dimarts, 27 de setembre de 2016

Més enllà del model Beveridge Una nova visió econòmica d’un nou pacte social


Publicat per la NEF (Fundació de Noves Economies), novembre de 2012. Autora: Anna Coote.
Agraïments: James Angel i Jane Franklin. www.neweconomics.org. Tel. +44 020
7820 6300 Adreça electrònica: info@neweconomics.org. Organització benèfica registrada: 1055254. 



L’informe Beveridge es va dissenyar per tractar les condicions socials extremes. Ha passat el temps, però els reptes que afrontem no són menys urgents. Per crear un nou pacte social que encaixi amb el segle XXI, hem de combinar els punts forts del model de postguerra amb les noves perspectives i prioritats. En aquest breu resum, exposem els cinc objectius per a un nou pacte social i proposem vuit passos que s’han de tenir en compte per construir el nostre estat del benestar més sostenible i socialment just.

 

Introducció

L’informe Beveridge es va dissenyar per tractar les condicions socials i econòmiques extremes. W. Beveridge ho va anomenar: “Un temps per a les revolucions i no per a les solucions temporals”.1 Set dècades més tard, ens enfrontem a un conjunt de problemes totalment nou. Podríem anomenar-los els “cinc gegants” de l’era post-Beveridge. No són els estralls de la guerra ni tampoc la plaga que combina “necessitats bàsiques, malaltia, ignorància, misèria i atur” (que eren els “gegants” del model Beveridge), sinó les creixents desigualtats, les amenaces catastròfiques del medi natural, una economia amb deficiències, una democràcia moribunda i un desgast perillós de la solidaritat social.

A diferència dels “gegants” del model Beveridge, que es focalitzaven en els problemes individuals de les persones, els “gegants” actuals se centren en els problemes en comú. Afecten a tothom a través de generacions i grups socials. Els més pobres i els més dèbils acostumen a ser els primers a patir-ho i a fer-ho de forma més severa, però d’una manera o d'una altra ens afecta a tots.

Per crear un nou acord social que encaixi amb el segle XXI, hem de combinar els punts forts del model de postguerra amb les noves perspectives i prioritats, exposades a sota. Aquest document té com a objectiu guiar i no especificar un nou pla en detall. La NEF està preparant una anàlisi molt més detallada que es publicarà el 2013.

Objectius per a un nou pacte social


Per fer front als “gegants” del segle XXI necessitem un nou pacte social, el qual seria:
  • prioritzar la promoció del benestar per a tots i reduir les desigualtats
  •  treballar dintre dels límits mediambientals
  • ser capaços de funcionar correctament sense dependre del creixement econòmic, ja que és incert i de tota manera existeix un perill real que el creixement desenfrenat destrossi el planeta
  • desplaçar el poder de les elits cap als ciutadans normals i ajudar a transformar la relació entre els ciutadans i l'estat
  •  fomentar la solidaritat i la reciprocitat compartint les inversions, la propietat i els beneficis.
Orígens: el llegat Beveridge

L’Informe Beveridge, presentat al parlament l’1 de desembre de 1942, va establir els fonaments d’una sèrie de noves lleis a finals de la Segona Guerra Mundial que van instaurar l’estat de benestar. Tenia força punts forts que s’han de recuperar i integrar a un nou pacte. Principalment, va afirmar el principi que la societat en conjunt, a través de l'estat, ha de compartir els riscs que les persones individuals no poden afrontar- soles, i aquest era el paper del govern, distribuir recursos de manera més justa a la població. Per exemple, mitjançant una assegurança social contributiva, finançada amb els impostos, per fer front als riscs de malaltia, la discapacitat, l'atur i la pèrdua d'ingressos durant la jubilació. Encara que el seu focus principal era l'assegurança social, Beveridge va insistir en què aquest fet "s'havia de tractar només com una part d'una àmplia política del progrés social". Els serveis bàsics, incloses la salut i l'educació, es van establir subsegüentment per a tots aquells que ho necessitaven i no només per a aquells que s'ho podien pagar, proporcionant unes bases segures a tothom. A més, Beveridge, es va comprometre a afrontar les causes del dany, i no només els símptomes. El seu informe va inspirar un ventall de mesures que tenien com a objectiu posar fi a la pobresa, l'atur, la salut deficient, la manca d'educació i l'habitatge precari. Mai hauríem d’infravalorar els grans assoliments de l'estat del benestar de la postguerra.2

Més de setanta anys després, però, algunes de les millors intencions de Beveridge han fracassat. L'estat del benestar s'ha focalitzat menys en la prevenció del dany i més a superar les coses que van malament, fins ara es gasten molts més diners en hospitals, presons i prestacions que en la prevenció de la malaltia i la criminalitat, o a assegurar treballs decents per a tots aquells que ho necessiten.3 Gradualment s'ha tret poder dels ciutadans tractant-los com a passius, , "usuaris de serveis" pobres que depenen dels altres per solucionar els problemes. L'augmentació de les prestacions i els serveis condicionats a la comprovació dels recursos ha creat barreres per a l'autosuficiència i ha empobrit a molts. Les despeses s’han disparat i els crítics han augmentat.4

La gent de qualsevol segment de l'espectre polític tracta de donar resposta a la pregunta post-Beveridge: quin tipus d'estat del benestar encaixarà millor amb les condicions i necessitats actuals? Alguns argumenten que s'hauria de deixar tot en mans de les forces del mercat, de les eleccions individuals i de la competència entre proveïdors amb una mínima xarxa de seguretat punitiva.5 Aquest pensament és una ampliació del plantejament radical del mercat lliure que va permetre la crisi financera del 2008.6 Els terminis reduïts dels mercats sense restriccions han fracassat i han generat així gegantescos costos socials i mediambientals. Així que descartem aquesta línia de discussió i no ens hi estendrem més.

Uns altres parlen de posar fi a la comprovació de recursos, per exemple, reincorporant un sistema d'assegurança contributiva o enfortint els serveis i les prestacions universals.7 Aquests arguments són importants, però, des del nostre punt de vista, se'ls escapa el panorama global. Hem de construir unes bases molt més fortes.

El panorama global: marc per a un nou pacte social

Un nou pacte social hauria de tenir una visió més oberta de com la societat humana prospera i les causes subjacents del benestar. Hauria de tenir una visió de futur de com les accions i els plans actuals afecten les oportunitats de vida de les generacions futures. Hauria de tenir una visió recent de l'economia, estripant la guia del neoliberalisme que sufoca la imaginació política i soscava la perspectiva de construir una bona societat i un futur sostenible.

Una visió més oberta: més enllà de la productivitat i el sou

El focus de la nostra visió per a un nou pacte social és comprendre que el benestar humà depèn tant de què fan les persones sense rebre un sou com de la seva feina remunerada. També depèn tant del treball que no és productiu (en el sentit econòmic convencional) com del treball que ho és. En altres paraules, depèn en què les persones inverteixen el seu temps: cuidar-se d'ells mateixos, entre si i del món natural; inventar i crear; ensenyar i aprendre; reflexionar i imaginar; comprometre's i participar.8

En comptes de focalitzar-se en la plena ocupació i l'assegurança contra la manca de treball, com Beveridge va fer, un nou pacte social hauria de reconèixer, valorar i donar suport a la gran quantitat d'activitats no remunerades i al treball "improductiu" que fan girar el món: criar fills i feines de casa, voluntariat, formar part de campanyes i activitats locals, i molt més. És important reconèixer que, tot i que tothom té les mateixes hores al dia, les persones tenen una àmplia varietat de grau de control durant el seu temps . La distribució desigual del temps lliure o temps d'oci són tant causa com efecte de les distribucions desiguals del treball remunerat, els diners i el poder. Com s’utilitza el temps té un impacte molt gran en la societat, l'entorn, l'economia i la democràcia. Així que un nou pacte social ha de tenir com a objectiu distribuir el temps de forma més equitativa entre els diferents grups de la societat i sobretot entre els homes i les dones. Un bon començament seria un compromís per anar progressivament cap a una setmana laboral més curta.9

I si les persones treballen menys hores sense grans desigualtats, serà essencial augmentar la tarifa mínima del sou per hora, així és possible guanyar uns ingressos justos no en 40 hores per setmana però, diguem, en 30 hores.10
 
Una visió de futur: més enllà de la salut, de l’educació i de les pensions


En la planificació per al futur, l'estat del benestar de la postguerra incloïa l'educació universal, els serveis de salut i la protecció social per salvaguardar la capacitat de les generacions actuals i futures per viure amb salut, seguretat i autosuficiència. Les pensions per jubilació, finançades mitjançant una assegurança social, són una part essencial de l'estat del benestar de postguerra; més recentment, els legisladors han lluitat pel repte de l'assistència social per a la gent d'edat avançada dèbil i les persones discapacitades. La salut, l'educació, l'assistència social i les pensions no són menys importants al segle XXI, però el nou acord social ha d'arribar més lluny. Ha de ser dissenyat per prevenir danys a l'entorn, a més de la societat i a l'economia.11

Fa setanta anys, poques persones es preocupaven pels recursos naturals i el canvi climàtic. Avui en dia, hi ha una evidència aclaparadora que l'activitat humana causa un dany letal a l'ecosistema, del qual depèn la vida. 12 Aquest és un motiu important de preocupació, no només perquè l'objectiu del benestar per a tots inclou les generacions futures, sinó també perquè els símptomes dels danys mediambientals, com ara les condicions meteorològiques extremes i la pol·lució de l'aire, de la terra i de l'aigua, amenacen cada vegada més el benestar de les generacions actuals. Un nou pacte social ha de pretendre ser sense emissions de carboni i protegir el medi natural, no com un accessori o de manera superficial, sinó com un component vital tenint en compte totes les seves característiques. A la pràctica això significa que la inversió i l'acció han de moure's a contracorrent per prevenir els danys del medi ambient així com de la societat. Les institucions i les activitats d'un nou sistema del benestar s’han de dissenyar i gestionar per tal de reduir les emissions de carboni, utilitzar materials i combustibles renovables,millorar l'eficàcia energètica i reduir els residus.

Per a la societat, la prioritat ha de ser interceptar les causes subjacents de malaltia, inseguretat i desigualtat que remunten l'atur, la pobresa, la impotència i una educació deficient; així com una manca d'oportunitats i uns orígens familiars desavantatjosos.13 Serà important desenvolupar i promoure mesures que creïn dinàmiques virtuoses millorant el benestar i la sostenibilitat mediambiental, per exemple produint una alimentació sana, assequible , accessible i baixa en carboni, promocionant l'accés als espais verds i encoratjant modalitats actives de viatjar; com ara caminar o anar en bicicleta.

Evitar el dany no només ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones; també fa que s'utilitzin els recursos públics amb més eficàcia, i s'estalviïn diners que d'altra banda es gasten superant problemes evitables una vegada ja han passat. A llarg termini, és la millor manera de garantir que les mesures per millorar el benestar siguin eficaces i que els serveis romanguin assequibles.

Una visió recent de l'economia: més enllà del creixement

En el model Beveridge es plantejava un futur en què l'economia creixia. Durant els últims 70 anys, malgrat una desacceleració econòmica regular, l'economia ha continuat creixent, generant més impostos per pagar un estat del benestar en expansió. Fins fa poc, gastar més diners ha sigut la resposta dels poders públics a les deficiències de la política de benestar i a les noves reclamacions de més i millors serveis. Durant l'últim decenni, el finançament privat ha complementat el finançament públic i ha ajudat la construcció de nous hospitals i escoles (però amb costos socials i mediambientals extres, tal com s'explica sota).

Des de l'any 2008, les perspectives han canviat i els analistes pronostiquen un augment petit o nul del creixement, almenys per a cinc anys més.14 Així que el creixement és incert, inclús improbable. Però això no és tot, el continu creixement de la rica economia mundial és incompatible amb la sostenibilitat mediambiental. Existeixen proves convincents que no es pot descarbonitzar amb suficient anticipació i rapidesa per evitar la catàstrofe de l'escalfament climàtic.15 Per tant, un nou pacte social ha de funcionar eficaçment sense dependre d'un creixement econòmic continu.16

Això té greus repercussions. El nou pacte social no pot ser construït sota els principis econòmics neoliberals, els quals s'oposen als esforços que fan els governs per a la gestió i regulació de l'activitat econòmica. Mentre la formulació de polítiques es trobi atrapada en el paradigma neoliberal, les metes de la productivitat, competitivitat i el creixement econòmic seran prioritàries a la reducció de desigualtats i al fet de viure dins dels límits mediambientals.

L'any 1990 es van introduir a l'estat del benestar les "regles del mercat" i s'han aplicat constantment des de llavors. La promoció de "l'elecció del consumidor" i la competència entre proveïdors ha modificat l'ethos i el caràcter dels serveis públics. Els interessos privats, la majoria d'empreses mundials, han permès l'estructura financera i la contractació de serveis. Es podrien aconseguir rendiments financers a curt termini, però els costos a llarg termini socials, mediambientals i econòmics podrien ser més alts. Aquest augment de reduir la qualitat dels serveis i que els drets dels ciutadans siguin reduïts a opcions de consumidor, prové d'un desgast de la solidaritat social i del control democràtic, de l'augmentació de les desigualtats en tema de sous i seguretat, de la intensificació del deute públic a les institucions privades i d'una terrible erupció de la construcció insostenible.17 Ja és hora de reconsiderar el valor de les "regles del mercat" a favor d'un sistema del benestar modern i per reclamar els valors d'un compromís compartir, de la propietat col·lectiva i del benefici mutu que suscita el pla del model Beveridge i que va ajudar a millorar la solidaritat social durant els anys de postguerra.18

El nou pacte social ha d'evitar les despeses ocasionades pels danys evitables per poder créixer sense dependre del creixement econòmic i produir més recursos fiscals. S'ha d'establir una connexió amb els recursos més enllà de l'economia convencional. Existeixen una infinitat de recursos humans presents cada dia a la vida de cada individu (saviesa, experiència, energia, coneixement, habilitats) i en les relacions entre ells (amor, empatia, responsabilitat, cura, reciprocitat, ensenyament i aprenentatge). Tal com hem dit prèviament, aquests valors s'utilitzen en l'activitat diària, a fora, però sostenint, l'economia "productiva". No tenen un preu de mercat però tenen un immens valor.19

El que es requereix per a un nou pacte és un tipus de relació molt diferent entre la gent que proveeix els serveis i aquells que els utilitzen. Implica que els "proveïdors" i "usuaris", juntament amb la família, cuidadors i veïns (depèn de les circumstàncies), iniciïn una col·laboració recíproca i equitable compartint els diferents tipus de coneixement i d'habilitats i treballant conjuntament per definir les necessitats, i dissenyar sempre que sigui possible activitats per conèixer-se. És el que es coneix com “coproducció”. El seu succés depèn de la creació de condicions que permeten participar a tothom, inclús una redistribució més justa del temps i unes tarifes per hora justes. També depèn de la transformació de com es formen les persones que treballen als serveis públics, les seves actituds i el seu comportament, i del canvi de la cultura i l'ethos de les organitzacions.20

Existeix una diferència fonamental entre la idea que té la coalició del Govern de construir una "Gran Societat" i la visió que té la NEF de la coproducció. No pretenem derivar la responsabilitat de l'estat a les persones individuals i les organitzacions comunitàries fortament pressionades, sinó reconèixer, valorar i sostenir les xarxes socials i la no utilització dels recursos humans com mercaderies conjuntament amb els recursos públics i les competències professionals per conèixer les necessitats de les persones.21 Ho volem fer, no només per estalviar diners sinó perquè la nostra manera de treballar demostra que podem millorar la qualitat de vida de les persones i enfortir les xarxes socials.

Amb el temps, la coproducció serà la norma per fer les coses. Això ajudarà a traslladar el poder de les elits als ciutadans comuns i avançar més enllà del "dèficit" actual del model de benestar, que només es focalitza en els problemes que necessiten ser solucionats pels altres, cap a un mode més complet, comú i constructiu de promocionar el benestar de tothom.

En conjunt: reforçant l’estructura

Les tres parts d'aquest esquema encaixen en una relació dinàmica i es reforcen mútuament. Per exemple, la redistribució del temps ajuda que la coproducció sigui possible sense que augmentin les desigualtats. La coproducció ajuda a construir un sistema de benestar pròsper sense dependre del creixement econòmic. Gestionar l'economia sense el creixement ajuda a protegir l'entorn natural, el qual a la vegada sosté la vida humana i el benestar. La reorientació de les inversions i de l'acció envers la prevenció del dany millora la utilització dels recursos públics comuns i redueix la necessitat de serveis curatius costosos, fet que ajuda a salvaguardar el benestar de futur així com de les generacions actuals. Abandonar la guia de la política neoliberal fa possible que es doni més prioritat a viure dintre dels límits mediambientals, preparar plans a llarg termini i restablir el compromís amb la solidaritat social, que era una característica definitòria del model Beveridge.

Seguretat social: algunes observacions

Un gran repte per a aquells que intenten forjar un nou pacte social, i el principal focus de l'Informe Beveridge, és com assegurar que la gent tingui suficients recursos per sobreviure quan amb el sou que tenen no poden fer-se càrrec adequadament d'ells mateixos ni dels que depenen d'ells. El problema, que és tan tècnic com complex i polític, ha perseguit els líders polítics durant la major part del segle passat i està fora de l'abast d'aquest document tractar el ventall d'arguments i propostes en detall. En canvi, oferim algunes breus observacions per ajudar a establir els debats actuals sobre la prestació social i els beneficis en el context de les noves economies.
  • Una solució elegant? Mentre l'objectiu de simplificar i fer més eficient el règim de remuneració és lloable, el pla del govern per al Crèdit Universal té seriosos defectes i amenaça a deixar encara pitjor alguns dels contribuents més pobres.22 La idea alternativa d'un salari base per als ciutadans podria ser atractiva però és inassolible en nivells adequats.23 No existeixen receptes miraculoses.
  • Risc compartit El risc de no tenir suficients recursos per sobreviure és imprevisible, des del punt de vista de quan baixarà i quant de temps durarà. Baixa de manera desproporcionada en alguns, normalment per raons que estan fora del seu control. No és l'escenari habitual per a les assegurances individuals o basades en el mercat. Si es tracta mitjançant l'assegurança, llavors estem d'acord amb el model Beveridge: és millor està cobert per l'assegurança pública obligatòria nacional que s'administra a través de l'estat. Però, com Beveridge també va reconèixer, només funciona si es treballa braç a braç amb les polítiques industrials i de mercat del treball, les quals faciliten llocs de treballs i sous justos per a tots aquells que poden treballar.24 Avui en dia, es requereix per part del govern inversió en infraestructures "verdes", indústria i llocs de treball, tal com s'indica al document A Green New Deal.25
  • Mesures universals i concretes. Si l'objectiu de tots és el benestar, i els esforços per aconseguir-ho comencen pel patró de referència de la creixent desigualtat, llavors la millor manera d'afrontar el problema d'una renda inadequada és combinant l'assegurança social universal i els serveis amb les mesures concretes. Aquests últims es poden centrar amb els costos a llarg termini, com els que s'associen a cuidar fills, persones de salut delicada, familiars discapacitats o habitatge. A curt termini, poden ser d'ajuda quan succeeixen fets impredictibles o insegurs com ara una rentadora que s'espatlla o la necessitat de roba per a l'escola.                                                                                              Un nou pacte social no tracta de la gestió de la crisi, sinó de la preservació del benestar per a tots. Mentre que les mesures concretes ajuden els individus i les famílies que afronten necessitats particulars, els serveis universals de gran qualitat reduiran considerablement el risc que les persones es vegin atrapades en períodes de carència.26
  •  Una inversió compartida amb uns beneficis compartits. L'avaluació de recursos s'hauria de mantenir al mínim, ja que comporta els seus propis riscs d'estigmatització dels contribuents i empobreix algunes persones. Un sistema que en primer lloc pretén ajudar els més pobres i els més necessitats és improbable que prosperi, ja que polaritza interessos entre aquells que els paguen, ja sigui a través dels impostos o les assegurances, i aquells que els demanen.27 Estem d'acord amb Beveridge que els principis de reciprocitat i solidaritat són també importants. Tothom, inclús els millors, haurien de contribuir-hi i beneficiar-se'n, i entendre per què es fa així. Les persones han de poder guanyar més beneficis a través de contribucions elevades, però les prestacions mínimes haurien de poder mantenir un nivell de vida equitatiu. 28 Tenir suficients recursos per sobreviure hauria de ser un dret i no una concessió condicional. Els que s'ocupen dels fills o d'altres persones, els que es formen o els que no poden treballar per culpa d'una discapacitat haurien de rebre prestacions. El cúmul dels ingressos que provenen de l'assegurança social no poden fer front a la totalitat de les despeses per prestacions, s'hauria d'acompanyar d'ingressos que provenen d'un sistema fiscal més progressiu.
  •  La descripció de "paràsits".29 Una proporció molt petita, menys del 4% de les ajudes socials són fraudulentes. 30 La gran majoria, més del 90% de les persones que sol·licita una prestació per una durada de cinc anys, o més, són discapacitats, famílies monoparentals amb fills de menys de cinc anys i cuidadors.31 El problema dels "paràsits" ha augmentat i s'ha utilitzat molt per justificar els moviments de la reforma del benestar social, la majoria ha complicat la vida d'aquells que tenien més desavantatges i patien de més precarietat. La descripció de “paràsits” s’assenta còmodament dintre de la visió dominant del que fa possible que les economies donin resultats. L'esforç per construir una visió alternativa de la inversió compartida i de les prestacions socials (vegeu més amunt) és improbable que predomini a menys que el paradigma neoliberal també es qüestioni.
  • Jubilació i envelliment de la població. El fet que molta gent viu durant més temps és considerat com un problema important per a l'estat del benestar, ja que el nombre de sol·licituds de pensions sobrepassa cada cop més el nombre de llocs de treball. Si tothom passés menys hores en una feina remunerada, la transició en els anys posteriors de la "feina" a la "jubilació" seria molt diferent. Si només es demanés treballar 30 hores per setmana, les persones podrien continuar guanyant diners durant més temps. Reduir a poc a poc les hores podria ser fàcil, també, perquè la setmana laboral reduïda (diguem, 15 o 20 hores) estaria encara a prop de la normativa, amb el temps de cadascú molt més equilibrat entre treball remunerat i altres activitats. Una jubilació gradual i més tardana permetria a les persones ajornar tota o una part de la seva pensió i continuar pagant els impostos i contribucions. A més, la fragilitat i la dependència de la gent gran té unes condicions en gran part evitables que es poden reduir considerablement, promocionant i fomentant una alimentació sana, l'activitat física, el compromís social, un habitatge segur, un transport assequible, formació continuada i un sistema de salut eficaç. Afrontar el "problema" d'una població que envelleix no és només una qüestió de trobar maneres de finançar l'assistència social i les pensions; es pot guanyar molt amb aquest pacte mitjançant estratègies preventives i una redistribució del temps.

Canvis pràctics: vuit passos envers un nou pacte social

Tal com hem dit, aquest document pretén orientar reflexionant sobre una nova visió econòmica d'un pacte social que encaixa amb els reptes del segle XXI. Algunes són propostes radicals però, tal com va dir W. Beveridge, és temps per revolucions i no per solucions temporals. Desitgen estimular el debat i no donar solucions definitives.
1. El benestar per a tots com a meta màxima Entenem el benestar com sentir-se millor i funcionar bé en el món.32 Per estar segurs que és així per a tothom necessitem la combinació dels serveis universals i de les mesures concretes per afrontar els desavantatges i reduir les desigualtats. Per prosperar en el temps, l'esforç de reduir les desigualtats socials i econòmiques ha de ser el centre del nou pacte social (consulteu el pas 7, més avall). Les polítiques s'han de valorar per l'impacte que tenen en el benestar i la igualtat.
2. La coproducció com a norma per fer les coses. Suposa un conjunt de principis per donar forma a la manera en què les persones treballen juntament, sobretot als serveis públics. Reconeix que tothom té algun valor personal que pot aportar, orienta el poder cap a les persones que fan servir serveis, millora la utilització dels recursos humans i pot aconseguir millor resultats sense augmentar els costos. Expressa la voluntat d'un canvi radical en el paper de l'estat com a proveïdor descendent per donar suport i facilitar les accions i les decisions comunes.
3. Envers una setmana laboral més curta. Això pot ajudar a crear més llocs de treball per als aturats i per trobar més temps lliure per tenir cura dels altres, adquirir noves habilitats, involucrar-se en les activitats locals i viure d'una manera més sostenible. Aquesta tasca es pot aconseguir gradualment al llarg d'una dècada, sense oblidar les altres mesures com canviar els incentius dels caps, augmentar els sous (consulteu el pas 4, més avall) i canviar les expectatives d'un equilibri "normal" entre el temps remunerat i no remunerat.
4. Un sou i un suport just per a aquells que no poden treballar. Implica consolidar-se en la campanya actual per a un salari just, aconseguir una tarifa per hora que permeti a la població guanyar més per sobreviure treballant una mitjana de trenta hores per setmana en lloc de quaranta. Aquells que no poden treballar han de rebre bastant suport a través de la combinació de la contribució de l'assegurança social i dels ingressos d'un sistema d'impostos més progressista. 33 Tenir cura dels fills i dels altres membres de la família ha de ser reconegut com una inversió en comú i ha de rebre suport a través de la combinació de serveis d'alta qualitat, cotitzacions i ingressos complementaris. (Consulteu més avall l’anotació sobre l’assegurança social i l'ajuda econòmica)
5. Invertir en prevenció abans que en tractament. Això demana un pla a llarg termini, una inversió ascendent i una acció propera. Requereix un canvi important de les prioritats, fer front a les causes subjacents del dany a la societat, el medi ambient i l'economia, més que sobreposar-se a les conseqüències. Això ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones, a utilitzar millor els diners públics, a reduir la necessitat de serveis de l'estat costosos i ajuda a salvaguarda el futur.
6. Respectar els límits mediambientals. Això significa orientar totes les institucions i activitats d'un nou pacte a produir una petjada ecològica sostenible. Implica reduir les emissions de carboni utilitzant recursos renovables, millorant l'eficàcia energètica i evitant els residus, així com promovent i donant suport a modes de vida sostenibles. En part és sobre el disseny, la producció i el lliurament; també sobre la cultura organitzativa i la vida diària. Sense un entorn sostenible no existeix un futur per a la raça humana i molt menys una bona societat o un sistema del benestar viable.34
7. Promocionar la propietat compartida i la solidaritat social. Això exigeix un gir de la tendència actual cap a una propietat privada dels serveis dirigida al bé públic. Les desigualtats socials són una conseqüència de la deficiència del mercat i no es pot afrontar mitjançant els mecanismes del mercat o simplement a través de l'activitat filantròpica.35 El que es requereix és no només un règim fiscal més progressista i una regulació del mercat per prevenir les acumulacions excessives de patrimoni i poder, sinó també una nova configuració de la propietat col·lectiva i de les institucions controlades democràticament que estan valorades per què siguin mútues, i això ajuda a desenvolupar i enfortir la solidaritat social.36
8. Valorar i mesurar l’important. Això significa calcular no només els resultats financers sinó el més llarg i ampli termini, el medi ambient i els costos econòmics i els beneficis de les activitats. Implica mètodes de mesura i d'avaluació que tenen en compte el que té importància per les persones que es veuen afectades, així com l'impacte a llarg termini; proporcionant un quadre més complet de com el valor es crea o es destrueix al llarg del temps.37 Quan s'aplica a un nou pacte social, la prova fonamental és fins on ens hem projectat o si les activitats reals contribueixen al benestar de tots, no només ara, sinó també en generacions futures.

En conclusió: vencent els gegants del segle XXI

El diagrama de sota indica l'orientació que proposem per a un nou pacte social. Si bé reconeixem la importància de la formulació d'un sistema millor per a l'assegurança social i les prestacions, la nostra intenció és cridar l'atenció del panorama global i la necessitat de construir unes bases més sòlides. Volem una visió més oberta de què vol dir contribuir a la societat, una visió de futur de quins interessos estan en joc i per què és important prevenir el dany del medi ambient així com de la societat. Volem una visió més recent de l'economia, evitant el creixement insostenible i desafiant la saviesa convencional del mercat lliure. Aquestes ambicions han format els vuit passos que hem esquematitzat, cada un dels quals hauria d'ajudar a vèncer tres o més dels nous problemes que afrontem al segle XXI: creixents desigualtats, amenaces catastròfiques del medi natural, una economia amb deficiències, una democràcia moribunda i un desgast perillós de la solidaritat social. Només vencent aquest "gegants" podem esperar aconseguir les metes essencials d'un nou pacte social.

El panorama global 
  • Una visió més oberta: reconèixer i valorar l'activitat no remunerada i infructuosa; una distribució més justa del temps remunerat i no remunerat.
  • Una visió de futur: donar una prioritat més alta a la prevenció del dany del medi ambient, de la societat i de l'economia.
  • Una visió més recent de l'economia: prosperant sense el creixement; valors en comú en lloc de regles de mercat; millorar la utilització dels recursos socials i humans sense preu.
Passos envers un nou acord
 Objectius per a un nou pacte social
  •   Prioritzar la promoció del benestar per a tothom i reduir les desigualtats
  • Treballar dintre dels límits mediambientals
  • Funcionar bé sense dependre del creixement econòmic
  • Desplaçar el poder de les elits cap als ciutadans normals i ajudar a transformar la relació entre els ciutadans i l'estat
  • Fomentar la solidaritat i la reciprocitat mitjançant les inversions mútues, la propietat i el benefici.

Notes i referències

1 Beveridge, W. (November 1942) Social Insurance and Allied Services. Summary of report retrieved from:
http://www.sochealth.co.uk/public-health-and-wellbeing/beveridge-report/
2 See Timmins, N. (July 2001) The Five Giants: a biography of the welfare state, Harper Collins.
3 For instance, only four per cent of the NHS budget is currently spent on prevention. See Marmot, M. (2010) Fair Society, Healthy Lives, p.26. Retrieved from: http://www.marmotreview.org/AssetLibrary/Exec%20sum%204.8MB.pdf
4 Spending on social security has increased from 22 per cent of government spending in 1979 to 31 per cent today.
Spending on health has increased from just over 10 per cent of government spending in 1979 to just under 13 per cent today.
5 See, for instance, Green, D. (2009) Individualists Who Co-operate: Education and welfare reform befitting a free people, Civitas.
Retrieved from: http://www.civitas.org.uk/pdf/IndividualistsWhoCooperate.pdf
6 Even Alan Greenspan, former Chair of the US Federal Bank, has admitted that there was ‘a flaw…in the model that defines how the world works’. See Kirchoff, S. (2008) Greenspan takes one on the chin, admits flaws in the system. Retrieved from: http://abcnews.go.com/Business/story?id=6100290&page=1
7 On contributory insurance, see: Field, F. and White, P. (January 2009) Help! Refashioning welfare reform to help fight the recession, Reform. Retrieved from: http://www.reform.co.uk/client_files/www.reform.co.uk/files/refashioning_welfare_reform.pdf
On extending universal benefits, see: Harrop, A. (January 2012) The Coalition and Universalism: Cuts, targeting and the future of welfare, Fabian Society. Retrieved from: http://www.fabians.org.uk/wp-content/uploads/2012/04/The-Coalition-and-Universalism.pdf
8 For a discussion of the ‘core economy’ see ‘The Great Transition: social justice and the core economy’, Nef working paper 1 (2011)
http://www.neweconomics.org/publications/the-great-transition-social-justice-and-the-core-economy
9 Coote, A., Franklin, J. and Simms, A., (February 2010) 21 hours, (London: nef). Retrieved from:
http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/21_Hours.pdf
10 We suggest 30 hours here, rather than 21 hours as in our report (see endnote above), because we see this as part of an incremental move towards a much shorter working week.
11 Coote, A., (April 2012) The Wisdom of Prevention, (London: nef) Retrieved from:
http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Wisdom_of_prevention.pdf
12 IPCC (2007) Climate change 2007: Synthesis Report. Contribution of Working Group I, II and III to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change (Geneva, Switzerland: IPCC).
13 On the causes of ill health, see Marmot, M. (2010) Fair Society, Healthy Lives, p.26. Retrieved from:
http://www.marmotreview.org/AssetLibrary/Exec%20sum%204.8MB.pdf. On the causes of insecurity and inequality see:
Lawlor, E., Spratt, S., Shaheen, F. and Beitler, D. (October 2011), Why the Rich are Getting Richer: The determinants of economic inequality, (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Why_the_Rich_are_Getting_ Richer.pdf
14 Stevenson, T. (November 2011), Walking on Glass: Why We’re Facing Another Half Decade of Recession, The Huffington Post.
Retrieved from: http://www.huffingtonpost.co.uk/tom-stevenson/recession-austerity-cuts-double-dip_b_2075121.html See also Business Insider 20-11-2012, Jeremy Grantham US Growth Forecast, retrieved from: http://www.businessinsider.com/jeremy-grantham-us-growth-forecast-2012-11
15 Jackson, T. (2009) Prosperity without Growth, Earthscan/Routledge. Ebook retrieved from:
http://ebookbrowse.com/tim-jackson-prosperity-without-growth-pdf-d97925971.
See also Simms, A., Johnson, V. and Chowla, P. (January 2010), Growth Isn’t Possible (London: nef). Retrieved from:
http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Growth_Isnt_Possible.pdf
16 On this, see: Gough, I. and Meadowcroft, J. (April 2010) Decarbonising the welfare state, Contribution to the Oxford Handbook of
Climate Change and Society, edited by Dryzek, J, Norgaard, R, Schlosberg, D.
17 On the problems associated with privatisation, see: We Own It, 5 Reasons Why Privatisation Is Bad For You. Retrieved from:
http://weownit.org.uk/privatisation
18 For a critique of neo-liberal and New Labour approaches to social policy, see Coote, A. and Franklin, J. (2010) ‘Transforming Welfare: new economics, New Labour and the New Tories’ in Soundings 44. Retrieved from http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Transforming_Welfare.pdf
19 See, also: Cooke, G. and Muir, R. (November 2012) The relational state: How recognising the importance of human relationships could revolutionise the role of the state, IPPR. Retrieved from: http://www.ippr.org/images/media/files/publication/2012/11/relational-state_Nov2012_9888.pdf
20 Boyle, D., Coote, A., Sherwood, C. and Slay, J., (July 2010) Right Here, Right Now: Taking co-production into the mainstream, Nesta,
nef, The Lab. Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Right_Here_Right_Now.pdf
21 On the problems with the government’s ‘Big Society’ vision, see: Penny, J. and Slay, J., (November 2012) Everyday Insecurity: Life at the end of the welfare state, (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/everyday_insecurity.pdf
22 Finn, D. and Tarr, A., (October 2012), Implementing Universal Credit: Will the reforms improve the service for users?’, Centre for Economic & Social Inclusion and Joseph Rowntree Foundation. Retrieved from:
http://www.cesi.org.uk/sites/default/files/publications/Implementing%20Universal%20Credit.pdf
Resum de la NEF Més enllà del model Beveridge 9
23 For a critical overview of the debate on basic income, see De Wispelaere, J. and Stirton, L. (2004)
The Many Faces of Universal Basic Income. The Political Quarterly, 75: 266–274. Retrieved from:
http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1467-923X.2004.00611.x/abstract
24 Beveridge, W. (1944) Full Employment in a Free Society, London, George Allen & Unwin. Retrieved from:
http://www.scie-socialcareonline.org.uk/profile.asp?guid=1843be78-91ca-4179-9a0c-70f98319e9c5
25 Elliot, L., Hines, C., Juniper, T., Leggett, J., Lucas, C., Murphy, R., Pettifor, A., Secrett, C. and Simms, A. (July 2008) A Green New Deal, the Green New Deal Group. Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/A_Green_New_Deal_1.pdf
26 Universal welfare provision is necessary to alleviate poverty. Data from the OECD shows that as welfare states become more targeted, redistribution to the poor decreases, see: Harrop, A. (January 2012) The Coalition and Universalism: Cuts, targeting and the future of welfare, Fabian Society.
Retrieved from: http://www.fabians.org.uk/wp-content/uploads/2012/04/The-Coalition-and-Universalism.pdf Targeted measures should be a means of supplementing universal benefits and services in order to ensure that needs beyond what is universally provided and needs that arise suddenly or unpredictably are met.
27 Harrop, A. (January 2012) The Coalition and Universalism: Cuts, targeting and the future of welfare, Fabian Society.
Retrieved from: http://www.fabians.org.uk/wp-content/uploads/2012/04/The-Coalition-and-Universalism.pdf
28 Bell, K. and Gaffney, D. (2012) Making a Contribution: Social security for the future, Touchstone Pamphlets, the
Trades Union Congress. Retrieved from: http://www.tuc.org.uk/tucfiles/292/Contributory_Benefits.pdf
29 As well as being regularly expounded in the media, this narrative also holds currency in policy and circles.
See, for instance: Oakley, M., Saunders, P. (May 2011) No rights without responsibility Peter, Policy Exchange. Retrieved from: http://www.policyexchange.org.uk/images/publications/no_rights_w-o_responsibility.pdf
On the prevalence of false claims and negative terminology directed towards benefit recipients in the media,
see: Baumberg, B., Bell, K. and Gaffney, D. (November 2012) Benefits Stigma in Britain, Turn To Us. Retrieved from:
http://www.turn2us.org.uk/PDF/Benefits%20stigma%20Draft%20report%20v9.pdf
30 Bell, K. and Gaffney, D. (2012) Making a Contribution: Social security for the future, Touchstone Pamphlets, the
Trades Union Congress, p. 16. Retrieved from: http://www.tuc.org.uk/tucfiles/292/Contributory_Benefits.pdf
31 Ibid.
32 Abdallah, S., Mahony, S., Marks, N., Michaelson, J., Seaford, C., Stoll, L. and Thompson, S (February 2011) Measuring Progress: The power of well-being, (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Measuring_our_Progress.pdf
33 Bell, K. and Gaffney, D. (2012) Making a Contribution: Social security for the future, Touchstone Pamphlets, the
Trades Union Congress. Retrieved from: http://www.tuc.org.uk/tucfiles/292/Contributory_Benefits.pdf
34 For a full discussion of links between sustainability and well-being, focusing on health inequalities, see UK Sustainable
Development Commission (2010) http://www.sd-commission.org.uk/data/files/publications/health_inequalities.pdf
35 Lawlor, E., Spratt, S., Shaheen, F. and Beitler, D. (October 2011), Why the Rich are Getting Richer:
The determinants of economic inequality (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/
files/Why_the_Rich_are_Getting_Richer.pdf
36 One avenue to explore in the direction of shared ownership is co-operative and mutual ownership of public services.
On this, see: Bland, J. (2011) Time to get serious: international lessons for developing public service mutuals,
Co-operatives UK. Retrieved from: http://www.uk.coop/sites/default/files/docs/international_public_service_mutuals.pdf
Another means of increasing democratic participation in service provision is participatory budgeting, which allows communities direct democratic control over the allocation of funding in the public services that they use. Participatory budgeting was initially developed in Port Alegre, Brazil, to impressive results. See Spratt, S., Simms, A., Neitzert, E. and Ryan-Collins, J. (June 2010) The Great Transition, (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Great_Transition_0.pdf. For case studies of how participatory budgeting has, so far, worked in the UK, see http://www.participatorybudgeting.org.uk/case-studies
37 Lawlor, E., Nicholls, J. and Neitzert, E. (January 2009) Seven principles for measuring what matters: A guide to effective public policy-making, (London: nef). Retrieved from: http://www.neweconomics.org/sites/neweconomics.org/files/Seven_principles_for_
measuring_what_matters_1.pdf
Edited by: Mary Murphy
Cover image: The William Beveridge Foundation
Design by: the Argument by Design – www.tabd.co.uk
Published by nef (the new economics foundation), November 2012. Author: Anna Coote. Thanks to: James Angel and Jane Franklin.
www.neweconomics.org Tel: 020 7820 6300 Email: info@neweconomics.org Registered charity number 1055254.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada