divendres, 25 de maig del 2012

40 Anys de límits del creixement

Post extret del blog   "The Oil Crash" de Antonio Turiel

viernes, 25 de mayo de 2012


40 años de "Los límites del crecimiento".


Escenario estándar (BAU) en el informe Límites del Crecimiento, encargado por el Club de Roma en 1972


Queridos lectores,

De un tiempo a esta parte se encuentran cada vez más artículos en los periódicos en los cuales se niega la posibilidad de que hayan límites al crecimiento con cierta vehemencia y con buena carga de sofismas, cuando no directamente de falacias. La lista de tales artículos es larguísima y sin duda el lector tendrá sus propias preferencias y fobias; yo escojo aquí, a modo de ejemplo simple y arquetipo, un artículo bastante flojo publicado hace unos días en el diario español ABC: Quién fue a hablar. El articulista utiliza una crítica genérica y mal fundamentada al ya viejo informe Los límites del crecimiento como excusa para después cargar contra toda la ralea de progres y neokeynesianos, dando por sentada con una frase la "indiscutible" conexión entre aquellos malditos neomalthusianos de hace 40 años y los que, siempre dentro del BAU, proponen una versión sólo un poco más relajada. 

Si hay algo que me destaca de esos artículos no es la repetición de los mismos manidos y falaces argumentos (que ahora comentaré brevemente) sino la cadencia cada vez más frecuente de estos artículos, desde el Habrá petróleo de Daniel Yergin (personaje del que ya hablamos aquí) hasta el Malthus sigue vivo con los alarmistas del Peak Oil, pasando por otras contribuciones patrias como ¿Decrecimiento o abundancia?, por citar sólo tres de las decenas de artículos del mismo tenor en medios de diversa difusión y penetración social. En este blog no he dedicado ningún post al informe Los límites del crecimiento, que este año cumple 40 años (y sobre el que íbamos a hablar en Madrid dentro de un mes en un encuentro que ya no se celebrará por falta de fondos) y creo que el momento es llegado de explicar un poco qué fue y por qué se le criticó, y porque la mayoría de lo que se dice actualmente sobre él no son más que tonterías infundadas. No haré un análisis en detalle, sólo un repaso muy rápido de las cuestiones fundamentales.

En 1972 un grupo de científicos del Massachussets Institute of Technology realizó por encargo del Club de Roma un estudio usando la entonces novedosa teoría de la dinámica de sistemas. El objetivo del estudio era responder a una pregunta: ¿puede el crecimiento económico y material continuar indefinidamente en un planeta finito? Para poder responder esa pregunta, los científicos hicieron un análisis usando una serie de descriptores generales o variables agregadas (por ejemplo, no hay en el modelo "petróleo", "hierro" o "uranio" sino "materias primas") y propusieron una serie de relaciones dinámicas más o menos razonables entre estas variables, las cuales incluyen la población, la producción de alimentos, la contaminación o la producción industrial, todas ellas a escala global. Los autores asignaron unos valores iniciales a estas variables y a sus interacciones que eran más o menos razonables a partir de los datos históricos, y con ellos crearon un escenario estándar cuya evolución calcularon con sus ordenadores. El diseño del escenario tenía por supuesto en cuenta que la producción de materias primas sigue una curva de evolución à la Hubbert, lo cual, en particular, implica que se asume que se descubrirán nuevos recursos con el tiempo (lo cual ya desmonta parte de las tonterías que se suelen decir sobre el informe). Con ese escenario la población del planeta comienza a colapsar a partir de 2018 y lo hace de manera suave y progresiva, lo cual desmonta también otro buen cúmulo de tonterías sobre los plazos que se suelen decir (la mayoría de la gente que opina sobre el informe no lo han leído, por supuesto, y se basan en algunas cifras de cocientes Q/P de aquella época -se explica el concepto en un post anterior- que aparecen en una tabla, y de ahí empiezan a decir que Los límites del crecimiento vaticinaba que el petróleo se agotaría en 1990, como si los autores no supiesen que tanto Q como P varían con el tiempo; de hecho, los autores dicen explícitamente que Q y P varían en el tiempo y justamente dos de los parámetros del modelo son las URR y la tasa marginal de declive). Dado que los resultados de la simulación de evolución de su escenario estándar no era demasiado halagüeña (son las gráficas que abren este post) y aceptando las incertidumbres en la determinación de sus parámetros los autores hicieron una serie de pruebas jugando con los valores de entrada, y en particular crearon un segundo escenario, el de eficiencia, doblando los recursos y la eficiencia en su uso. En ese caso el colapso comenzaría hacia 2070, lo cual a escala histórica no supone una gran diferencia: el crecimiento no es sostenible. Hicieron aún un tercer escenario, el de estabilización del consumo, en el que los recursos usados finalmente -se asumen renovables- no son agotables, y así se evitaba el colapso durante el siglo XXI, aunque quedaba claro que se tendrían que tomar medidas importantes de adaptación.


El informe, en resumen, sólo recogía una serie de observaciones académicas ejecutadas con rigor sobre una cuestión que debería ser obvia: que el crecimiento no puede seguir para siempre (algo que con argumentos simples ya hemos comentado en este blog). A pesar del rigor del estudio, la manera precisa con la que se establecieron las hipótesis y la honestidad con la que se establecieron las salvedades y cautelas, prácticamente desde el principio el informe fue duramente criticado y acusado de pretender cosas muy diferentes de las que pretendía. En poco tiempo se acuñó una etiqueta, una palabra para descalificar rápidamente las conclusiones obvias: neomalthusianismo. En suma: que los que denunciaban que el crecimiento no podía continuar eternamente pasaban a ser sospechosos de desear un colapso de la población o incluso una especie de extermino a gran escala.


Desde la perspectiva de un científico no deja de ser curioso la cantidad de veces que se aventan campañas de desprestigio contra  teorías con mayor o menor fundamento científico (como la del cambio climático), y se introduce la insidia de que tienen un gran sesgo ideológico y un plan oculto, el cual mediáticamente se denuncia con gran aspaviento. No deja de ser curioso, porque lo que se tendría que hacer es discutir los hechos de manera científica y fundada, en revistas especializadas en las que los miembros de la comunidad pueden intervenir y discutir los detalles. Y lo que resulta ridículo es presuponer un sesgo ideológico a la ciencia aplicada mientras se camufla el obvio sesgo ideológico del discurso BAU. Por tanto, y de acuerdo con la filosofía de este blog, considero importante acabar este post haciendo una pequeña discusión sobre los aspectos no rigurosos, no científicos, del discurso BAU (de los aspectos ideológicos sin duda ya se encargarán otros).

Porque si algo caracteriza al discurso económico que se cacarea desde los grandes foros políticos y mediáticos es su falta de rigor técnico. Una cosa que a mi siempre me sorprende es cuántas veces uno comprueba que los economistas que nos insisten en verdades absolutas como el equilibrio entre oferta y demanda o las ventajas del libre mercado para regular todos los aspectos de la vida no tienen idea de las hipótesis que fundamentan la actual teoría económica, y no se plantean comprobar en cada caso concreto si las hipótesis se están verificando o no - cuando en realidad muchas veces la respuesta es que no. Esta falta de rigor se vuelve grotesca cuando uno ve el énfasis que se pone en el proceso deductivo, que se explica y sobre-explica, sin haber comprobado si las premisas eran válidas. Tal tendencia a considerar sólo las partes del proceso lógico-deductivo acaba pareciéndome como los trucos del prestidigitador, que busca distraer a la audiencia para que no se vea el truco. Algunos autores, un poco más rigurosos, hablan a veces de "fallos del mercado" (hay una magnífica y recomendable serie sobre algunos de esos fallos del mercado, "Citizen K", en Acorazado Aurora) pero su discurso asume que el efecto de tal fallo es una desviación progresiva, continua, respecto a la situación ideal. Lo cual no se sigue lógicamente, porque en muchos casos la premisa que falla es de tipo cualitativo, no cuantitativo, con lo que no tiene sentido asumir tal cosa sin haber siquiera intentado cuantificar el efecto del fallo. Pero, de nuevo, la prestidigitación retórica y la sobrecarga de conceptos no explicados sirve para disimular estas carencias.

Desde el punto de vista de la Física Estadística el mejor sistema, el más robusto, es el auto-organizado, lo cual en principio indicaría que el libre mercado es la mejor forma de organización económica (económica, no de otros ámbitos, pero ésa es otra discusión). Sin embargo hace tiempo que sospecho que el libre mercado es una idealización posiblemente inalcanzable. Así que repetir tantas y tantas veces lo bueno que es el libre mercado, sin querer ver que lo que tenemos no lo es (puesto que está muy controlado por oligopolios), y hacer tanto discurso teórico sobre sus bondades, es claramente absurdo si el libre mercado ni existe ni existirá, lo cual debería ser la principal discusión. Porque, como decía un profesor mío de Análisis Funcional,  "El conjunto vacío verifica todas las posibilidades", y añadía, para hacerlo entender mejor: "Todos los cangrejos de la Luna son azules". También el libre mercado es el mejor de los sistemas económicos.

Salu2,
AMT 

P. Data: Hay un librito que se llama "Una comparación de Los límites del crecimiento con treinta años de realidad", que si entienden el inglés les recomiendo. Resulta que de momento estamos siguiendo con bastante precisión el escenario estándar o BAU. El peor, vaya.

Addenda: Merece la pena echar un vistazo a la comparación que han hecho en la Agencia de Evaluación Medioambiental de Holanda entre los valores realmente medidos de las variables agregadas durante los últimos 40 años y las evoluciones del escenario estándar y estabilizado. Vds. dirán...

Esta gráfica ha sido re-publicada por Scientifc American, de donde yo la he tomado: http://www.scientificamerican.com/article.cfm?id=apocalypse-soon-has-civilization-passed-the-environmental-point-of-no-return

diumenge, 20 de maig del 2012

Manifest Prosperitat sense Creixement


El Manifest  Prosperitat sense Creixement que trobareu seguidament ha  estat redactat des del grup “iniciatives per al decreixement”.  Pensem que ens cal iniciar un nou model econòmic perquè l'actual està en fallida. Tot això s'argumenta en el Manifest en el que  proposem alternatives. Al final del document hi trobareu un munt d'enllaços on s'explica els fonaments teòrics de la nostra proposta.
Les adhesions al manifest es lliuraran a la direcció del nostre partit. Per això, si estàs d'acord en el seu contingut   ens pots  enviar  un breu missatge de suport al correu particular icvdecreixement@gmail.com o prosperitat.sense.creixement@gmail indicant el teu nom  i cognoms, el teu email i que estàs d'acord amb el Manifest.
Si, a més, ens vols ajudar a recollir adhesions dels teus amics i coneguts  que encara que no siguin d’ICV poden  estar d’acord amb el contingut del Manifest, pots fer-ne  difusió a través del web Actuable (Change.org) a on hem penjat una versió del manifest que no fa menció directa al nostre partit, per tal que qui vulgui el pugui signar.
Per qualsevol dubte que tingueu podeu enviar-nos un mail a la nostra adreça  icvdecreixement@gmail.com

MANIFEST  “PROSPERITAT SENSE CREIXEMENT”


El nostre model econòmic està en fallida: estem immersos al bell mig d'una crisi financera, econòmica, energètica, ambiental i social. La causa de tots aquests problemes és comuna: un model de desenvolupament construït sobre la hipòtesi que el creixement es pot mantenir sense límits i que aquest s'havia de basar en l’acció individual, l’enriquiment desmesurat i el consumisme impulsats per  l'endeutament financer i ambiental.  Un model que a Europa crea atur i destrueix els drets laborals i que, alhora, significa la destrucció dels habitats i del sistema social de molts pobles del món en desenvolupament. Un model que, amb caràcter general, no ha solucionat la pobresa ni la fam, que incrementa la desigualtat social dins dels països i entre països i que destrueix a ritme accelerat la biosfera.

Davant d’aquesta situació afirmem que no hi ha bases científiques per sustentar la idea d’un creixement econòmic indefinit i exponencial i menys, en un món sobrepoblat, sobreexplotat i amb recursos finits. Al contrari, el model capitalista, basat en l’apropiació privada i l’explotació il·limitada de tots els recursos naturals ens està duent a un un carreró sense sortida; al col·lapse ambiental, econòmic i social. Cal amb tota urgència un canvi de rumb, un canvi de model.

Solucions a la crisi: prosperitat sense creixement

En ple declivi econòmic i energètic cal crear opcions per arribar al model social que desitgem, tot evitant que la dreta es quedi amb el discurs de l’austeritat i l’esquerra, per oposició, amb el de la despesa pública generadora d'un nou deute que no es veu clar que es pugui arribar a pagar. Volem “aprofitar la crisi” per construir alternatives, tot abandonant la idea equivocada que el creixement econòmic en tots els àmbits és la solució per sortir de la crisi i aconseguir la prosperitat.  La prosperitat només vindrà d’un canvi de model en el que creixin els sectors que aporten qualitat de vida i decreixin els que consumeixen recursos no renovables i energia. Per això assumim el repte de construir el post-capitalisme amb una nova visió de la macroeconomia que integri economia i ecologia en el mateix model, on els sectors que provoquen perjudici social i ambiental hauran de decréixer i els que aportin prosperitat de forma sostenible s’han de mantenir i, si es pot, augmentar.

Per a aquesta tasca cercarem nous indicadors de prosperitat més fiables que el PIB, el qual només quantifica els béns i serveis que un territori produeix per al mercat, però no té en compte les externalitats o perjudicis col·laterals,  ni la pèrdua de patrimoni en forma de biodiversitat i de recursos naturals no renovables. Treballarem amb indicadors de la prosperitat, l’equitat, el medi ambient i el progrés real de països i de les persones.

Lluitarem per la valorització de tots els tipus d’emprenedoria, d’activitat i de treball útils des dels punts de vista social i ambiental, i per la redistribució de la riquesa, els drets socials i els serveis públics, únics garants de l’equitat.

Defugim la cerca del creixement com a paradigma de la plena ocupació i assumim que tan sols la redistribució del treball i del temps de lleure podrà evitar la fractura entre assalariats i aturats, alhora que  proporcionarà un millor repartiment de les tasques obligatòries socials, de cura a les persones  i familiars. Som conscients que la millor distribució del temps remunerat i no remunerat  entre homes i dones i entre els diferents grups socials redueix la inequitat.

Plantegem la renda bàsica universal vinculada a un treball dedicat a la comunitat no remunerat com a eix vertebrador d’un canvi cultural en la relació societat-diner, on aflorin els recursos personals i comunitaris a partir de restaurar les relacions de ciutadania, recuperar les eines de convivencialitat, reconstruir el concepte identitari i de pertinença a una societat de cooperació.

Impulsarem les estratègies d’autosuficiència i relocalització per reduir la nostra dependència de l’exterior en matèria energètica i recursos bàsics que ens duu a l’endeutament. Fomentarem el consum i la producció local, l’autonomia alimentària, els recursos locals d’energies renovables  i l’estalvi.

Fomentarem una economia social basada en xarxes de cooperatives  que actuïn tant en l’àmbit dels proveïdors (de productes i de serveis) com en el del consumidors (consum col·laboratiu) i, també, en l’àmbit financer (models cooperatius de finançament). 

Promourem un canvi en el model de consum des d’un sistema basat en la possessió dels béns, cap a un altre més eficient i racional  basat en el consum col·laboratiu i en la utilització i lloguer de serveis. Les propostes col·lectives per sobre les plantejaments individualistes ens permetran ser més austers sense perdre benestar.

Defensem la creació d’una banca pública que afavoreixi el finançament de projectes d’interès social i ambiental i la recuperació del control democràtic de la creació del diner com a element estratègic per al funcionament de la societat.

Sostenim la necessària regulació de l’economia financera perquè aquesta es posi al servei de l’economia productiva i no a l'inrevés. Aplicant una fiscalitat sobre les transaccions financeres que desincentivi l’especulació, malbaratament de recursos i la contaminació  i aporti els recursos necessaris per afrontar els reptes de la humanitat.

Volem donar valor a les relacions interpersonals i a l’economia de base, formada pels recursos humans que composen i sostenen la vida social. Volem que la sociabilitat sigui quelcom que aporti felicitat i cohesió social, perquè aspirem a una autèntica democràcia que sigui més representativa i proporcional que l’actual i que doni entrada en moments concrets a procediments més directes de participació i deliberació.
Per tot això volem que,
ICV continuï sent el referent ètic i igualitari amb què se’ns identifica. Continuï defensant l’equitat, denunciant les desigualtats, els enriquiments il·lícits i l’acumulació de capital que duen a la concentració del poder en mans d’uns pocs i en perjudici de la voluntat de la majoria.

ICV  lideri el canvi de mentalitat  i que aporti al debat ciutadà i polític la idea de la prosperitat sense creixement, que plantegi les alternatives amb to positiu, sabent explicar-les i convèncer a la ciutadania.  Aquesta és la proposta del segle XXI, la de la modernitat perquè el model capitalista del Segle XX ha quedat obsolet. Necessitem que ICV i els moviments socials  proposin solucions per organitzar la transició entre el vell i el nou model.

ICV abandoni el rol tradicional de partit guia  per reconvertir-se en un partit frontissa o partit xarxa capaç de integrar i fer-se ressò dels sectors cada cop més nombrosos que no estan representats per ningú. Ha de  treballar amb els moviments de base i crear  iniciatives de participació amb amplitud cap a tota la societat.

L’ecosocialisme ha de fer possible el canvi de model cap a la sostenibilitat i la justícia social. Hem de plantar cara al discurs econòmic hegemònic. No estem sols i cada cop hi ha veus més autoritzades que demanen aquest gir.

Maig de 2012

Links per a més informació:

dijous, 17 de maig del 2012

Les TEQ o "quotes d'energia negociables" un sistema de control del consum energètic individual

El parlament britànic està estudiant l'aplicació de una "quota de consum energètic" (TEQs o  Tradable Energy Quotas)  com un sistema de control de la despesa energètica i conseqüentment, de la generació de CO2


Es tracta d’una quota de consum energètic que l’administració assigna a cada persona i a cada empresa individualment per a que en faci ús dins un termini determinat. La quota es refereix tant a consum energètic (provinent de qualsevol de els fonts possibles), com a contaminació emesa. Es contabilitza el consum energètic global (vida total de la font energètica, des de la seva extracció o fabricació, els processaments necessaris, la comercailització i la recuperació dels residus finals), tant per a energies fòsils, com per a qualsevol de les energies renovables. La mesura es fa sobre una escala unitària d'emisió de CO2. La quota dona dret a consumir l’energia en la forma que prefereixis (més calor a casa, més quilòmetres en cotxe, viatge de plaer més o menys llarg, etc.).

L’important és que l’usuari s’ha de sotmetre a sí mateix a un autocontrol per no superar els límits. La quota (que és un dret adjudicat) és comercialitzable. Qui en vol més pot acudir al mercat i adquirir de qui en necessita menys, seguint la llei d’oferta/demanda. Un altre punt important és que, de termini en termini, l’administració pot anar reduint les quantitats assignades de quota, i anar afrontant la crisi energètica de forma progressiva i en millors condicions.

Té un gran interès educatiu pel fet d’obligar a una mentalitat d’estalvi energètic, però permetent a l’individu decidir la forma en que ho vol fer, dins un procès mental que pot ser molt creatiu. Imagineu-vos quan
sàpigui el què li costa realment fer unes vacances amb un vol low-cost, o quant s’estalvia emprant una font energètica geotèrmica estable per a la climatització de casa seva. També  és important pel seu impacte comunicatiu, quan et permet d'estalviar a canvi de diners i apreciar així els valors que se'n deriven de la col·lectivitat solidària, com pot ser l’ús compartit de vehicle o d’habitatge (major agrupació i estabilitat familiar), etc.

Per a més informació sobre el tema:

http://www.colectivoburbuja.org/index.php/category/teq/
http://www.appgopo.org.uk/documents/TEQ_18Jan2011.pdf

dimecres, 9 de maig del 2012

Quines polítiques es proposen a la literatura per arribar al decreixement?

Aquest resum  tracta de plantejar un conjunt de mesures que es puguin proposar de forma immediata dintre de programes polítics i que van en la línia de les propostes per al decreixement. No es tracta de revisar els grans canvis de forma de vida, sinó aquells que es poden proposar demà mateix, encara que els autors que es detallen tot seguit tendeixen a les grans línies d’acció.

Els autors que s’han revisat són els següents:

1.      Tim Jackson: Prosperidad sin crecimiento. Economia para un planeta Finito. Ed. Icaria i Intermón Oxfam
2.      Peter A. Victor: Managing without growth. Slower by desing, no disaster.  Ed. Edward Elgar Publishing Limited.
3.       Serge Latouche:  Petit tractat del decreixement serè. Ed. Tres i Quatre i també La apuesta por el decrecimiento. Ed. Icaria i Antrazyt
4.      Herman Daly: “Cinc recomanacions de polítiques per a una economia sostenible”.  Nous Horitzons núm. 202.

No es recullen  totes les propostes que els autors presenten,  això  seria objecte d’un altre document, (en el què es tractaria de fer la comparació de forma completa per aprofundir en les seves solucions).

En un primer moment s’exposen les  polítiques dels diferents autors i després es fa un recull motivat de suggeriments.
 
Tim Jackson abans de presentar les seves propostes diu de forma molt aclaridora  (de fet aquest paràgraf  ha impulsat la confecció d’aquest treball):

Rechazar   la revolución no significa aceptar el status quo. Ni tampoco  sugerir que sólo bastaría con el cambio paulatino. De todo lo antedicho, debería quedar claro que la escala de la necesaria transformación es enorme. Pero también necesitamos saber qué pasos concretos debemos dar para lograr el cambio. Y esta sigue siendo una tarea que reclama el compromiso de los gobiernos y de aquellos capaces de diseñar las políticas necesarias o influir en ellas.

Tim Jackson estructura la seves propostes de la forma següent:

1.      Establir els límits
2.      Recompondre el model econòmic
3.      Canviar la lògica social.
 
1.      Establir els límits
1.1  Topalls respecte als recursos i a les emissions
1.2  Reforma fiscal per a la sostenibilitat. En aquest cas recomana establir taxes respecte a les emissions de CO2 i reduir els impostos sobre el treball, arribant a la neutralitat,  és a dir a la compensació entre els impostos.
1.3  Recolzar la transició ecològica  en els països en desenvolupament
2.      Recompondre  el model econòmic
2.1  Desenvolupar una macroeconomia ecològica
2.2  Invertir en ocupació, actius i infraestructures
2.3   Incrementar la prudència financera i fiscal
2.4  Corregir la comptabilitat nacional
3.      Canviar la lògica social
3.1  Polítiques de temps de treball
3.2  Resoldre la desigualtat sistèmica
3.3  Enfortir el capital social
3.4  Desmantellar la cultura consumista

Peter A. Victor, treballa en el punt 2.1 descrit per Tim Jackson, desenvolupar una macroeconomia ecològica, però en el seu model determina un conjunt  de polítiques entre les quals  destaquem les relacionades amb els dos punts següents:

1.      Polítiques relacionades amb el medi ambient
2.      Reducció del temps de treball

Respecte a la primera proposa seguir els tres principis de H. D. Daly :

1.      Els recursos renovables es deuen explotar en un grau que no excedeixi el volum regenerat.
2.      El grau d’esgotament dels recursos no renovables no pot excedir el grau de creació dels seus substituts renovables.
3.      El grau d’emissió de residus no pot excedir la capacitat natural d’assimilació dels ecosistemes  en els quals són emesos.

Per reduir les emissions de carboni  Tim Jackson  inclou taxes, en un import de $200 per tona de CO2

Per la reducció del temps de treball fa una síntesi del article  de G. Bosch en el qual s’assenyala que la reducció del temps de treball es planteja amb un equilibri amb la productivitat, de tal forma que el salari es pugui mantenir igual, o amb reduccions menors que la productivitat. Es clar que aquesta solució es més complicada en situacions de crisi. En el seu text repassa la problemàtica amb cert detall. Si bé el  final sembla ser menys hores per menys sou i compra de menys béns.
 
Serge Latouche exposa un conjunt de mesures, amb un  cert grau d’abstracció tot cal dir, amb  les següents paraules com a guió: reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar,  redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilitzar i reciclar.   Així mateix planteja aquests punts concrets:

1.      Recuperar una petjada ecològica igual o inferior a un planeta. Mitjançant  la disminució  massiva dels   consums intermedis entesos en un sentit ampli: transports, energia, embalatges, publicitat, però sense atacar al consum final. Tornar a l’àmbit local (relocalitzar).
2.      Integrar en els costos del transport els perjudicis generats per aquesta activitat. (ecotaxes)
3.      Relocalitzar activitats
4.      Restaurar l’agricultura pagesa
5.      Transformar els guanys de productivitat en reducció del temps de treballs i en creació de llocs de treball mentre persisteixi l’atur
6.      Impulsar la producció de béns relacionals, com ara l’amistat o el coneixement, el consum dels quals no disminueix l’estoc disponible, ans al contrari
7.      Reduir el malbaratament d’energia en un factor 4, d’acord amb els estudis de l’associació Néga Watt. Es tracta de combinar sobrietat energètica i eficàcia.
8.      Penalitzar fortament les despeses de publicitat.
9.      Decretar una moratòria en la innovació tecnocientífica, fer un balanç seriós i reorientar la recerca científica i tècnica en funció de les noves aspiracions.

 També incorpora mesures preconitzades per ATTAC:

-          Crear impostos sobre transaccions financeres i de borsa
-          Un impost sobre la fortuna a escala mundial amb eradicació dels paradisos fiscals i la supressió del secret bancari.
-          Una taxa sobre els residus nuclears de llarga durada de vida i alta activitat

 
Herman Daly en el seu article “Cinc recomanacions de polítiques per a una economia sostenible” planteja si  bé no propostes directament aplicables, conceptes de base  importants per a la comprensió del problema.

1.      Deixar de considerar el consum de capital com un ingrés. És a dir, el consum de béns naturals, renovables o no,  es tracta de vendes d’actius, i no ingressos derivats de rendes, i per tant el seu tractament a nivell de comptabilitat  nacional, avaluació de projectes i de balança de pagaments ha de ser conseqüent amb aquesta conceptualització.
2.      Canviar la base imposable del valor afegit (ingressos del treball i del capital) cap al flux de recursos  (al qual s’afegeix valor). La majoria dels ingressos públics es recaptarien a partir dels impostos sobre l’ús de recursos, ja sigui a causa d’esgotament o contaminació.
3.      Maximitzar la productivitat del capital natural a curt termini i invertir en l’augment del seu subministrament a llarg termini.
4.      Apartar-se de la ideologia de la integració econòmica global mitjançant el lliure comerç, la lliure mobilitat de capital i el creixement basat en les exportacions i dirigir-se cap a una orientació més nacional que busqui el desenvolupament de la producció pròpia per als mercats interiors com a primera opció i recórrer al comerç internacional no més
4.m﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽s i dirir-se cap a unam a primera opciroducci de capital i el creixement basat enles exportacions i dirir-se cap a una quan sigui evidentment  eficient.
5.      Fer front a la contradicció oculta. Aquí es fa esment a la falta d’acceptació en la ciència moderna de que els propòsits siguin causatius. Les preferències privades no poden estar bé o malament, les preferències es consideren subjectives.

 En els autors resumits es troben dos punts que es repeteixen sovint:

-         Generar la internalització de les externalitats negatives mitjançant taxes.  (caldria introduir aquí els drets d’emissió), per desincentivar  la seva producció i substituir els impostos al treball, de societats etc., fins arribar a una neutralitat en el procés de substitució
-          Redistribució del treball, mitjançant la reducció de les hores de treball, tenint en compte les millores de productivitat o no. I per tant amb sous iguals o inferiors.










dissabte, 5 de maig del 2012

Ca la Fou, una antiga colònia que reviu gràcies a la Cooperativa Integral Catalana

Ca la Fou, una antiga colònia tèxtil en desús situada a la comarca d’Anoia va ser adquirida per la Cooperativa Integral Catalana fa un any.  L’estan rehabilitant i tenen l’objectiu de reconvertir-la en un espai  col·lectiu d’autogestió i de producció  cooperativista. Us adjuntem un link sobre els seus principis i la seva forma de funcionament.

En Didac S. Costa ens ensenya i explica en el vídeo la forma de pensar i de fer d’aquest col·lectiu.