dijous, 8 de gener de 2015

Guy Standing: “Qualsevol polític que digui que els sous pujaran per al precariat menteix”



Article publicat al diari Ara
Esquerres Professor a la Universitat de Londres i cofundador de la Xarxa per una Renda Bàsica Mundial, aquest economista lamenta que el neoliberalisme estigui guanyant la batalla del discurs tot i incórrer en el que considera grans contradiccions



L’any 2011 va encunyar el terme precariatper descriure aquesta classe social que transita permanentment entre feines inestables o sent que en qualsevol moment podria deixar de fer peu a la piscina de la seguretat econòmica. En el seu nou llibre, Precariado, una carta de derechos (Capitán Swing), Guy Standing explica com es pot reformular el sistema.
Quanta gent es pot dir que forma part del precariat?
A la majoria de països industrialitzats, incloent-hi Espanya, més d’un terç de la població ja pertany al precariat o creu que hi pertany. I això inclou els periodistes, per cert, que entenen bé i de primera mà la naturalesa d’aquesta nova classe. Hem arribat a una massa crítica, i això és un moviment psicològic important: és el primer pas necessari per poder articular una resposta.
Mentre la resposta no arriba, el panorama que descriu és desolador.
Bé, també podem veure els membres del precariat com a alguna cosa més que víctimes. Perquè hi ha una certa llibertat en no ser absorbits pel sistema. Això pot ser estimulant, encara que comporti patir inseguretat crònica.
En el seu llibre reclama que no es redueixi el treball només a les activitats laborals.
A través de la història, sabem que moltes maneres de treballar han sigut més importants que les laborals. Però les estadístiques, la política, els economistes, els llibres de text... totes tracten les formes de treball no laborals com a irrellevants. Cuidar els fills, els avis, fer voluntariat ecològic... tot això ho hauríem d’integrar en qualsevol sistema econòmic.
Quin paper juga l’educació en aquesta equació?
Necessitem una campanya a llarg termini perquè l’educació deixi de ser una mercaderia. Hem vist els últims trenta anys com es comercialitzava no només la universitat sinó també els instituts. Si ets a l’elit, pots tenir una educació alliberadora: amb filosofia, història, art... amb tot el que ens fa persones i ciutadans. Però si ets al precariat, ja no. Et diuen que, com que això no et prepara per al mercat laboral, és un luxe fora del teu abast. Esclar, al projecte neoliberal li interessa aquest empobriment de la ment perquè si no estàs educat aleshores no tens capacitat de subversió ni opció de creure que es pot fer alguna cosa millor. Però el preu és alt: tanta gent sense coneixement polític són susceptibles a demagogs i populistes.
Perdoni si la pregunta és naïf, però, si el sistema és tan defectuós, ¿com hem deixat que sigui hegemònic?
Quan comença el neoliberalisme i la globalització als anys 80 el seu objectiu era desmantellar les institucions i la solidaritat perquè s’enfronten al mercat i, a més, no augmenten la productivitat. I així, es quadruplica la força de treball al món, obrint la Xina, l’Índia... Si hagués passat en poc temps, hi hauria hagut una revolució que hauria acabat amb tots els polítics. Però el projecte neoliberal va oferir el pacte fàustic d’una orgia consumista. Gasteu i endeuteu-vos! Tindreu crèdits barats, hipoteques per a tothom, subsidis d’atur... I, mentrestant, anaven debilitant les institucions. Ara diuen: ja no es pot seguir així. Però van donant diners als bancs i grans empreses per reviscolar-los perquè, segons diuen, puguin invertir i fer fluir el diner. Però hi ha una contradicció colossal: crees una classe social que no pot comprar els béns que calen per generar producció i treball.
Defensa la renda bàsica, però és una mesura demonitzada. Diuen que és utòpica. Que no hi ha prou diners. Que converteix la gent en ganduls.
Aquests arguments vells són prejudicis superats. Els disparen cada cop que surt el tema, però és que ja som en unes circumstàncies diferents. Es diu que no hi ha prou diners mentre subvencionen a mans plenes empreses i, fins i tot, individus que ja tenen molta riquesa. Cal que els polítics entenguin que, si no és que tens seguretat en la teva població, no tindràs consum i demanda de productes i serveis. I sobre l’altre tòpic: si dónes renda bàsica, la gent és més productiva, no pas menys. Quan tens una primera feina, t’estanques? No: intentes progressar. Espero que aquí Podem no es tiri enrere amb la seva proposta de renda bàsica.
I de quin import hauria de ser?
No m’agrada posar-hi un número ideal. El que és important és moure’ns en aquesta direcció. Relaxar les condicions de la gent que rep el subsidi. Donar 400 euros al mes, per començar, i dir que només apunta una tendència. És igual: ja estàs canviant el sistema, com han començat a fer-ho a Alaska i a Noruega.
Ens diuen que el 2015 serà l’any de la recuperació. ¿Pujaran els sous i s’acabarà el precariat?
Els sous són cada cop més volàtils. I seguiran baixant. Qualsevol polític que digui que els salaris pujaran per al precariat menteix o no té ni idea d’economia. Només cal veure que molta gent de mitjana edat i gran, tot i que no pertanyen al precariat, senten una afinitat per aquesta classe social, perquè els fills o amics sí que hi són. I això d’“ajudem els nostres fills i els fills ens ajudaran” s’ha trencat: molta gent gran veu que haurà de sacrificar-se per ajudar la generació que ve.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada