dimecres, 5 de juny de 2013

Economia feminista: una alternativa al neoliberalisme

Tot i que el que es denomina com a economia feminista té una llarga història (que es desenvolupa quasi paral·lelament al pensament econòmic), aquesta té una incidència pràcticament nul·la. El motiu rau en que l’economia feminista, que pretén construir noves perspectives d’anàlisi i redefinició de nous conceptes i categories partint de la pròpia experiència de les dones, suposa l’enfrontament amb el paradigma econòmic dominant –el neoclàssic- i al domini masculí d’aquesta disciplina que gaudeix del major poder social.

En primer lloc, segons les teòriques (majoritàriament dones) d’aquest pensament econòmic, l’economia de mercat no contempla en la metodologia dels seus anàlisi un treball absolutament necessari per la sostenibilitat de la vida humana (i per tant per la reproducció de la força de treball necessària pel mercat), com és el treball que satisfà les necessitats bàsiques de subsistència i de qualitat de vida de les persones, conegut històricament com a “treball reproductiu”. En segon lloc, l’economia feminista no pretén ampliar mètodes i teories per incloure les dones sinó que pretén transformar la disciplina per tal que aquesta integri i analitzi la realitat d’homes i dones. Es tracta  d’utilitzar el “gènere” com una categoria d’anàlisi i no com una “variable” més.

L’economia clàssica centrava el seu anàlisi en la producció capitalista (productivitat, eficiència, divisió del treball...) mentre que la neoclàssica desplaça l’anàlisi cap al mercat, l’intercanvi. L’economia neoclàssica es centra en l’eficient i racional assignació de recursos i exclou de la realitat una activitat no remunerada orientada a la cura de la vida humana, tradicionalment desenvolupada per les dones. Per tant falseja la realitat al no tenir en compte aquest treball i reforça la separació (ja instaurada per Adam Smith) entre espai públic i privat, producció mercantil i domèstica. D’altra banda, l’altre paradigma del pensament econòmic, el marxisme, descriu l’explotació d’una classe vers l’altra en el capitalisme, però nega la possibilitat que existeixi explotació a la llar suposant la convergència natural d’interessos econòmics entre homes i dones de classe treballadora. Aquesta afirmació és qüestionada per autores com la Christine Delphy[1] que considera que en la creació de béns, s’utilitza tant el treball assalariat com el domèstic. El primer s’insereix en un model de producció industrial on s’experimenta una explotació capitalista, mentre que el segon, es dóna dins un model de producció familiar (relacions de producció d’exclusivitat i gratuïtat en el si d’una família) que és responsable d’una explotació patriarcal. Així doncs, l’aportació crucial de l’economia en l’enfocament marxista és la negativa de subordinar les relacions de gènere a les de classe[2], en tant que les dones conformen una classe pròpia per aquestes relacions de subordinació que es donen en el sistema patriarcal[3].

Per tant, cal emfatitzar que l’economia feminista aparta el mercat del centre de l’anàlisi econòmic, i hi col·loca temes com la sostenibilitat de la vida i la importància de la reproducció social de tal manera que acaba amb la invisibilització del treball no remunerat que és el que assegura el manteniment del funcionament del sistema. Aquesta teorització de l’economia qüestiona la noció de benestar basada en béns materials i de serveis i trasllada l’ús del temps com a determinant de qualitat de vida establint el treball domèstic i de cura com el més rellevant pel seu contingut i pel temps que implica la seva realització. S’entén que la satisfacció de les necessitats humanes (materials i immaterials), és a dir, la sostenibilitat social, és l’objectiu bàsic de la societat. De fet, curiosament, el terme “economia” té les seves arrels a la paraula grega “oikosnomia” que significa “gestió de la llar”.

La realitat, però, dista de poder situar aquests elements en el centre del nostre sistema. El neoliberlisme genera precarietat laboral, mercantilitza tots els aspectes de la vida que poden ser font de negoci, acumula riquesa a través de l’especulació financera, organitza una societat entorn a les necessitats dels mercats i no de les persones i privatitza els serveis públics construïts amb l’aparició de l’Estat del Benestar. Però de fet cal dir que l’aparició d’aquest sistema polític ha reforçat els rols de gènere preexistents en tant que la dona, tradicionalment relegada a l’esfera privada, proveeix de benestar en el si de la família i no es requereix la intervenció de l’Estat. Les dones esdevenen el quart pilar de l’Estat del Benestar, cobrint les necessitats domèstiques alhora que participen en el mercat laboral, un espai on les dones, juntament amb les persones joves i les persones migrades, pateixen més precarietat.  Així doncs, són les dones qui actuen d’element de reajustament d’un sistema –el capitalista, intrínsicament generador de desigualtats- en tant que ni els mercats, ni l’estat, ni els homes (en genèric), són responsables del manteniment de la vida. Mentre es posi en el centre del sistema la lògica d’acumulació, és impossible l’existència d’una autèntica responsabilitat social en la reproducció.

Cal doncs, acabar amb aquest sistema i construir-ne un alternatiu que posi en el centre a (totes) les persones. Frigga Haug, catedràtica i feminista socialista, proposa distribuir el temps de vida entre el treball, la reproducció, la cultura i la participació política. Caldria reduir el nombre d’hores laborals per assegurar el repartiment d’aquest i per tant posar fi a l’atur, alhora que permetria acabar amb la precarietat i la temporalitat laboral. La reducció de les hores laborals, aniria acompanyada d’una renda bàsica que permetria a tothom tenir uns ingressos mínims per viure permetent així, el desenvolupament del treball remunerat, del treball de cura d’un mateix i d’altres persones, el desenvolupament d’habilitats i capacitats personals i col·lectives, i la participació político-social. Aquest model que l’autora anomena “perspectiva quatre en un” suposaria la reducció de l’atur, la conciliació de les activitats laborals i familiars i de la divisió unilateral del treball ja que situaria el treball reproductiu com un més a desenvolupar en la vida de cada persona, i permetria fer efectius drets humans referents a la participació política, el desenvolupament de les potencialitats humanes i l’aprenentatge al llarg de la vida. Un canvi així passaria per transformar els conceptes de creixement i consum com a elements d’anàlisi, i situar aspectes com el benestar de les persones, la justícia social i la sostenibilitat ambiental, al centre del nou sistema.

Són moltes les perspectives i els aspectes que aborda i analitza l’economia feminista: des de la relació entre gènere, desenvolupament i globalització o les polítiques públiques en perspectiva de gènere; passant per elements més teòrics com la necessitat de crear nous indicadors econòmics o comptar amb informació estadística desgregada per sexe en totes les àrees socials; fins la relació entre capitalisme i patriarcat. Però del que es tracta en aquest breu escrit és descriure la falsa autonomia del sistema econòmic imperant, el qual només existeix perquè les seves necessitats bàsiques, individuals i socials, físiques i emocionals, queden cobertes per l’activitat no retribuïda de les dones. Per tant es tracta de “visibilitzar i situar el treball de cura com un element central del desenvolupament humà [...] que permet plantejar les responsabilitats reproductives com un temps social i polític de primer ordre, i no com un aspecte privat (de responsabilitat femenina). Per tant, es tracta d’un assumpte que per el seu desenvolupament requereix d’una negociació política explícita entre institucions públiques i privades, homes i dones. La forma com s’implementin polítiques públiques i com s’atorguin les transferències monetàries, estarà configurant una organització específica de distribució del temps i del treball entre mercantil i domèstic”[4].

Aquesta pinzellada descriptiva de l’enfocament feminista en l’economia, demostra la necessitat imperant de construir un sistema alternatiu que situï el desenvolupament humà i la qualitat de vida de les persones en el centre del nou sistema. Un sistema econòmic, social i polític basat en la reducció del consum, que aposta per una cultura de suficiència i situa la cura de les persones en el centre del sistema. Un sistema on la organització social es vertebra a partir de les necessitats de les persones i no del mercat, aboleix les relacions de poder i connecta totes aquelles facetes de la vida (treball, cura, participació, oci...). En definitiva, un sistema  basat en la justícia social i la sostenibilitat ambiental que dota de veu a totes les persones que el conformen. 



[1] Feminista, investigadora i Doctora en Sociologia per la Universitat de Quebec
[2] Pérez Orozco, A. ¿Hacia una Economía Feminista de la sospecha?
[3] Segons Lina Gálvez, Catedràtica d’Història i institucions econòmiques de la Universitat Pablo Olavide “el patriarcat és un sistema basat en les diferències de poder entre home i dones, i per tant, en el domini dels homes sobre dones. Gran part d’aquest poder es basa en un diferent accés als recursos econòmics com la terra, el capital o el treball, que ha limitat l’autonomia i llibertat de les dones i que les ha portat a una situació de dependència. A aquest fet hauríem d’afegir el haver assignat a les dones de manera quasi “natural” els treballs de cura no remunerats que han redundat en aquesta falta d’autonomia i llibertat”.
[4] Carrasco, Cristina. 2006. “La economía feminista: una apuesta por otra economía”.

Júlia Boada

Juny 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada