dilluns, 3 de juny de 2013

Notes per un principi d’esperança


Avui les polítiques per sortir de la crisi poden dividir-se en dos grans paquets, esquematitzant molt aquestes opcions es caracteritzen per: (1) Les polítiques neoliberals (i profundament antidemocràtiques) implementades per la UE, i seguides per l’estat espanyol i Catalunya. Les polítiques neoliberals proposen una sortida basada, sintèticament, en la reducció dels costos laborals (reducció salaris, drets socials, provisió de béns públics, protecció ambiental, etc.) per augmentar la competitivitat del país en un mercat global, i de “donar més llibertat als individus” perquè puguin prendre les decisions amb els seus recursos que maximitzin el seu benestar, i per aconseguir-ho cal eliminar les interferències dels reguladors públics que distorsionen els mercats, i per tant encareixen els preus béns i servei. 

La segona proposta, que podríem anomenar social-liberal, Aquests corrents defensen una recuperació de les polítiques keynesianes expansives. Tanmateix, no discuteixen  el marc de creixent: lliurecanvisme (plena llibertat en la mobilització dels factors, mercaderies i treball) i la priorització de l’equilibri pressupostari (reducció del dèficit públic, almenys fins avui). Els estímuls per recuperar el creixement es basaran en polítiques expansives (reducció del tipus d’interès, increment de l’oferta monetària) i tèbies polítiques de redistribució de la renda (fiscalitat), i impostos verds per controlar el malbaratament dels recursos, particularment els no reproduïbles (combustibles fòssils).  L’estat ha de proveir alguns serveis públics (sanitat, educació), però ha de reduir el seu paper rector en l’economia, només reparar o prevenir les “falles dels mercats”.

Ambdues propostes polítiques comparteixen el manteniment de l’estatu-quo neoliberal en l’àmbit comercial (es dóna per suposat que el món serà indefectiblement globalitzat) i pressupostari (manteniment de la reducció del dèficit). Rere ambdues hi ha una proposta implícita de sortida de la crisi que passa per l’augment de les exportacions, com a eina per recuperar la senda del creixement i benestar.

A aquestes agendes polítiques cal fer-les algunes preguntes bàsiques: fins a on poden arribar les polítiques de reducció de costos laborals (dels salaris) per esser competitius? El llindar són els salaris Xinesos? La pregunta a les segones seria són factibles les polítiques expansives en l’actual marc institucional (sense banc central, plena llibertat de moviments pel capital, desregulació financera)? L’augment de l’oferta monetària (imprimir més diner i reduir els tipus d’interès) bastarà per reactivar el crèdit i l’economia?

Els  il·lusionats en el creixement dels sectors exportadors, d’una o altra orientació, s’haurien de preguntar: des del costat de l’oferta, i molt lligat amb  el “canvi de model productiu”, han de dir a quins sectors hem de destinar el capital disponible: als vells teixits productius molt a prop de la seva maduresa tecnològica? O aquells que acceleren el deteriorament ambiental? Quins són els incentius que oferiran a les empreses perquè inverteixin en el país (per crear ocupació) en aquells sectors exportadors? En un context d’encariment dels combustibles fòssils quins seran els constrenyiments pels sectors exportadors? Serà possible amb uns costos de transport creixents la “globalització infinita”? Des del costat de la demanda: Quina és la demanda que hem d’estimular? Hem d’activar la demanda de consum d’uns béns durables (cotxes, electrodomèstics, sòl, etc.) que fomenten el consum intensiu de recursos exhauribles i que provoquen greus problemes ambientals a escala planetària? Podem expandir les pautes de consum occidentals (UE i USA) al conjunt del planeta?

Si com hem suggerit anteriorment, les forces productives-destructives han arribat a la seva maduresa tecnològica, i la seva extensió no és sinó un perill pel conjunt del gènere humà, el canvi de model productiu és una urgència social i ambiental. Per això, hem de dirigir l’esmerç de capital als sectors que experimentin en aquestes noves tecnologies verdes, molt especialment en els àmbits energètic i de mobilitat, responsables de les majors alteracions ambientals i territorials. Per això, serà necessari reforçar el sistema fiscal, d’una banda per recuperar la progressivitat dels impostos sobre les rendes del treball i capital més elevades, desplegar la fiscalitat ecològica per canviar les pautes de consum i millorar l’eficiència energètica. L’abast global o planetari de la crisi ens obliga també a definir un nou marc de relacions econòmics, socials i ambientals a escala global. I a rompre també amb suposats tabús! Contràriament al que proclamen els liberals, el lliure comerç no ha estat històricament la via que ha permès el desenvolupament econòmic del països industrialitzats. Històricament el proteccionisme fou una de les claus dels processos d’industrialització de Gran Bretanya, Estats Units o els països europeus als segle XIX, i de Japó, Espanya i Corea del sud al segle XX. Ni tampoc ho és avui. Perquè els govern europeus practiquen el proteccionisme quan subvencionen determinats sectors econòmics (automoció, llet, etc.), en detriment d’altres. Hem de poder decidir quins són els béns s’han de quedar al marge del mercat per garantir el benestar de les poblacions, i en quins altres els processos d’especialització econòmica poden aportar benestar social i ambiental al conjunt dels països. L’ajuda financera i el comerç just han de ser elements claus en l’agenda de les converses internacionals, perquè tenen a veure amb el benestar de les persones en els països d’origen, i amb el benestar global del planeta. 

