dimecres, 11 de novembre de 2015

Guy Standing “Cal canviar de rumb o el precariat explotarà”


Resultado de imagen de Guy Standing

Article publicat a La vanguardia
PIERGIORGIO M. SANDRI
Barcelona

Guy Standing és el creador del concepte de precariat, entès com a classe social. Un neologisme que ha adquirit una dramàtica actualitat. Aquest professor de la Universitat de Londres que ha treballat més detrenta anys per a l’OIT (i que ara viu en una masia d’un antic molí a la Toscana) al seu últim llibre, Precariado: una carta de derechos(Capitán Swing Ed.), alerta que les files del precariat estan creixent. Defensa la introducció d’una renda bàsica per reduir desigualtats. Va estar ahir a Barcelona amb motiu de l’acte de clausura del curs de drets socials de l’Observatori Desc al CCCB.

Precari és algú que no té una feina estable? 

Els que pertanyen al precariat es resignen a una vida amb feina inestable, però hi ha alguna cosa més: són els que no tenen una ocupació que els defineix com a identitat, una narrativa pròpia de la seva feina. Es veuen obligats a fer múltiples cursos de formació, a buscar constantment ofertes, al networking, a fer cues interminables i a omplir formularis per saltar d’una ocupació a una altra, que és temporal. I això crema molta energia. És la primera classe de la història amb un nivell educatiu superior a les tasques que executa. I només depenen del seu salari per sobreviure: no tenen propietats, ni fons de pensions, ni pòlisses de salut, ni bonificació. Uns sous que, a més, baixen. El precariat viu sempre al límit del deute suportable. Hi ha precaris joves i no tan joves. He rebut milers de correus de gent adulta que em diu: “Jo ara també formo part del precariat”.

Però aquí es parla de recuperació econòmica.

No hi ha regeneració de la demanda agregada per estimular consum i inversió, perquè hi ha
una suma de deute enorme. Les empreses espanyoles aconsegueixen diners de les exportacions i les finances i els grans bancs poden acudir als mercats. És una bombolla financera insostenible, no una recuperació real.

Però Portugal i Irlanda també estan creixent després de posar en pràctica mesures d’austeritat. 

A Irlanda els nivells de vida dels irlandesos estan persota dels que tenien abans delacrisi. Pel que fa a Portugal, centenars de milers de ciutadans han hagut d’emigrar per treballar. El país sobreviu gràcies a les inversions de la seva excolònia. I el partit de l’austeritat, en les últimes eleccions, ha perdut. Vostè d’això en diu èxit? Grècia és un desastre. I Espanya?
Continueu amb una taxa d’atur de més del 20% i un dèficit pressupostari que no complireu.

ELS NOUS PRECARIS “La feina que troben és inestable, només compten amb el seu salari i estan endeutats”

Per què als salaris a Espanya els costa de remuntar?

En els últims vint anys la demanda d’ocupació s’ha quadruplicat al món. Tenim 2.000 milions de persones queaspirenauna feina. I les empreses van on poden pagar sous més baixos. La distribució de la renda del segle XX s’ha acabat. Es creia que quan hi ha via creixement econòmic la part de riquesa que es destinava a remunerar el capital i la que corresponia al treball era estable.
Durant trenta o quaranta anys va ser així; ara ja no. El capital acumula cada vegada més ingressos a costa del treball. Això passa a tots els països. Cal estudiar formes alternatives de redistribució de la riquesa. Si no es canvia de rumb, el precariat continuarà augmentant i això és un còctel socialment explosiu. En condicions similars als anys trenta va aparèixer l’extrema dreta.

LA RENDA BÀSICA  com a dret de la ciutadania és la millor opció per lluitar contra les  desigualtats socials.

I d’on es treuen els diners per pagar­la?

 Hi ha algunes vies. Per exemple, dels fons sobirans.Es destina una part dels guanys de les seves inversions per pagar­ne una part a la ciutadania. També es poden aconseguir recursos de l’eliminació de les subvencions a les empreses i de les exempcions fiscals atorgades a les grans corporacions.

Però la renda bàsica també és, en cert sentit, una subvenció.

No, és un dret. Qualsevol riquesa és el fruit, en certa manera, de la feina de les generacions anteriors. En lloc d’heretar fortunes, una cosa que passa entre rics, seria més just que els ciutadans rebessin un tipus de dividend social, com a remuneració de les inversions passades. L’única condició moral, no legal, que inclouria per acceptar la renda bàsica seria la d’anar a votar i de participar en la vida política o acudir a una assemblea pública una vegada a l’any. Perquè ser ciutadà implica drets, però també deures.

Els detractors afirmen que amb una renda garantida les persones es tornen més ocioses.

 Això no està demostrat. Es va fer un experiment pilot a l’Índia. Es van donar uns ingressos modestos als habitants d’un llogarret durant 18 mesos. Les dades van demostrar que la productivitat havia augmentat en aquesta comunitat més que en les altres i més queen el passat. D’altra banda, les enquestes demostren que la gent, pel simple fet de rebre una renda bàsica, no deixa peraixò de treballar. Només el 2% deixaria la feina. I el més probable és queaquests siguin els treballadors menys productius i que fan les tasques més ingrates.

‘QUANTITATIVE EASING’ “Europaha inundat deliquiditat els bancs peròha ignorat els ciutadans”

Europa, no obstant això, ha optat per un altre camí: augmentar la liquiditat amb quantitative easing. 

Mario Draghi va anunciar que concediria a la banca europea ll’equivalent de 1.000 bilions d’euros. Aquesta és una renda bàsica, per als banquers! Aquests diners es dediquen a inversions per fer pujar el preu de les accions. Això no fa altra cosa que augmentar les desigualtats. A més, els inversors inverteixen on hi ha rendibilitat. Si es troba a l’Àsia, portaran el capital allà. És a dir, fora d’Europa. Per això la recuperació econòmica no s’està notant al carrer. Imagini, en canvi, quees triessin lesvint regions més pobres d’Europa i se’ls donés una renda bàsica. Diguem una part petita, uns 20.000 milions. Què passaria?A més dels beneficis ja esmentats, es frenaria la immigració, perquè els roma­
nesos o els búlgarses quedarien a casaseva.Aixíestallarien les ales als partits d’extrema dreta.

SINDICATS “Les centrals sindicals avui no representen el precariat”

Tot i això, no hi ha ni un sindicat que doni suport a la renda bàsica que vostè proposa.

Els sindicats ara representen els antics empleats que tenen feina estable. Defensen l’statu quo i no els nous treballadors. Per això són els més vehements opositors de la renda bàsica, encara que sigui una mesura progressista. Ho veuen com una cosa hostil. Un dirigent una vegada m’ho va explicar: “És que si hi hagués una renda bàsica, perdríem el control. Ningú no s’afiliaria a un sindicat”. Ho trobo una mica immoral. I és un error, perquè la gent, si tingués uns ingressos estables, tindria menys por de participar en la societat i d’integrar­s’hi, fins i tot en un sindicat.

El model de la flexsecurity escandinava s’ha posat de moda. No el convenç?

Sempre m’he oposat a aquest sistema. Perquè la seguretat la necessiten tots. En aquests països, tenim flexibilitat laboral, però la seguretat només es concedeix si el treballador demostra que no té recursos i que això no és per culpa seva. El resultat és que el país a Europa on més han crescut les desigualtats en temps recents és Suècia. El seu model està mort. I Dinamarca és el país amb més deute de les llars en percentatge del seu PIB.

Podem recull les aspiracions del precariat a Espanya?

Quan va començar semblava un moviment que reflectia l’esperit dels indignats. Ara tendeix a acostar­se a la classe mitjana. Crec que és un error i això explica per què està caient en les
enquestes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada