell de consum. Consumisme és adquirir allò que no cal, només pel gust de posseir. Ha estat el consumisme, convenientment manipulat pel “sistema” el que ens ha portat allà on som. Deute i consumisme són simultàniament causa i efecte l’un de l’altre. 

• Si hi ha una revolució pendent, és la d’enfrontar-se al consumisme i retornar a aquells estadis previs al New Deal. Aquest és el camp de batalla on realment podem vèncer al “poder”, treballant individual i conjuntament, a tots els nivells, per descomposar el més que corrupte “sistema”. Ho hem de fer mitjançant una renovació dels valors primaris, l’ajustament de nous principis en les relacions interpersonals, la formació i educació dels individus en aquests nous valors i principis, l’aprofitament de recursos basats en la confiança i la solidaritat, etc. En aquest moment crec que és aquesta l’única arma (la de les nostres voluntats) la que tenim per plantar cara a les més que adverses circumstàncies. Si abandonem el consumisme, el sistema implosiona. 

• Aquesta tasca només es pot emprendre des de la societat civil . Hores d’ara, no sembla viable promoure-la des de la política convencional i l’actual sistema de partits. Només són els individus, tots plegats, els que poden assolir els compromisos i enfrontar-se als poders fàctics. Són els “indignats” els que s’han de constituir en punta de llança i obrir pas als canvis sistèmics. Més endavant, serà des de la política real que s’articularan els canvis estructurals i s’ordenarà el que ha de ser nou escenari vital per al gènere humà. 

UNES PREGUNTES QUE M’HAURIA AGRADAT PODER FER 

A Antonio Turiel: 

M’agradaria plantejar una simulació: d’aquí a pocs anys, com a conseqüència del oil-crash, es 
disposa d’un 10% menys de petroli en el mercat, i a un preu de 120,- $/barril. 

1.- Com suposa, sota l’actual manera de pensar i de fer, que seria el món, subjecte a 
aquestes circumstàncies? 
2.- Com creu que, fent ús de la saviesa humana, hauria de ser realment? Com ens hauríem 
d’acomodar per superar un estadi intermedi d’aquest tipus? 

A algun dels nostres economistes: 

Fa temps vaig tenir una minsa informació sobre un model de “banc sense interessos”, crec 
que una cooperativa de crèdit a Suècia. Ho vaig interpretar com una eina important per 
assolir una resiliència econòmica solidària. M’agradaria que ens informés sobre la qüestió i 
ens donés el seu parer.

Joan Anton Tineo Marquet
Juny 2013


1 comentari:

  1. Mai és tard, encara que a vegades ho sembli, perquè els canvis descol·loquen. Trobo molt perillós prescindir dels partits, que no ho són tot, però és que el que cal en aquest moment és enfortir l'organització en general, qualsevol tipus d'organització, i molt principalment els partits (o el nostre en concret) en la mesura que siguin capaços de senyalar direccions correctes.

    ResponElimina