Per sortir d’aquesta crisi i posar les bases d’una societat sustentable ecològicament caldrà respondre a aquestes preguntes, i mobilitzar totes les forces socials, institucionals i científiques a treballar en aquesta gran transformació. Alguns es demanaran és això possible? Jo respondria si, però sobre tot és necessari i urgent. Els escèptics i pessimistes ens demanaran: ¿Hi ha alternatives? ¿On podem trobar referents, experiències, propostes? ¿Què podem fer individual i col·lectivament? Jo els respondria que disposem d’alternatives i propostes bastides sobre en l’acció i el pensament creat a partir dels moviments socials, en multitud d’experiències de gestió socials i ambiental en els governs municipals, i amb una llarga tradició científica... I no només sobre el paper, com testimonia tot una miríade d’experiències en l’organització d’un teixit de producció de béns i serveis alternatiu.

Tanmateix, aquesta transformació socioecològica, no la podem deixar en mans d’altri. Per això, tampoc podem confiar la sortida de la crisi a les empreses i institucions que l’han provocada. Per això, hem d’empènyer a les institucions polítiques (UE, govern de l’estat i Generalitat) a prendre aquelles mesures que  suposin un major control sobre els mercats i el sistema financer: imposar regulacions i impostos progressius sobre els guanys i la mobilitat del capital (taxa Tobin); restringir l’entrada dels fons de capital especulatiu en determinats mercats de béns de primera necessitat (els aliments, l’energia i l’habitatge són béns de primera necessitat); exigir que les intervencions públiques en el mercat financer no siguin gratuïtes, la intervenció en banc o empreses ha de tenir com a contrapartida l’entrada de les institucions públiques en la propietat d’aquestes empreses. Aquesta intervenció pública en el sector financer no només proporcionaria mecanismes efectius de control i regulació d’aquestes institucions, mercats i productes; sinó que permetria redirigir una part dels guanys cap a una vertadera “obra social” centrada en projectes caràcter social i ambiental on les empreses privades no inverteixen perquè les rendibilitats no són prou atractives pel capital.

La tasca no pot acabar en les polítiques macroeconòmiques, també hem d’exigir a les institucions públiques que les polítiques econòmiques han d’adreçar-se als nous sectors emergents de la sustentabilitat ecològica i social: xarxes de producció, reciclatge i recuperació de béns i materials, cooperatives de consum responsable, cooperatives de treball social, pagesos de la nova agricultura ecològica, etc. Tots aquests sectors representen una alternativa a les forces destructives del mercat i del monopoli privat sobre sectors productius estratègics (energia, aliments,  llavors, medicina, etc.); totes elles proporcionen benestar i són intensives en treball. Però també a nivell individual, tenim un ampli ventall de possibilitats per contribuir progressivament a la gran transformació en els àmbits de la vida quotidiana: adquirint els productes i serveis de les xarxes de producció i distribució de bens i serveis sostenibles, a través del reciclatge, l’estalvi energètic, ...

Per acabar, aquesta agenda de més democràcia social i econòmica, no significa necessàriament créixer més, o dit d’una altra manera incrementar de forma continuada el consum de “capital natural” i alterar i contaminar els fluxos biofísics que fan possible la vida del gènere humà sobre el planeta. loPodem créixer -1 al nord i créixer +1 al sud, situant, com van proposar les nacions signants del tractat de Kyoto, uns llindars globals de benestar on aquells que avui tenen més aprenguin a viure amb menys, i perquè aquells que tenen manco o res, puguin viure amb més. Nicolai Bujarin (1888-1938), un dels precursors de l’ecosocialisme, va escriure en una presó stalinista, poc abans de ser assassinat: “El procés de producció social és una adaptació de la societat humana a la naturalesa exterior” ... “Cap sistema, inclòs el de la societat humana pot existir en un espai buit; està envoltat d’un ‘medi ambient’ del que en darrera instància depenen totes les seves condicions. Si la societat humana no se adapta a seu medi ambient, no està destinada a aquest món”.

Gabriel Jover
Maig 2013



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada