dilluns, 3 de juny de 2013

Repartir el treball

El nivell d'atur al que hem arribat és insostenible. La taxa d'ocupació (persones entre 16 i 64 anys que treballen sobre el total de població d’aquesta edat ) és de les mes baixes d'Europa, afectant especialment a la gent jove. Hi ha tan poca gent treballant actualment que l’any 2012 el sistema de pensions espanyol  va presentar un dèficit del 10 % (més de 10.000 milions de diferència entre ingressos i despeses) quan havia acumulat superàvits importants en la dècada passada.
L'atur és el primer problema econòmic i social del país. La manca de treball o la seva precarietat genera pobresa, exclusió social (a l'habitatge per exemple), financera (al crèdit) i fins tot malalties mentals.  L'atur enquistat (el de llarga durada) agreuja la situació i condemna  als aturats més grans de per vida, i als joves a la precarietat laboral quan poden accedir a alguna feina. I a la desigualtat entre aturats i treballadors permanentment precaris  per un costat i treballadors estables  per altre. Ens agradi o no, el treball remunerat és la fórmula més eficaç que tenen els membres de la nostra societat per integrar-se, prosperar a la vida i garantir-se una jubilació digna. I per a  les dones és també la forma més eficaç d’emancipació. 
Font: Eurostat
D'ençà la crisi s'han destruït  prop de quatre milions de llocs de treball a Espanya, unes dues terceres parts degudes a l'enfonsament de la construcció, i de les indústries i serveis derivats. L'endeutament del país (intern i extern, privat i públic), l'estoc d'habitatges buits existents  i la caiguda dràstica de la inversió pública en edificis i infraestructures fan preveure que la creació d'ocupació en aquests sectors  i en general a l’economia serà molt lenta en el millor dels casos.
 I paradoxalment comptem a la vegada amb les generacions més ben formades de la història, tot i que també amb una porció escandalosa de joves que no han acabat els estudis, molts perquè la bombolla immobiliària els va incentivar a abandonar els estudis prematurament. La sortida que es proposa a aquesta situació és que els joves més ben formats (amb graus, màsters i doctorats universitaris) es busquin la vida a l'estranger. Això genera molts problemes addicionals: s'empobreix el país en allò més important, el seu capital humà; es redueix la capacitat de sostenir el sistema de pensions en el futur i  ens condemna a ser un país de segona en termes de productivitat i capacitat de competir. 
La solució a llarg termini
Quines sortides tenim ?  a llarg termini és clar que si volem sostenir unes  pensions dignes  cal que hi hagi més gent treballant i haurem d’apropar-nos a l’objectiu de taxa d'ocupació que marca la Unió Europea (75 % de la població de 20 a 64 anys treballant el 2020, a finals del 2012 estem al 59 %). Una senzilla  simulació ens dóna que tot i retardant l’edat promig de jubilació  dos anys s’hauran de treballar un 14 % més d’hores que ara per poder pagar els pensonistes que hi haurà el 2022 si mantenim la taxa de reposició actual (quantes hores de treball s'han de cotitzar per pagar una hora equivalent de pensió).
I aquests llocs s'hauran de crear en sectors que no comprometin més la sostenibilitat, ja ni s'hi val  ni tornarà  l'economia del totxo. Si comparem les estructures productives d'Espanya i la dels països europeus  més avançats (en termes del rati d'ocupats per sector per cada 100 habitants) veiem que la gran diferència d'ocupació és dona en els sectors de l'economia del benestar (salut, educació, serveis socials). Si Espanya tingués els mateixos ocupats per habitant en aquests sectors que els països nòrdics, per exemple, disposaria de sis milions més d'ocupats. 
Els altres sectors amb diferencials importants són la indústria i els serveis d'alt valor afegit ( TIC, recerca, cultura, etc.). La potenciació  de la indústria ( i també en menor mesura de la construcció) ha de venir per tot el relacionat amb l'economia verda: la sostenibilitat ambiental,  l'eficiència energètica i l’estalvi en recursos naturals.

Font: Elaboració pròpia amb dades d’Eurostat

No obstant, tot i que aquest potencial existeix i ajuda a transformar el model productiu cap a un model més sostenible, necessita de molts recursos públic i privats  i inversions que a hores d'ara no podem garantir que arribin el suficientment de pressa  per atacar de manera efectiva l'atur de manera immediata. Es pot calcular que la creació de llocs de treball que facin sostenibles les pensions actuals pot tenir un cost net de fins a 4 punts del PIB que s’hauran de finançar progressivament amb impostos (això és la meitat del diferencial actual en pressió fiscal –impostos recaptats sobre el PIB- d’Espanya amb Europa).

 La solució ara

Es per això que a curt termini calen accions més solidàries i contundents que ataquin ja el problema i impedeixi que se’n tinguin que anar del país involuntàriament les actuals generacions de joves formats i donar feina a tota la gent gran que ha perdut tota esperança de trobar-ne  i compromet la seva jubilació.

La comparació d'Espanya amb alguns dels països amb menor atur de la Unió Europea ens dóna la pista. Si a Espanya les persones ocupades treballessin en promig les mateixes hores que els treballadors alemanys (15 % menys que a Espanya)  o si a Espanya a igualtat d'hores treballades en conjunt el percentatge d'ocupats a temps parcial fos el mateix que a Holanda (fregant el 50 % enfront el 14 % a Espanya i el 25 % a Alemània)   els nostres percentatges d'atur serien similars o inferiors als d'aquests països. De fet, coincidint amb un exercici teòric fet per la New Economic Foundation per al Regne Unit, si a Espanya totes les persones en edat de treballar treballessin 21 hores setmanals, tothom tindria feina remunerada.

Font: Elaboracio pròpia amb dades Eurostat, OCDE i INE
Per tant, la solució que proposem a curt termini és repartir la feina existent. Si la majoria de feines remunerades reduissin la seva jornada laboral un 15 % (per exemple de 40 a 34 hores setmanals) i es generessin llocs de treball a temps parcial per compensar una per una les hores deixades de treballar, la jornada mitjana per treballador convergiria amb l'Alemània i la taxa d'atur cauria per sota del 5 %.  Obviament no totes les feines són senzilles de reduir l'horari i repartir la feina, com a les petites empreses i els autònoms, o les que necessiten una especial qualificació, però sí que en una part important (podriem calcular que al voltant del 60 % de l'ocupació privada i pública) es podria implantar aquesta mesura i la resta que manqués per garantir la plena ocupació complementar-la amb el creixement en els nínxols d’ocupació sostenible. A més, la reducció del temps de treball podria anar acompanyada d'una reducció dels dies laborals setmanals treballats (per exemple de 5 a 4 dies en jornades a temps complert i fins a 2 o 3 dies en jornades a temps parcial) amb els consegüents estalvis en mobilitat, cura dels nens i gent gran, etc.
Per a que aquesta mesura sigui acceptada entre les empreses privades (que vulguem o no els hi implica una reorganització profunda dels sistemes de treball)  cal un pacte social i si de cas les modificacions normatives adients per a que no representi un increment directe dels costos laborals, i que per tant el cost per hora treballada es mantingui durant un temps  donada la dolenta situació financera de moltes empreses.  Això s'observa amb les estadístiques creixents de tancaments, concursos de creditors o de reducció dels marges empresarials, a  més de les dificultats per accedir al crèdit. Si a curt termini implica contenció salarial, amb un pacte de rendes que prioritzi en primer lloc la solidaritat treballadors-aturats,  només una vegada l'atur hagi caigut a nivells mínims es podran acordar increments retributius en funció dels increments de la productivitat.


Obviament una reducció individual del sou del 15 % representa una caiguda important dels ingressos i  difícil de suportar sobretot per als sous més baixos, tot i que cal tenir en compte l’estalvi per la reducció de dies de feina i el fet que la plena ocupació farà que s’incrementin els ingressos totals de moltes llars. No obstant, tant per compensar aquesta reducció d’ingressos com per garantir uns ingressos mínims dignes també a les persones que treballen a temps parcial,  que creixeran i passaran a  tenir una quota més important del total de llocs de treball,  es proposa un canvi en la fiscalitat basada en la implementació d’una renda bàsica de ciutadania o universal que garanteixi que els sous baixos i mitjans no hi surten perdent. L’explicació i els resultats previstos d’aquesta mesura, que és factible,  seran motiu d’un altre capítol d’aquest document.

Qüestions addicionals:

La reducció de temps de treball és un moviment de llarg termini que s’ha donat en tot el segle passat i durant el que portem de l’actual. I existeix una correlació positiva entre les dades observades de temps de treball i de taxa d’atur. En  el darrer quart de segle, per exemple, la reducció ha estat molt relacionada amb el fort increment de la taxa d’ocupació femenina. De fet, mentre aquesta creixia arreu, la masculina es reduïa en la majoria de països, i a la vegada es reduïa la jornada laboral i  creixia el percentatge de treballs a temps parcial.

Es cert que observant simplement el sou mig  dels actuals treballs a temps parcial en general són menors que els de a temps complet, però una anàlisi acurada ens diu que les diferències no venen donades per la durada de la jornada sinó perquè aquest tipus de feina es concentra en sectors que paguen menys sous que la mitjana de tots els sectors, que les feines es concentren en les de menor categoria (n’hi ha poques que siguin de comandament, per exemple), que són fetes per gent més jove (i amb menys retribucions associades a l’experiència o antiguitat) i amb menys qualificació. Una vegada descomptats tots aquests factors, el sou hora a temps parcial és absolutament assimilable al de temps complet. Per tant un repartiment de totes les feines de tots els sectors no té perquè empitjorar els sous, i més si s’estableixen controls sindicals adients.

I davant del risc que les empreses privades prefereixin pagar hores extres que contractar més treballadors fent que la reducció d’hores no s’assoleixi realment, es poden posar també mesures de control (sobretot a les mitjanes i grans empreses i al sector públic mitjançant la representació sindical) i de penalització (per exemple amb un cost addicional a les cotitzacions per hores extraordinàries) o legals (reduint  o el nombre d’hores extres permeses o reduint la jornada laboral màxima mentre la taxa d'atur no estigui per sota un llindar).

Una crítica forta al repartiment del treball és la derivada de la fal·làcia de la quantitat fixa de treball. Es una crítica que fan molts economistes ortodoxes sota l'argument que el treball no és una quantitat fixa que es pot repartir entre la població activa i que l'atur se soluciona repartint la quantitat de treball entre qui vol treballar. En primer lloc cal dir que les proves contra aquest argument no s'han demostrat fins ara sòlides. El cas important més recent, el de la reducció de la jornada laboral de 39 a 35  hores a França, no ha donat conclusions clares. L'Institut d’Estadística de França va certificar que sí que havia tingut un èxit significatiu. D’altres estudis, per contra, deien que a llarg termini l’efecte era nul ja que si bé el sou del treballador no es va reduïr perquè les empreses eren compensades fiscalment,  a llarg termini es van comprometre les finances públiques degut a aquestes bonificacions i per tant l'efecte total desapareixia. Però aquest és un exemple de la majoria d’anàlisis defensores l’existència de la fal·làcia: es refereixen sempre a situacions en que o bé s’encareixen els costos laborals per a les empreses i per tant redueixen la demanda de treballadors o bé els costos són assumits total o parcialment per l’estat. Cap d'aquests casos és el que es proposa aquí, que és absolutament neutral en termes de cost i, en tot cas, proposa repartir el treball i les rendes del treball com a sortida immediata a una situació d'absoluta emergència social i no pressuposa que el treball sigui una quantitat fixa.  I per acabar, el model alemany de reducció de jornada laboral durant la primera fase de la crisi actual (2008-9) sense acomiadar plantilla seria un exemple contrari de que es poden fer polítiques de repartiment de treball efectives i pactades amb els sindicats (en aquest cas no per crear llocs sinó per mantenir-los). 

En resum, a curt termini l’atur es pot eliminar repartint el treball i convergint en temps de treball amb els països de menors taxes d’atur. Cal recordar que més enllà dels períodes revolucionaris, la història ens ensenya que els avenços socials s’assoleixen en períodes de plena ocupació, que és quan el moviment obrer és mes fort. La desaparició de l’atur provoca la desaparició de la primera causa de pobresa i d’exclusió, tot transformant les condicions materials i morals de la gent, reforçant la classe treballadora i garantint un progrés social més equitatiu.
Per saber-ne més

21 horas. NEF Foundation. Versió castellana (de pago) e inglesa
La falacia de la cantidad fija de trabajo. Nadaesgratis
La fal·làcia de la quantitat fixa de treball. Wikipedia( en inglés y francés)
http://fr.wikipedia.org/wiki/Sophisme_d%27une_masse_fixe_de_travail
Anàlisi dels salaris en el treball a temps parcial i a temps complert
http://www.staragon.com/revecap/revista/numeros/43/pdf/pagan.pdf


Lluís Torrens

Maig 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada