dijous, 16 d’abril de 2015

Llibertat, sobirania i poder

Publicat al diari  Ara 



El nou treball de Naomi Klein ( Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima ) té, entre altres virtuts, la de posar novament sobre la taula la necessitat d’afrontar debats incòmodes per a alguns, però vitals per a la majoria. Llegint-lo he recordat Thatcher, i l’eslògan que ella va fer famós: “The re is no alternative ”. Durant anys, dècades, de fet, hem viscut pràcticament dominats per un sentiment de fatalitat segons el qual “les coses són així, i no poden ser de cap altra manera”. Fukuyama va reblar-ho determinant la fi de la història (i la victòria del capitalisme, esclar). 
És l’èxit del poder intel·ligent que el capitalisme ha exercit sobre les nostres consciències, individuals i col·lectives. Ens creiem més lliures que mai, gràcies a la revolució tecnològica, i creiem que, com que tenim accés universal a la informació global, ho sabem tot, i podem, així, actuar amb llibertat, independència i sobirania.
El neoliberalisme ha sabut explotar el “m’agrada” de Facebook com l’instrument capitalista del segle XXI. Avui no cal sotmetre la gent perquè sigui submisa, n’hi ha prou seduint-la perquè sigui dependent. L’amabilitat d’aquest poder, tal com suggereix Byung-Chul Han, el fa encara més perillós que el poder repressiu dels segles XIX i XX. L’actual crisi de llibertat rau en el fet que aquesta mena de poder no nega ni sotmet la llibertat, simplement l’explota. No som lliures per decidir, som només lliures per escollir entre opcions donades.
La indústria petroliera, per exemple, és la més concentrada del món (Royal Dutch Shell, ExxonMobil i British Petroleum són tres de les quatre societats anònimes mundials més grans), seguida per la indústria de les telecomunicacions i la dedicada a generar i distribuir electricitat. Per sota d’elles hi trobem deu bancs -JP Morgan Chase, Goldman Sachs, BOA Merrill Lynch, Morgan Stanley, CityGroup, Deutsche Bank, Credit Suisse, Barclays Capital, UBS i Wells Fargo Securities-, que controlen el seixanta per cent del mercat mundial d’inversions. I per sota d’aquests bancs hi ha cinc-centes empreses que cotitzen a tot el món, amb uns ingressos combinats de 22.500 bilions de dòlars, la qual cosa equival a la tercera part del PIB mundial. 
En definitiva: en cap altre moment de la història tan pocs havien tingut tant de poder, i havien influït tant (tan negativament) sobre les nostres vides. 
Tot plegat, però, és resultat d’una combinació de factors i pautes de comportament perfectament detectables i, per tant, modificables. En altres paraules, l’enorme concentració de poder econòmic no és en cap cas fruit de la casualitat, sinó que té causes: la cobdícia d’alguns humans (que no pas de l’ésser humà), l’obsessió desreguladora ( laissez-faire ) i la ineptitud (incloent-hi la corrupció) dels poders polítics en són algunes. Tanmateix, tot i que és evident que aquests elements són importants, per si sols no ho expliquen tot. S’han de contextualitzar en allò que Jeremy Rifkin anomena la matriu comunicació/energia, ja present en la Primera i en la Segona Revolució Industrial, i que retrobem ara, just quan encarem la Tercera Revolució Industrial, l’internet de les coses, la connectivitat global, la xarxa total. 
Més ens val saber llegir correctament la situació si volem canviar el curs de la història per corregir una traçada que, si no varia, ens pot abocar irremeiablement a l’abisme. 
I és que la cursa cap al precipici que denuncia Klein no és cap metàfora, és una tràgica realitat. A l’acceleració del canvi climàtic, l’exhauriment de recursos i la generació de tones i tones de residus improcessables cal afegir-hi les greus conseqüències en termes de desigualtats (entre nacions i dins seu), i la creixent exclusió de grans bosses de població de l’accés a recursos bàsics que n’haurien de garantir la subsistència.
I el més lamentable és que, de fet, de recursos perquè tothom pugui viure dignament n’hi ha de sobres. El que no hi ha, certament (Gandhi dixit ), són recursos per satisfer la cobdícia i l’avarícia d’uns quants. Tot plegat exigeix un canvi de conductes, però abans cal afrontar un canvi profund de pensament, de consciència, i aquest canvi només és possible amb una comprensió radicalment diferent del que som (la humanitat) i de quin és el model econòmic i social que pot satisfer millor les nostres necessitats sense malmetre’ns a nosaltres, com a espècie, ni el planeta, com a entorn.
Avui, més que mai, ens toca demostrar que Thatcher estava equivocada, i que sí, que hi ha alternativa, i més d’una, fins i tots. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada