dilluns, 9 de febrer de 2015

MANIFEST "Per una política econòmica ecosocialista de debò "

Manifest per la convenció nacional d’ICV, 28 de febrer de 2015
Publicat al bloc de  Plataforma Ecosocialista Segle XXI

Adhereix-te al manifest 
L’any 1996 ICV va aprovar en la seva assemblea definir-se com a ecosocialista, definició amb la que s’entén que la defensa del medi ambient no es pot deslligar de la lluita per la transformació cap una societat lliure, justa i solidària.

Gairebé dues dècades més tard, constatem que el planeta està assolint els seus límits ambientals degut al tòtem del creixement continu, que obliga a extraure’n tots els recursos i malmetre els ecosistemes. S’ha instal•lat en l’imaginari, tant de la dreta com de l’esquerra, que el creixement continu és el mecanisme principal per assolir el benestar.

Aquest model econòmic ens ha portat a una crisi econòmica, social i ambiental de grans proporcions, la qual cosa ha demostrat la incapacitat del model capitalista de construir una societat en la que es pugui viure amb dignitat i llibertat, sense que s’hagi d’estar sotmès al dictat dels mercats i la globalització.

Es per això que, en plena sintonia amb algunes de les expressions més progressistes a nivell local o mundial com el decreixement, l’economia feminista o el manifest de la Última Crida, expressem la voluntat d’influir decisivament per aconseguir una reorientació urgent d‘ICV cap un nou ecosocialisme, que definim com del Segle XXI,  que reculli aquestes noves necessitats socials.

Aquest manifest proposa les línies directrius per concretar els valors ecosocialistes en el camp de les polítiques econòmiques. Valors basats en la lluita contra les desigualtats socials i de gènere, i en la protecció dels ecosistemes que són las base de la nostra vida com a espècie.

1. Afirmem que una societat justa i pròspera no és possible si es fonamenta en la degradació dels recursos del planeta i  en la invisibilitat del treball reproductiu, que és el que assegura el manteniment del sistema social. Com han demostrat molts informes, degradació ambiental i desigualtat social van de la mà.

2.  La crisi econòmica només es podrà  superar si  es dóna protagonisme a les qüestions  de  la sostenibilitat de la vida, es visualitza la importància de la reproducció social i, al mateix temps, es frena la degradació ambiental i s'atura el canvi climàtic ocasionat per l'acció humana.

3. El sistema actual defensa que cal incrementar sempre el PIB per fer sostenible l’endeutament creixent. Però per fer-ho cada cop es necessiten més energia i materials, la qual cosa xoca amb el concepte de la finitud dels recursos i del propi planeta. I, a més, és impossible. No hi ha un país desenvolupat on el PIB creixi de manera sostinguda i important. Tampoc no té sentit un model que busqui tenir més en comptes de tenir millor.

4. Les polítiques econòmiques han de tenir com a nord la satisfacció de les necessitats humanes (materials i immaterials), és a dir, la sostenibilitat social, bo i respectant la biosfera. La realitat mostra que l'actual model econòmic s'ha convertit en un gegantí sistema de transferència de rendes cap els més rics, via rendes del capital degut a la superfinanciarització de la societat.  Per això els canvis són urgents, no poden esperar més.

5.  Fins ara, el progrés de la nostra societat avançada s'havia basat en l’explotació del tercer món i en una addició sense límits  a l’energia a través dels  combustibles fòssils barats. Des del 2008 això darrer s'ha acabat. Aquesta és la principal explicació de per què els països avançats no troben la manera de tornar als cicles d'expansió econòmica d'abans. Aquest fenomen no succeeix en els països en vies de desenvolupament degut a què tenen consums d'energia per càpita molt menors.

6. Estem atrapats en un cercle viciós d’una civilització que si no creix, no funciona, i si creix, destrueix les bases naturals que la sustenten. Conceptes com el de “creixement sostenible” són un irònic oxímoron.

7. Estem en contra de la globalització tal com ara s’entèn. No perquè estiguem en contra del procés d’integració mundial que es produeix per la millora de les comunicacions, el transport o el comerç, un fenomen que es produeix de forma natural des que l’ésser humà va abandonar Àfrica per disseminar-se per tota la Terra, sinó perquè rere del concepte de globalització s’amaga la voluntat d’imposar la dictadura dels mercats i de la pura competitivitat on sempre surten guanyant l’1% de dalt.

8. Conceptes com el de la Prosperitat Ecològica Compartida, que figura com una de les apostes centrals dels documents de la convenció nacional d’ICV, cal que siguin transformats en propostes més intel•ligibles per a l’opinió pública i l’acadèmia. Proposem substituir aquest concepte de difícil comprensió per conceptes com els de prosperitat basada en els sistemes econòmics estacionaris i el rescat social ciutadà.

Deu eixos directrius per canviar la política econòmica


Per sortir d’aquest cercle destructiu no hi ha més remei que canviar el model econòmic que ens ha dut a aquesta multicrisi social, financera i ambiental. La gent d'ICV sabem cap a on hem d’anar i els objectius que volem aconseguir,  però no acabem de concretar les eines que facin possible el canvi. Nosaltres apostem per una ruptura política amb els valors, en caiguda lliure, del sistema econòmic actual. Volem un canvi en les relacions de poder i d'organització de la societat a partir de nous esquemes. Per aconseguir aquest canvi proposem una transició del sistema econòmic, a partir dels criteris del sistema estacionari, amb deu eixos directrius per a la política econòmica ecosocialista que volen marcar de forma clar el camí cap a una nova societat basada en aquests valors:

1. Abandonar el paradigma del creixement econòmic generalitzat. Fins el 1850 el creixement econòmic mundial va ser orgànic, l'equivalent anual a unes poques dècimes del PIB. Amb la introducció de l’energia del carbó, i després del petroli, s’han assolit cotes de productivitat i producció molt superiors. Però des de 1980 el model basat en el creixement del PIB s’ha constituït, en els països desenvolupats, en un formidable sistema de transferència de rendes cap els més rics per la via de les rendes del capital financer, desequilibrant els ecosistemes, incrementant les injustícies i el canvi climàtic. Proposem substituir el model basat en el creixement econòmic per un que es basi en l’estacionarietat del cicle econòmic i en la capacitat de regeneració del planeta. Creixements de forma globalitzada, no (els quals, a més, tampoc no són possibles per l’escassesa energètica). Creixements en sectors claus i en països en vies de desenvolupament di e manera sostenible, sí.

2. Acabar amb la pobresa d’una vegada i per sempre. Instaurar la renda bàsica universal, RBU, que traurà de la pobresa a milions de persones i les apoderarà per lluitar de forma eficaç contra l'explotació laboral que pateixen, autèntica xacra del nostre sistema econòmic on el treball remunerat és cada cop més escàs. La RBU apodera també les dones perquè també les hi atorga autonomia econòmica, al marge  del tipus de treball que efectuïn, però també els joves, els emprenedors, i elimina l’exclusió financera i a la vivenda .

3. Eliminar el problema de l’atur. Per fer-ho proposem emprendre dues direccions. D’una banda, creació de tots els llocs de treball  en el  sector del medi ambient  (eficiència energètica, producció d’energia renovable, mobilitat sostenible, producció ecològica, etc, ) previstos en els escenaris més proactius dels estudis ja realitzats sobre el seu potencial, els quals permetran una transició cap un model de molt menor  consum de recursos. En la mateixa línia cal convergir amb els països socialment més avançats en ocupació en els sectors de l’economia del benestar (educació, salut i serveis socials)  i en recerca i innovació.  Però encara que assolim aquests objectius, quedaran moltes persones sense feina, de fet, el gruix principal dels aturats. Per a ells, proposem planificar un repartiment solidari i eficient  del temps de treball, RTT, entre tots, sense que això suposi increment de costos per a les empreses per no perjudicar la posició competitiva del país i perquè la realitat mostra que la majoria d’empreses han patit ja molt amb la crisi i no podran assumir aquest càrrega addicional. Aquest RTT, més la RBU, suposarà que la gran majoria de treballadors/es vegin incrementats els seus ingressos, tot disminuint alhora el temps de treball. La reducció d’hores laborals farà possible la millor distribució entre gèneres dels treballs de cura i de les hores de lleure. Aquesta mesura també permetrà reconèixer i visualitzar la importància dels treballs no mercantilitzats  i fomentar l’economia del bé comú.

4.  Impulsar una reforma fiscal que permeti finançar la implantació de la RBU i el RTT perquè totes les rendes, del treball o del capital, tributin per igual, aconseguint que el sistema fiscal sigui veritablement progressiu.  I com que la crisi política que pateix Europa se supera, no amb fragmentació, sinó amb més Europa, amb més unió, per això volem que aquests nou sistema s’estengui i sigui únic per a tota Europa. La reforma fiscal inclourà una nova fiscalitat ambiental progressista que inclogui càrregues dissuasòries contra totes les activitats que privatitzen guanys i socialitzen les pèrdues, o les que externalitzen en benefici propi els efectes negatius. Cal reforçar o impulsar impostos i taxes ambientals, sobre l’especulació financera i immobiliària, desincentivadores del treball precari.

5. Implantar un nou model energètic que permeti ser autosuficients en el mig termini. I això només ho aconseguirem si basem el gruix del nostre consum en l’electricitat generada a partir de fonts renovables amb un model descentralitzat i coordinat en l’escala europea. El sud té sol, el nord té vent. L’electrificació del nostre model de vida suposarà un important descens en les necessitats d’energia bruta primària: per tant, també estalvis molt importants en l’escala macro, que acompanyaran l’estalvi aconseguit en les polítiques d’eficiència en els sectors industrial, domèstic i de mobilitat a través dels programes de creació de llocs de treball sostenible.

6.  Abandonar l’energia nuclear. A Catalunya encara hi ha tres centrals nuclears que s’han de tancar de forma immediata. Amb el programa energètic abans indicat no fan falta, i contra el que diuen els lobbys amb interessos, l’energia nuclear continua sent una activitat molt perillosa, com s’ha demostrat a Fukushima. I avui, a més, innecessària.

7. Apostar per una política que faci front de debò al canvi climàtic, una gravíssima amenaça pels més desprotegits. Aquest tema no solament implica una concepció global contra l’alteració del clima, sinó que també suposa defensar els pobles de països en desenvolupament, que seran els més perjudicats pel canvi climàtic. Això vol dir necessàriament, entre altres polítiques públiques, una potent fiscalitat ambiental que canviï comportaments no desitjables i que retorni els nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacle als nivells que hi havia en el 1990.

8. Autosuficiència alimentària. Catalunya ha d’apostar per l’autosuficiència en la seva producció agropecuària, que ha d’orientar-se clarament cap l’agricultura ecològica. Aquesta política no solament permetrà crear llocs de treball i consolidar el sector agroindustrial amb una nova orientació, sinó que permetrà afrontar amb garanties l’escassetat energètica.

9.  Democratitzar el sistema econòmic: instaurant la participació dels treballadors en les decisions i beneficis empresarials, i promovent l'economia col•laborativa, social i solidària, cap un model de 3 terços (públic, privat-emprenedor i social-solidari). Recuperació d’una sobirania monetària orientada al benestar de les persones. Proposem la creació d’un sistema de monedes duals que estimuli la despesa en productes locals i l’accés al crèdit mutu i solidari.

10. Fer una auditoria i renegociació del deute públic en nom de l’interès general. Existeix  la sensació reforçada amb alguns casos flagrants que una part del deute públic generat i dels interessos que es paguen són deguts a interessos privats, no a l’interès general. Per això cal una auditoria que quantifiqui quin és el deute acceptable i quin no ho és. És impossible mantenir l'estat del benestar amb l’elevada i creixent i injusta càrrega financera del sector públic, sense la qual els comptes públics estarien equilibrats.

Barcelona, gener de 2014

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada