Article publicat a La Directa
Amb el desenvolupament i proliferació d'intel·ligències artificials
cada cop més sofisticades, la mà invisible del mercat podria passar
d'afavorir una minoria a perjudicar tothom, un pronòstic clau per
assolir el consens per sortir del capitalisme
Avui dia poca gent creu que sortir del capitalisme sigui una
solució pragmàtica als nostres mals. Les elits econòmiques són massa
poderoses, i a més argumenten que les necessitem perquè creïn feina i
prosperitat, que els nostres interessos passen pels seus interessos.
Però quan la tecnologia assoleix fites increïbles es creen escenaris que
eren impensables i que ens fan replantejar on està el límit del
possible, també políticament. En
un estudi recentment publicat
en una revista acadèmica, suggereixo que comença una etapa en què els
seus interessos convergeixen cap als nostres, i no a l'inrevés, però que
encara no se n'han adonat, ni nosaltres tampoc. Si en prenem
consciència a temps, un canvi de sistema en favor dels interessos
col·lectius pot esdevenir no tan sols necessari, sinó també plausible.
Quan la tecnologia assoleix fites increïbles es creen escenaris que eren impensables, també políticament
Un
descontentament general s'estén per aquest món accelerat. Per a molta
gent és especialment angoixant que la seva feina pugui quedar obsoleta
en qualsevol moment, si és que encara en té. En descartar-se qualsevol
canvi que incomodi les elits, el que resta és cercar caps de turc més
febles com ara les persones immigrades, o la fugida endavant amb més
creixement, més innovació, i, en darrer terme, més automatització de la
producció i més feines que restaran obsoletes. Alhora, se'ns
culpabilitza individualment de la nostra situació i se'ns demana que
desenvolupem tota mena de capacitats per vèncer en la cursa cap al lloc
de treball, però és una cursa que tard o d'hora perdrem si competim
contra màquines que estan passant de reemplaçar ocupacions repetitives a
assumir tasques cada cop més sofisticades.
A més, si alternatives
com aprofitar l'automatització per reduir jornades sense reduir salaris
costen tant de dur a la pràctica, no és només pel poder polític i
mediàtic de les elits econòmiques. També és que han fet servir aquest
poder per impulsar un mercat globalitzat en què els governs són mers
jugadors en lloc d'establir les regles del joc. Però la contrapartida és
que ningú, ni tan sols les elits, no controla realment l'economia
globalitzada. El tot no és la suma de les parts, i els mercats fan coses
que ningú no decideix (per exemple durant les crisis). En particular,
la competència crea pressions anàlogues a les de la selecció natural i
no sempre desitjables: si una empresa pot ser més rendible a força de
degradar l'entorn, precaritzar llocs de treball o eliminar-los, però no
ho fa, pot ser desplaçada automàticament per una que ho faci. Normalment
les elits s'han pressuposat guanyadores en aquest joc que han impulsat,
però està justificada aquesta creença?
Un possible futur: la distòpia tecnològica
El
futur el dibuixaran molts factors. Alhora que les màquines es fan més
sofisticades i reemplacen feines més complexes, ens enfrontem a una
probable escassedat d'energia i de recursos com ara metalls rars,
essencials per a la societat de la informació com la coneixem. És un
enigma si aquestes tecnologies s'adaptaran plenament al nou context
ambiental o bé hi haurà un repunt del treball humà. Però aquest repunt
no seria un retorn a situacions anteriors. Primer, perquè cal témer un
aprofundiment de la precarietat, en haver-hi tècniques cada cop més
refinades d'explotació laboral i una publicitat intel·ligent que deurà
crear compulsions progressivament més irresistibles a consumir i
treballar. En segon lloc, perquè, tant si les feines simples retornen a
mans humanes com si no, la competència farà que les feines complexes de
més rellevància econòmica vagin passant a les màquines a mesura que
siguin capaces de dur-les a terme més eficaçment. És a dir, els rols de
persones i màquines es poden invertir.
Hi ha algun límit, alguna
feina tan complexa que sempre l'hauran de fer éssers humans? Si fem cas
del gruix de persones expertes en intel·ligència artificial (IA), hem de
suposar que no. La majoria creuen que la IA acabarà superant la
intel·ligència humana en tots o quasi tots els aspectes, tot esdevenint
superintel·ligència,
i així ho asseguren també personatges com Stephen Hawking, Bill Gates o
Elon Musk. I no necessàriament en un futur llunyà. Segons enquestes
fetes entre 2012 i 2013, les persones expertes veien una probabilitat
del 10% que la IA hagués assolit nivell humà el 2022, 50% el 2040 i 90%
el 2075. A més, posteriorment a aquestes enquestes s'ha disparat una
cursa cap a la
superintel·ligència entre els gegants
tecnològics. El que té fama d'estar més avançat és Google, que el 2015
va pagar 625 milions de dòlars per DeepMind, una
start-up que s'encamina en aquesta direcció.
Hi
ha algun límit, alguna feina tan complexa que sempre l'hauran de fer
éssers humans? El gruix de persones expertes en intel·ligència
artificial creuen que no
Ajuntant les peces del puzle, una
conclusió sorprenent és que, si el capitalisme global segueix endavant,
les empreses que triomfaran en el mercat global seran aquelles en què
màquines superintel·ligents reemplacin les pròpies elits econòmiques en
les tasques que fan, començant per la direcció de les grans empreses.
Així ho vaig escriure en un article acadèmic que va ser acceptat per a
la seva publicació el passat 21 de desembre, i just el dia abans es va
saber que aquests són els plans de Bridgewater, el principal fons
d'inversió lliure (
hedge fund) del món. El seu fundador, mentre
es prepara per a la jubilació, espera haver transferit 3/4 parts de les
decisions de direcció de l'empresa a una IA en tan sols cinc anys.
D'entrada
certes elits poden esperar lucrar-se en tant que propietàries
d'aquestes màquines encara que les màquines les superin en
intel·ligència, però és qüestionable que un vincle així sigui sostenible
en un context de competència severa, i no és difícil d'imaginar maneres
en què podria desfer-se. La propietat de les grans empreses se sol
establir a les borses. A les borses dels EUA, més de la meitat de les
transaccions ja es decideixen automàticament. Quan s'arribi al 100%, les
persones posseïdores del capital no hi faran cap paper a part
d'extreure beneficis, per la qual cosa podrien quedar fàcilment
arraconades per empreses financeres que puguin reinvertir tots els
guanys en no pertànyer a ningú (tipus caixa d'estalvis, per exemple).
El fons d'inversió Bridgewater espera trasferir 3/4 parts de les decisions de direcció a una IA en el termini de cinc anys
Cal
seguir estudiant-ho, però és plausible que en poques dècades l'economia
sigui ja del tot un engranatge kafkià amb les persones excloses o
explotades sense cap propòsit, on fins i tot qui actualment té el poder
econòmic acabi com tota la resta. Deurà ser irreversible si el sistema
no canvia ben abans d'arribar a aquest punt. Però potser canviarà.
Un altre possible futur: canvi de sistema
Infinitat de veus han advertit que el neoliberalisme seria un malson
in crescendo
per al 99% de nosaltres, però, ara, la sospita fundada que pugui ser-ho
per al 100% obre una finestra d'oportunitat sense precedents per a una
acció consensuada de canvi sistèmic, si aquesta idea es difon
àmpliament.
Una prioritat serà aturar nous tractats internacionals
adreçats a aprofundir la globalització neoliberal, i coordinar-se per
regular democràticament el mercat global. Però no es tracta de recuperar
el vell tàndem entre un mercat amb la competència com a motor i unes
institucions públiques que li posin límits i impostos. Mentre el motor
sigui la competència, les empreses estaran estructuralment empeses a
esquivar obstacles institucionals. Moltes ja hi excel·leixen ara, i poc
s'hi podrà fer quan la seva infraestructura digital ens superi en
intel·ligència.
Una prioritat serà coordinar-se per regular democràticament el mercat sobre els principis de suficiència i solidaritat
L'alternativa més creïble implica canviar de
motor,
passant d'un sistema que promou la competència i l'expansió sense
límits en empreses i persones a un altre de basat en regles econòmiques
que duguin incorporats principis més
decreixentistes de
suficiència i solidaritat. Cal molta recerca i debat sobre com concretar
aquestes regles. Exemples d'eines prometedores són el balanç social de
la Xarxa d'Economia Solidària i el balanç de l'
economia del bé comú,
que serveixen per fer públic el capteniment social i ambiental de cada
empresa de manera sistemàtica, cosa que permet emprar criteris ètics a
agents privats i públics que hi interactuen en cada fase del procés de
producció i consum. Amb un fort suport institucional, eines com aquestes
podrien iniciar un cercle virtuós que transformi l'economia en un
entramat d'empreses socials genuïnament adreçades a servir l'interès
col·lectiu.
Les empreses actuals, que en part serveixen interessos
no sempre col·lectius i en part estan subjectes a forces cegues del
mercat, semblen estar evolucionant cap a empreses
egoistes
automatitzades que no servirien ningú, però si ens afanyem, podrem
agafar el trencall que ens dugui cap a un sistema d'empreses socials al
servei de tothom. En ambdós casos, les elits deixarien de ser elits,
però per a elles i per a tothom el segon camí és molt més esperançador, i
aquest interès comú el fa creïble. Per començar, quelcom vital que
tothom podem anar fent és, senzillament, parlar-ne.
Salvador Pueyo és investigador transdisciplinar a la Universitat de Barcelona i membre del grup Recerca i Decreixement