diumenge, 31 de maig de 2015

Economia col·laborativa i P2P: producció, governança i propietat entre iguals amb prototips postcapitalistes

Article publicat al web de la  Cooperativa Integral Catalana

Aquest article també està disponible en: Castellà

[Aquest article d’Stacco Troncoso, traduït per Xavier Borràs, forma part d’una sèrie que publicarà la CIC sobre el concepte P2P (entre iguals). Stacco Troncoso és desenvolupador estratègic de la P2P Foundation i explora en aquest article les diferents vessants de les economies P2P, d’igual a igual, facilitades pel món de les xarxes, tot distingint les característiques d’una veritable economia col·laborativa postcapitalista i orientada al comú.]
stacco_troncoso
En l’afany per trobar explicacions a una crisi estructural difícilment assimilable, els valors que nodrien la normalitat d’abans comencen a desplaçar-se cap a nous punts de referència amb els quals apuntalar arguments. Ho constatem quan un estudi que proclama la insostenibilitat fonamental del capitalisme global arriba al número u de la llista de bestsellers d’Amazon. També quan el líder de la Santa Seu critica obertament «… la mentalitat que veu en la maximització dels beneficis l’objectiu final de tota activitat econòmica».
Trobem, doncs, una proliferació de moviments i iniciatives disposades a entrar en acció perquè el benefici d’uns pocs deixi de privar de vida i dignitat les vides de molts. Si bé això no és res de nou i el discurs dominant ha sabut incorporar nocions com el bé comú o la necessitat de defensar els drets de la humanitat i la terra, cada vegada és més evident que aquest mateix discurs no només és i serà incapaç de garantir postulats semblants, sinó que cada vegada els erosionarà amb més desvergonyiment i violència.
Com a contrapartida, l’oportunitat epistèmica d’apel·lar a un sentit comú defraudat comença a recaure sobre aquest renovat teixit de moviments socials; moviments que, en comptes de caure en la comprensible desesperació o el cinisme que acompanyen la ruptura ideològica i forçada del sistema dominant, s’afanyen a no només proposar, sinó practicar canvis fonamentals en el nostre teixit socioeconòmic.
Alguns d’aquests moviments s’agrupen sota una mena de termes (en català «procomú», «els comuns», «el comunal») que es refereixen a la mateixa expressió original en anglès: «The Commons». Tot i que la utilització del vocable commons per identificar un moviment transnacional és relativament recent, el terme en si remet a una llarga tradició popular centrada en la protecció en comunitat dels recursos essencials per a la supervivència. Si en altre temps aquests recursos eren principalment mediambientals, quan parlem de commons avui dia també ens referim a mitjans urbans, culturals i digitals. Com a moviment, the commons representa un abans i un després ja que forja un nou paradigma relacional fonamentat en la col·laboració, on les persones afectades per i dependents d’una sèrie de recursos són les mateixes que els gestionen, milloren i en tenen cura per a futures generacions . Però aquesta gestió col·lectiva va més enllà d’una sèrie de comunitats aïllades entre si, atès que incorpora qualitats d’altres corrents relacionats, com el moviment P2P (peer to peer o «entre iguals») i l’economia col·laborativa.
Sobre terminologia i neologismes
Encara que molts han traduït P2P o «peer to peer» com «entre parells» és preferible una aproximació més explícitament antropomòrfica, com «entre persones» o «entre iguals», per així desmitificar la nomenclatura més enllà de la seva accepció original dins d’un context tecnològic. Tot i així, encara que «entre persones» es comprèn perfectament com a explicació senzilla de les dinàmiques P2P, no té prou context per descriure les accions concretes que puguin tenir lloc entre aquestes persones.
Una definició més àmplia de P2P seria la que descriu un sistema per crear valor comú de forma cooperativa, sense coerció i lliure de relacions jeràrquiques. Aquests sistemes que ara anomenem com «P2P» no són res de nou. Al llarg de la història trobem exemples de comunitats autoorganitzades que creen valor en comú. Mentre que aquestes comunitats col·laboratives tradicionals eren generalment de petita escala, en la modernitat observem una expansió radical en la quantitat de partícips que sobrepassa amb escreix els límits teoritzats per Dumbar. La popularització i extensió d’Internet en les dues últimes dècades ha generalitzat la participació en projectes col·laboratius sense desvirtuar les qualitats essencials característiques de les dinàmiques socials dels grups reduïts. Definim així el P2P com un mètode de coordinació mútua més humà, centrat en necessitats socials i practicable a escala global.
És important, doncs, introduir la idea d’un moviment que combina les relacions P2P dins el context del procomú, com a conceptes interdependents. «P2P» descriu la dinàmica de les relacions i «Commons» les persones, pràctiques i punts de trobada on es produeixen aquestes relacions.
Capitalisme ja no és sinònim de normalitat
El paradigma del creixement —amb la seva necessitat de convertir la natura en productes per vendre al mercat i de monetitzar les relacions socials, convertint-les en serveis— no només comporta conseqüències terribles per al medi ambient i el benestar social, sinó que actua com a mètode de distracció per ofuscar una qüestió essencial: el repartiment just de la riquesa, ja sigui social, natural o monetària. Sostenir la fantasia que el creixement és el motor que permet tenir «més que suficient per a tots», defuig el plantejament d’una redistribució de la riquesa proporcional a les necessitats humanes i als límits dels recursos i ecològics del planeta. Dit d’una altra manera: no necessitem que tots tinguem «més». Necessitem desfer una desigualtat econòmica tan exacerbada que resulta inconcebible perquè tots tinguem «més que suficient» (i puguem tenir cura del planeta que ens sosté sense necessitat d’arrasar-lo —per omplir les butxaques d’uns pocs).
D’altra banda, el capitalisme de les últimes dècades deixa de basar-se en un estrat material tan fàcilment concebible, com són els mitjans de producció, per adequar-se a alguna cosa més intangible: les idees. A aquesta acumulació de béns immaterials l’anomenem «capitalisme cognitiu» i es caracteritza per la privatització de la informació associada a l’objecte comerciat mitjançant drets de propietat intel·lectual, legalment executats per mitjà de patents.
Aquestes patents, utilitzades en sectors com el farmacèutic, l’agrícola o el programari, acceleren la generació de superàvits i faciliten així la creació de monopolis en aquests sectors (Pfitzer, Monsanto, Microsoft). Irònicament, les rendes del capitalisme cognitiu tenen el seu origen en productes que són relativament barats de produir —fabricar certs medicaments, estendre llavors o replicar còpies d’un mateix programari, per exemple—, amb què la seva escassetat (i conseqüent valoració mercantil) és producte d’una dinàmica artificial executada a través de mecanismes legals.
Vivim en una situació dantesca, on el veritablement escàs, els recursos naturals, es continuen explotant com si fossin abundants, emmarcats dins d’un procés de creixement infinit. Incongruentment, recursos immaterials com el coneixement —naturalment abundant i ara, gràcies a Internet, fàcilment difós— es limiten mitjançant patents i altres mecanismes legals, tot imposant una escassetat artificial amb la qual derivar plusvàlues.
Mentrestant, a l’Europa mediterrània el neoliberalisme perd la seva credibilitat intel·lectual a passos de gegant mentre que a l’altre costat de la bassa, en aquests Estats Units que van servir de punt de referència per a descriure qualsevol aspiració individualista amb la qual eludir la misèria, s’enfonsen en un miasma de violència racial, deute extern i consumisme desbordat.
En una situació en la qual l’estat es converteix en mer facilitador dels desitjos del sector privat, mentre que les últims escletxes d’aquella solidaritat general per la qual van lluitar els moviments socials es marceixen davant les implacables demandes del capitalisme neoliberal, podem preguntar-nos: és aquest el futur que ens van prometre, la «Fi de la Història»?
Podríem imaginar un sistema més assenyat?
No tot el P2P és tant «entre iguals»
Abans de plantejar les dinàmiques P2P com a alternativa factible a l’escenari exposat en els paràgrafs anteriors, és important analitzar els interessos socials o comercials que determinen les característiques de les plataformes que faciliten aquestes interaccions. Per a això descriurem diversos sistemes descrits com P2P per examinar si veritablement es gestionen “entre iguals”.
  • Capitalisme netàrquic
El capitalisme netàrquic o «la jerarquia de les xarxes» descriu plataformes que indueixen a la col·laboració horitzontal i a la creació de continguts entre usuaris, però que en capturen la totalitat de les rendes. Tenen, doncs, una orientació global però amb ànim de lucre.
Exemples d’aquesta tendència són xarxes socials com Twitter o Facebook. Són xarxes en què el seu valor deriva de la interacció dels usuaris, sense els quals col·lapsarien ràpidament. Encara que aquest valor d’ús permet una ampliació de les dinàmiques P2P, tal com hem vist en protestes o en grups que s’organitzen mitjançant aquestes xarxes, la totalitat del valor de canvi acaba en mans de les plataformes i els accionistes que en demanden retorns monetaris. Addicionalment, són plataformes amb un disseny i codi tancats, més enllà de la veu i vot dels usuaris que les sustenten.
Això és problemàtic a diversos nivells. La utilització indiscriminada de Twitter o Facebook com a plataformes de comunicació per a l’activisme augmenta les desigualtats socials ja que genera un valor monetari que recau exclusivament sobre interessos privats. Aquests mateixos interessos es veuen incentivats a incrementar la quantitat de publicitat —i per tant el consumisme— present en les plataformes i a negociar, igual que en el mercat, amb les dades i la creativitat dels usuaris.
En certa manera es tracta d’un sistema de sobreexplotació, ja que els «treballadors» de les xarxes socials ni tan sols reben compensació per les seves tasques. És cert que Twitter i Facebook han demostrat que els usuaris són capaços de crear gran valor social a través de les seves interaccions, però ¿per què han de tenir lloc en unes plataformes privades i amb ànim de lucre?
N’hi ha que han descrit Facebook com una nació, relacionant els seus més de 1.300 milions d’usuaris amb habitants. Aleshores, com que la nació de Facebook, pràcticament el «país» més gran del món, peca dels mateixos vicis, sistemes jeràrquics i afany de control que caracteritza els estatsnació, ¿per quan una campanya demandant major democràcia i un repartiment de riquesa més equànime dins d’aquest «poble global»? Recordem que, igual que els estats i les corporacions, sense «ciutadans», sense usuaris, aquestes xarxes socials es quedarien en res.
  • L’economia col·laborativa
L’auge en els darrers anys de l’economia col·laborativa ha fet visible una sèrie de plataformes d’allò més dispars. A primera vista ofereixen grans avantatges: recursos que romandrien en desús cobren nova vida, comparteixen en comunitat, fomenten relacions i, en conseqüència, fan minvar la terrible petjada ecològica del consumisme.
No hi ha dubte que la mutualitat de recursos representa un avenç positiu, especialment dins d’un context d’escassetat material i deteriorament ecològic. Però, atès que cada vegada hi haurà menys recursos amb què mantenir una vida digna, ¿no seria més lògic que la gestió d’aquests recursos estigués en mans d’entitats públiques o, preferiblement, cooperativistes?
Desplegant tot un arsenal semàntic germinat des de nocions tan atractives com la col·laboració, la comunitat o la confiança, algunes de les plataformes més conegudes, com Airbnb o Uber, pateixen de la mateixa estructura empresarial que Twitter o Facebook. Subjectes a les imposicions del capital risc o dels accionistes, poc hi ha de col·laboratiu entre els propietaris de la plataforma i els seus usuaris tot i que, en aquest cas, els últims reben una compensació monetària per la capitalització dels seus recursos.
L’explotació emocional amb fins comercials d’instints tan nobles com el fet de pertànyer a una comunitat, tenir cura de l’ecologia i allunyar-se del consumisme innecessari, comercialitza i posa preu a interaccions que, d’una altra manera, podrien practicar-se de manera voluntària i recíproca. Atès que els usuaris de les plataformes col·laboratives poden ser tant propietaris com consumidors de les infraestructures físiques que es comercialitzen, també és preferible proposar cooperatives de serveis o de consum veritablement col·laboratives, on els usuaris poden beneficiar-se del valor extret reinvertint-lo en la pròpia comunitat.
  • Capitalisme individualista descentralitzat
L’èxit de Bitcoin, la criptomoneda descentralitzada, ha confirmat la viabilitat de sistemes monetaris que no depenen de l’emissió de diners per part de bancs centrals o de la banca privada. Tenint en compte que aquesta última té un monopoli sobre el sistema de creació de diners —generant digitalment un 97% de tots els diners en circulació i emetent-lo en forma de deute per beneficiar els seus propis interessos—, la implementació d’aquests nous sistemes és, indubtablement una bona notícia.
Malgrat la seva descentralització i el potencial revolucionari de la tecnologia en què se sustenta, Bitcoin pateix de molts dels mateixos mals que hem descrit anteriorment: està dissenyada per imitar l’or, es tracta d’un bé escàs, l’extracció requereix cada vegada més recursos i, al capdavall, afavoreix l’especulació. De fet, s’estima que un 1% dels propietaris de Bitcoin ja han acaparat més del 50% de la massa monetària de la criptomoneda, tot atorgant-li el dubtós honor d’un coeficient Gini de 0,87709, que indica un nivell de desigualtat fins i tot més gran que el de les monedes fiduciàries.
Per tant, la importància de Bitcoin radica en el fet que demostra que es poden crear sistemes monetaris més justos, per bé que Bitcoin en concret no sigui el millor exemple d’això. [Hi ha una gran diferència entre Bitcoin i iniciatives como FairCoop, on la criptomoneda associada –FairCoin– s’utiliza en un context comunitari i amb ànim de redistribució.]

Una economia entre iguals orientada al procomú

Totes les plataformes pseudo-P2P descrites fins ara, tot i facilitar les dinàmiques entre iguals a certs nivells, eixalen el seu potencial revolucionari a causa de les pressions de l’ànim de lucre. Al seu torn, aquests exemples demostren que les xarxes P2P poden organitzar-se per produir coneixement, productes o facilitar serveis amb molta més eficàcia que no pas els models tradicionals. Per tant, és preferible promocionar plataformes P2P orientades cap a la circulació social del valor generat, és a dir, on les persones i les comunitats que produeixen el valor d’ús (pràctic) també es beneficien del valor de canvi (econòmic) de manera cooperativa i distribuïda.
A nivell local, observem el ressorgiment de propostes horitzontals, com són el moviment de transició o les diverses iniciatives post 15M, centrades en la relocalització de recursos i l’autoabastiment local en el present context de declivi polític, ecològic i material. Tanmateix, aquestes iniciatives locals encara són vulnerables davant agents i pressions externes. És preferible, doncs reenfocar-les dins d’un teixit transnacional capaç de sumar forces i convertir aquests processos dispars en un moviment sòlid capaç d’interferir en la narrativa global.
Una economia realment P2P amb ànim de benefici i orientació global canviaria radicalment els nostres patrons de consum, relacionant-los amb les necessitats locals i realitats materials del nostre temps. No es tracta d’una fantasia especulativa, sinó de l’extrapolació de pràctiques ja existents.
Iniciatives d’intercanvi de coneixement, plataformes de programari, provisió d’aliments, habitatge i transport i fins i tot el propi sistema monetari es poden tornar a maginar amb patrons plenament col·laboratius. De fet, ja hi ha alternatives viables en cadascun d’aquests àmbits i molts més. El repte actual és expandir-les fins a un nivell on puguin competir en igualtat de condicions davant d’una economia exclusivament dissenyada per enriquir a qui menys ho necessita. Utilitzant estructures legals, com poden ser cooperatives o fundacions sense ànim de lucre, podem propagar un sistema econòmic insubordinat a les pitjors «externalitats» del sistema tradicional com el consumisme, l’obsolescència programada, l’explotació dels treballadors i el declivi mediambiental.
En el pla productiu, l’economia P2P dissenya globalment per produir localment. És a dir, la informació immaterial es comparteix més enllà de les fronteres per optimitzar els mètodes de producció, però la producció física en si té lloc en tallers, laboratoris de fabricació o makerspaces propers als llocs on s’utilitzaran aquests productes. Parlem, doncs, d’un mètode de fabricació creatiu, adaptat als materials i les necessitats locals, dissenyat per a la durabilitat i amb components modulars.
Aquest tipus de producció la poden dur a terme empreses amb un rerefons social i ètic, aliades a nivell global i centrades en la generació de beneficis, tant per als seus treballadors, com per a les comunitats locals i globals que participen en tot el diàleg de producció i d’utilització. Aquesta coalició empresarial es protegiria d’interessos externs hostils mitjançant la utilització de llicències especials. Aquestes llicències, denominades de reciprocitat comuna o «CopyFair», permeten la capitalització de la producció P2P a empreses i col·lectius amb un enfocament similar, però requereixen contribucions econòmiques de qualsevol corporació amb ànim de lucre que vulgui beneficiar-se del material llicenciat. La intenció és estimular la circulació de riquesa dins l’àmbit del procomú i enfortir la durabilitat de les dinàmiques P2P.
Per crear un moviment global basat en aquests valors i les estratègies que en sorgeixen, cal que les iniciatives P2P amb ànim de benefici adquireixin pes polític a nivell regional, nacional i, a ser possible, global. A major escala, l’augment de les dinàmiques P2P orientades al procomú en tots els àmbits de la vida representaria una tercera manera de relació econòmica i social lliure dels despropòsits de l’economia de mercat o de la planificació central.
Davant la impossibilitat de preveure si aquestes tendències quallaran o no en la cognició popular, queda en nosaltres la responsabilitat de promoure-les per incrementar la seva influència social i política. Una sensibilització a gran escala sobre els avantatges de compartir informació i recursos per al benefici comunal afavoriria dinàmiques socials basades en valors, experiències i relacions humanes reals, no en la seva vàcua financiarització.
En conclusió, si podem imaginar un futur P2P —i una economia veritablement col·laborativa, on tot el que col·labora ho fa en igualtat de condicions— és gairebé un imperatiu moral moure tot el que estigui al nostre abast per fer d’aquest futur una realitat. No hi ha dubte que ensopegarem moltes vegades pel camí, però és millor ensopegar, caure i continuar endavant que quedar-nos immobilitzats davant d’un sistema incapaç d’aturar la seva pròpia autodestrucció i la de la societat i el planeta que l’alimenten.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada