iniciatives per al decreixement

El model de creixement insostenible i il·limitat que ens ha abocat a la crisi econòmica mundial és també la causa de la crisi ambiental en la que estem immersos. Aquest és un model antieconòmic perquè ha deixat ja de ser positiu per a nosaltres. Els beneficis que d’ell n’obtenim no superen el perjudicis que ens comporta en forma de pèrdua irreversible d’espècies i de recursos naturals, de contaminació i degradació ecològica, de costos personals i de injustícia social.

dilluns, 28 de juliol del 2014

Fil de debat del Fòrum Iniciatives per al decreixement amb subject "Realisme"

LL.T.
23 abr.
us passo el darrer numero de Papeles de Economia sobre fiscalitat. M'agradaria discutir sobre la proposta de IRPF en dos trams que quedava vegada més s'assembla a la RB amb un IRPF a tipus únic.
(Nota de Rafa: fa referència en particular a l'article de J.F. Sanz "IRPF: reflexiones para su reforma")
“Papeles Economia Española 139”
un article sobre el que han fet els francesos. El resum és: estem sols, ens hem rendit davant la Merkel.
France : le piège se referme - Guillaume Duval
POUR ALLER PLUS LOIN
• Les entreprises, grandes gagnantes de la politique économique de Manuel Valls
A cause des contraintes européennes, les marges de manœuvre de François Hollande et du gouvernement étaient limitées. Mais les mesures engagées ne vont pas dans le bon sens.
Le gouvernement français a donc finalement renoncé à demander à Bruxelles un délai supplémentaire pour ramener le déficit public sous la barre des 3 %. Ce qui l’amène à prévoir pour l’an prochain des mesures douloureuses socialement et politiquement difficiles à défendre comme la poursuite du gel du point d’indice des fonctionnaires, le blocage des retraites et des prestations sociales ou encore le report de la revalorisation du RSA prévue dans le cadre du plan de lutte contre la pauvreté. Entre la pression exercée sur la compétitivité française par la course au moins-disant social engagée chez nos voisins et le carcan budgétaire imposé par le TSCG dans la zone euro, la France se trouve prise dans un double piège : elle est obligée de rentrer dans une spirale déflationniste dont elle ne peut guère tirer de bénéfice.
Le piège de la course au moins-disant social
Depuis 2010, la France était un des pays de la zone euro qui avait le moins souffert de la crise parce que sa demande intérieure s’était maintenue. Fort heureusement, car cela a contribué de façon déterminante à éviter que la zone euro ne s’effondre. Il en était ainsi parce que le pays n’avait pas subi jusqu’ici de déflation salariale ni de baisse des dépenses publiques. Ce n’était pas le cas en revanche de la plupart de nos voisins en dehors de l’Allemagne, et notamment des pays les plus en crise : ils ont baissé rapidement leurs couts salariaux et donc restreint fortement leur demande intérieure. Résultat : alors que l’Espagne par exemple était avant la crise un des pays vis-à-vis duquel la France dégageait le plus d’excédents extérieurs avec un surplus de 6,3 milliards d’euros en 2007, l’Hexagone a enregistré un déficit de 1,9 milliard de mars 2013 à février 2014. Ce mouvement a donc nettement dégradé les comptes extérieurs du pays car, contrairement à l’industrie allemande, l’industrie française exporte peu hors de l’Europe. De plus, la course au moins-disant social engagée chez nos voisins a exercé une forte pression à la baisse sur les prix industriels, d’où une diminution des marges des entreprises françaises. C’est ce double constat qui avait conduit aux 20 milliards d’euros de baisse du coût du travail décidés en 2012 avec le CICE, devenus 30 milliards avec le pacte de responsabilité.
L’impossible équation budgétaire
Mais parallèlement François Hollande s’était aussi engagé dans sa campagne présidentielle à ramener les déficits français sous la barre des 3 % dès 2013. Pour ce faire il avait procédé l’an dernier à un tour de vis budgétaire sans précédent de 30 milliards d’euros (20 milliards d’euros de hausse d’impôts, 10 milliards de baisse des dépenses). Comme c’était prévisible, ce tour de vis a tellement cassé l’activité qu’il n’a finalement pas eu du tout les résultats escomptés en termes de réduction des déficits : ceux-ci ne sont revenus qu’à 4,3 % du PIB. Entretemps la Commission européenne avait cependant accepté de repousser à 2015 l’échéance à laquelle la France devait ramener ses déficits à 3%. Mais aujourd’hui, l’échec du tour de vis de 2013 combiné à la montée en puissance rapide du CICE et du pacte de responsabilité, rend de nouveau l’équation budgétaire pour 2015 très délicate. D’où la tentation de demander un nouveau délai. Mais, la France se trouve dans une position difficile : la parole de son président est dévaluée après l’échec de la réduction des déficits en 2013, les textes juridiques laissent peu de marges d’appréciation à la Commission européenne et surtout, au-delà même du gouvernement allemand toujours aussi à cheval sur ces questions, la France n’a aucun allié dans cette affaire. Les autres gouvernements qui ont quasiment tous pris des mesures très impopulaires ces dernières années, ne sont pas prêts en effet à appuyer une demande d’exception française. Même le gouvernement de Matteo Renzi en Italie, qui se trouve dans une situation similaire et aurait pu s’allier avec François Hollande, a indiqué qu’il respecterait les engagements de l’Italie. Il ne restait donc plus d’autre choix que de s’incliner ou de déclencher une crise européenne majeure tout en étant très isolé.
Une spirale déflationniste
Le problème c’est que la forte austérité budgétaire désormais programmée pour 2015, va de nouveau ralentir sensiblement l’activité. Cela d’autant plus que les mesures annoncées touchent cette fois principalement les couches populaires et moyennes, contrairement aux hausses d’impôts de 2013. Cela va également limiter les effets positifs attendus du pacte de responsabilité : en l’absence de demande, les entreprises n’ont guère de raison d’investir et d’embaucher même si leurs marges s’accroissent. Tandis que les frustrations engendrées par ces mesures, notamment au sein de la fonction publique, risquent fort de bloquer les indispensables réformes de structure qu’il faudrait mener à bien dans l’appareil d’Etat et l’action publique. Bref les marges de manœuvre étaient incontestablement limitées mais les mesures engagées ont plus de chances de plonger le pays dans une spirale déflationniste qui l’entraîne vers le fond que de hâter son redressement…
Guillaume Duval

R.C.
24 abr.
La meva dona em va cridar l’atenció sobre un llibre que em sembla que va de lo mateix que vares comentar sobre com el diferencial entre tipus d’interes i rendiment real crea la pilota financera i en darrer extrem fa que els propietaris de capital s’apropiin de mes excedent que el que els hi pertocaria
De moment nomes està publicat en francés “Le capital au XXIe siecle” de Thomas Piketty ed, Seuil 2013
Estic intentant acavar el meu llibre sobre Enigma i aixó fa que no estigui tan actiu en economia o sigui que encara no l’he llegit.

E.O.
24 abr.
aquesta "apropiació" està clara fa temps, però és sorprenent que els sectors empresarials "productius" no piulin sobre això. tota la crisis bancaria i financera s'ha produït sota un silenci clamorós empresarial. Tant poder tenen els fons d'inversió, bons i voltors i la banca associada? costa de creure. Tot i que les grans empreses tenen finançament privilegiat.

R.G.
24 abr.
Pensem en aquest cercle virtuós (o viciós):
A) les empreses baixen els sous (absolutos o relatius, i tant en referència al PIB com a la productivitat) i els capitalistes (també coneguts com empresaris) guanyen més.
B) els impostos es fan més regressius i els capitalistes (també coneguts com empresaris) surten novament afavorits.
C) ja que existeix una certa capacitat productiva ociosa, aquest diner ociós ("estalvi inquietant") no s'inverteix en teixit industrial.
D) aquest diner ociós dels capitalistes (també coneguts com empresaris), via les entitats financeres, financia el dèficit públic i els ingressos més baixos per mantenir el consum públic i privat necessari per a que el sistema rutlli, generant per partida doble (consum més interessos) més beneficis y més diner ociós... I com si fos la coda suma cançó, tornem a D) tants cops com vulgueu: més beneficis, més diner ociós, més beneficis, més diner ociós... i així ad nauseam.
Resumint, els empresaris, també coneguts com capitalistes, no és poden queixar, ja que com deia , mutatis mutandis, Kalecki: els capitalistes guanyen el que financien: ells són el múscul del sistema financer.
(la frase és: "los trabajadores gastan lo que ganan y los capitalistas ganan lo que gastan")

E.O.
No ho poso en dubte, però si el consum baixa, cosa que ha passat, i no pots col.locar la producció a fora, no és fàcil mantenir beneficis. quin marge productiu està a l'expectativa del creixement del consum? maquinaria aturada, reducció d'ocupació, etc.

R.G.
24 abr.
Que els capitalistes siguin racionals en la cerca dels seus beneficis no treu que, per això mateix, siguin irraonables...
Keynes ja va advertir que si l'estalvi (que per ell era el benefici després d'un cicle) no es converteix en inversió productiva, el sistema econòmic col•lapsaria i entraria en crisi... com ha quedat demostrat.

R.C.
24 abr.
I si es converteix en inversió productiva aplaça el problema a costa de fer-lo mes gros al següent pas de cicle. La destrucció de capital durant les crisis i/o la inversió no-productiva son els sobreexidors del sistema.

R.G.
24 abr.
Certament!
Dos apuntaments. Polític: els beneficis a costa de l'excedent són antieconomics (en el sentit tant keynessià com sraffià). Ecològic: la sortida no pot ser més del mateix incrementat sense fi...
Ergo... Una política fiscal que aplani els beneficis (discriminant en negatiu, a més a més, amb criteri ambientalista) i que financi serveis públics intensius en l'ús de capital humà (que es, a efectes del que parlem, inversió no productiva)... Uffff!

R.C.
24 abr.
Aixó es la RB teva o es una variant? http://www.sintetia.com/estarias-dispuesto-a-tener-una-renta-basica-a-cambio-de-pagar-por-lo-servicios-publicos/

R.G.
24 abr.
"Esta renta no supondría un beneficio adicional para todos los ciudadanos sin ninguna contrapartida, sino que sustituiría gran parte de los servicios públicos que actualmente disfrutan los ciudadanos, a menudo en régimen de gratuidad, y también transferencias como las pensiones o el desempleo."
Es la variant d'alguna manera promoguda per Friedman, i que comporta la terrible i temible monetarització dels serveis.
Està desenvolupat en el seu llibre "Capitalism and freedom" (que no he llegit, però del que es troben molts anàlisis per la xarxa).
No cal que exposi la brutal diferència entre el que diu i el que nosaltres proposem per a una RBU amb cara i ulls...

R.C.
24 abr.
Jo lamento dir que tot lo de la RB i el tipus unic (o doble) de IRPF no li he vist mai el progressisme i si resulta que també tenen la versió ultralliberal ja es el colmo. Jo ho visc com una discusió bizantina. Ho dic francament perque entre camarades no hi han d’haver secrets
Potser m’ho de mirar millor per veure-hi la gracia peró en llegir aixó m’he quedat flipant.

R.G.
24 abr.
El que segueix no és un intent de convencer a ningú, només d'afegir informació al debat.
1) entrades de LL.T. sobre la RBU:
http://icvdecreixement.blogspot.com.es/search/label/Llu%C3%ADs%20Torrens
Proposta per a un tríptic presentant (més que explicant) la RBU.
Què és la RBU?
Una renda que serà percebuda per tothom, independentment del nivell d'ingressos, de si es viu sol amb alguna altra persona, de si es treballa o s'ha treballat o del gènere.
Es cobrarà des del mo-ment del naixement fins a la mort. La condició és ser ciutadà amb un període de residència mínim, i si aquesta RBU s’estén a tots el països, la condició serà haver nascut, ser persona.
Per què necessitem la RBU?
- Per acabar amb la intolerable i indignant pobresa.
- Per empoderar a la ciutadania per a que no es pugui explotar la seva desesperació.
- Per a que tinguin una compensació els qui tenen cura dels seus a casa
Qui té dret a la RBU?
Donat que estem davant un dret universal (com ara ja són la sanitat o la educació), tindran dret a una renta bàsica universal totes les persones que tinguin la ciutadania, sense importar si són pensionistes, treballadors, aturats, estudiants o autònoms, si tenen altres rendes o no, si aquestes rendes són altes o baixes, si són, nens, joves o adults... en fi, tots els ciutadans, pel sols fet de ser-ho, tindran dret a percebre la RBU.
Com es finança la RBU?
La implantació de la RBU ha d'acomplir que les partides assignades als serveis públics (com ara sanitat, educació, dependència) no disminueixin però alhora no ha de generar dèficit.
El finançament s’obtindrà de dues maneres: 1ª integrant en la RBU totes les prestacions dineràries igual o per sota de la mateixa, com ara atur, subsidis, pensions i altres ajuts. i Si alguna d’elles supera l’import de la RBU, aquesta quedarà completada amb la diferència; 2ª, a través d’una major progre-ssivitat en la política fiscal, eliminant deduccions, desgrava-cions i exempcions, que afavo-reixen en especial les rendes més altes, i convergint les tarifes de la base general i de l’estalvi. La tarifa màxima no superarà el 45% i s’aplicarà al total de ren-des descomptant l'import de la RBU.

LL.T.
24 abr.
Roman, si de cas apunta't al debat que tenim amb l'Agustí al grup de decreixement. Portem moltes hores i moltes pàgines escrites rebatint punt per punt el que dius i el que explica aquest senyor. Només et demano que t'informis i llegeixis la nostra proposta o la de la Xarxa Renda Bàsica, o les raons que donava l'Andre Gorz ja fa 20 anys o ara més recentment en David Graeber o l'Stuart White. També amb franquesa i carinyo et dic que no em pertoca mi posar cap examen de cap mena sobre si us heu llegit o no la proposta de manera tranquil•la i reflexionada o el que dius és un pur-parler basat amb prejudicis.
“13 simposi catalunya”
“Article RB per a BIS proposta final es”
“Renta básica y redistribución del trabajo remunerado en Gipuzkoa. LL.T..”

LL.T.
24 abr.
Aqui el teniu descarregat en PDF
Le Capital au XXIe siecle (Les - Piketty, Thomas.pdf - https://docs.google.com/file/d/0B0nP661S2grzOHEtczRaNy01OGs/edit?usp=sharing
i les taules accessories http://piketty.pse.ens.fr/fr/capital21c
I una crítica del Galbraith al llibre http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6818. El llibre del PIketty és superficial en unes quantes coses essencials. Per exemple suposa un rendiment del capital estable del 5 %, cosa que no és certa. El rendiment ha anat caient conforme va pujant el rati finançarització de la economia vs PIB. No obstant el raonament pot ser al final veritat.

LL.T.
24 abr.
Això és una discussió complicada. Qui són els mercats ? doncs els estalvis dels empresaris però també els fons de pensions privats, els fons sobirans, els fons especulatius i qualsevol estalvi al qual se li busqui un rendiment financer extrordinari. Tenen molt poder en tant els actius financers han passat de ser el 120 % del PIB el 1980 al 300 % el 2012 (dades de McKinsey). Als USA el 40 % dels guanys empresarials els acumula el sector financer. El sector financer atrau les ments més brillants (i menys intel•ligents emocionals): matemàtics, físics. enginyers, etc. toto enfocat a generar diners del no res. I tot això impulsat per l'enorme deficit públic i exterior dels USA que ha inundat de bons del tresor els mercats internacionals al igual que fa 40 anys els petrodolars van inundar els mercats.
Desregulació, shadow banking, TIC a on els milisegons compten per guanyar milions, innovacions financeres permanents, etc. són els instruments que ens porten a la situació de predomini de les finances.

LL.T.
24 abr.
Hola, la premisa a) no té perque ser certa. Això és una concepció massa fàcil i victimista de la situació. El cert és que els resultats empresarials estan sota mínims, i cal separar clarament rendiments empresarials de les finances
Adjunto les dades de la AEAT sobre impost de societats /fins el 2011 (i alguna fins el 2012) on es veu com han caigut els guanys de les empreses d'ençà la crisi. De fet el 2011 la suma dels guanys i perdues va ser negativa, quelcom inaudit. Si mirem les dades de la central de balanços del BdE trobariem resultats semblants.
Fixa't també que la reducció del tipus impositiu efectiu del IS es deu basicament a la deducció per doble imposició de dividends i per la compensació (parcial) de perdues dels anys anteriors. Ambdues deduccions són molt difícils d'eliminar.
Tot plegat ho dic perque dir que els empresaris són els grans beneficiaris de la crisi i de les mesures que l'acompanyen és al meu entendre una simplificació de la situació actual. Altra cosa es que busquem un sistema fiscal més just, però fins i tot el document de IU sobre el tema passa bastant per sobre del tema IS, més enllà de pujar els tipus i treure alguna deducció de poc impacte real.

LL.T.
25 abr.
Rafa,
en aquests moments les estadístiques son menys fiables que els registres fiscals (mira si vols l'article d'avui del Josae Carlos Diez a El País). Pero és que la interpretació que es fa de les estadístiques del PIB també és discutible, doncs es fa una simplificació de les dades. Et reenvio l'article que vaig escriure amb en Raul Blanco a l'estiu passat on analitzem aquests temes (i que també han estat analitzats en articles d'altres economistes). Si vas a l'annex (pàgina 23 endavant) veuràs que la caiguda de rendes salarials sobre el PIB no ha estat la raó de la crisi, i només han començat a caure de manera important el 2012. Cal dir que les dades del 2012 són provisionals i cal veure les darreres del 2013 i les més definitives del 2012.
Altre cosa és el tema del frau o de l'enginyeria fiscal, pero això no ha canviat gaire en els darrers anys i cal entre d'altres mesures eliminar els mòduls, prohibir els pagaments en efectiu, crear un impost societari a nivell europeu, etc.
I respecte a d'on han sortit les peles per finançar la bombolla doncs han sortit.... del no res ! . La teoria monetària moderna i el propi banc d'Anglaterra (darrera revistar trimestral) ja han certificat que la creació de diner surt del propis bancs privats, des del moment en que poden crear un crèdit i un dipòsit simultàniament. I com he dit en un altra correu el propi endeutament dels estats, començant pels USA, li ha posat gasolina al procés. Crec que la part de bombolla generada pels beneficis productius és en aquests moments una mínima part de la raó d'aquesta explosió. La TMM no es podia explicar als anys 30 perque el règim monetari era molt diferent (patró or per començar).
Annex “20131910 LT-RB Renda i desigualtat v2”

R.G.
25 abr.
Ho llegiré i et contestaré.
Amb tot, hi ha allò que és diu principi de realitat i que em fa dubtar del que dius. És la meva opinió, i entenc que puc estar equivocat...

R.C.
25 abr.
Gracies per la informació. L’he estat llegint atentament i segueixo sense veure la punta. Entenc que es atractiu tenir totes les nostres demandes sota un sol paraigües i a mi mateix m’encanten els Excels gegants del Lluis amb tota la reforma del IRPF.
Peró em pregunto si en focalitzar tot el nostre esforç en una sola consigna no perdem força perque si diem que les grans fortunes han de pagar impostos, que les prestacions socials han de ser mes grans, etc,, tothom ho enten a la primera.
Per altre banda, trobo que el concepte aquest d’una sola renda, un sol tipus impositiu es una mica pel broc gros. Tot i que es curiós amb un concepte es pogui refer tot el sistema, una escala de IRPF ben feta es millor que el tipus unic. Amb el tipus unic, la velocitat amb que creix el tipus impositiu amb la renda va disminuint i per tan fa una panxa que castiga a les rendes mitges. Per a mi es millor que hi hagin molts tipus i es pugui fer que la velocitat amb que aumenta el tipus creixi amb la renda.
Per altre banda. lo del repartiment del treball ho trobo una entelequia. El que s’ha de repartir es l’excedent.
En resum, així com crec que l’expresió “decreixement” es fortament desafortunada i crea mes problemes dels que soluciona, aixó de la RBU tot i tenir problemes i deficiencies, te una simplicitat de concepte i de construcció que m’es atractiva.
Finalmente vull dir que segueixo pensant que massa sovint ens perdem en paraules i que en aixó, tant la RBU com el decreixement son conceptes perillosos que dispersen i polaritzen si en les discusions no anem amb compte.

R.G.
25 abr.
Coincideixo en tu de forma general, però especialment en tres punts:
1) "el repartiment del treball ho trobo una entelequia. El que s’ha de repartir es l’excedent"
2) "crec que l’expresió “decreixement” es fortament desafortunada i crea mes problemes dels que soluciona"
3) “la RBU tot i tenir problemes i deficiencies, te una simplicitat de concepte i de construcció que m’es atractiva“

LL.T.
25 abr.
gràcies pels comentaris i per haver-te llegit els documents.
respecte al tipus únic: això només és una proposta simplifcada que permet visualitzar ràpidament que és possible finançar una RB i que s'incrementa la progressivitat del sistema. I s'incrementa molt. El punt clau és acceptar la RB i que això no afecti a la resta de prestacions socials. Si s'han de posar més o menys trams, no problem. De fet jo crec que també un tipus més baix per a rendes baixes és millor (treballs temporals, a temps parcial, de retribució baixa) però per un efecte incentivador del treball. No obstant si mireu l'article del Sanz de papeles de economía , mireu com l'elasticitat del treball respecte a al tipus del IRPF és molt més alta per a rendes altes que per a les baixes. Sanz diu que l'efecte de la pujada dels tipus màxims marginals de fet va tenir un impacte negatiu sobre la recaptació d'uns 3000 M euros en costos d'eficiencia sobre els 815 recaptats de més. (quadre 5 i text). El matexi article (quadre 2) simplifica el resum: els costos d'eficiència baixos i la recpatació més alta s'assoleixen amb tipus mitjos alts i marginals baixos (i que donat un objectiu de recaptació s'assoleix amb una tarifa única).
Respecte al repartiment del treball: només una RB combinada amb una fiscalitat sobre la SS o IRPF permet combinar repartiment de treball i mantenir o millorar els ingressos nets dels sous baixos i no generar desincentius a treball. Que és una entelèquia ? no sé com expliques que a Austria, Alemània o Holanda tinguin plena ocupació treballant un 15 % menys en promig que nosaltres. Un 15 % és precisament el que cal per reduir o eliminar l'atur.
Si no t'agrada el nom no hi puc fer res. Tampoc em canviaré de sexe.

E.O.
26 abr.
és més fàcil i accessible el canvi de sexe, prova-ho i ja diras com et va. l'embolic dels noms no és cosa simple, molta gent es confon i a vegades ja no saps de que estas parlant

R.G.
26 abr.
A més a més, el llibre de capçalera del grup es diu molt significativament MESSE: Model Econòmic Social Sostenible I Estacionari.

S.C., S.O.
26 abr.
Avui en la Convenció Programàtica he tornat a posar sobre la taula el tema de les Agències de Rating i la proposta del programa de crear-ne una de pública a la UE.
Ja sé que segurament és una postura minoritària però penso que no es lògic que al 2014 mantinguem aquesta proposta que varem fer fa alguns anys perquè si el que volem i proposem és a mig termini un Deute Públic únic a nivell europeu aquest no cal que hagi de tenir el "vist-i-plau" de cap agència de rating... tanmateix recordem que aquestes també "qualifiquen" emisions de països que son paradisos fiscals i, tenint en compte que en el programa proposem (i em sembla bé) castigar l'operativitat en paradisos fiscals, penso que l'autènticament innovador i alternatiu es començar a lluitar per l'abolició de les agències de rating com a mínim pel que fa a la seva incidència als paísos de la UE.
Si voleu podem preparar un petit document al respecte (puc iniciar esborrany) i debatre-ho en una propera reunió de l'àmbit de polítiques econòmiques, tot i que ja he dit en diverses ocasions que les reunions el primer dijous de mes em van molt malament per coincidència amb altres temes de la meva responsabilitat.

A.C.
27 abr.
Em sembla bé la iniciativa de que preparis un esborrany i a partir d'ell fem el debat sobre una agencia publica de rating
Joan Coscubiela Conesa
27 abr.
Jo, molt D'acord
R.C.
27 abr.
Jo ho trobo perfecte. I seria un tema urgent perque actualment -com no es cansa de repetir el Sala-Martin- la principal promoció de les agencies la fan les institucions publiques que les fan servir de referencia.
Aquestes agencies son l’escoria de la professió i si en comptes de ser economistes fossin metges, estarien a la presó tant pels errors voluntaris com pels involuntaris.
Es clar que la qualificació dels actius es una tasca que ha de ser duta a terme per persones honrades suportades per una institució governamental.
Aixó hauria de ser nomes una part de la gran reforma del sistema financer peró nomes aixó, ja seria un gran avanç

J.LL.N.
27 abr.
Hola Rafa,
El repartiment del treball no és una entelequia, ni una Utopia, ni una cosa llunyana. Ho estant practicant els països que tenen un atur més baix que nosaltres, França, Holanda, Alemanya, Dinamarca. Tots amb models molt diferents i per tant difícilment exportables de forma mecànica. I en molts casos discutibles. Per tant haurem de parlar molt.
Estic D'acord en repartir l'excedent d'una forma més igualitària i, per cert, també la riquesa. L'RTT no treu el repartiment de res, ha d'anar acompanyat
Respecte al decreixement, ens podrà agradar o no el concepte, però crec que tant si ens agrada com sinó, tindrem una situació d'estancament que haurem de gestionar.

R.G.
28 abr.
La RTT no és una entelèquia, és un objectiu: hem de "repartir" els beneficis de la productivitat entenent (i desenvolupant en propostes polítiques) aquest repartiment com un guany, no com una pèrdua. No hem de "repartir" l'atur, hem de repartir la productivitat.
Però plantejar ara i aquí la RTT com una eina és (a més de ser un problema metodològic: un objectiu no pot ser l'eina per a la seva pròpia consecució) una entelèquia: entre 2005 i 2013 el temps parcial ha augmentat en 430 mil persones a Espanya (un 19%, de 2,31M a 2,74M), mentre que el subempleament (considerar que treballes menys del que et cal i desitjes) va augmentar en el mateix periode en un 64%, (940 mil, de 1,46M a 2,40M), consideració que puja més en les dones (un 71%) que en els homes (56%).
“Una importante categoría dentro de la ocupación es la de subempleo por insuficiencia de horas de trabajo, definida en la XVIª Conferencia Internacional de Estadísticos del Trabajo (Ginebra, 1998). En la EPA se consideran subempleados por insuficiencia de horas a los ocupados que desean trabajar más horas, que están disponibles para hacerlo y cuyas horas efectivas de trabajo en la semana de referencia son inferiores a las horas semanales que habitualmente trabajan los ocupados a tiempo completo en la rama de actividad en la que el subempleado tiene su empleo principal.”
http://www.ine.es/daco/daco43/notaepa.htm
Sentir-se subempleat és subjectiu i a de acomplir dos condicions: ha de treballar menys hores (temps parcial) i alhora ha de voler treballar jornada complerta.
Segons l’EPA, en el 2013 treballaven a temps parcial 2,74 M de persones (D: 2,01 M; H: 0,73 M), i es consideraven a sí mateixos subempleats 2,40 M (D: 1,32 M; H: 1,08[1])
(dades del 2005 respectivament: temps parcial 2,31 M de persones (D: 1,81 M; H: 0,50 M), i es consideraven a sí mateixos subempleats 1,46 M (D: 0,77 M; H: 0,69[2])
La major part dels que es consideren subempleats (2,13 M) estan homogèniament repartir entre els que tenen estudis secundaris (primera i segona etapa) o superiors (sense comptar els doctorats).
El nombre mig d’hores dels que treballen a temps parcial en el 2013 era de 22,4h (D: 19,4h; H:26h), quan en el 2011 era de 23,8h (D: 20,5; H:27,6).
Les hores que els que es consideren subempleats (és a dir: volien treballar més hores) volien fer eren en el 2013 41,2h (D:39,2h; H:43,9h) (2011; D: 39,7h; H: 45h)
Els motius pel quals feien una jornada parcial eren els puguem dividir en dues categòries:
D’alguna manera voluntaris (en milions de persones):

2013 2005
No querer trabajar en jornada completa Seguir cursos o formación Total No querer trabajar en jornada completa Seguir cursos o formación Total
Total 0,17 0,14 0,31 0,25 0,3 0,55
Dones 0,15 0,08 0,23 0,2 0,17 0,37
Homes 0,02 0,06 0,08 0,05 0,13 0,18

D’alguna manera involuntaris (en milions de persones)
2013 2005
no trobar feina a jornada complerta Malaltia o incapacitat Cura de nens, adults,gent gran o incapacitats altres obligacions familiars o personals Total no trobar feina a jornada complerta Malaltia o incapacitat Cura de nens, adults,gent gran o incapacitats altres obligacions familiars o personals Total
Total 1,72 0,03 0,28 0,12 2,15 0,72 0,04 0,32 0,24 1,32
Dones 1,21 0,01 0,27 0,11 1,6 0,57 0,02 0,31 0,24 1,14
Homes 0,51 0,02 0,01 0,01 0,55 0,15 0,02 0,01 0 0,18

La reflexió sobre la viabilitat social avui (la receptivitat de la gent en aquest moment) d’una proposta que vulgui repartir el temps de treball no pot obviar el que les dades diuen:
Ha augmentat en 1 M (de 0,72 a 1,72) les persones que fan jornada parcial perquè no troben feines de jornada complerta.
Les dades dels que es senten subempleats son congruents amb els motius que aquí considerem involuntaris: els que fan jornada parcial perquè estan malalts, tenen cura dels altres també voldrien, si poguessin optar, treballar a jornada complerta.
Ha disminuït en més d’un 60% (i de forma semblant tant en dones com en homes) els que volen treballar en jornada parcial, i en més d’un 50% els que volen compaginar jornada parcial amb estudis (també de forma similar en homes i dones)
Segurament es poden treure més conclusions, i no totes tenen per què ser tan “negres”... o sí.
Ítem més: Si els capitalistes volen "repartir" el treball (que no la productivitat) i ho venen com que no hi ha més pastís que el que hi ha i no hi ha altre alternativa a l'atur que els minijobs i el temps parcial (amb amb minisous i sou parcial, tal i com passa a França, Holanda, Alemanya, Dinamarca, però també a Espanya i la resta de països), no trobo que sigui intel•ligent per la nostre part posar en la nostre bossa de peticions justament el que ells volen ¿com carai podrem negociar res compensatori -com ara una RBU- si d'entrada proposem com un objectiu nostre precisament el que ells volen? Més aviat hauríem de dir "No volem repartir misèria ¿què ens doneu a canvi que compensi acceptar el temps parcial i allunyi als que l'accepten de la pobresa?"
Us acompanyo les dades brutes per si les voleu analitzar.
PD 1: font: http://www.ine.es/jaxiBD/menu.do?divi=EPA&his=1&type=db&L=0
PD 2: Els serveis públics han de crèixer: sanitat, salut, dependència, educació, jubilació, vivenda, transports...; els serveis culturals han de crèixer; ha de crèixer la financiació de l'anomenada "Esfera autònoma" (que no són els autonoms, sinó aquella part de la societat que desenvolupa tasques no adscrites ni a l'esfera pública ni a la privada);ha de crèixer el teixit social...
Hem de mantenir un mínim alt de productivitat (i d'impostos associats a aquesta productivitat) tant per a que la sanitat no baixi el seu llistó de servei (que és alt, però ha de millorar) ni perdi la seva universalitat, com per a que la salut, dependència, educació, jubilació, vivenda, transports, esfera autònoma, teixit social... assoleixin un nivell adeqüat. I tot això ho hem de fer salvaguardant les llibertats dels ciutadans, tant les materials com les formals...
Altres aspectes han de decrèixer, via polítiques fiscals discriminatòries i regulació mediambiental (amb el handicap de que, si volem mantenir les llibertats materials i formals, haurem d'acceptar que per molt dures que siguin les polítiques fiscals discriminatòries i les regulacions mediambientals, haurà gent -i no només la rica- que ha de poder consumir i consumirà productes no sostenibles), però anem mal (en el sentit de poder explicar a la gent el que volem) si per sobre de tot posem l'emfasi en aquest aspecte al autoconceptuar-nos de "decreixentistes" i ens oblidem de que primer de tot, i davant dels serveis públics i socials (i dels de l'esfera autònoma i del teixit social) tots ells intensius en l'ús capital humà per sobre del capital físic, som i hem de ser (si més no, és la meva opinió) "creixentistes".
Mantinc que es més adient la paraula Estacionari (la darrera E del MESSE), que permet explicar-ho tot sense que soni a escusa o disculpa.
________________________________________
[1] Com podem veure en els documents adjunts, hi ha gent que vol fer més de les 40 hores, que és el que es considera jornada complerta. La mitja té pics en els homes que arriben a més de 45 h setmanals (49, en el cas dels militars) i en les dones també hi ha, però a dures penes pugen de 41 h.
[2]És digne d’anàlisi el fet que el sentiment de “subempleat” ha crescut més que proporcionalment en les dones que en els homes, de ser el 53% en el 2005, ha passat al 55%, motivat perquè de les 340 mil noves persones que se senten subempleades, 200 mil (gairebé un 60%) són dones.
Annex “Subempleo y trabajo parcial 2005 - 2013, fuente INE.PDF”
Annex “Subempleo y trabajo parcial 2005 - 2013, fuente INE.XLSX”

J.LL.N.
28 abr.
Torno a dir,
El repartiment del treball és un procés encetat als països del nostre entorn. Hi ha problemes, alguns són els que tu indiques. Però això no pot suposar tancar la possibilitat de superar els problemes pràctics per establir una situació diferent. I sí, ja sabem que el criteri bàsic en el treball a temps parcial és la voluntarietat, ja ho sabem. Però partint d'aquests fets coneguts es tracta de superar-los. És a dir, veure com es planteja que sigui positiu per a nosaltres com a treballadors. Està molt bé indicar el problemes, ara hem de veure com es pot plantejar la sortida amb reducció de la jornada laboral i que sigui a favor nostre, els treballadors.
Respecte al concepte de decreixement i la problemàtica de si agrada el nom i sinó dir-li estacionari, afegeixo que no utilitzo la paraula dintre del model MESSE, sinó com a descripció del que pot passar, i del que penso que és probable que passi. Com a exposició em sembla bé parlar de model estacionari. Si la realitat serà estacionaria o bé ens trobarem en una situacio de decreixement o fins i tot tornem a tenir creixement, no lo determinarem tant sols nosaltres (!?!?) Dependrà d'un conjunt de factors molt complexes i que ara no tinc temps de descriure. A mi, quan parlem entre nosaltres m'agrada utilitzar el terme decreixement, amb tots els problemes metodològics i de teoria economica que comporta.

LL.T.
28 abr.
Sense entrar en més detalls, ja vaig enviar un document discutint la reforma de la tarifa plana on demostrava (o ho intentava) que repartir el treball per reduir de manera significativa l'atur en base exclusivament als increments de productivitat sí que és una entelèquia. A més comdemnava a la població treballadora a no incrementar mai més el seu sou real si es mantenia en el matexi lloc de treball, No sé que hi veus de positiu en això.
Per altra banda l'anàlisi de la EPA que fas obvia el perqué la gent no està contenta amb el treball a temps parcial (perque cobren poc hem de suposar i perque necessiten treballar i cobrar a temps complet ja que no tene ingressos complementaris com la RB ). Però que jo sàpiga la EPA no pregunta a la gent aturada si prefereixen treballar a temps parcial a no treballar. I aquest és el punt que t'oblides cada vegada que ens poses aquesta estadistica. Es la tipìca solució que no soluciona el problema insider-outsider i que la proposta RBU + RTT intenta evitar.
La teva anàlisi tampoc considera l'efecte d'apoderament de reduir l'atur. De moment a Alemania, que no hi hagi atur ja ha aconseguit un que el nou govern aprovi un salari mínim de 8,5 euros hora, que és un 60 % superior a l'espanyol. Això és impossible d'assolir sense una plena ocupació que no pressioni a l'alça els sous.

J.LL.N.
28 abr.
Hola Lluís,
Estic D'acord en que l'increment de productivitat per se no pot agafar-se com criteri per la RTT. Ara bé, el procesos de reducció del temps de treball comportan un increment de productivitat, i no m'extendre en les raons que tots les sabeu. Cal veure com evoluciona aquesta productivitat per saber com implementar la RTT.
Hi ha una proposta de la Neus de començar a treballar algun sector en concret i amb la gent que el conegui a fons. Sindicalistes principalment. Tenint present que una actuació com aquesta s'ha de fer per sectors i pam a pam, caldria veure si podem comemçar per algú. Crec que seria un pas en endavant contrastar les nostres (magnífiques) idees teòriques amb la (salvatge) realitat.
No tots els sindicalistes estan en contra de la RTT, clar que sense reducció de sou. El punt de la reducció de sou crec que hauria d'anar al final i com a conclussió de l'anàlisi que es faci, al menys per poder fer l'estudi i no plantejar-lo al principi la qual cosa tanca totes les portes. El CES recolça des de fa anys les 35 hores. Per aquesta raó vam poder incloure en el programa de les europees les 35 hores (repeteixo que sense reducció de sou).
Això no vol dir enganyar a ningú, sinó veure que es desprèn del que analitzem i treure conclusions. Que poden ser reuducció de sou o no o a mitges o.......
Cal parlar amb algú de CCOO. Jo conec al company amb el qual vam treballar el programa de les europees, està convençut de les 35 hores de treball, ara no sé si ens podrà ajudar. Si vosaltres teniu contactes podem començar a parlar.
Què penseu?

R.C.
28 abr.
Lamento no saber suficient sobre hisenda publica i dret laboral per poder participar amb mes coneixements en aquest debat. Peró com que tampoc vull ser dels que tiran la pedra i amaguen la mà, desenvoloparé una mica el que vaig dir, centrant-me en el que si coneixo.
A la nostra empresa som 14 persones i seguint la teoria aquesta podriem treballar i cobrar un 15% menys cadascun per donar feina a 2 persones mes. Quan penso en aixó, em sento tan fora d’ona com quan veig una función neoclassica de producció de Y=F(K.L) tipus CES o Cobb Douglas. Veig impossible que la gent accpetés la baixada de sou i en cas que l’acceptessin, posar dues persones mes, posaria dos programadors que es un segment laboral que no te atur. Quan deia que era una entelequia, volia dir que es una cosa que no se aplicar ni a la meva empresa.
A nivell conceptual, tenir tota la població treballant i cobrant un 15% menys del que voldrien cobrar i treballar, no ho considero “plena ocupació” sino distribució de la desgràcia. Tampoc veig que treballar 8 hores al dia 5 dies a la setmana sigui la fi del mon si es un treball en condicions i pagat com s’hagi de pagar.
Sobre el decreixement, la paraula es incorrecta perque el concepte es incorrecte. El Josep Lluis em va dir que es feia servir aquesta paraula perque era tan absurda que ningú podía quedar indiferent i permetia portar el tema a la maxima radicalitat. A nivell academic o de congressos potser es una tactica molt bona peró per guanyar eleccions es suicida. Podem convencer a la gent de que el creixement no es un objectiu pero que el decreixement es bo nomes convencerem a gent romantica i melancolica.
Finalment vull insistir en una paradoxa. Per un costat els fulls de Excel del Lluis m’encantan perque em donen la idea de que si governessim sabriem reformar el sistema impositiu. Ara bé, el poti-poti aquest entre RTT. RBU i decreixement que son “diferents peró son el mateix” (tot sent coses diferents s’impliquen l’una al altre), no l’entenc i crec que el seu atractiu es mes aviat estetic (tot-en-un) que pràctic. Em preocupa com aquestes discusions cada cop son mes abstractes i cada cop mes separades del que la gent del carrer pensa.
Resum: M’agrada molt el cocktail RBU-RTT-decreixement perque forma una utopia revolucionaria i estic cansat de tacticisme. Ara bé, no crec que sigui possible imposar la repartició del treball ni que la gent l’accepti ni que sigui una solució pràctica. Crec que aconseguir una societat en que tothom treballi es un objectiu mes facil i mes comprensible pels votants. Estic a favor d’un creixement cero peró no d’un decreixement i crec que fer servir la paraula ens pinta com uns Unabomber i ens allunya de la gent normal. Finalmente, estic en contra de una ICV en cadascun diu el que se li passa pel cal i es van fent brometes de que la dispersió total de consignes.
Sigui dit to aixó a fi de bé i amb la millor voluntat.

J.LL.N.
28 abr.
En el meu correu anterior proposava començar a treballar un sector.
És a dir, saber quines són les hores que treballan, en quines condicions,i a partir d'aqui veure que és el que es pot fer, si hi hauria productivitat guanyada en el moment de posar en marxa RTT. En fi, feina grossa. Segur que hauríem de fer participar a més gent amb coneixements i amb encàrrecs concrets. El que plantejo és que hauríem de concretar, deixar les respostes per al final i analitzar la realitat.
Crec que la solució de rebaixar el sou hauria de ser una conclussió més que una premisa.

J.LL.N.
28 abr.
Per cert, no li vaig comentar a Roman que la paraula decreixement era absurda, sinó tant radical que feia pensar.
El decreixement, com ja he dit en un correu anterior, si es produeix serà imposat per la realitat, i ens tindrem que adaptar. No serà que algú tingui com a objectiu decréixer, entre altres raons perquè encara ens falta la teoria econòmica per fer-ho. Peter A Víctor, quan feia que el seu model tingues creixement negatiu produïa una crisi ingovernable.
D'aqui la necessitat de veure coma ens adaptem.

R.C.
28 abr.
Si no baixes el sou, no estàs repartint res, estàs obligant a que cada empresa agafi dues persones mes de cada 14 i a sobre els que ja estan empleats que treballin menys, (per evitar que els dos que entran s’avorreixin??)
Com deia aquell: “no ho entenc”

R.C.
28 abr.
Es cert que no vas dir “absurda” peró si que vas dir que podies estar d’acord en que era una mica exigeració i que es feia servir perque un savi concret (no recordo el nom) insistia molt que el fet de que fos inacceptable per molta gent es precisament le que la feia desitjable. Al menys aixó es el que vaig entendre jo. Consti que per aixó em fico amb la paraula, perque entenc que es un banderin d’enganche pero que en realitat tots estem d’acord en que volem estacionarietat.

J.LL.N.
28 abr.
Roman,
El que proposo són les conclusions al final del cas pràctic. Recordar que cal també reformar la tributació.

LL.T.
28 abr.
Si voleu un sector on començar a fer números és fàcil: sector públic.
A Catalunya hi ha 300.000 treballadors publics. Suposem que es pot aplicar la mesura al 80 %: 240.000 un 15 % de reducció crearia 36000 llocs a temps complet o 72.000 a temps parcial. Multipliqueu per 10 i tindreu la xifra d'Espanya.
Podeu seguir amb les subcontractes del sector públic. Això es pot fer mitjançant les clàusules de contractació. Només la neteja i recollida d'escombraries de Barcelona ocupa 4061 persones directes i 1248 indirectes (equivalent a gairebé el 45 % de la plantilla de treballadors municipals). Extrapolant la xifra serien 5300*1650000/47000000 = 186000 treballadors, que al 15 % de repartiment implicarien 27.000 llocs full time o 54.000 més a temps parcial a Espanya.
http://www.expansion.com/2009/10/20/catalunya/1255993625.html
Podem seguir amb altres serveis externalitzats o concertats (mestres, sanitaris, etc.).
Hi ha una llei que congela plantilles públiques , perque no es pot fer una llei que obligui a repartir la feina ? Obviament per fer-ho necessites que la gent no cobri un 15 % menys. I això només es soluciona canviant la fiscalitat, amb una RB o rebaixant la SS per tal que el cost empresa es mantingui. Es la simulació que vaig fer en el tema de la tarifa plana.
A més, si implantes una RB potser hi haurà gent que desitjarà treballar a temps parcial i alliberarà més mitges jornades per a nous ocupats.

J.LL.N.
28 abr.
Com explico en el correu anterior el decreixement, i crec que pensem això molts de nosaltres, ja ho direu, és una situacio que ens podem trobar, i que té números de produir-se. No que sigui un banderí de res. I que si es dona seria bo poder gestionar-la.

R.C.
28 abr
Les subcontractes de les escombreries no es un cas perque es clar que si l’ajuntament ho paga, les companyies agafaran mes gent i pagues mes, aniran vestits de pantera rosa. Ha de ser algo que no sigui a base fotra caler public fins que passi el que volem.

E.O.
28 abr.
La "clientela" que ens pot escoltar està composta de molts tipus de gent i de molt diversos interessos. Per això és tant difícil explicar una política de fons. Que és del que es tracta. Si afegim que les propostes son molt complexes i tenen una perspectiva de canvi de model, de transformació mundial, ja no dic.
Sempre m'ha fet repelus el terme decreixement o equivalents. Ha estat una llàstima deixar en el bàndol contrari el terme que crec adequat i reelaborar pel Berlinguer, l'austeritat. Primer perquè te que veure amb la forma de vida menys consumista en productes i més derivada cap a la cultura, la solidaritat i els ocis creatius, de tot tipus, com penjar quadres fins i tot. Desprès perquè lliga amb la sostenibilitat terrestre. A més es vincula amb la igualtat i l'equitat.
És, posats a dir, un terme una mica comunista en el sentit filosòfic (que no m’escolti el barbut de Trèveris). Amb aplicacions econòmiques i socials profundes.
Però la realitat ens ha furtat el terme i ens ha deixat en mans de paraules que no descriuen el que volem dir i fer. Decreixement és un terme de combat molt perillós, donat que és molt fàcil manipular-lo i transformar-lo en societat dual o trial. No és que no sigui el moment d’expressar que el model de consum generalitzat és inaplicable i ens porta al desastre, sinó que la paraula amb la que ho signifiquem permet una lectura de classe. Uns es mantenen allà a dalt i els altres es reparteixen el que queda i que cada cop ha de quedar menys. Dir-ho a una assemblea d’aturats, d’hipotecats o de marginats salarials no és gens fàcil. (ja se que no es el que dieu, que quedi clar)
En tot cas i acceptant el repte, crec que hem de parlar d’antimonopolis, de serveis públics, de regulacions financeres, de banca pública, La "clientela" que ens pot escoltar està composta de molts tipus de gent i de molt diversos interessos. Sempre m'ha fet repelus el decreixement o equivalents. Ha estat una llàstima deixar en el bàndol contrari el terme que crec adequat i reelaborar pel Berlinguer, l'austeritat. Primer perquè te que veure amb la forma de vida menys consumista en productes i més derivada cap a la cultura i els ocis creatius, de tot tipus, com penjar quadres. Desprès perquè lliga amb la sostenibilitat terrestre. A més es vincula amb la igualtat i l'equitat. és, posats a dir, un terme una mica comunista en el sentit filosòfic (que no m’escolti el barbut de Treveris).
En fi, si no erro, estem amb una cadira de tres potes, per tant teòricament estable: decreixement, repartiment del treball i renda bàsica. No està malament si es ben compres, però al darrera hi ha problemes de gran calat: serveis públics, fiscalitat, monopolis o oligopolis, banca incontrolable, creació de diner o de deute fora mides, incapacitat política, atur de llarga durada i cinquanta coses més.
Jo ho explicaria al l’inrevés: primer els problemes de calat que he assenyalat (alguns, en hi ha més) i només al final aniria explicant el model de la cadira.
Pot ser que així ens escolti més ciutadania i obtinguem prestigi polític i vots que ens permetin introduir realment els canvis.
Tot i això, no hem de deixar el debat, ni els quadres Excel, ni les perdigonades sinceres. Tot ajuda.

R.C.
28 abr.
Ho sento posar-me pesat peró es que ara si que alucino. Jo pensava que voliem posar-ho en el programa i are resulta que es un plan de contingencia. Jo no entenc res, ni la relació entre la RBU, la RTT i el decreixement, ni molt menys que hem de proposar als programes ni com es menja tot plegat. Crec que l’embolic programatic es total i proposo que fem dos grups: el grup de utopies i grans visions a llarg plaç i el grup de politiques economiques aqui i avui. I no ho dic en plan tonto sino perque crec que es important que tinguem objectius a llarg plaç peró no crec que els poguem proposar per sortir d’on estem.

LL.T.
28 abr.
No m'he explicat bé. Es pot posar una clàusula que digui que la jornada màxima per treballador és redueix un 15 % i que la reducció es supleixi amb més treballadors a temps complet o parcial. Organitzativament implica canviar el torns, però res que no es pugui solucionar. A nivell retributiu els treballadors han de cobrar igual (i la SS reduir-se per a mantenir el cost empresa) o menys (i ser compensats amb la RB). En ambdos casos implica una nova fiscalitat per a que surtin els numeros (per transferir recaptació a la SS o als treballadors reduits).
LL.T.
28 abr.
Jo també em poso tonto. La meva prioritat es eliminar el patiment: l'atur i la pobresa sense hipotecar més el que ens queda de planeta. Després podem parlar de serveis públics, fiscalitat, monopolis o oligopolis, banca incontrolable, creació de diner o de deute fora mides, incapacitat política, atur de llarga durada i cinquanta coses més. No hi ha res incompatible.
La proposta MESSE es transformadora, ataca d'arrel aquests problemes i es pot aplicar si hi ha voluntat i 176 diputats (o 68) . Podem seguir criticant l'informe Lagares o les llistes d'espera però pèr això ja no ens votarà més gent.
Si això no s'enten i contineu esperant el miracle, possiblement m'he equivocat en intentar fer política i fotaré el camp i em dedicaré al treball de camp. Segurament em proporcionarà més satisfaccions personals encara que no canvïi el món.

R.C.
28 abr.
Lluis, parlava a titol personal. Per mi que soc una minoria d’un, ni fotis el camp ni canviis de sexe. :)
Ja he dit varies vegades que m’encanta tenir una proposta global tot lo detallada que es pugui. Ara be, sincerament no veig com es pot anar a unes elecciones amb aixó, no veig d’on treurem la força per explicar-ho, ni com es pot aplicar, peró tot aixó no son temes de la meva incumbencia. Jo nomes pretenc ser una persona d’staff i donar la meva opinió. Si volgués barallar-me ho faria sobre el tema financer en que discrepo radicalment del tema de la banca publica. En la RBU-RTT-decreixement nomes expresso opinios tentatives d’ ignorant extern preocupat.

J.LL.N.
28 abr.
La RTT no és cap Utopia a llarg termini. Ho estan fent, ho han fet, en molts països europeus. Ho demana des de fa temps la CES. És a dir, ho demanen els sindicats. Hi ha textos d'UGT i de CCOO a favor.

R.C.
29 abr.
El diumenge a El Pais hi havia un article del John Carlin que començava amb una cita de Freud que deia "La incapacidad para tolerar la ambigüedad es la raíz de todas las neurosis".A mi m’ha obert els ulls perque ara entenc perque em poso tan nerviós: soc un neurotic i no suporto que sempre estem mig defensant coses en les que mig hi creiem i en les que estem mig d’acord.
J.LL.N.
29 abr.
Hola Roman,
En el meu cas concret, no sé en el de la resta de companys però crec que també, no estic parlant de res que necessiti una creença darrera, sinó de treballar alguns sectors empresarials, per intentar comprovar els efectes que provocaria una RTT. Per cert he escrit a un company de CCOO, per veure si podem treballar amb dades.
(vinga Roman, sobre tot salut mental)

N.C.
30 abr.
Hola a tothom, jo com en J. lluís, penso que per sortir de l’ impàs en que ens trobem respecte el tema repartiment del treball /sous , el millor es estudiar les dues qüestions independentment perquè cadascuna d'elles ja té prou complexitat. Com ja vaig proposar, crec que la forma de progressar en la discussió del RTT és començar per estudiar quins sectors o quines professions serien els més adequats per començar a parlar de distribució de treball i, tal com estan fent els suecs, proposar una prova pilot en algun sector i en funció de com anés anar ampliant l'experiència.
Us informo pels que encara no estigueu assabentats, que acabem d'organitzar un cicle de xerrades per tractar amb profunditats els temes que ICV Decreixement fa temps que debatem. Una de les xerrades és precisament sobre la distribució del treball. Es celebrarà el proper 15 de maig i, com podeu veure al targetó i al link que us adjunto, hi participen la Filka Sekulova que ens presentarà una enquesta feta a Barcelona sobre la reducció de la jornada laboral, ingressos i felicitat, i l'Albert Recio que ja ens coneix i sap el que pretenem. Ell ens podria ajudar força a definir aquests sectors laborals més adequats per proposar reduccions de la jornada laboral.
Per descomptat que és necessari que en aquest debat hi participin els sindicats, perquè sense ells la discussió queda coixa. Per tant, demano que en feu difusió entre la gent del partit, dels sindicats i d'altres organitzacions.
Us adjunto, a demés del el targetó i el link de la xerrada del 15 de maig, el cartell amb tot el programa del cicle tot i que hi ha hagut modificacions d’ordre respecte el programa inicial i, com veureu en la conferència d'en Carles Riba i l'Antonio Turiel, encara s’ha d'acabar de confirmar la data.
http://icvdecreixement.blogspot.com.es/2014/04/xerrada-debat-repartiment-del-treball.html
http://icvdecreixement.blogspot.com.es/2014/04/cicle-de-xerrades-modificacions-de.html
Espero que us interessin els temes i per favor us demano que en feu difusió. Ens interessa a tots que aquestes discussions surtin del punt mort a on es troben ara i puguem anar avançant.
LL.T.
1 maig
crec que estàs enfocant parcialment el problema. Com reparteixes la feina d'un sector determinat sense que afecti als sous ? Si no afecta vol dir que subvenciones d'alguna manera a les empreses o als treballadors d'aquell sector ?I com ho fas: amb mesures fiscals específiques per aquell sector ? els hi baixes les cotitzacions a les empreses o els hi poses una RB només als treballadors d'aquell sector ? I qui ho paga ? puges els impostos o les cotitzacions a la resta de sectors no involucrats ? Si ho fas sense rebaixes salarials estàs al país de les meravelles, Si ho fas amb rebaixes salarials veig difícl que s'accepti perque et diran que això ja està passant. Mira el leif motif del dia 1 de maig sindical: pagar més als treballadors. La tesi sindical és que pujant els sous pujarà la demanda i creixerà l'ocupació. Això que pot funcionar en cert sentit macroeconòmic no funciona a nivell micro. Si a les empreses se les obliga a pujar sous acomiaden gent o tanquen, és un senzill efecte substitució, i el que es bo per a tothom es dolent a nivell individual i acaba no funcionant.
De totes les coses que es diuen, la que té més sentit contra la RTT és la del Josep Lluís, que diu que si obliguem a rebaixar les hores això pot resultar en que les empreses incrementin la productivitat i creïn menys llocs de treball que els previstos en el càlcul aritmètic. Però crec que això és pot corregir amb mesures fiscals, per exemple penalitzant en el IS o a la SS a les empreses que reparteixin menys i bonificant a les que creïn ocupació en proporció. I també s'haurien d'incrementar els recursos destinats a inspeccio de treball i a controlar les hores extres pagades o les estensions de jornada no remunerades. Res que no es pugui fer avui en dia amb les noves tecnologies. Si la AEAT vol controlar les caixes registradores del comerços, per qué la inspecció de treball no pot controlar la perllongació de jornada amb mitjans avançats ?
Ja he esmentat alguna vegada l'escàndol dels interins de la Generalitat, que se'ls hi ha reduit la jornada i el sou un 15 % i molts segueixen fent la jornada laboral, sota la por de perdre la feina i sense cap acció sindical (que jo sàpiga) de protesta (només protesten per la mesura, no per l'incompliment de la reducció de facto). Aquí es podria proposar un sistema de control amb control dels horaris realment fets per exemple (amb els sistemes de marcatge i control biomètric, amb control per posicionament del mòbil, de l'accés als sistemes informàtics...).
I de bon rotllo la gent s'agafa al seu cas individual:un perque un familiar familia ha trobat una feina mal pagada i no la vol repartir, un altre perque treballa en una empresa de pocs treballadors i no veu com repartir (sempre he comptat que les empreses més petites i autònoms segurament no podran repartir, com tampoc els treballs més qualificats o de direcció, però aquests ja contrinuaran pagant molts més impostos). Com sempre la macro no és l'acumulació de les situacions micro. Es quelcom que el concepte de "consumidor representatiu" li ha fet molt mal i que en Keynes va intentar rebatre (sense massa exit ni a dreta ni a esquerra pel que constato).
Una proposta que ja no explico mai per no generar més merder i perque la gent ja no entendria o se m'acusaria de que estic boig (la diferencia entre idea brillant i estar sonat per alguns és molt tenue, encara que es relativitzi amb dir que no és aplicable, que no té recorregut...etc ) és que si amb una RB el 50 % de la gent surt guanyant (segons les simulacions) i el 50 % més alt perdent, només es reparteixi la feina del 50 % més baix. Això, posat a les simulacions que hem fet amb en D. Raventos i J. Arcarons de la UB dona una situació encara millor per a tothom (rics i pobres), els economistes en diríem Pareto-superior (es pot veure en el treball que vaig fer per a Gipuzkoa). Els rics degut a que guanyen més que amb RTT però paguen més impostos (guanyen menys en conjunt) que permeten finançar una RB amb menors impostos fet que beneficia també als pobres i que surten guanyant o es queden igual respecte a una RTT que s'aplica a tothom.
L'altre dia vaig anar a la presentació del llibre de Francisco de la Torre ¿ Hacienda somos todos ?. Va ser en format preguntes del Pere Rusiñol (Alternativas Economicas) i del públic. L'autor va començant dient quelcom que no ens agrada escoltar: que no tot es soluciona fent que els rics paguin més amb tipus més elevats ni inspeccionant més a les grans empreses i menys a les pimes ni que tot és culpa del frau fiscal. Ves per on les tres pedres angulars de les nostres propostes. Per exemple va posar l'exemple de molts empresaris que tenen multiples petites empreses defraudadores, o l'escàndol dels mòduls, o el mal disseny d'algunes bonificacions o deduccions fiscals o la falta de conscienciació fiscal de la gent. I corporatvament va defensar la manca de mitjans a la inspecció. I va realtivitzar el tema de les SICAV. En tot cas no va donar unes receptes guanyadores miraculoses a la baixa recaptació fiscal. Si us llegiu aquestes entrevistes estan la majoria de temes que van sortir i del seu llibre
http://www.elmundo.es/elmundo/encuentros/invitados/2014/03/28/francisco-de-la-torre/
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?encuentro=10764
http://www.eldiario.es/economia/condiciones-abordar-rebaja-sustancial-impuestos_0_236576415.html
Personalment tinc la sensació que si com diu en F. de la Torre una de les actuacions més rendibles seria l'increment de la conscienciaoió fiscal, la implementació d'una RB hi ajudaria: No és el mateix pagar impostos exclusivament i rebre algunes prestacions públiques en espècie (alguns, els que porten els fills a la privada o van a la mutua, ben poca percepció del servei públic tenen) que a més rebre una prestació incondicional de l'estat, un sou en diners (o en moneda complementària). Crec que faria més punible emocionalment defraudar al fisc, i generaria més rebuig social, es toleraria menys el frau del conegut, crec, sobretot si les autoritats i els partis fossim capaços de trasnmetre un missatge de que els impostos necessaris per pagar la RB es generen entre tots, no només entre els rics. Penseu que de facto ara els sous petits no paguen impostos (tambe ho esmenta en Francisco de la Torre): quina conscienciació fiscal tenen aquests treballadors ? creieu que tenen menys tolerància al frau ?

N.C.
1 maig
Lluís, jo no defenso pas que s’hagi de mantenir el sou si es treballen menys hores!. Crec que aquesta proclama sindical no s’aguanta de cap manera. La RB o altres sistemes indirectes com poden ser un IRPF negatiu han de ser la manera de compensar la diferència de sous.Jo el que dic és que estudiar les dues variables per separat ( que és el que fem al cicle de xerrades) ens facilita anar afinant la proposta .
Això evidentment no ens resol el conflicte de fons, però ens permet avançar. Trobo realment curiós que ICV i els sindicats abracin la idea de la reducció de la jornada laboral sense aprofundir ni discutir la problemàtica que apunta en J. Ll. Notivoli sobre els resultats de les experiències que s’han dut a terme a Europa.
Em costa entendre també que , en canvi, defensin amb tanta lleugeresa un augment de sous quan la realitat diària demostra que no són capaços ni d’aconseguir que els sous es mantinguin i no perdin poder adquisitiu a banda de la cada vegada més precària situació laboral general. D’això jo en dic no tocar de peus a terra.

LL.T.
1 maig
Hola, el problema no és que els sindicats no puguin mantenir els sous a les empreses. Prou fan aguantant l'atac neolliberal. Els sindicats no tenen majoria al parlament que és qui vota un ajustament el 2010 i una reforma laboral el 2012, entre d'altres. Segurament si tinguessin més pes a les empreses i les empreses fossin més socials en la seva forma i en les seves maneres, les coses anirien millor, i en bona part gràcies als sindicats. Altra cosa és que internalitzin de manera adequada la problemàtica estructural-secular existent i no vegin o no vulguin veure l'exhauriment de certa manera de veure el món, de que les polítiques keynesianes en un sol país i en una unió monetària són molt dificils d'aplicar, de que no hi haurà feina per a tothom treballant quaranta hores a la setmana, etc...
Separar el problema de la pobresa i l'atur crec que no funcionarà a la pràctica. Com es pagarà un impost negatiu a la renda ? Un INR crea una nova versió de la trampa de la pobresa, doncs les empreses sí que sabran que una baixada de sous provocada per una RTT o altra decisió empresarial o del poder no perjudicarà als treballadors ja que l'estat els compensaria. Aquí sí que aniriem a petar al model de Speemhaland del segle XIX que relatava en Polanyi i s'associava equivocadament a una RB. De la matexia manera, alguns economistes americans progressistes ja saps que defensen la sortida de l'estat com a ocupador de darrer recurs, però això amb 6 milions d'aturats a les estadístiques i 1 o 2 milions d'aturats retirats del mercat de treball per impossibilitat de trobar feina, és impossible d'organitzar i pagar al nostre país.

LL.T.
1 maig
Finalment, la sensació que tinc és que com que en el fons el que volem però no diem (això de les frustracions que parlava en Roman) la revolució i l'abolició del capitalisme i la propietat privada, i la confiscació de les riqueses dels rics, etc.... sembla que qualsevol mesura que serveixi per humanitzar el capitalisme (salvar-lo com deia en Keynes) sigui contrarrevlucionària i per tant calgui desqualificar-la per qualsevolraó (utópica, impossible de gestionar, pro-capitalista, antisindical, no funciona enlloc, etc...). Aleshores sembla més fàcil continuar refugiant-nos en que la culpa és d'Europa, del món, dels rics, del sistema, etc... sense aportar raons o propostes que puguin treure'ns de la situació actual. Mentrestant tot es va podrint i la get perd l'esperança i la confiança en l'esquerra i els sindicats. Personalment penso que és millor una proposta pragmàtica que li digui a la gent a la cara "la situació està fotuda i no hi solucions màgiques en que treballaràs menys i cobraràs més o e mateix" que no continuar esperant el miracle. Any 7 de la crisi.

R.C.
1 maig
Intervinc per alusions tot lamentant si enceto debats el cost dels cuals en disensió interna no jusitica la millora programàtica que indueixen.
Volia se mes no establir una base del que crec que està passant i com es pot arreglar. Per a mi el problema es que una minoria s’està apropiant del excedent i esta destruïnt les meritocracies occidentals (que ja eran ben imperfectes). El mes important es recuperar aquests diners mitjançant un reforma fiscal que destrueixi la contrareforma que s’està fent desde els 80. Un cop tinguem els diners els podem fer servir per tot aixó que dieu que es molt clar que no es gratis, i per mes coses també necessaries, com per exemple fer despesa per incrementar la demanda agregada.
Aquesta plutocracia –una part de la cual son directament delinqüents comuns- assoleix els seus proposits fent servir la ideologia neoliberal Randiano-Hayekana al igual que les sacerdots egipcis feien servir la seva mitologia per perpetuar-se. La disolució de les fronteres els permet fugir quan en un lloc s’els hostiga.
La revolució es per tant una revolució (mundial) del 99% de la població contra el 1%. Aquest aventatge de numero convida a fer servir la democracia per posar els estats contra els plutocratas. Tot i que al final no es va incloure en el programa, jo proposava com a visualització d’aixó pujar el nivel de llenguatge contra els paradisos fiscals, acusar-los de refugi de pirates i amenaçar-los amb acabar per la força amb la seva sobirania,
Aquests son els nostres enemics : la reducció de la progressivitat dels impostos i la ideologia libertariana. Si discuteixo la viabilitat o conveniencia de proposar mesures, procuraré fer-ho sempre sobre la base de que formin part o no dun atac sostingut contra aquests enemics mortals de la societat moderna.
I finalmente dire que una economia social de mercat en la que l’estat reguli els mercats de forma que realment s’obtingui el minim preu i en que l’estat garanteixi les inversions de llarg plaç i la igualtat de oportunitats, a m’es suficient i estic disposat a convergir amb tots els que vulguin aixó.
Els sindicats crec que son estructures obsoletes atrapades entre el possibilisme impossible i la utopia fracassada. Com a partit politic els hi hem d’oferir un plan factible per aturar el neoliberalisme i llavors exigir-lis que s’adaptin a la nova realitat que estarem creant. Mentres la realitat sigui un naugragi a camara lenta en que no poden fer res, es dificil exigir-lis realisme.

LL.T.
1 maig
respecte als paradisos fiscals punt 4 http://www.roosevelt2012.es/ (i la resta també)

LL.T.
1 maig
Esquerranosos francesos que van signar un manifest abans de les eleccions presidencials del 2012. Entre ells el exprimer ministre Ayrault, que sembla ha plegat per que l'Hollande no el deixava fer politica d'esquerres. Pwerò tanmbé el Hessel (RIP), la Susan George o el Monetbourg (aquest aguanta)
http://collectif-roosevelt.fr/le-collectif/fondateurs/
http://troikaparty.eu/es/troika-markt/#!/~/category/id=9208130&offset=0&sort=normal
Aquests hi tenen relació. http://partidox.org/candidatos-equipox/
TV3: Alvarez de UGT defensa la RGC compatible amb la feina, D'això se'n diu Renda Basica (encara que no ho sap)

LL.T.
2 maig
Bé, ja s'ha acabat el programa de TV3 amb la presentadora emprenyada perquè el Joan li ha cantat les veritats de la crisi.
En Sala i Martin com sempre impresentable: com es pot dir que les pensions estan més segures amb un sistema de capitalització ? qui pagaria les pensions del pensionistes actuals mentre la resta ens "capitalitzem" ? O com es pot dir que tota la culpa és del plan E del ZP ? , i quan es va acabar, com és que no hem recuperat el'equilibri dels comptes públics, no hi té res a veure la desfiscalització del país, com ha dir en Joan ?
Una pena que només l'Arcardi Oliveres i la professora d'ESADE han enfocat el problema en la dignitat de les persones, mentre la resta continuaven apostant per crear milions i milions de llocs de treball assalariats o d'emprenedors (qué friki la defensora dels emprenedors com a solució total ! ) quan és impossible que això passi en prou quantitat. I quina pena també que no s'hagi abordat el tema del repartiment de treball (només la professora d'ESADE ha parlat dels minijobs com acció social necessària).

LL.T.
2 maig
I un parell de notes sobre les controvèrsies del Xavier Sala i Martin.
1.Sobre si els diners donen la felicitat: no pot comparar la situació de països d'Africa amb unes rendes per càpita que són fraccions de les dels països desenvolupats amb les d'aquests darrers.
Bhutan ha calculat el seu index de felicitat i tot i tenir una renda per càpita de 2000 $ (el 17 % de la mitjan mundial) el seu index de felicitats està entre els més alts del món. La seva esperança de vida és de 67 anys (baixa), però ja més alta que la d'alguns comptats dels EEUU amb una renda per càpita 12 vegades més alta. Comencem a haver-hi informes d'organismes internacionals (OCDE) o de insititucions privades que miren de mesurar això (el treball seminal va ser el del banc mundial sobre Index de desenvolupament humà) . Un dels resultats que surt sovint és que a partir de un cert nivell de renda (al voltat de 15000 a 20000 dòlars, aquí un exemple: http://www.iddri.org/Publications/Collections/Syntheses/PB0114_DD%20LC%20HW_post%20croissance.pdf ) la felicitat/benestar deixa de creixer amb la renda per càpita. La renda per càpita a Espanya és de 30.000 $ i està en aquesta situació. Aleshores entren altres valors com la contaminació, la qualitat democràtica, la tolerancia social, la desigualtat,etc. Per tant en Xavier Sala fa un anàlisi simplista i demagògic de tot plegat.
Encara que el nom no agradi això és el que es defensa des de les posicions decreixentistes: creixer, sí però en allò que és sostenible i fa progressar de veritat el benestar real de les societats (valors, bens relacionals, necessitats bàsiques en els països més pobres...) i decreixer en allò que ens perjudica (depredació del medi ambient, exhauriment de recursos naturals....).
2. Sobre la confusió entre renda i riquesa a l'hora de mesurar la desigualtat. Té raó en XSM que no poden confondre renda (flux) amb riquesa (estoc). Són conceptes diferents. Però tampoc poc fer demagògia sobre si això ho aprenen els nens de primer d'econòmiques. En XSM obvia l'estreta relació entre aquests. La riquesa es crea per l'acumulació de rendes. El problema actual és que abans podiem pensar que la riquesa es creava gràcies a l'estalvi generat a partir de les rendes empresarials productives o salarials, pero ara la desconnexió es molt gran i la sobrefinançarització de l'economia fa que la majoria de rendes que es destinen a estalvi procedeixen dels propis actius financers que s'han creat (i que per cert s'han creat del no res, doncs els banc poden crear diners del no res). Això porta a que aquests capitals (que sí, inclouen els plans de pensions, però que només representen en el conjunt de la OCDE el 35 % del PIB (http://www.oecd.org/finance/financial-markets/globalpensionstatistics.htm ) quan segons Mackinsey (llibre MESSE) el total d'actius financers al mon supera el 300 % del PIB mundial) extreguin rendiments de les activitats productives.
Doncs bé, al llibre del MESSE, al capitol del P.N. expliquem, seguint una metodologia que va fer un professor alemany i amb dades de la encuesta financiera de las familias, que com que aquests capitals estan concentrats en les parts més riques de la població (i de manera creixent) es produeix una transferència permanent de rendes dels pobres als rics, els quals incrementen encara més la seva riquesa ja que són els unics que poder estalviar de manera substancial. Això es produeix degut a que els pobres estan més endeutats relativament que els rics i per tant pagant relativament més interessos que no pas reben rendes del capital i per altra banda que a través del consum (que també en els pobres és relativament més alt sobre la renda) també paguen implícitament els interessos i dividends de les empreses subministradores dels bens i serveis (interessos i dividends que cobren els propietaris o creditors, que són els rics).
Això es converteix en una formidable i creixent transferència inversa de la renda que pot ser més elevada que la progressiva que esdevé del l'IRPF i la despesa social. No sols això, al final de la cadena el que passa és que els unics que poden tenir estalvi net són els rics, fet que que fa que la diferència de riquesa neta entre rics i pobres vagi creixent i per tant ces posin les bases per a les ulteriors transferències regressives de renda (i d'aquí ve la caiguda de la participació de les rendes salarials, no de l'increment dels beneficis empresarials productius ni de que les pensions siguin públiques com maliciosament deia ahir en XSM).
Vet aqui doncs com renda i riquesa estan estretament lligades. I de tot això el llibre de moda del PIketty no en parla. No obsttant cal dir que un factor que pot reduir aquest efecte és que els rendiments financers en les darreres dècades han caigut (fruit de la sobreacumulació de capital sense suport real productiu), però això ens porta a la vegada a que els gestors del capital volen fer enginyeria financera cada vegada més sofisticada (com les subprime, etc.) que ens porta a les bombolles financeres i al desastre en que estem.
I com es pot aturar això? Doncs combinadament:
-deixant de creixer per creixer i per poder pagar els interessos creixents que genera l'endeutament creixent/exponencial.
-amb una politica més redistributiva de renda i riquesa que reverteixi el procés de trasnferència de rendes. Però que sigui eficient, que no generi altres errors com les trampes de la pobresa o desincentivin l'activitat econòmica productiva.. En aquesta línia és molt interessant l'article del A. Zabalza sobre el sistema fiscal espanyol al Papeles de Economia que us vaig passar. (sobretot la discussió sobre si s'ha de taxar la riquesa/estalvi o nomes la renda). Ell defensa que es taxi tot, en menor grau el capital, però tot, incloent el patrimoni empresarial.
-amb polítiques predistributives assenyades que afavoreixin les activitats productives reals (als EEUU els guanys del sector financer ja són el 40 % dels guanys totals empresarials, i això explica en part la desigualtat creixent i extrema a on estan arribant) i una distribucuió primaria de la renda eficient (per exemple on els salaris es relacionin amb els increments de productivitat o es fixin salaris mínims dignes).
-amb repressió financera (com es va fer després de la guerra mundial): que els interessos reals pagats després d'impostos siguin negatius o al menys creixin per sota del creixement de l'economia. En el cas del deute sobirà implica pagar molt poc o gens per aquest deute (a la pràctica una reestructuració del deute). Segurament caldrà un tractament diferenciat per als plans de pensions que afectin a les classes mes baixes allà on sigui l'única manera de tenir una pensió.
Doncs tot això tambe forma part del corpus del MESSE (us adjunto les galerades del llibre per a que llegiu l'article del Pau si voleu).
PD: en va fer molta pena l'aparelladora del programa. Una noia ben formada, que s'ha tingut que espabilar com ha pogut amb un sou de merda, però que a sobre no enten res del que li passa i a més se li diu que la culpa és seva, que per qué es va formar tant. Que se'n vagin a la merda els que diuen això.
Annex: HACIA UN NUEVO MODELO ECONOMICO SOSTENIBLE Y ESTACIONARIO color ver 08.pdf

R.C.
2 maig
Es vergonyos com aquest sicari es paseja sense que ningu el posi a lloc
La resposta al Coscu sobre l'augment de les rendes del capital demostra que es un barrut
Tots els debats amb ell s'han d'enfocar com una cacera de cocdrils, no com un debat honest
Ell es el nostre enemic intelectual i l'hem d'atacar sense descans, demostrant que no es el cientific que simula ser sino la versio economica de Goebbels

J.C.6 maig
Demà la meva pregunta a Rajoy va de desigualtat. Obviament amb llenguatge de Carrer.

LL.T.
6 maig
La situació és la següent:
-la crisi ha acabat (per a ells)
-els treballs seran precaris (mal pagats, amb flexibilitat total, a temps parcial, aprofitant les pràctiques i la FP dual a tope, o externalitzats sense garantia de càrrega de feina)
-el credit no flueix (el que diu el govern i els bancs és mentida, només cal parlar amb les pimes) perque els bancs estan de merda fins amunt
-entrarem en deflació o gairebé. Als alemans els hi dona igual perque son deutor nets i per tant el seus actius pujant o mantenen el valor sense cap esforç.
-l'euro continuarà fort i nosaltres i continuarem enganxats. Amb el nostre model de competitivitat low-cost implica que els sous no creixeran si volem mantenir la competitivitat (als alemanys els hi bufa, ells venen productes de gamma alta, inelastics al tipus de canvi)
-com que no es crearan llocs de treball suficients, en dos o tres anys començaran les retallades en serio de les pensions (sobretot de les noves)
-el sector intern empresarial continuarà fotut, i baixarà la participacio de les rendes salarials i dels beneficis productius en la renda.Les empreses exportadores aprofitaran per desviar guanys a les filials o a paradisos fiscals.
-continuarà la sobrefinançarització del món (rati actius financer sobre PIB) degut als deficits persistents del EEUU (exterior i public), això encara posarà més pressió sobre els rendiments del capital que aniran a la baixa (començant pels plans de pensions, que només tenen rendibilitat fiscal i per a les classes més altes.
-aquí continuarem amb operacions tan escandaloses com enterar-nos per la borsa de Hong Kong que una empresa de casinos guanyarà un concurs abans d'haver-se fet (això no és un delicte ?) i que oensa fer 5000 habitatges a la costa daurada (el nom li ve dels que es faran d'or).
Si com a partit no volem renunciar a una economia social de mercat, però tampoc a sortir d'aquesta situació sense futur no esperança, crec que ha arribat el moment de dir prou i plantejar alternatives una mica més radicals.

J.S.
7 maig
Magnifica reflexió del nostre amic, company i professor LL.T.. (a sota en negre).
Què esperem? Què proposem (des de ICV) que sigui una alternativa viable i realista per ara i pel futur? .............?
Ja hem sentit tot el que ens diuen i proposen des de les opcions polítiques vigents “més del mateix” on està la radicalitat social necessària? Em refereixo a la nostra, es clar oi?
Entenent que la proposta MESSE conté dues parts:
La que resol l’emergència social actual (ES) i la que fonamentarà el futur estable (FE).
ES -La que resol l’emergència social, està basada en tres pilars la RBU (renda bàsica), la RF (reforma fiscal) i la RTT (repartiment del treball), mesures que quedaran fixes en el temps i que, cal dir, estan ben elaborades i son possibles i viables (també millorables) en la pèssima economia del 2014,
FE -La que fonamenta el futur estable, conté molts aspectes que podríem enumerar en un llistat per posteriorment desplegar tema a tema:
- Fer front al deute públic amb una moratòria de 3 anys, sense que generi interessos. Proposar una quita raonable que reparteixi responsabilitats. Fixar un sostre raonable al interès del deute, etc.
- Fixar i concretar el “green new deal”.
- Concretar normes de qualitat i condicions de producció d’obligat compliment als productes d’importació i també dins de la UE.
- Mesures per afavorir els transports públics, Polítiques potents d’habitatge públic. Etc.
- Mesures urgents i dràstiques per combatre: la corrupció, el frau fiscal, paradisos fiscals i la introducció al mercat financer de productes tòxics.
- Limitar els interessos,
- Implantar la taxa Tobin.(si és possible)
- Repensar l’equilibri monetari internacional.
- Repensar les càrregues de la seguretat social i les pensions.
- Repensar l’Administració Pública.
- En general, repensar un nou Estat Social sense menystenir la iniciativa privada ni la lliure empresa però posant límits per assegurar els serveis públics. O sigui, imposar el poder democràtic.
Gràcies Lluís pel monogràfic sobre la RB:
Annex MonograficoSP_2_RENTA_BASICA.

P.N.
7 maig
Siento por siento de acuerdo
Les tres xerrades TRIPLE ZERO: 0 POBRESA, 0 ATUR, 0 CANVI CLIMÀTIC van en aquest camí

U.P.
7 maig
Totalment d´acord amb el diagnòstic i la recepta del Lluís!

R.C.
7 maig
Donç jo crec que en el diagnostic falten dues coses crucials,
-la necessitat de posar fi inmediatament a l’hegemonia del neoliberalisme
-la regresió impositiva amb totes les seves derivades (directes-indirectes, paradisos fiscals, etc..).
Estic d’acord amb la RBU, la RTT, l’estacionarietat economica i moltes mes coses peró les veig com les coses que podrem fer quan l’estat recuperi el control.

E.O.
7 maig
M'agrada aquest fil de debat.
Us faré unes aportacions a la menuda:
Primera, a la PAH de Badalona, la meva torre de guita social, comencem a veure cares pàl•lides i cossos ossuts, sense magre. Símptoma no de l’arribada de l'estiu i de la campanya del bikini, sinó de la manca d'alimentació adequada o de simplement d'alimentació.
Dos: podem considerar la riquesa (amb les matisacions necessàries) com a instrument econòmic social i no personal? I legislar en funció d’això? Aquí entrarien els oligopolis/monopolis et alter. Les acumulacions dineràries o financeres, etc.

LL.T.
7 juny
Els comentaris generals que he llegit són:
Talibans merkelians: són mesures que van contra l'estalvi, ajuden a crear bombolles en actius financers o reals
Reformistes: El que calen són més reformes (treball, pensions,...?)
Esceptics: el mecanisme de transmissió monetària està trencat perque els bancs no són solvents i abans que donar crèdits s'han de recapitalitzar
Keynesians: Credits 4 anys no serveixen per finançar les inversions a llarg termini que es necessiten per la transició energètica.
Keynesians-escèptics: els bancs no presten perque no hi ha demanda solvent degut a la crisi
Solucions:
1. Si realment els bancs estan atrapats en els seus balanços podrits (i de si els tres stress tests que han passat fins ara no ho han descobert no tinc massa esperança que ho facin el que comença ara), el que cal és redirigir els diners cap a bancs solvents. Per exemple, si el credit comercial i els renting/leasings han caigut a Espanya 70.000 M des del 2008 i els credits no hipotecaris a llarg termini 130.000 M, http://www.bde.es/webbde/es/estadis/infoest/a0403.pdf cal veure com es poden activar nous bancs o banca pública (nacional o internacional) que puguin donar progressivament aquest crédit cap les pimes i cap a les empreses. Si per exemple necessitem poder donar 100.000 M de crèdits (10 % del PIB, un 25 % dels 400.000 M , menys que el 30 % d'aturats que tenim de la zona euro), ens cal una capitalització del 10 %, 10.000 M. I els prestecs a immobilitzat s'han de poder tornar més tard. No és tan difícil.
2. Cal donar seguretat juridica a les inversions energètiques, just a l'inrevés del que s'ha està fent. No només ens hi juguem l'accés a finançament bancari internacional sinò a tot altre tipus de fons de finançament no bancari nacional o internacional (fons d'inversió en equity, per a PPP, capital risc, etc...) i en qualsevol sector. Obviament dir que no pagarem el deute "ilegítim" no ajuda gaire tampoc. I caldria revisar tot el tema de la revisió retroactiva de les primes a les renovables, potser amb formules noves i imaginatives de rescat.
3. I si ens allunyem de l'ortodòxia BCE podem pensar en combinar-ho amb formules no convencionals molt més efectives:
Injecció directa als estats per a ajuts socials que reactivin el consum i per inversions públques estalviadores. Aquí un article del GEF http://www.greeneuropeanjournal.eu/quantitative-easing-people/ L'article que defensa que això es pot fer en l'actual entorn legal.
L'efecte multiplicador és mes gran amb despesa directa (inversió pública o transferències socials als pobres) que amb el filtre bancari sotmés a grans incerteses pel mig. Si hem de llençar diners en helicopter per a que acabin arribant a les empreses per a que inverteixin (en qué ? si no hi ha consum ?) i que aleshores el consum es revifi si arribi als més pobres, per qué no fem arribar directament els diners als pobres ? Es un joc de despropòsits amb molt poca eficiència econòmica i social el que es fa des de l'ortodòxia, amb l'únic objectiu de mantenir a la banca privada actual en el seu status privilegiat.
Els ortodoxes diran que crear diners per regalar-los als pobres genera problemes de risc moral. Jo en dic repressió financera per millorar la justícia social. Millor arriscar-nos a tenir quatre "paràsits" en el sistema que quatre milions remenant les escombreries per trobar menjar, o no ?
Els ortodoxes diran que això provocarà inflació:jo dic que ho farà de la mateixa manera que la QE que proposa el BCE, més aviat zèro. Es més, una injecció teledirigida podrem controlar que al menys en la seva primera volta no vagi cap a crear una nova bombolla d'actius. I la retirada d'estímuls es pot fer igualment després pujant els tipus i retribuint els diposits dels bancs al BCE o obligant-los a comprar deute públic (com fan ara). O pujant els impostos.

R.C.
8 juny
Crec que aixó que plantejes es l’autentic tema d’actualitat a nivell academic.
Es molt facil dir que “no s’ha de fer res” o contestar que “s’ha de fer quelcom”. El que no es fàcil en absolut es dir “QUE s’ha de fer”.
La discusió absurda sobre si injectar diners o no a que ens aboca la lluita entre la gent normal i els doctrinaris Randiano-Hayekans, ha tapat la veritable discusió que es COM fer-ho.
No qualsevol forma funciona i si es fa prou malament hi ha un risc de bombolla -no de inflació generalitzada perque sembla que un aument de la demanda de consum hauria de poder ser cobert sense tensions prouductives. Nomes una pujada brusca del petroli o de quelcom extern donaria base per convertir l’expansió monetaria aquesta en inflació.
El mes normal es que dels diners s’en apropii el sistema financer i desapareixin convertits en una revalorització general dels seus actius. Si ho fan malament causaran una bombolla peró suposo que ja tothom en els mercats estarà al cas de no concentrar la despesa en una sola entelequia sino repartir com a bons germans (tot i que amb les nens empastillats del parquets de la borsa mai se sap).
Sobre els bancs, crec que els tests d’estress lo unic que fan es estressar als bancs. Obsesionar-se amb el tema del capital i obligar als bancs a provisionar mes i mes, es fortament deflacionari. Hi ha que supervisar els bancs amb quelcom mes que la calculadora i mirar l’estructura temporal dels credits i prestams.
Jo sincerament no tinc clar com s’ha de fer per fer que els 400 000 millons reactivin la demanda. Se que s’ha de fer peró no se com.
Sembla com diu el Lluís que donar-los al detall a gent que estigui amb ganes de consumir o invertir (o sigui de comprar el que sigui) es la millor idea peró no se com es podria orquestar aixó. Potser s’hauria de fer un mix, una part fer-ho a través de bancs, una part en ajuts socials generics, un altre part en ajuts socials mes dirigits a colectius en risc peró ho dic a huevo per dir algo.
Fora molt interessant que tractessim aquest tema a fons i que podessim anar senyalant els errors que es cometran en la repartició dels 400 000 Millons. A la vegada que fem aixó hem d’anar destrossant a mossegades als neoliberals amb l’argument que diu el Lluis i que es devastador “Millor arriscar-nos a tenir quatre "paràsits" en el sistema que quatre milions remenant les escombreries .”
Si la economia fos una ciencia seriosa, “com injectar diners per reactivar la demanda sense crear inflació ni bombolles” seria el tema estrella en comptes d’un tema exotic.

LL.T.
8 juny
Hola el problema és que arriba un punt en que als quatre milions que remenen les escombraries els volen confondre amb els paràsits.
Aquí un altre article defensat la unconventional unconventional monetary policy
http://www.economonitor.com/blog/2013/12/helicopter-drops-and-quantitative-easing-are-different/
Aquí un altre explicant un sistema per fer-ho
http://www.economonitor.com/blog/2013/07/overt-money-financing-of-fiscal-deficits-including-navigation-through-article-123-of-the-lisbon-treaty/

B.J.
9 juny
Les darreres mesures del BCE no són suficients, i no necessàriament ataquen el problema de fons que segeuix essent, com deia Keynes, com "cebar la boma".
D'entrada no han tingut gaire impacte oibre la cotització de l'euro, i per tant les exportacions dels païssos amb béns de baix valor afegit seguiran patint.
En segon lloc en una situacio financera tan complicada com l'actual, no hi ha cap garantia de que els diners s'adrecen cap a la inversió "productiva", les sospites sobre el valor real de les diferents reserves dels bancs i lla desconfiança de les autoritats (si no per què tantes proves d'stress?), no ajuden gaire.
Finalment, baixar el tipus d'interès i facilitar al crèdit a qualsevol dels nivells de la cadena no té perquè revifar l'aconomia, si la demanda agregada segeuxi ensopida (descens dels salais i un 25 per cnet d'atur).
Si els estats (i no el parlament inactiu durant els propers mesos) o els ciutadans no fan quelcom per afeblir l'euro (que òbviament perjudicarà tots aquells que han acumulat moneda com a la forma més clara d'esmerç, entre d'altres bancs i grups inversors); i si el banc de la Malene no proposa una gran pla d'esmerç en neteja de boscos, construcció parcs eòlis, bioclimtització i restauració del parc d'habitatges, millora de la sanitat, o el que sigui ... veig difícil sortir d'aquesta situació per la via convencional ...
A l'altra costat, hi ha les propostes sobre la RBU, 35 hores, repartiment de treball, reforma fiscal, etc... que són compatibles amb les anterrios. Però, en aquests moments és imprescindible actuara a difrets nivells, quan abans millor per impedir una degradació de la situació ...
En aquests moments es necessita una acció política i no una teoria (tènica o enginyeria) capaç d'anticipar el que ha de passar. Això és molt propi dels neoclàssics en versió dura o tova. Recordo que el Keynesianisme es va construir mente s'estava fent i el resultat final no tenia res a veure amb el que proposava Keynes, sinó amb una altra cosa que hem anomenat "social-democràcia" (i que tampoc té a veure amb les propostes de la socialdemocràcia històrica d'abans de la IWW).

S.M.
10 juny
Es mi primera intervención en este foro y conozco a muy pocas personas de la lista. Abajo pongo unos links a modo de presentación.
Cualquiera de las medidas que se quiera poner en marcha, tanto en reducción de las horas de trabajo, si se hace sin pérdida de salario para el trabajador, como si se hace por la vía de la RBU, necesariamente pasa por operar un cambio en la distribución de la renta.
En este sentido, me parece que habría que tomar en cuenta lo que decía el informe mundial sobre salarios de la OIT 2012-13: Que la financiarización y el mercado global de capitales es una de las causas más claras del descenso de la masa salarial, y por lo tanto de un modelo de distribución de la renta que cada vez es menos favorable al trabajador.
Creo que, para repartir la productividad, hay que entender qué mecanismos operan para llevar la productividad de forma sistemática fuera de las manos de los trabajadores a nivel mundial. Y tomando de base las observaciones de la OIT, profundizar para entender la relación entre el modelo financiero actual y el modelo de distribución de la renta actual.
Yo llevo algún tiempo trabajando en este tema. Por ejemplo, parece que al menos en EEUU esa masa salarial cada vez menor se corresponde con unas ganancias de capital que no se han repartido homogéneamente entre todos los capitalistas, sino que se han ido sobre todo al capital financiero internacional y cada vez menos a otro tipo de empresariado.
Sería muy interesante que hubiera más gente investigando este tema, analizar qué está pasando en Europa y otros países y profundizar en las causas a la luz de los resultados. Una vez detectada la causa, se podría poner remedio: conseguir una distribución de la renta más favorable al trabajador, por el medio que sea más adecuado teniendo en cuenta esas relaciones causales que hay que revelar.
www.soberaniafinanciera.org
www.nadaestaperdido.info
www.eurocat.cat

J.G.
10 juny
Bien venida Susana,
Se me ocurre que una de las primeras causas del porqué de la disparidad en la evolución de las masas salariales y de capitales, es precisamente porqué la masa de capital controla la propiedad de las personas jurídicas.

D.M.
10 juny
M'encanta veure les aportacions que es van generant.
Segurament no té una relació directe amb els temes que ens ocupen, però m'ha agradat molt el llibre "Economia de l'absurd. Quan comprar més barat contribueix a quedar-se sense feina", d'en Josep Burgaya. Edicions 3 i 4.
És a dir la dictadura del consum actual i els seus efectes sobre la nostra precarietat i pèrdua de llocs de treball.
"Hem anat perdent la condició de ciutadans, però se'ns ha compensat notòriament amb un autèntic abarrocament de la societat de consum. (....) I no és tan sols una qüestió de malbaratament de recursos i d'impacte ambiental, sinó que, amb la lògica productiva i econòmica d'aquest sistema, els consumidors ens anem quedant progressivament sense feina o amb feines en condicions precàries. Ens han flexibilitzat."
Sembla que tot allò que ajudi a canviar aquesta lògica, com a consumidors i consumidores: beneint salaris de misèria, fugir de pagar impostos (evasió fiscal), és també una aposta per un model determinat de societat.

LL.T.
10 juny
us torno a passar la gràfica que és la mare dels ous del que està passant http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/8levy.pdf
Aquesta gràfica no és un invent, és el resultat d'un estudi sobre distribució de renda a nivell mundial.
Crec que el Biel està molt més capacitat per parlar de la teoria de l'imperialisme segons Marx, però bàsicament el que diu es que la taxa de guany del capital no baixa si hi ha països per explotar i es poden extreure rendes colonials que reverteixin en capitalistes i treballadors . Quan aquests països s'espabilen (en diem globalització) per mantenir la taxa de guany cal traslladar força de treball cap els països més barats i buscar altres formes d'obtenir rendibilitat financera al capital (en diem enginyeria o innovació financera). Com que la capacitat adquisitiva dels treballadors dels països rics cau, cal que s'endeutin perque continuin consumint.
Això, combinat amb la desaparició del patró or i la possibilitat de crear diner del no res (ho fan els bancs cada vegada que donen un credit: donen el credit i ho compensen en el balanç amb un diposit per la mateixa quantitat) ha anat sobrefinançaritzant l'economia. En trenta anys per exemple, els actius financers sense consolidar a Espanya han passat del 300 % del PIB al 900 % del PIB segons el BdE. Que vol dir ? que ara el 900 % del PIB reclama una mínima rendibilitat financera, i això cada vegada és més dificil. En puritat hi ha una part que no requereix rendibilitat., són l'efectiu i els diposits a la vista (però només són el 200 % del PIB, l'altre 700 % sí).
Per cert, part d'aquests capitals a nivell mundial que es mouen són dels propis treballadors (estalvis en forma de plans de pensions per exemple) i per tant també són complices de la situació.
La gràfica del Milanovic diu que com que tots aquests moviments son dirigits per les classes propietaries del capital, són elles les primeres beneficiaries, doncs sino no ho farien. Però en el fons estan cavlacant sobre una bombolla que tard o d'hora explotarà per insostenible (és la tesi del Piketty per exemple). Mentrestant se n'aprofiten del la capacitat excedent de força de treball i de que la gent està disposada a treballar per qualsevol sou. D'aquí la importancia de la RB (i el repartiment del treball).
Un economista ortodox diria que el comerç internacional és bo perque incrementa el benestar global. Globalment pot ser cert, si cada país s'aprofita de les seves especialitzacions relatives (segueix vigent el que deia en Ricardo) però no explica que també hi ha guanyadors i perdedors, fins i tot a nivell de països. Ara nosaltres estem al costat dels perdedors donat el nostre model productiu/exportador en terra de ningú: més cars que els països de l'est i asiàtics i menys sofisticats i innovadors que Alemanya i Cia.
Bé, això dona per molt...

S.M.
10 juny
Hola José,
La propiedad puede tener alguna influencia pero no toda ni la más importante. El hecho de que las regulaciones públicas no puedan contrarestar este efecto, como lo hicieron en la época dorada keynesiana (de los 50 a los 70 en EEUU, sobre todo), sugiere que hay algún otro factor más.
Mikel Buesa hace años apuntaba a las "facciones del capital dominantes" que también se puede denominar el capital financiero, a la Hilferding, como uno de los principales factores que intervienen en la distribución de la renta, en su estudio sobre factores institucionales sobre la oligopolización de los mercados. Os lo adjunto.
La idea es que el capital financiero, al se acude para hacer posible ciertos tipos de transformaciones en las corporaciones que conllevan una revalorización sustancial, cuando son ampliaciones del negocio, se hace por medio de estas inyecciones de capital, que se convierten así en la fracción de capital dominante en la empresa, es decir, se hancen con el control y en este sentido argumenta:
"el control de las empresas, con independencia de las inversiones en su propiedad, posibilita, a quien lo tiene, la orientación y determinación de los procesos de valorización y, con ello, la posibilidad de apropiarse de sus resultados en mayor proporción que la que se derivaría de su participación en la propiedad de esas empresas. Ello a través de múltiples mecanismos como la obtención de altas remuneraciones por ocupar puestos directivos, la utilización de los servicios de la empresa para negocios personales, o lo que es más importante, la realización de transacciones comerciales y financieras con otras empresas controladas mediante la aplicación de precios administrados que posibilitan la afloración de los beneficios allí donde son más fácilmente apropiables por el grupo de control."
Esas fracciones de capital dominante Mikel Buesa en el año 87 las identificaba como grupos familiares (capital viejo) pero desde entonces han entrado nuevos instrumentos para la ingeniería financiera y este tipo de operaciones se han multiplicado.
En este tránsito se ha perido por completo algo que antes existía: el cuidado por el futuro de la compañia. Y así se ha entrado en la era en que los dueños de la fracción de capital dominante convirten empresas rentables y con buenos puestos de trabajo en empresas piltrafa donde los ERE están a la orden del día, y a veces incluso arruinan las empresas. El caso Panrico es un ejemplo clarísimo de este tipo de operaciones. Tal como explica este artículo sobre el caso: Panrico: como el capital se come tus donuts, la ingeniería financiera, la banca y los fondos buitre han tenido el papel protagonista de la situación actual de esta empresa. Por supuesto, esto es una tendencia mundial, de la cual el capital financiero internacional es protagonista. Tambien podeís leer este artículo sobre Mitt Romney titulado "Codicia y deuda" al que no le falta detalle, pues parece que este que optó a la presidencia en EEUU también se dedicaba a esta profesión financiera de desmantelar empresas productivas rentables y dejarlas endeudadas hasta los huesos, todo ello acompañado de renegociaciones salariales y despidos masivos.
En resumen, la necesidad de crédito es el punto de partida en el que una empresa productiva local se introduce en el casino global del capital financiero, los fundadores pierden el control en la misma, a medida que la empresa crece o se internacionaliza y los trabajadores son aplastados.
La propiedad permite que esto ocurra? Pues sí, pero solo a la fracción de poder dominante, a la que se llega gracias a una sola cosa: la capacidad de financiar la empresa. La propiedad en manos de los fundadores no tiene el mismo efecto.
En todo caso, este es solo alguno de los mecanismos que intervienen en este modelo de distribución de la renta.
Annex: Mikel Buesa_sobre poder y propiedad

B.J.
10 juny
Potser un dia d'aquests ens haurem de seure i fer algun resum de les diverses intervencions. Diferenciant el què és l'anàlisi de les propostes. Perquè, sovint reiterem els mateixos arguments i entre mig n'apareixen de nous que caldria discutir.
En segon lloc, hauríem de discutir també quines "propostes o polítiques" són possibles en una àmbit "globalitzat" o en l'actual marc de l'euro-UE, i quines no són factibles. I, per què?
I, si per poder engegar-les (neokeynesianes i altres distributives com RBU et altri) calen canvis en el marc institucional internacional o exterior. Com diu en Lluís la gràfica de Milanovic explica bé la situació, tanmateix la pregunta és com dobleguem la "Trompa" de l'elefant cap a baix i alcem la "cua cap amunt" ...
En quin marc institucional o social es pot canviar aquesta desigual distribució de la renda i la riquesa? A la intervenció a FMI-Davos (com en Bono)? Al parlament Europeu? A través dels estats a la Comissió UE? Als estats amb una amenaça de desconnexió? A través d'una acció social radical?
Amb quins instruments? Una política comercial proteccionista per garantir benestar i el medi ambient? Acords internacionals a través de la OMC? Taxes Tobin? Control financer i paradisos fiscals?
bé, potser tindria sentit seure's i pensar detingudament en aquestes qüestions per saber on llancem les propostes i on les hem de fer (o intentar fer) efectives ... Els programes dels partits polítics no ho diuen mai: fan totes les demandes a totes les institucions, no se si per no equivocar-se, o bé perquè afinar les propostes als diferents nivells i enfrontar-se amb la realitat institucional potser excessivament frustrant
Per últim, tots aquells interessats en la desigualtat de rendes i riquesa, i que seguiu el fenomen Piketty, no estaria de més fer una lectura del llibre de James K. Galbraith: Inequality and Inestability. A Study of the World Economy just before the Great Crisis (OUP, 2012), el mateix que era aquests dies per BCN.
En aquest llibre es poden trobar arguments per discutir les causes de la crisi, les diferents maneres de mesurar la desigualtat i perquè la financiarització de l'economia (en termes de capital-stock i rendes-salaris) explica la major part de la desigualtat abans de 2008, però també perquè la desigualtat no es tradueix necessàriament en una determinada opció política o electoral ... A més de diversos anàlisis sobre la crisi europea
bé resulta, des de la meva perspectiva molt interessant

S.A.
10 juny
Jo crec que sí, que seria una molt bona idea!

LL.T.
10 juny
Jo em queixo d'això precisament, sota l'excusa de que les decisions ja no es prenen a nivell nacional li passem el mort a la troika o a qui passi per allà i nosaltres tan tranquils de consciència. I no ens donem compte que nosaltres només som una petita part a la que ens va malament, però hi ha molts altres llocs on les coses van millor: els pobres del tercer món que passen a no morir-se de gana o ser de classe mitja pobre, els rics que cada vegada ho són més, els alemans que no tenen atur i veuen com els hi va als veïns del sud. O sigui que estem bastant sols (amb uns amics PIGs si de cas).
I a sobre crec que encara estem acollonits per com li va anar al Mitterrand el 1981-3 quan va voler anar en contra del neolliberalisme i la fugida de capitals se'l va emportar per davant. A això es refereix en Felipe Gonzalez quan parla de bolivarismo, neocomunismo, etc... , per a ell només hi ha un sistema d'integrar-se a l'economia i que és el mateix que el de la dreta. I ja no s'ha pogut més plantejar una alternativa d'esquerres diferent en un país europeu.
Soc pessimista perque nosaltres no tenim cap pes per fer canviar les coses i a sobre tenim una situació asimètrica en que quan el nord va bé nosaltres anem malament. La meva proposta és actuar com si el comportament de la troika és una dada i veure qué podem fer nosaltres sense ells i a pesar d'ells.

S.M.
10 juny
Completamente de acuerdo con Lluis Torrens.
El ejercicio que plantea Biel me parece interesante también. Llegar a un diagnóstico común es esencial antes de empezar a plantear estrategias para el cambio. Precisamente lo que parece apuntar el libro de James Galbraith (interesante, lo investigaré) es la parte esencial del diagnóstico que la izquierda por lo general se resiste a reconocer: la responsabilidad central de la financiarización en los procesos de la distribución de la renta.
Si realmente llegamos a la conclusión de que esto es así, esto significa reconocer que algunas estrategias antiguas no tienen ya sentido, o al menos no lo tienen sin una reforma (o recreación) del marco institucional. Por ejemplo, lo que mencionaba Lluis de Mitterrand, que se ha convertido en un clásico desde entonces:
Medida propuesta: reforma fiscal=> reacción: fuga de capitales=> resultado=0 (y pérdida de las elecciones del que lo proponía).
Ante esta imposibilidad de mejorar la distribución de la renta, las propuestas que realmente funcionan para reducir la pobreza, son solo las de fuerte crecimiento económico: Brasil o Uruguay (si alguien conoce otras, me encantaría saberlo). Si mantenemos firme el principio de no basar el buen vivir, bienestar, o como lo queramos llamar, en el crecimiento económico, cosa que en Europa parece irrenunciable y deseable en el resto del mundo, no nos queda otro remedio que atacar la financiarización de frente pero con nuevas estrategias.

J.G.
10 juny
Susana,
Apuntas ""ante la imposibilidad de mejorar la distribución de la renta las propuestas que realmente funcionan para reducir la pobreza, son solo las de fuerte crecimiento económico""
No se porqué ves la imposibilidad de distribuir las rentas. Implicitas que estamos inmersos en un sistema dominado por el capital y se da por sentado que si no les gusta lo que intentamos hacer, pues se mosquean y se van con la riqueza a otra parte. En esto tienes razón, pero con matices. La izquierda está en una coyuntura difícil de querer un mundo mejor y encontrarse con una realidad. Pero no debemos ser serviles y que nos den el pienso y nosotros nos lo repartimos. Es la lucha la única forma de conseguir la justicia social. Recordar, que si no fuera por las fuerzas progresistas, aún estarían trabajando los niños y no votarían las mujeres. Y veríamos que hombres podrían votar.
El realismo no está escrito de antemano, cada día se reescribe.
La lucha es consustancial con el logro de objetivos. La realidad de la izquierda debe ser no hacer demagogia, no hacer brindis al sol, pero sí exigir justicia social, en donde el trabajo no sea un 'comodity' o una moneda a devaluar.
Bueno, en lo que si discrepo rotundamente es en la receta que das de 'crecimiento económico'. Tengo que reconocer que estás encuadrada dentro de la mas pura ortodoxia económica pero me niego a que el consumo, la degradación de los recursos, la competitividad, la productividad, la +++ sea la solución. Seguro que muchos integrantes de este foro, de 'decreixement' nos podrían dar razones de peso al respecto.
Yo no tengo nada en contra de las teorías económicas, ni en contra de los pensadores y teóricos premios nobles y demás, ni menos contra la ciencia económica. Sólo tengo claro una cosa clara: La naturaleza, estadísticamente hablando, egoísta del ser humano. Esto marca el ámbito del problema y solución a todos los problemas económicos y políticos.

S.M.
10 juny
Vaya, pues no he debido expresarme nada bien...
Totalmente de acuerdo contigo, José. Lo que he dicho es que la financiarización desactiva otras políticas de redistribución (como la fiscal) y que si no se aborda de frente este problema, que el el causante fundamental del modelo de distribución de la renta actual, solo queda crecer (lo que no me parece solución, desde luego, dados los límites del planeta por nombrar solo una de muchas otras razones para liberarnos del imperativo de crecimiento actual).

R.C.
10 juny
Certament com diu el Lluis, anar dient parides contra la Troika i lamentar-se de que els estats “ja no pintan res” es ser un tonto util perque significa desculpabilitzar als politics locals que es el contrari del que s’ha de fer. Avui per avui els estats tenen molt poder i si be no poden contra tot el sistema financer, movent un dit poden destrossar a qualsevol super-ric o ocupar per la força qualsevol paradis fiscal.
Crec que en els mails que hi han a sota, hi ha esbossat un programa de treball amb tres eixos
-La financiarització de l’economia : com es medeix, com afecta a la repartició de rendes, com dificulta la producció real (Panrico), com a causat la crisi, com es conseqüencia del sistema fiscal i com es causa/conseqüencia d’una estructura politico-social
-El creixement de la desigualtat: qué es el Gini (atenció que el Sala-Martin es el seu tema favorit), com afecta a la demanda i per tant fa durar la crisi, un altre cop el sistema fiscal i finalment com de necessari es bloquejar els paradisos fiscals per aturar al 1% de super-rics abans que siguin invencibles
I un eix propiament europeu
-Necessitat de incrementar la demanda interna pros i contres de les diverses formes de crear artificialment demanda agregada i de financiar-ne el cost
Podem endegar campanyes sobre aquests temes i fer argumentaris. Sobre si servirà de quelcom, que permetin a la nostre gent enfrontar els voceras del neoliberalisme i fer que marxin amb la cua entre cames, ja es molt. Tampoc es pot descartar que estem al principi d’un nou cicle perque el neoliberalisme es disfuncional i aixó ha fet que al final sempre sigui derrotat. Aquesta super-classe del 1%, crec que es un enemic suficienment lleig per capturar la imaginació de la gent peró primer l’hem de deslegitimar i mostrar que no es queda l’excedent perque “te molt talent” sino perque el roba fent servir una mitologia pseudo-cientifica propalada per gurus-mercenaris.
Una cosa que l’hi volia contestar al Biel: “no hi ha res mes pràctic que una teoria certa” . El problema del neoliberalisme no es que sigui teoric sino que es fals i es la falsedat el que li indueix a voler ser teoric per fugir de la falsació. La microeconomia es un disbarat epistemologic que te el grau de realitat de la mitologia egipcia i serveix al mateix proposit: marejar la perdiu per desviar l’atenció de com una elite diminuta (1%) s’apropia del excedent per la seva cara bonica.

B.J.
10 juny
Només una breu nota, tot i que voldria matitzar o completar algunes de les interessants intervencios, tant en l'àmbit analítc com polític. Caladrà repassar-ho en calma.
Volia dir a Roman que jo no parlo de teories, un terme massa gruixut. He escrit sobre esquemes interpretatius i polítiques. Per a mi, el neoliberalisme no és una teoria sino una ideologia en el sentit més marxià del terme (Harvey). Tot i que, molts dels models neoclàssics (com els de Solow, Coase, etc.) ens han obligat a pensar, i fins i tot, diria, a fonamentar millor les nostres pròpies teories o models ... com el que ha construit Ayres a Engine of growth ... sobre la relació entre taxes de creixment i consum d'energia a partir del model de Solow.
Espero que tinguem temps i espai per endreçar tots els arguments ... Ens hauríem de plantejar, ara que el llibre ja està publicat, una petita escola de tardor dels membres del forum per posar ordre amb tots els materials que hem anat escrivint, no se si en Rafel Granero o en P.N. havien començat a fer un primer esquema

LL.T.
12 juny
un article interessant sobre una altra mare dels ous. La justificació d'un concert fiscal ve donada no pel dèficit (que ja sabeu que és discutible i recalculable a mida del polític) sino la discrecionalitat que l'estat espanyol utilitza habitualment quan té la paella pel mànec.
http://www.coleconomistes.cat/ASP/RESUMSPREMSA/ElPuntAvui12062014_3.pdf

U.P.
29 juny
Disculpeu si m'incorporo tard el debat, però com sempre la feina em limita la participació. Com que hi forca material acumulat em limitaré a algunes qüestions.
Respecte al debat sobre la qüestió de la desigualtat i l’anàlisi de Piketty, entenc que va en la mateixa línea de Stiglitz en el llibre “el precio de la desigualdad”. M'agradaria introduir una reflexió des de el punt de vista de la sostenibilitat financera en un marc de desigualtat.
Tot corrent el risc de simplificar, crec que s'ha d’explicar que en el actual sistema financer basat en el principi de reserva fraccionaria, el diner es deute i no pot sortir del circuit financer, ja que son anotacions contables. En última instancia si entenem la qüestió del deute com un balanç contable, la desigualtat econòmica genera una acumulació de capital que si roman al sistema financer genera interessos que han de amortitzar els bancs, de manera que si no col•loquen aquest deute entrarien en fallida (a no ser que apliquin interès negatiu, amb lo qual provocarien un penic bancari per retirada de fons). El deute així te una doble vessant, a uns els hi sobren diners i als altres ens en falten. Com més acumulació, més deute en circulació amb lo qual el deute esdevé insostenible, ja que la transferència d’interessos intensifica la transferència de rentes de baix de la piràmide social a amunt. D'aquesta manera el desequilibri de rentes es tradueix en desequilibris financers. O la acumulació de capital es concreta en un augment del deute que només pot ser eixugat amb una redistribució de la riquesa, o els excedents de capital se'n van a la especulació que en última instancia es suporta sobre creixement econòmic que depèn de la capacitat de consum de la població (o repartint la riquesa o estimulant el crèdit al consum, un altre cercle viciós). La conclusió evident es que només sortirem d'una crisis de crèdit, sense destrossar la economia real, si redistribuïm la riquesa. El equilibri de rentes es condició ineludible per l'estabilitat financera.
- Aquí apareix la segona qüestió, que es com redistribuir la renta, ja que bàsicament es necessita recuperar la progressivitat fiscal o pujar els salaris dels treballadors i això es molt difícil en el marc de la globalització i del projecte europeu, que han institucionalitzat la llibertat de moviments de capitals i de mercaderies. En aquest sentit, la llibertat de moviments de capitals ha potenciat el desviament de rentes cap a paradisos fiscals, limitant la capacitat fiscals dels estats; i la llibertat de moviment de mercaderies ha facilitat la deslocalització del sector industrial, debilitant fins al extrem la capacitat de negociació dels sindicats. D'aquesta manera es fa difícil sortir de la crisis amb polítiques d'estímul keynesià, i si a sobre el BCE esta guiat per el dogmatisme antiinflacionari de l'escola de Chicago i te prohibit finançar els estats es tanca el cercle ideològic de forma brutal. Es degut a aquest bucle que els partits socialdemòcrates estan en caiguda lliure, ja que han acceptat aquest marc regulatori i les seves polítiques han quedat sense contingut de fons, i a nosaltres ens passarà el mateix si no ataquem l´arrel del problema. En aquestes condicions es impossible impulsar polítiques d’estímul de demanda, i es evident que quan van impulsar aquestes línees ideològiques en el tractat de Maastricht i el de Lisboa s'havien en el fons quines serien les conseqüències, lo estrany es que l'esquerra s'hagi deixat prendre la cartera d'aquesta manera.
La crisis financera es la conseqüència d'aquests desequilibris de rentes i evidentment de la desregulació que a acompanyat al procés de globalització. Però la desregulació es la conseqüència lògica de la llibertat de moviments del capital, ja que entrem en un sistema de competència global en el qual els capitals busquen les condicions mes optimes per la seva reproducció.
En l'actual escenari les polítiques que s'estan impulsant per part de la troika només tenen sentit si les analitzem des de la perspectiva de que el seu interès es recuperar la inversió especulativa per salvar els bancs, ja que la seva solvència (al estar fusionats bancs comercials i bancs d'inversió), esta compromesa amb la evolució dels mercats. En el cas d'Espanya encara es mes greu ja que degut a les garanties que l'estat concedeix als bancs (esquemes de protecció d'actius, avals als mercats interbancaris, cobertura estatal del fons de garantia de dipòsits, bons contingents convertibles. etc), la solvència del estat depèn de la solvència dels bancs, i si la solvència d'aquests depèn de la evolució del IBEX (els bancs son accionistes i han concedit crèdits estratosfèrics per la compra d'accions), en última instancia la prima de risc està inversament relacionada amb la evolució dels mercats (mireu les gràfiques de evolució de l'IBEX i les de la prima de risc, si les invertim coincideixen...un mes desprès de pujar la borsa cau la prima de risc). Així s'entenen les politiques d'expansió monetària del BCE, que lluny de generar creixement de la demanda (de fet estem bordejant la deflació, tot i els estímuls monetaris) han anat a parar a la especulació financera, i l’obsessió de la troika per alliberar fiscalment la imposició directa (rentes altes que desviaran els diners a l'especulació en l'actual dinàmica alcista) i transferir-la a la imposició indirecta (liquidar del tot la progressivitat fiscal i forcar la privatització de serveis públics per expandir el model de negoci dels mercats, apuntalant així els valors especulatius).
En aquest context crec que la prioritat ha de ser atacar el model ideològic des de 2 posicions:
1- Un discurs senzill que arribi a la gent basat en la qüestió del desequilibri de rentes com a responsable del menor creixement econòmic i com a responsable dels desequilibris financers (piketty, stiglitz)
2- Un debat més acadèmic per desarticular la base del neoliberalisme, sobretot l'arrel monetarista que es basa en una relació forcada entre la expansió monetària dels bancs centrals controlats per estats malbaratadors i la inflació, que constitueix la bestia negra dels neoliberals. Es ridícul que es segueixi acusant a les politiques d'expansió monetària i a les rendes del treball com a únics factors de creació d'inflació. La major expansió de la masa monetària la produeixen els bancs envers el principi de reserva fraccionaria i la desregulació que impulsen els neoliberals a facilitat aquesta tasca. El problema es que no parlem mai de la inflació d'actius (mobiliaris o immobiliaris) com quelcom negatiu. Al final em caigut en un debat falsejat, ja que el problema no es la expansió de la base monetària sinó a qui beneficia (una vegada mes lluita de classes)
- Per altra banda, hem de tindre en compte que per recuperar una política de redistribució de la renda hi han de haver unes conseqüències, que impliquen la caiguda dels valors especulatius, la eliminació dels paradisos fiscals i en definitiva acabar amb la vocació rendista de bona part dels sectors estratègics privatitzats on no hi ha flexibilitat entre oferta i demanda ja que son serveis essencials per la població. Això suposarà una destrucció de capital improductiu impressionant que liquidarà la solvència financera, d'aquí la necessitat de crear un sistema financer públic alternatiu per superar aquesta situació. Des de el meu punt de vista la construcció d'una banca pública es ineludible per recuperar un model econòmic enfocat a la demanda.
Y per altra banda, em de tindre en compte que ens trobem dins un marc legislatiu europeu que limita greument la capacitat dels estats per practicar aquestes polítiques alternatives. La opció que em sembla mes adequada es la de impulsar el canvi des de dins d’Europa i en tot cas, sabent que el objectiu esta lluny de conseguir-se, buscar les escletxes legals dins el marc europeu que ens permetin impulsar aquestes polítiques alternatives. Em de tindre en compte que estar dins la zona euro es positiu ja que ens permet superar la pressió dels mercats contra el nostre sistema monetari. Amb la peseta, si ens sortim del marc ideològic establert, les agencies de calificació i els mercats financers ens destrossarien (Cas argentina i venezuela). Ecuador s´ha escapat del atac ja que te la economia dolaritzada.
Alternatives dins el marc legislatiu europeu:
- Podem crear un sistema de banca pública que està acceptat per la legislació europea, amb múltiples exemples als païssos membres. Si no es pot limitar la llibertat de moviments de capitals, es tractaria de controlar-los directament (banca pública)
- La lluita contra els paradisos fiscals es pot portar a terme afavorint la transmissió de dades dels comptes dels defraudadors a paradisos fiscals (cas falciani), oferint recompenses monetàries, protecció jurídica i reconeixement social als treballadors dels bancs que denunciïn i modificant la llei per a que aquesta informació tingui validesa judicial ( per cert es extensible a la denuncia de corrupció a les administracions públiques)
- Utilització de la banca púbica per accedir al finançament del BCE, d´aquesta manera ens saltem les restriccions monetàries als estats
- Utilització de la banca pública com a prestamista t’ultima instancia del dèficit públic. Reduint o anulant la dependència respecte dels mercats financers privats
- Eliminar les garanties públiques als bancs privats i liquidació dels bancs insolvents, transferint depòsits a la banca pública (banc pont), amb la possibilitat de carregar les pèrdues sobre els dipòsits bancaris a paradisos fiscals (cas chipre), potenciant d'aquesta manera la lluita contra els paradisos fiscals.
En aquest sentit es pot utilitzar com a base la proposta de directiva de la CE sobre rescats financers.
- Utilitzar la legislació mediambiental per afavorir fiscalment el consum de proximitat o els bens de consum amb garanties adequades (proteccionisme encobert). Possibilitat de impulsar a nivell europeu una revisió d’aranzels o acceptació dels mateixos a nivell nacional basant-nos el principi de competència no falsejada ( dumping fiscals, laborals, mediambientals).
- Impuls de mitjans de comunicació no condicionats per el capital financer o corporatiu, que impulsin el consum de bens i serveis que es produeixin en condicions de respecte als drets humans i el consum de proximitat
Per últim si volem que les alternatives arribin a la gent es important utilitzar els mitjans de comunicació de forma intensiva introduint persones que puguin defensar, ja sigui des de una vessant demagògica (tertúlies) o acadèmica (programes de debat), amb un discurs potent. I sobretot, degut a les limitacions en l'accés als mitjans de comunicació utilitzar continguts audiovisuals tipus documental (model inside job, debtocracy), buscant sinergies amb moviments socials i altres forces polítiques plantejant un relat sobre la crisis i les alternatives de sortida. Amb un bon documental impulsat viralment per la red es pot arribar a molta mes gent que amb una campanya electoral
Us adjunto un link amb un documental que val la pena prendre com a referència, interessant el anàlisis sobre els grups de comunicació i els think tanks com a instrument de reproducció ideològica.
http://vimeo.com/55419160

N.C.
30 juny
Company Uri, trobo molt interessants les teves reflexions que ajuden a entendre els mecanismes econòmics a la gent que , com jo, no provenim d’aquest sector. Els que venim del camp del medi ambient segur que , com jo, trobaran a faltar, però, en les teves reflexions una altre de les grans contradiccions que té el sistema actual i és que el creixement econòmic per se du implícit el continu creixement del consum energètic i de recursos exhauribles a més del canvi climàtic.
Les teves propostes per sortir del bucle en el que ens trobem i que tant be expliques, haurien de tenir en compte doncs el factor “Eco”. En el teu escrit les úniques pinzellades de verd tenen per objectiu evitar els perjudicis de la globalització. No és que em sembli incorrecte que utilitzis la qüestió dels aranzels ambientals o el consum de proximitat com un sistema de protecció, però em sembla una proposta incompleta en el sentit que no resolt tots els problemes que ara mateix tenim sobre la taula: els socials i també els ambientals.

U.P.
30 juny
Disculpa neus, tens raó, no he profunditzat en el tema tot i que em sembla vital, de fet crec que la crisis econòmico-financera es una anècdota, al costat de la crisi ambiental que pateix el planeta. El fet es que intentava explicar que serà molt difícil aportar solucions a qualsevol problema de caire social-econòmic si no impugnem els principis de llibertat de moviment de capitals i mercaderies. En el cas ambiental, es molt difícil dissenyar una estratègia de sortida de aquest model insostenible si no es limita la capacitat dels ciutadans de comprar productes fabricats fora les nostres fronteres. Per molt que apliquem normatives ambientals assenyades, aquestes haurien de aplicarse, per ser efectives, als productes comercialitzats en el nostre territori, no només als productes produïts dins el nostre territori.
També tenim el problema que representa la dificultat de reorientar sectors estratègics com el de la energia cap a la sostenibilitat. Per això l´estat hauria de poder intervindre en aquests sectors i cambiar la lògica del benefici per una lògica del bé comú, ja que el sector privat vol augmentar el consum d´energia no reduir-lo, i la legislació europea s´articula envers el principi de "competència no falsejada" que limita la capacitat dels estats d´intervindre en aquests sectors com un actor moderador de l´impuls competitiu que ens porta a un consum irresponsable.
D´altra banda crec que es pot impulsar una política d´estimul públic que es fonamenti en el canvi de model productiu, més que decreixement (molt difícil de vendre políticament en aquests moments), crec que hauríem de apostar per el creixement sostenible (impuls d´energies netes, acabar amb l´obsolescencia programada, i apostar per l´economia de serveis). Però sobretot necessitem un canvi en la cultura de consum de la societat, d´aquí l´importancia de apostar per un nou model de comunicació que no estigui controlat per les grans empresses.
En fi que tenim molta feina per davant...jajajaja.

R.C.
30 juny

Tot i que discrepo amb el Uri en alguns dels temes que planteja (i molt especialment en la capacitat d’una banca publica de fer totes les coses que ell diu que pot fer), coincideixo amb ell en que la lluita contra el doctrinarisme randiano-hayekà a nivell ideologic, i la lluita contra les politiques anti-socials a que dona cobertura han de ser el notre focus politic en el dia a dia.
Aixó no treu que treballem contra la idea de creixement que identifica aquest amb consum, i que proposem una forma de mesurar el creixement que tingui en compte les externalitats i la correcte valoració dels stocks no-renovables. En aquest sentit es interessant sumar a les explicacions de la crisi actual el tema del preu del petroli que de forma inexplicable quasi no surt enlloc.
Referent al video que proposa el Uri, crec que explica perfectament el que ha passat i s’ha de procurar que el vegi quante mes gent millor. Potser li falta explicar que als anys 70 va haver una crisi que havia profetitzat Friedman i que l’esquerra va ser incapaç d’entendre. Aquesta crisi es el que va donar l’hegemonia ideologica al neoliberalisme que crec que ara li podem treure. Vull dir que apart de la conspiració, també va haver un error monumental dels economistes d’esquerra en 1)no valorar els perills de la inflació i el seu efecte esterilitzant de les injeccions governamentals de diners i 2)no entendre que la planificació i les grans organitzacions tenen associades unes ineficiencies.que hi ha que vigilar.
Els neoliberals havien estat considerats un grup de torrats durant molts anys, desde la reunió de Mont Pelerin fins que els Nobels de Hayek (inmerescut completamen) i del Friedman (ben merescut pero fet servir per ell per coses dolentes) els varen posar en primer plà.
Aqui tenim un video http://www.youtube.com/watch?v=sgVVzvtXxbQ en que a partir del minut 7.40 explica els origens remots del Hayekanisme i la famosa reunió de Mont Pelerin. I aqui http://www.nybooks.com/articles/archives/2007/feb/15/who-was-milton-friedman/ tenim un article de Krugman a on explica com Friedman va fer servir la seva personalitat cientifica per impulsar el doctrinarisme hayekà. Crec que hem d’assumir la part correcte de Friedman –l’excés de diners crea inflació- per poder rebutjar la part cientificament falsa –qualsevol deficit public es dolent- i la part ideologicament toxica –el impostos son un robus.

N.C.
1 juliol
Disculpa Uri que insisteixi en el tema de la crisi ambiental i de l'escassetat de recursos energètics fòssils i minerals perquè si realment ens la volem prendre en serio, llavors les propostes de solució que donem han de ser també convincents.
No acabo d’entendre el teu raonament sobre la producció energètica. Tal com ho planteges, semblaria que el nostre consum energètic ve determinat pels objectius de les elèctriques d’augmentar la producció per augmentar beneficis. Primer, s'ha de tenir en compte que la producció elèctrica és només el 20% de l'energia primària que es consumeix a Espanya. Per tant, el problema elèctric és quantitativament només una part menor del problema. Segon, està clar que a les elèctriques els interessa vendre però el nivell de producció depèn de la demanda. De fet el consum elèctric ha caigut a Espanya el 20% per la crisi en els darrers 5 anys. En un model basat en el creixement econòmic la demanda energètica creix irremissiblement (correlació del 100% entre creixement del PIB mundial i del consum d'energia primària des de fa 60 anys). Però no només la demanda de l’electricitat creix sinó també la del petroli i aquest és un tema prou crític com per prendre’s seriosament l’ impacte negatiu que el seu preu té i continuarà tenint en l’economia dels països tant dependents d’ell com nosaltres.
Respecte el canvi de model productiu que proposes, et faig tres consideracions:
1º Si encarem l’economia cap als serveis, en comptes de cap a la producció sense canviar el nostre estil de vida de forma radical, i entenc que no és pas això el que proposes, els productes que nosaltres haurem deixat de fabricar però no de consumir, els haurem d’acabar important dels països que ens estan fent el dumping social i ambiental del que parlaves. L’únic que haurem aconseguit és desplaçar el lloc de contaminació i de demanda de recursos naturals, però no la quantitat de contaminació o de consum, que és el que ens interessa.
2º Queda molt be dir “apostar pel creixement sostenible” però aquesta frase és una fal•làcia. El creixement fins al dia d’avui no ha demostrat ser sostenible. De fet, actualment només creixen els països fins ara subdesenvolupats. Com deia, el creixement sempre ha anat molt ben correlacionat amb el creixement del consum energètic i de matèries primeres. Per tant, no veig perquè hauríem de pensar que implantant energies renovables i deixant que la Xina es converteixi en la nostra fàbrica perquè ara nosaltres ens dediquem als serveis, la qüestió de la sostenibilitat ja la tenim resolta. En la xerrada que vam organitzar sobre energia ja es va veure el problema que plantejava substituir tota l'energia mundial per renovables. Encara que sobre el full de càlcul es pot mantenir aquest desig, la realitat és una altra cosa. L'energia elèctrica actual és possible que sigui tota renovable (20%). La resta, el petroli, gas i carbó, és quasi impossible.
3º Molt d’acord en que necessitem un canvi en la cultura de consum de la societat, però no veig que això pugui canviar si el model de comunicació continua servint pel que serveix, o sigui , per vendre més productes. No veig que l’objectiu sigui diferent, tant si el control del model de comunicació el fan les empreses grans com si el fan les petites. Totes les empreses volen i necessiten vendre per subsistir. I aquesta és la nostra gran contradicció: si no volem que hi hagi atur ens veiem obligats a produir i , per tant, a consumir i ja tornem a estar al cap del carrer.
En conclusió, necessitem que les nostres solucions als problemes econòmics siguin coherents amb les solucions als problemes ambientals i desgraciadament de moment no ho son. Necessitem una mica més de reflexió.

R.C.
2 juliol
Crec que abans de seguir ens hauriem de posar d’acord en que volem dir cuan diem “creixement” i a quin ambit geogràfic ens estem referint.
Es clar que hi han mitjanç tecnics per alimentar i donar una vida comfortable a tota la humanitat i per tant es tracta de trobar un artifici contable que ho faci possible. En aquest sentit ni PIB creixent garanteix res, ni un PIB decreixent tampoc.
“Creixement sostenible” significa creixement amb la limitació de no fer externalitats (destrucció del entorn, esgotament de materies primeres i contaminació)que en acumular-se el facin impossible. Fa falta una paraula i si “creixement sostenible” no agrada hi haurà que trobar un altre peró no podem estar així
Estic d’acord que a mes de la lluita politica hi ha una lluita cultural pero el que no podem es suicidar-nos politicament per impulsar la nova cultura,.

U.P.
2 juliol
Neus estic d´acord que la solució als problemes socio-econòmics a de tindre en compte la qüestió ecològica, de fet quan parlo de una economia de serveis no em refereixo a seguir comprant productes a la Xina, ni molt menys, ja he dit que em d´acabar amb la obsolecència programada, i impulsar un model industrial propi que fabriqui productes duraders. En la qüestió de la energia estic d´acord que la única solució passa per l´estalvi energètic, però aquest requerix d´inversions massives en línees ferroviàries, un nou model de vehicles de baixes emissions, aparells de baix consum, inversió en vivendes amb bons aïllaments tèrmics, millora de la red elèctrica, energies renovables i un llarg ect. Tots això pot generar creixement en un bon sentit de la paraula, es a dir estalvi energètic. Això l´hi sumem una veritable política de reciclatge i un impuls dels serveis socials (que també generen ocupació i creixement econòmic sense contaminar) i tenim un new deal verd, que pot integrar la solució al problema de la crisis econòmica i ecològica, i a sobre es molt fàcil de vendre políticament. Em de tindre en compte que en última instància em de guanyar les eleccions per poder aplicar el nostre programa i per això em de convèncer a la gent, lo qual es molt difícil amb el monocultiu ideològic que practiquen els mitjans de comunicació. Al final es un problema de paraules més que de continguts, des del meu punt de vista, amb això simpatitzo amb el que diu el Roman. No crec que sigui contradictori l´estalvi energètic i la sostenibilitat amb el creixement econòmic, com a mínim en un periode de transició cap a un nou model de societat.

U.P.
3 juliol
Interessant article sobre la oferta monetària i la inflació. Aprofito per adjuntar alguns llibres digitals per les lectures d´estiu.
http://www .attac.es/2014/07/02/la-economia-del-fraude-inocente/
Annex “El dinero. John Kenneth Galbraith.PDF”

U.P.
3 juliol
Interessant article sobre la oferta monetària i la inflació. Aprofito per adjuntar alguns llibres digitals per les lectures d´estiu.
http://www .attac.es/2014/07/02/la-economia-del-fraude-inocente/
Annex “Telaraña de deuda.PDF”
Annex “El capital en el siglo XXI-Thomás Piketty español 116.PDF”

U.P.
3 juliol
Un altre llibre
Annex “Una historia alternativa de la economia (Ariel) (Spanish Edition) - Graeber, David.PDF”

N.C.
4 juliol
Discrepo en que les diferències siguin només un problema de paraules. Amb gairebé totes les paraules que heu utilitzat ens podem posar d’acord. És evident que hem d’anar amb la direcció que apunteu. No hi ha més sortida que aquesta. Però el problema en realitat no està en les paraules sinó en els números, la quantificació del cost d’aquestes polítiques, la valoració de les seves conseqüències d’aplicar-les i el temps que caldria. M’explico: Tots estarem d’acord que hem de dirigir l’economia cap a l’eficiència i l’estalvi en la despesa de materials i d’energia, en la reducció de la contaminació i de la producció de CO2, etc. Fins i tot el PP hi deu estar d’acord en aquests objectius, oi? A més, li hauríem d’afegir a aquestes polítiques , la substitució de la producció elèctrica cap a les renovables (Aquí el PP ja es desmarcaria...). Per tant, la clau es saber el nivell quantificat al que podem arribar amb totes aquestes mesures. És un nivell suficient per assegurar que aplicant-les ja ens mouríem a dintre de les pautes de sostenibilitat? Això dependrà de la tecnologia i de l’extensió en que apliquem totes aquestes mesures en totes les activitats humanes , no només les productives, també en les pautes de consum i del cost econòmic que tingui.
No és únicament el cost el que s’hauria de quantificar sinó també el temps que necessitaríem per aconseguir la implantació de totes elles en un grau suficient per aconseguir l’objectiu de sostenibilitat . A la vegada també hauríem de poder preveure els impactes d’aquestes mesures en l’àmbit social. El fet és que no disposem d’aquestes estimacions i , per tant, qui no s’acontenta és perquè no vol. Però del que si que es disposa és d’indicadors globals i , de moment, ja sabem que el PIB i la petjada ecològica tenen una correlació del 90% i que Espanya té una petjada 3,5 vegades més gran de la que li tocaria. No hi ha cap país desenvolupat per molt “ecològic” que sigui que compleixi amb la norma de la petjada , ni tant sols s’hi acosti. I el famós llibre de Tim Jackson que ha fet algunes estimacions ens demostra que de il•lusió es pot viure però només durant un temps.
El que ens calen són les xifres absolutes, no les relatives. És a dir, no n’hi ha prou en dir que rebaixarem el nostre consum de CO2 en un 20 o un 30% sinó quina és la concentració de CO2 que no podem depassar i a quin any i a partir d’aquí imposar-nos les reduccions anuals que ens tocaria fer . I aquest càlcul s’hauria de fer amb molts altres recursos en vies de exhauriment. Mentre no actuem en aquesta direcció ens podem anar auto enganyant tant com vulguem. Per posar un exemple senzill de com estem actuant: és com si naveguéssim en un transatlàntic que té oberta una via d’aigua i el capità ens digués: “no us preocupeu que estem treien l’aigua amb un parell de galledes”......
Bona escola d’estiu

F.J.H.
4 juliol
Estoy con vosotros, la despensa limitada y una huella ecológica insostenible es lo que nos dejará sin recursos, y comiéndonos entre nosotros...
Y aprovechando las inestimables cifras de los mercaderes de la energía, los placeres que están volviendo a reabrirse por todo el mundo, su ya cuantificada reserva, y vigilando las TM de transacciones de insumos...Podemos poner nuestra fecha de caducidad.
"Me gustaría veros por l'Escola d'Estíu, surto en 10 minuts"

N.C.
7 juliol
Aquest manifest reforça del tot els nostres arguments. Per fi la societat civil s'organitza per reclamar el que els partits no s'atreveixen a encarar :
Destaco aquest dos paràgrafs:
El manifiesto tacha de insuficientes “los mantras cosméticos de desarrollo sostenible”, la apuesta por las tecnológicas ecoeficientes o la “economía verde”, al entender que encubren la “mercantilización generalizada de los bienes naturales” y no dar respuesta global a la crisis ecológica.
El manifiesto juzga que los nuevos proyectos deben tener en cuenta las implicaciones que suponen los límites del crecimiento” para diseñar propuestas de cambio “mucho más audaces”. “La crisis de régimen y la crisis económica sólo se podrán superar si al mismo tiempo se supera la crisis ecológica”, añaden. En este sentido, señalan que “no bastan políticas que vuelvan a las recetas” del keynesianismo, que “nos llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión que nos colocó en el umbral de los límites del planeta. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay base material, ni espacio ecológico y recursos naturales que pudieran sustentarlo”.
http://www.lavanguardia.com/natural/20140707/54411633759/manifiesto-reclama-ajustar-politicas-limites-ecologicos-planeta.html

LL.T.
7 juliol
Doncs personalment estic bastant decebut que alguns dirigents del partit signin això mentre ignoren les propostes decreixentistes de casa. No podem obrir el debat a fora i en canvi ens fem la foto amb els altres, incloent IU. Al menys AC ha tingut la vergonya de no signar-lo.

R.C.
7 juliol
He estat llegint el manifest (http://www.ultimallamada.org/el-manifiesto/?lang=es ) i no entenc ni qué demana, ni qui ho demana (Alberto Garzon+Teresa Forcades=??), ni a qui se li demana (a l’esquerra? a la Shell Oil? ).
L’unic que veig es una descualificació total del creixement sostenible i de l’economia verda sense oferir cap alternativa, ni cap plà. El to apocaliptic-retoric-pontificant es hereu directe dels discursos de bar de facultat dels 70. M’agrada molt l’exit de Podemos peró espero que no porti a un revival del maximalime de vietnamita. Cal un rearme ideologic pero a base de ideas profundes, no de soroll per treure’s la por.Jo particularment no crec que em mereixi lliçonetes de ecologisme, ni bronquetes per ser un militant disciplinat de ICV i proposar un creixement sostenible i una economia verda.
Estic completament d’acord en que el planeta està en perill i precisament per aixó estic militant al Ambit de Politiques Economiques de ICV, intentant elaborar propostes politiques viables que puguin ser implementades, en comptes de escriure maximalismes abstractes i presentar-los a la firma de tot el que passi per allà com si oferís canapés en una recepció per gauchistas engages.
No crec que sigui congruent dir que el planeta i la civilització humana estan en perill i despres comportar-se amb una total frivolitat i informalitat, donant preferencia als personalismes mes descarats disfressats de “moviment social” o de “necessitat planetaria”. Jo crec en l’intelectual colectiu i en una organització seriosa que pugui ocupar les institucions i fer-les servir per avançar.
.
L’acudit del Roto planteja un problema certament dificil i hauriem de fer un esforç conjunt per trobar sintesis provisionals que ens permetessin avançar. Crec que la causa s’ho val i que ja es suficientment dificil sense que ho compliquem mes nosaltres mateixos.
Per resumir, aquest manifest m’ha posat trist perque no proposa res i carrega contra el poc que tenim.

LL.T.
7 juliol
Com a mínim s'ha d'agrair la teva coherència. T'envio el poster de la solució :)

I si el manifest el trobes tou, llegeix aquest epíleg del Jorge Riechman al llibre del Bardi. Basicament diu que el planeta ja no és a temps de salvar-se per l'acció humana i que caurà la civilització actual.
http://tratarde.org/publicado-en-castellano-los-limites-del-crecimiento-retomados-de-ugo-bardi/

R.C.
8 juliol
Jo no crec que hi hagi una sola solució tipus “42” xD http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Resposta_a_la_Pregunta_Definitiva_sobre_la_Vida,_l%27Univers_i_Tot_Plegat
El manifest no el trobo tou, el trobo gratuï i tontament agressiu amb qui son aliats potencials.
Em consta que la situació es molt greu i mai he sentit a ICV ningú que ho negués.

P.N.
8 juliol
"Creixement sostenible" en un planeta finit, i amb els recursos fàcils d'extreure esgotats, és un oxímoron. És el mateix que el meu pare deia del diari "El Pensamiento Navarro: o es pensamiento o es navarro".
Els costos d'energia i matèria dels productes que fabriquem suposen un 40% del seu cost total. No sabem encara com "desmaterialitzar l'economia", que seria alhora un altre oxímoron, "O és economia o no és matèria"
I convé recordar sempre el missatge que "l'economia és el llenguatge, l'energia és el contingut"

N.C.
8 juliol
Mireu les previsions que fa la OCDE pels propers 50 anys i les solucions que proposen Faced with such challenges policies-makers will need to inject dynamism into labour and product markets and sustain innovation, productivity and employment. . Dels problemes derivats de l’exhauriment dels recursos i del seu encariment ni se’n parla, com si això no tingués repercusió en l’economia. Aquest és el problema de la nostra civilització . Sabem que anem directes a estavellar-nos contra una paret , però no sabem com canviar la direcció. Això si que és trist.
http://www.oecd.org/newsroom/global-growth-to-slow-as-wage-inequality-rises-over-coming-decades.htm

F.J.H.
8 juliol
La SOSTENIBILIDAD es "no dejar camino al andar".
La huella ecológica de cada individuo ha de desaparecer con él.
Es decir, si consumimos de la despensa a la misma velocidad que esta se repone, evitaremos comernos entre nosotros.
PARA LOS QUE NO DISFRUTÁTESIS DE L'ESCOLA D'ESTÍU, se pasó por streaming, se tocaron temas plurales que reflejan un amplio sector del pensamiento, prometía la intervención de Juan Torres López y cumplió. Dolors Camats estuvo impecable, Dolors Comas con su habitual manga ancha en la moderación nos enseño tolerancia y lucidez a todos, y en la cloenda Joan Herrera,...
Nuestro Joan, desde su impecable moderación, aunó e invitó al trabajo conjunto a otras formaciones políticas, afines.
Formaciones políticas afines que existen por no encontrar vía de salida dentro de ningún partido político plural, de democracia transversal y participativa, donde se escucha y respeta a todo el mundo.
Nota.: estimación sobre l'Escola d'Estíu
Se habló sobre sostenibilidad, solidaridad, reparto del trabajo, de los recursos, la finitud de los recursos energéticos actuales y su repercusión en los precios, desempoderamiento de clase en los desheredados...(La alienación de toda la vida)...
Y yo, en un ínterin, mirando al techo, contando aquella distribución de focos en estudiado desorden, contándolos...

(Estimación energética por defecto)
--Luz difusa sobre la sala, luces indirectas y adyacentes,
--Focos escenario.......................................................................6.000.-Wh
--Streaming, sonido, proyecciones................................................. 8.000.-Wh
--Climatización...........................................................................12.000.-Wh
TOTAL.......26.000..-Wh. Media de asistentes, contertulios y adláteres 100 personas, gasto por individuo de 260.-Wh.
¿No sabemos hacerlo mejor?,
¿No sabemos hacerlo más eficiente?...
En el anfiteatro de Mérida, hasta que no encienden los focos, son bastante más eficientes
--Fue como tener cada uno de nosotros un foco de 260 Watts encima cada minuto que duró L'Escola d'Estiu.
Para sentirse como una estrella de cine...como casta...
Nota adicional:
Agradezco la previsión de la persona, o personas, que seleccionaron y sugirieron el Restaurante para la comida del sábado 5 de Julio.
Pregunté: ¿Quién, o quienes lo organizaron?. Me contestaron "Que no había mejor elección"...
Detecto una falta de concordancia entre la pregunta y la respuesta, incluso cierta acritud.
Como estamos para sumar voluntades, por prudencia no insistí en el tema.
1--Local de acústica anacrónica.
Intereferencias, ecos, reververación retrotaen el lugar a antes de Vitrubio, unos 20 años a. de C.
2--Menú a elegir por la casa, precio 16.-€ por persona.
Sí! ya se que alguno dirá que no es un precio de menú de trabajador, y que parece que es una forma de "al que no tenga los 16 € que se auto-excluya con la fiambrera". Vamos una forma más de separarse, no mancharse, mantener estatus de "CASTA".
Pero es seguro que no es así.
La diferencia entre un menú de trabajo, y el precio de un menú erótico-festivo seguramente se debió de recaudar para los fines sociales de la organización...

N.C.
8 juliol
El mateix informe de la OCDE en francés
http://www.oecd.org/fr/presse/la-croissance-mondiale-devrait-ralentir-et-les-inegalites-de-revenu-se-creuser-au-cours-des-prochaines-decennies.htm

S.P.
8 juliol
Bon dia a tothom,
imagino que haureu llegit aquesta entrevista a Manfred Max-Neef:
http://www.lamarea.com/2014/07/06/manfred-max-neef-el-rescate-de-los-delincuentes-financieros-es-la-mayor-inmoralidad-de-la-historia-de-la-humanidad/
Jo l'he trobada força interessant.

U.P.
9 juliol
Interessant article de Alfredo Pastor a La vanguardia, sembla mentida tenint en compte el personatge que s´ha passat anys predicant el contrari, però el anàlisis es impecable, per fi comencen a enfocar el problema de la crisis del costat de la demanda, només els falta integrar la qüestió ecològica i igual ens voten i tot:
http://www.caffereggio.net/2014/07/08/la-otra-deuda-de-alfredo-pastor-en-la-vanguardia/

N.C.
10 juliol
Una explicació sobre el per què del manifest “última llamada”
http://ultimallamadamanifiesto.wordpress.com/2014/07/09/marga-mediavilla-cuando-decimos-que-es-la-ultima-llamada-es-porque-esto-se-acaba-ya-hemos-empezado-la-cuesta-abajo-y-la-tecnologia-no-nos-va-a-salvar/

R.C.
10 juliol
L’article del Alejandro Nadal toca un tema crucial peró amb petites inexactituts. Crec que ara es tanca una epoca de pensament economic que va començar amb la crisi del 73 i es important que ens movem amb gracia i desallotgem als neoliberals de la seva posició social hegemonica. Per aixó fa falta una analisi exacta de que va passar als anys 70 i perque va soposar el fi de l’hegemonia en les classes mitjanes del mainstream de les idees socialdemocrates que havien cultivat desde el final de la guerra mundial.
El cert es que la crisi del 73 va ser disparada pel petroli peró el que va consolidar la estanfalció va ser el mal costum d’emetre moneda que hi havia llavors i del cual Nixon es l’exemple mes clar. La reacció de l’esquerra –indexació de rendes- va ser catastrofica i els economistes d’esquerres de llavors estaven massa enfrascats en discutir sobre marxisme estructuralista francés. Haurien d’haver-se adonat que la inflació es molt perillosa i no deixar la lluita contra la inflació en mans de la dreta.
Aquest monopoli de la dreta Tatcheriana en la lluita contra la inflació es el que els hi va entregar la classe mitjana i els hi va permetre tenir l’hegemonia que encara tenen. Crear diners crea inflació i la inflació es dolenta no nomes pel estalviador sino tambie pels pensionistes, treballadors, etc... Aixó son veritats economiques que va ser penós que es deixés que les digués el Friedman i que amb aixó guanyés respetabilitat cientifica per les seves idees Hayekanas aberrants com que els impostos son un robus i tot el reste de merda anti-estat que ens hem hagut de menjar. Per no tenir un discurs clar contra la inflació i contra la impresió de bitllets hem patit 30 anys de bogeria Randiano-Hayekana.
La broma es que en ser els fanatics neoliberals partidaris de la desregulació bancaria, no s’en van adonar que la desregulació del credit crearia els diners que ells negaven per altres metodes (la impresió de bitllets i els deficits publics) . Els neoclassics mai han entes qué es el diner ni com funciona i durant aquests anys han extés tant la seva ignorancia que molta gent esta descobrint avui que el credit crea diners.
La veritat empirica cientifica es que la societat civil sempre malda per crear diners i s’empesca el que sigui per fer-ho; monedes inventades, credit, instruments financers, etc... L’autoritat monetaria ha d’evitar que s’en crein masses. Ha de fer-ho controlant la massa monetaria pero també el credit que es una forma de creació de diners fulminant.
L’esquerra ha de estar en contra del fanatisme doctrinari ultraliberal peró no pot fer apologia del extrem contrari perque la inflació per sobre del 3% es patologica i tendeix a dispararse amb conseqüencies socials nefandes. Igualment, hem de ser partidaris de tenir deficit si fa falta peró no partidaris de tenir deficit perque sigui bo tenir-ho. El doctrinarisme ultraliberal ens dona la ocasió de ocupar el centre cientific peró ho hem de fer amb cura

R.C.
10 juliol
Vaig anar a la conferencia de presentació del seu llibre. Fa una analisi molt bona de com el neoliberalisme es una ideologia legitimadora del capitalisme radical en comptes de un corpus cientific. No mágrada d’ell que no distingeix bé “l’economia” del “neoliberalisme” i tampoc m’agrada una vocació de marginalitat i alternativisme que te ell i que no comparteixo perque crec que la hora es greu i no es temps de catacumbes sino de buscar solucions assumibles pel mainstream

R.C.
10 juliol
Neus,
No discuteixo que sigui urgent fer quelcom , el que dic es que fer manifestos tremendistes firmats per tot quisqui no es la solució.
Per exemple, molt poca gent avui es conscient que una part de la crisi actual pot ser adjudicada perfectament al alça del preu del petroli. Dir aixó es mes util que fer catastrofisme que -volem o no- sona a anys 70 i no impresiona a qui ha de impresionar, que no som els de ICV que ha estem convençuts, sino el mainstream. Per a mi una part de l’hegemonia del neoliberalisme ve donada pel fet que varen aplicar les seves politiques just quan el preu del petroli va caure als nivells anteriors al 73 i es varen beneficiar de la bonança.

B.J.
10 juliol
Centrar la discussió sobre la crisi econòmica 1973-82 en temes monetaris em sembla molt limitat. En aquells anys ja hi havia plantejat un tema de fons sobre la caiguda de la productivitat (lligada a l'esgotament tècnic de les màquines construides en la segona revolució industrial), agreujat per l'increment dels preus de les matèries primeres (que tenien també un caràcter polític, de distribució de les rendes entre el primer i el tercer mon) [Bowlw, Gintis, etc.] D'altra hi havia una lluita aferrissda entorn de la distribució de la renda i del poder econòmic. Les demandes dels sindicats eren molt més radicals que avui, certament demandaven una indexació dels salaris, però el plat fort era la participació en la direcció de les empreses, en la presa de decisions. En aquells anys els sindicats parlaven de cogestió i autogestió de les empreses, cooperatives, etc. Fou aquesta proposta de la distribució de la renda i del poder econòmic que alarmà vertaderament a la dreta. D'aquí al finançament dels lobbies neocons i una lluita oberta contra els sindicats --miners a UK, matalúrgics a Itàlia i Alemanya, etc--, i propostes adreçades a les classes mitjanes --reducció impostos, odre social-- conformaren les bases de la reacció neoliberal [un bon exemple és el llibre Què pasó en Kansas?].
Aquestes propostes i condicions feren impossibles les tradicionals respostes socialdemocràtes, com encara són ineficaes avui.
Vull recordar que aquells foren també uns anys de ferro, en el els que emergí una resposta violenta --el terrorisme roig, i també el negra-- que deixà estabornida a l'esquerra. Les "victòries" al tercer món eren aniquilades amb sang (Xile 1973) o conduïen a estats no democràtics i militaristes (Cuba). Els intents de reforma a l'est (Xtecolovàquia, 1968; Polònia, 1980) eren ofegats amb repressió política i l'estancament econòmic (baix consum i destrucció ambiental).
I en mig de tot aquell desgavell apareixerien també altres veus, jo recordo en particular ja a principi de 1980 Bahro, Heiberg, Petra Kelly, tot un nou discurs ... Lo nou emergia de lo vell ...
Jo soc dels que pensen que aprendríem més repassant la històrica econòmica i política d'aquells anys (1973-1982 ...) que no pas la del 1929 ... La de 1929 és el refugi dels que volen argumentar a favor d'unes polítiques monetàries expansives que no s'han mostrat gaire efectives fins ara ... Altra cosa és l'estat del benestar, que emergirà a partir de 1945.
Vull acabar amb una imatge: Enrico Berlinguer a la porta de la Fiat demanant perdò als obrers pels errors comesos, i reconeixent els fracàs del "Compromís històric". Sempre m'ha emocionat aquella imatge que reflectia un home honest que presentia la derrota ... Ell mateix va escriure un text sobre l'ètica de l'austeritat que val la pena rellegir ... Els nostres --o els meus dirigents-- demanven el vot a la constitució i a la moarquia (1978), als pactes de la Moncloa (1980), a Mastrich, ... i no he sentit mai a cap d'ells fer una anàlisi crítica com el que feu Berlinguer i el PCI, i reconèixer que potser ens equivocarem ...

LL.T.
11 juliol
Coincideixo en que el moment històric interessant a estudiar és quan fracassen les polítiques keynessianes coincidint amb la crisi del petroli i el final del patró or i arrenca el periode neoliberal.
A primer de carrera en Martinez Alier ja ens explicava que la crisi del petroli era una crisi de recursos (com ho podia generar una sequera en l'edat mitjana) , i que si varia la relació d'intercanvi (els preus relatius) amb els països exportadors, això és un empobriment net de la població (pots comprar menys amb el que produeixes) que no es pot solucionar a curt termini emitint moneda i indexant els sous. No cal ser ni d'esquerres ni de dretes per entendre-ho.
El perqué la resposta no va ser l'adequada, crec que té a veure en part amb la incapacitat dels treballadors de donar-se compte de que s'havien empobrit en favor dels emirs àrabs, i traslladar la culpa als empresaris. Això va generar l'espiral inflacionista i la contrarreforma de l'economia de l'oferta, a on encara hi som.
Ara, les condicions són diferents (pitjors en molts termes) però la resposta és similar. Sorprén com som capaços de signar manifests que diuen que el mon s'acaba tal i com ha funcionat fins ara en termes ambientals i socials i per contra es continuen defensant solucions antigues (per exemple pujar el sou dels treballadors-els que queden- va ser el leif motiv del darrer 1 de maig) i miraculoses basades en que l'unic que cal és que els empresaris reparteixin els seus guanys fabulosos i veure com creixem per crear llocs de treball de 40 hores.

J.F.L.
11 juliol
Tan antiguo como el juego de naipes.
La disyuntiva es:
"O jugamos todos, o rompemos la baraja"
Como ya no hay ni sillas, ni tapete verde, para estar todos sentados a la mesa.
Estamos obligados a romper la baraja NOS GUSTE, O NO NOS GUSTE.

LL.T.
11 juliol
Hola, un article contestant el del Miquel Puig contra la RGC http://www.ara.cat/premium/opinio/Contra-renda-garantida-ciutadana_0_1169283102.html
http://blogs.publico.es/dominiopublico/10506/ante-las-falsedades-contra-la-renta-garantizada-de-ciudadania/

B.J.
11 juliol
Bé, es bo saber qui fou el culpable els anys '80, i també ara. Possiblement els treballadors i els seus representants (jo forma part d'aquest monstre) són incompetents i incapaços d'entendre les amenaces de la crisi actual. En qualsevol cas la teva explicació de la crisi dels '80 i l'actual em sembla molt limitada i monocausal, fins i tot en els aspectes ambientals.
Perquè si l'únic culpable identificable és la classe treballadora: Què fem doncs, els eliminem, com deia irònicament Bertold Bretch? Mantenim la discussió amb ells? Prescindim d'ells?
En la crisi actual, com en la passada intervenen molts factors, i vull suposar que proposem uns sortida democràtica on la gent sigui present en la presaa de decisions. Per tant, necessitem una proposta que abasti moltes fraccions dels diferents sectors socials, amb interessos sovint contradictòris. Nosaltres no tenim propostes bàsiques, més enllà d'insistir en que la RBU+RT és la sortida a la crisi (única sortida?)
Com es poden obrir pas propostes de repartir el treball i reduir els salaris (+RBU) quan la majoria de la població ocupada té sous molt baixos (que s'incrementen fet hores en negra i augmentant les hores treballades)? Com s'apliquen aquestes mesures, amb un decret llei que obligui a les empreses privades i públiques a distribuir la feina i reduir els salaris? Canviem també les pautes de consum amb un decret llei que obligui a consumir a la població productes agroecològics que són més cars que els trangènics? Prohibim l'ús del cotxe?
Nosaltres tenim algunes respostes, no totes. Només vull posar un dit a la llaga: LA RBU COM A SALVACIÓ DEPÉN DE MANTENIR COM A MÍNIM ELS NIVELLS ACTUALS DE PRODUCTIVITAT o RENDA PER CÀPITA (MESURADA EN VALORS MONETARIS CORRENTS), QUE DEPEN D'UN CONSUM INTENSIU D'ENERGIA.

J.F.L.
11 juliol
La RBU...
La RBU es una red de canales de redistribución de la riqueza/recursos, y empoderamiento de la DIGNIDAD individual.
Desarrolla el empoderamiento del CIUDADANO como tal, le aboca a su función pública, sin castas ni sistemas excluyentes o piramidales, acaba por reingresar de forma activa en la política.
La RBU recupera CIUDADANOS.
A día de hoy, el cambio en el flujo de recursos estableciendo la RBU forzará el Reparto del Trabajo, y un 99% de la población asimilará un cambio personal de ética,
Desde el "Es necesario luchar para vivir mejor", hasta el "lo importante es que TODOS vivamos bien"..
A día de hoy se puede establecer la RBU con claras ventajas en el reparto desigual de recursos/riqueza, reparto que el 99% padecemos. Esta cuantificado, hasta un estudiante de los que no sabe interpretar una factura doméstica, si mira los números, 5 minutos después los entiende.
Y diez minutos después se te queda cara de tonto.
Es explicable, pero repugna a la razón que nuestro 99%, o no entienda, o tema al pinochetazo, o víctima de Goebbels, o la teoría del shock anden perdidos en un limbo de animal de granja.
Es cierto que esa riqueza actual bajará en picado cuando se agoten los combustibles fósiles.
¡Sí!, sí es cierto!.
Pero también es cierto que la red de la RBU de-construye una sociedad individualista, egoísta e insaciable, y la transforma por una sociedad responsable y solidaria.
Ésta es la potencia de la RBU,
Permite empoderar la responsabilidad colectiva en cuanto al decrecimiento, redistribuir hasta la extenuación. Evitar al máximo genocidios, o que acabemos comiéndonos entre nosotros (Atapuerca)

R.C.
11 juliol
Pel que recordo, als anys 70 l’esquerra dels països desenvolupats estava dividida en tres parts.
-L’esquerra marxista fortament ideologitzada peró amb un nivell intelectual molt alt (la que estava jo xD). Aquesta esquerra seguia sent revolucionaria peró entenia que la presa del poder havia de ser democràtica i que la revolució no podia començar fins tenir un percentatge molt alt del electorat Hi havia una variant mes popular i alegre que era berlingueriana o una mes seriosa que jo asocio amb l’estructuralisme marxista francés
-La ultra-esquerra amb totes les seves variants mes o menys pintoresques. Una part d’aquesta esquerra va derivar cap al terrorisme en constatar la impossibilitat de fer la revolució per mitjans pacifics peró la major part es va quedar fotent discursos a les assemblees i als bars de facultat fins que s’en van cansar i els de casa bona es feien empresaris, catedratics, etc... mentre la base tornava al lumpen.
-L’esquerra socialdemocrata d’ideologia keynesiana que defensava l’estat Rooseveltià (o Bismarkià com en diuen els Randiando-Hayekans)
Es probable que com diu el Biel al 1973 el benefici industrial estés a la baixa i s’hagués començat un procés de financiarització convertint aquest benefici inexistent en deutes a favor dels capitalistes. Hi varen haver de fet tensions bursaries avanç que comencçes el derrumbe. També s’ha de dir que la cultura de ultra-planificació que havia fet guanyar la II Guerra Mundial als EEUU i havia estat un pilar del creixement economic, estava produint disfuncions perque moltes organitzacions eran impossibles de gestionar (p.e. l’estat del benestar anglés estava fora de control i tenia despeses de gestio i ineficiencies enormes).
En pujar el preu del petroli les rendes derivades cap als paisos productors varen deprimir la demanda interna del paisos del primer mon causant la crisi. Els cabals que tornaven en forma de capital per invertir varen distorsionar fortament els mercats de capitals. El fet que com diu el Lluis ningú acceptés perdre renda tot i que ni havia menys pel drenatge del pagar l’aument del petroli va portar a la indexació que va convertir la inflació primer en cronica, i despres en explosiva cuan els paisos varen intentar estimular la demanda.
L’esquerra socialdemocrata no va entendre l’efecte que la inflació causava en les classes mitjanes i a mes va ser forçada per la seva base social a no fer res. Aixi varen passar els deu anys crucials en que neoliberals varen guanyar l’hegemonia que encara tenen.
L’esquerra marxista no va entendre que s’havia d’aliar urgentment amb la socialdemocracia sino que es va posar a esperar que el “miratge” del estat Roseveltià desapareixés per fer la revolució.
Els economistes d’esquerres es varen posar a defensar Keynes en el celebre debat contra “els monetaristes” sense entendre que els monetaristes en lo unic que tenien raó era en ser monetaristes Friedman mateix era un boig i un fanatic i se li hauria pogut dir “estem d’acord que imprimir bitllets no es correcte i estem d’acord que la demanda no es pot estimular fins que no pari la inflació”. Jo inclús li hauria dit “estic d’acord que en certs moments el preu es un bon asignador de recursos” i en que “la beneficiencia sistematica podreix les societats”(com en el celebre exemple de Tatcher i segurament apocrif de les adolescents dels barris negres de Londres que es quedaven prenyades per tenir la subvencio per adolescents prenyades).
En comptes de donarli la rao en el que la tenia i anar a per ell quan deia que “els impostos son un robus” o que “la societat no existeix”, se li va negar la rao que tenia -que era evident. Aixó el va entronitzar com a un geni i li va permetre inocular tota la seva ideologia toxica. I dic Friedman per dir el mes conegut pero a la seva estela n’hi havien cents.
Ara fa trenta anys que riem de com els socialdemocrates son destrossats un cop i un altre pels neoliberals. Aixó es graciós fins a cert punt perque mentres tant l’esquerra marxista ha hagut de renunciar a la revolució i fer-se socialdemocrata, amb lo cual despres de tant riure 1)ens adonem que riem de nosaltres mateixos i 2) l’estat del benestar està quasi destruit.
Tot aquest llarg excurs es per dir que no es el moment de montar una guerra entre keynesians i ecologistes. Es la hora de aprofitar el merder en que s’ha ficat els neoliberals en deixar-se sobornar pels financers i aprofitar que de sobte la classe mitja ja no els veu com qui els ha de salvar de la inflació socialdemocrata sino com qui els entrega als peus de la plutocracia del 1%.
Hem de trobar les paraules que ens permetin crear un moviment social i ideologic que desalotgi als neoliberals. A mi no m’agrada la paraula “decreixement” perque crec que sugereix “decadencia” i entenc que a altres companys no els hi agrada “creixement sostenible” perque no es fien del “sostenible”. Busquem la paraula que sigui peró fem via perque despres de 35 anys de militancia puc certificar que el 98% de les discusions en que he participat entren en la categoria de “galgos o podencos” i que hauria estat molt mes util disparar cap a l’enemic que al company de trinxera.

LL.T.
11 juliol
Be, has ficat el dos peus a la trampa de separar sous i rb. Fas com el 99% dels que veuen la proposta de reduir la jornada com una reduccio de sou i no veuen que amb la rb hi surten guanyant. Aixo en economia es diu cherry picking. Agafo la rb perque m'agrada i deixo la reduccio de sou (total, que no per hora) perque no m'agrada. I tornes a errar, si vols mantenir els sous i la RB sense encarir els costos laborals empresarials només tens que pujar els impostos i compensar la SS de les empreses que reparteixin la feina.
Si creus que tot es questio de pujar sous ens quedem on estem. Si creus que els empresaris s'estan folrant i que les empreses tanquen perque si, doncs prova_ho.
La proposta teva es implantar una RB i repartir el treball i que els costos laboral pugin ?
Jo no poso la culpa als treballadors, jo només explico el que va passar. L'any 1977 la inflació era del 25 % perque es va entrar en una espiral d'indexació salarial i devaluacions monetàries. Només es va aturar a un pacte de rendes, que fixava pujades de sous en base a inflació esperada no passada. Ara això no passa perque no podem devaluar, i l'efecte és directe sobre els llocs de treball, perque no som capaços de repartir.
En la darrera dècada hem tingut el següent:
1. Dos anys de deficit per compte corrent de 100.000 M euros (10 %, record mundial) i un deute exterior net de 1 bilió d'euros que encara creix
2. Una factura energètica que ha passat de 10.000 a més de 50.000 M euros anuals nets, que és un empobriment del país superior al de la crisi del 73
3. Una bombolla immobiliària i un grapat de sectors poc exposats a la competència que han creat un diferencial de preus amb la resta de la zona euro a on els beneficis tal com es generaven sortien en forma de deficit exterior (audis, Mercedes, etc..) i per tant els diners no hi són. I un manteniment del poder adquisitiu dels treballadors sense gairebé cap guany de salari real degut a un creixement mínim de la productivitat.
Si tu creus que això és pot solucionar sense cap sacrifici per part dels treballadors i que només expropiant els diners del rics ens en sortirem jo no ho crec. No acabo de entreveure el model que proposes: descartada l'opció de creixer de manera inostenible, que ens queda expropiar les empreses privades a l'estil Podemos i que les empreses es dediquin a pcupar de manera ineficient treballadors i pagar-los millors sous ? No expropiar-les i inflar el sector públic a l'estil de l'estat com a ocupador de darrer recurs (el que defensen els del teoria monetaria moderna), ?
La reflexio sobre la desaparició de la classe obrera és interessant perque de fet ja està desapareixent i de manera desordenada. Ara ja només queda una classe" obrera" minoritària amb contracte fixe i a temps complet que representa mey d'un terc del total de la població en edat de treball no pensionista i una classe precària composada del 16 % de contractes temporals o a temps parcial, del 15 % d'autònoms i del 21 % d'aturats, a més d'una part d'incatius que ja ni demanen feina. Creus que aquesta minoria ha de decidir sobre la resta ?

Total población 16-64 potencialmente ocupable (n: EPA) 2014TI % total 2007TI % total

Asalariados con contrato indefinido a tiempo completo 9.295,4 32,7% 10.339,9 36,2%
Asalariados con contrato temporal y/o a tiempo parcial 4.634,1 16,3% 6.361,4 22,3%
No asalariados 3.021,1 10,6% 3.566,3 12,5%
Parados 16 a 64 5.925,3 20,9% 1.859,7 6,5%
Otros inactivos 308,5 1,1% 424,1 1,5%
Estudiante 2.224,6 7,8% 2.392,6 8,4%
Labores del hogar 2.977,1 10,5% 3.579,0 12,5%
Realizó sin remuneración trabajos, actividades benéficas, 9,3 0,03% 6,4 0,02%
total 16 a 64 no pensionista o discapacitado 28.395,4 100,0% 28.529,4 100,0%

Jo també podria fer demagogia amb els versos del Brecht:
" jo tenia treball fixe i vaig veure que tancaven una planta de producció de l'empresa i no vaig fer res..." però no la faré perque prou complicat es tot.
La RB permet afrontar el sacrifici salarial, si no, no veig com poder donar feina a 5 milions d'aturats i no generar més pobres. L'alternativa (a més de les que he esmentat a dalt) és mantenir la massa d'aturats in eternum.

LL.T.
12 juliol
us passo un gràfic que he fet amb dades de OCDE (hores treballades a cada país) i consum d'energia primària (amb dades de l'anuari estadístic de BP). El gràfic ens dona per per al periode 1987-2012 el qie consumeix cada hora treballada en kgs equivalents de petroli (una mesura que agrega totes les fonts energètiques).
Com veieu és molt estable, amb una petita infelxió en alguns països amb la crisi.
O sigui la relació PIB-energia es manté en la relació hores-energia.
O sigui si no repartim el treball, qualsevol intent de incrementar les hores porta inevitablement a un increment de l'nergia consumida. I si el preu de l'energia puja, doncs o acceptem que ens fem més pobres i que estem trasnferint riquesa cap al productors de petroli i gas entrem en una dinàmica inflacionista que ens porta al final al mateix i havent marejat la perdiu previament. Això va passar a Espanya a la crsi del 1973, que durant dos anys la varem amagar i durant dos anys més la varem voler evitar incrementant els sous com si no hagués passat res.
Si el preu de l'energia puja som més pobres i punt. I només podem paliar-ho reduint el consum energètic i millorant el nostre comportament comercial exterior venent productes i serveis més cars, que incorporin valor afegit (no energètic) , i per això la R+D+i i el capital humà són tan importants.

B.J.
12 juliol
Jo no discuteixo la RBU, si no simplement dic que la seva implantació no serà facil i caldran altres mesures, i la mateixa implantació provocarà nous problemes.
Finalment, m'ha agradat molt això del valor afegit no energètic ...
Punt i final

LL.T.
12 juliol
la discussió era sobre com afrontar la part de la pujada de preus de l'energia que estem arrossegant.
He fet una taula (per acabar) explicant eldarrer paràgraf.
Seguint la taula anterior i tent en compte l'evolució del preu del petroli, de la cotització euro/dòlar, del salari per hora a Espanya i del cost laboral per hora total, surt que a cada hora de feina feta se li ha doblat el cost energètic. Aquesta tendència de pujada del cost no frenarà, a no ser que reduim algun dels pàrametres que l'afecten

2000 2004 2008 2009 2010 2011 2012
Cost laboral per hora industria+const.+serveis (s/ AAPP) 14,3 16,5 19,4 20,5 20,7 21,2 21,0
sous per hora 10,7 12,2 14,3 15,1 15,3 15,6 15,5
cotitzacions empresarials i altres per hora 3,6 4,3 5,1 5,5 5,5 5,6 5,5
petroli barril brent $ 28,5 38,3 97,3 61,7 79,5 111,3 111,7
US dollar / eur 0,92 1,24 1,47 1,39 1,33 1,39 1,28
petroli barril brent € 30,9 30,8 66,1 44,2 60,0 79,9 86,9
petroli kgs brent € 0,23 0,23 0,48 0,32 0,44 0,59 0,64

kgs petroli per hora treballada a Espanya 4,80 4,90 4,57 4,56 4,68 4,67 4,84
preu petroli en brut per hora treballada 1,08 1,11 2,22 1,48 2,06 2,73 3,09
s/costos laborals 7,6% 6,7% 11,4% 7,2% 9,9% 12,9% 14,7%
s/sous bruts 10,1% 9,1% 15,5% 9,8% 13,5% 17,5% 19,9%

N.C.
18 jul.
Hola, un article de J. Ortega sobre el manifest “Última Llamada”

http://blogs.lavanguardia.com/diario-de-futuro/que-salida-a-la-crisis-ecologica-desde-la-izquierda-de-la-ultima-llamada-a-la-transicion-energetica-estan-maduras-las-alternativas-41238

De l’article del martinez Alier que anomena, destaco la frase:

El dilema principal no está entre “austericidio” (paguen las deudas a cualquier costo social) y Keynesianismo a lo Stiglitz o Krugman (impulsen el gasto público para salir de la crisis). Las políticas keynesianas llevaron, en los decenios que siguieron a la segunda guerra mundial, a un ciclo de expansión basado en petróleo barato que nos colocó en el umbral de los límites planetarios. Un nuevo ciclo de expansión es inviable: no hay espacio ecológico ni recursos naturales que pudieran sustentarlo.
Recomano que veieu sencer el video amb l’entrevista a Margarita Mediavilla. Molt instructiva. Aquesta dona ens hauria d’ajudar a fer un programa energètic amb cara i ulls!!!

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=9BLgTqdF4YI

Valen també la pena els comentaris a l’article del J. Ortega

R.C.
18 jul.
Jo crec sincerament que liar-se a patades amb el “keynesianisme” es absurd perque no es l’enemic.
La discusió no es Martinez Alier vs. Krugman-Stiglitz sino Krugman-Stiglitz vs. Sala-Martin i el reste de mercenaris del neoliberalisme.
Qui i com paga el deute potser al Martinez Alier no li sembli rellevant pero per a mi es un tema central. Reclamar atenció pels recursos naturals minvants a base de treure importancia al mal que esta fent el neoliberalisme i a la destrucció del estat que duu a terme la plutocracia del 1% es grotesc
Cada cop soc mes esceptic de que podem fer algo perque sempre surt algu d’una punta reventant’ho tot i escrivint parrafades de perque tot el que fem està malament.

B.J.
20/07
Certament
si volem conformar una gran coalició no podrem prescindir de ningú. I, de ben segur haurem de combinar polítiques neokeynesianes (socials i ambientals) amb altres de noves.
Si llegiu el programa de PODEMOS veureu com la barreja de diversos instruments de política econòmica (neokeynesians y ecosocialistes) formen part del programa, inclosa la RBU.
Bé, potser nosaltres no hi arribem a temps afer aquesta proposta. Potser, siguin altres els que acabin concitant el suport de les persones no lligades històricament pels pactes de la transició (constitució, pactes moncloa, Mastrich,...) i a les reúncies que implicaren, o als successius governs que prometern reformes i foren incapaços de portar-les a termini.
No podem descartar cap possible via de sortida a la crisi social, ambiental i institucional que vivim, de fet hores d’ara no soc capaç de besllumar quin serà el proper escenari postelectoral …
De moment hauríem de mantenir tots els fils que encara tenim (per prims que siguin), i crear-ne de nous

LL.T.
20/07
El keynesianisme ha de ser reformulat i incorporar la crisi ecològica de veritat. Ja no val fer i tapar forats per reactivar la demanda perque l'endeutament insoportable que comporta (que el compren els rics i se'n beneficien ells) no té aturador.
Algú es pensa que això té cap sentit ?
Imatge inserida 1

Es una rèplica de la porta de Brandenburg a Torrejon de Ardoz pagada amb el Plan E
El neoliberalisme és la visió de l'egoïsme intra i intergeneracional que ens porta a la injustícia ara i en el futur (i a la destrucció del planeta)
El keynesianisme creixentista corregeix la part intrageneracional però és absolutament miop pel que fa al futur. En aquest sentit és neoliberal, confia cegament en els recursos ilimitats o que el desenvolupament tecnologic farà que ho siguin. I no té en compte (com tampoc ho fa el neolibrealisme) que l'endeutament creixent (els actius( en mans dels rics és un sistema de redistribució de la riquesa més formidable i regressiu que qualsevol sistema fiscal redistribuidor. Aquest és el gran fallo del llibre de PIketty, explica el que passa però no perqué.
Com es creix sense empitjorar més les coses ? no ho sabem. Però sí que sabem que el nivell de renda i riquesa actual és suficient per a que ningú no tingui satisfetes les seves necessitats bàsiques i es pugui desenvolupar com a persona. I podem creixer en allò que ni suposi més energia o recursos no renovables ni més endeutament (a no ser que ja tinguem pensat no tornar-lo)

R.C.
20/07
El Keynesianisme no va ser mes que posar una cosa que sabia tothom –que la despesa estatal crea riquesa- dins de les formules noeoclassiques que son tan patateres que no ho permetien. Quan Keynes va formular la teoria, els EEUU ja feia una pila d’anys que ho practicaven. Keynes va salvar al utilitarisme i al marginalisme en conseguir fomular el que ja s’estava fent com a part de la teoria. Kenyes va salvar al neoclassicisme del ridicul que estava fent (el que fa sempre perque es incorrecte de socarrel)
En aquest sentit el keynesianisme no es mes que la sabiduria economica convencional formulada de manera tolerable per la gent que li agraden les curves i funcions. Admet dins seu una quantitat infinita de variants. La del Plan E seria al Keynesianisme lo que el Torrente es a la policia.
Crec que el problema es 1)com i en que es gasten els diners de l’estat perque no facin inflació, ni crein dinamiques ambientals insostenibles, i 2) com es fa perque el deute es redueixi a la vegada que es gasten aquests diners (refinanciació, quitances, etc..)

LL.T.
20/07
El tema de la inflació menja apart, i és un dels temes recurrents d'en Krugman des de que començà a estudiar el fracàs de les politiques monetàries convencionals al Japó i ha seguit amb la critica de la Fed (per timorata en alguns moments) i del BCE.
Si haguessim de fer cas als textos d'economia monetaria convencional ara tindriem a USA, UK, Japó i també a Europa una inflació galopant. Una pena, perque una mica d'inflació aniria d'allò més bé per reduir el deute

R.C.
20/07
Ho deia en sentit que el tema dels recursos finits es un altre de les coses que s’ha de tenir en compte. No volia dir que ara hi hagi risc d’inflació.
El missatge es que si no es vol fer res com proposen els ultraliberals, fi del problema, Peró si volem fer quelcom, tenim el problema de determinar qué fer i en aquesta determinació el tema de la finitud dels recursos ha d’entrar peró no pot ser la unica, al igual que hi ha d’entrar la inflació pero no pot ser la unica ni presa d’una forma exagerada.

J.G.
21/07
Amb poltíques de demanda però també d'oferta. Augmentant la demanda i l'oferta no té perquè augmentar molt l'inflacció. S'ha de produir més: bens no comercializables o verds o externalizables comercializables per sortir de la crisi
Com gastar sense endeutar-se?: Incrementar els impostos/ ingressos o sortint de l'euro
Com incrementar els impostos/ ingressos?: Disminuint l'atur/ Pujant gravamen
Com disminuir l'atur?: exportant externalizables comercializables, formació i especializar-se en treball qualificat. Poliítiques microeconómiques.....i de demanda /oferta
Però mai a costa de les capes més febles de la societat. Ni tan sol especulant especulant amb ells. Això sí, cal valentia

R.C.
21/07
Hola
En aquest moment no hi a cap perill d’inflació (tot i que es precupant la cantiat de diners que s’ha injectat i hi ha que estar preparat per retirar-la si aumenta la velocitat de circulació).

Tant burro es el que fan alguns ara d’anar amenaçant amb inflació com el que feien uns altres als anys 70 de despreciar la inflació cuan estava vora el 20% anual i podia arruinar a un estalviador en tres exercicis

O sigui com es diu a Madrid “ni calvo, ni dos pelucas”

LL.T.
21/07
Per completar el que diu en R. , caldria calcular la correlació exportacions- consum energètic que segurament també és elevada i ens porta a un peix que es mossega la cua.

N.C.
21/07
Hola, què n'opineu els economistes d'aquest article? Considereu que l'autor l'encerta en el seu diagnòstic?

http://blogs.elconfidencial.com/economia/grafico-de-la-semana/2014-07-18/espana-camino-de-la-quiebra_163844/

LL.T.

21/07

Hem aguantat coses pitjors.

L'escenari ideal seria ser conscient de que tot el dèficit comercial és inferior al balanç energètic i que per tant podriem estar millor reduint les importacions de combustibles fossils. Això ens donaria marge per reduir invertir en estalvi energètic sense empitjorar més el dèficit. Espanya necessita 10.000 M euros d'inversions anuals per eliminar la dependencia de l'energia fossil (2000 M a Catalunya) fins el 2050. Un dels temes estratègics es com fem que aquests 10000 M no siguin importats sino generats al nostre país. Això implica prioritzar aquelles inversions més domèstiques (per exemple la rehabilitació energètica i el desenvolupament del transport col·lectiu -sobretot ferroviari-) i una política industrial enfocada al canvi energètic: no té sentit que potenciem la biomassa si les calderes les comprem a Itàlia o Alem`nia. I tot acompanyat de un politica fiscal ambiental de veritat: més impostos als fòssils i subvencions a les renovables. El gran repte és la trasnformació del transport (com diu la Mediavilla o el Turiel).

R.C.

21/07

Hola,

Si no m’agrada el tremendisme en tema ecologic que es veritat que la cosa esta negre, encara m’agrada menys el tremendisme purament economic. El grafic que presenta l’autor denota que la tendencia 2003-2009 de creixement brutal del deute exterior es va trencar aquell 2009 i desde llavors estem fluctuant en la mateixa banda. Si la forta pendent del troset del final es el començament d’una caiguda al abisme o una fluctuació local, ni ho se jo, ni ho sap ell.

Es cert que les importacions s’han aturat o inclus han caigut ultimament perque els paisos receptors estan passant un cert estancament. L’economia espanyola sempre va desincronitzada amb la del reste del mon i per tant aixó ha coincidit amb una revifalla del consum intern que ha fet que creixessin les importacions. amb lo cual la balança exterior s’ha deteriorat. Si les importacions segueixen creixent mentre les exportacions baixen, el deute tornarà a començar a creixer.

Tornant a l’article, l’autor es adepte a la metafora Tatcheriana de veure el pais com una familia i per tant presenta al govern espanyol com a un pare de familia que s’endeute per poder gastar mes. Un pais no es una familia en absolut i els que proposen aquesta metafora son gent anti-estat que difon la seva ideologia toxica. Un pais te una marges enormes i una panoplia interminable de cosas que pot fer. Peró inclus acceptant la metafora, el que et fa mal tant al pais com a la familia no es el tamany absolut del deute sino el tipus d’interes a que està colocat, i el que et mata no es tampoc el tamany del deute sino els venciments. El deute exterior espanyol i del deute public son ambdós molt grans peró en si, no son mortals si es gestionen.

L’autor es posa en el cas de que passaria si hi hagues un altre crash financer. En l’actualitat existeix un excés enorme de capital a nivell mundial. Espanya es un pais civilitzat i estructurat que dona seguretat i per tant molts gestors de capitals el posen aqui. Sempre es presenta aquests gestors como a gent que pot decidir a caprici pero en realitat estan forçats a colocar el capital i a fer-ho entre les opcions que tenen. No poden marxar sense tenir un altre lloc a on anar. Ara bé, si hi ha un panic relacionat concretament amb Espanya o amb algun conjunt de paisos que Espanya formi part, podem tenir problemes. També si una crisi financera provoca la destrucció de capital podem tenir problemes. Peró jo crec que actualment, la part de la bojeria ultraliberal hayekana de considerar malament l’acció dels bancs centrals està molt mal vista. Es nota en les afirmacions rabioses de “la confiança en els bancs centrals es ilusoria” que profereixen alguns energumens de la secta neoliberal. En realitat, l’economia financera i el sistema fiancer estan vigilats molt d’aprop i excepte si un banc privat fa una fallida terrible, lo normal es que el BCE cobreixi qualsevol descobert.

Les meves conclusions

-En el mig plaç, (darrers tres anys) la desaparició de la demanda d’importacions i la crescuda de les exportacions havien permes aturar el creixement del deute exterior.

-En el curt plaç (darrers sis mesos) torna a creixer i sembla que ho fa tant per causes estructurals (entre elles l’aument del petroli) com cojunturals (l’euro no baixa i hi ha un cert paron del comerç mundial). No està clar que hagi tornat la tendencia anterior al 2009 com diu l’autor.

- El deute exterior es molt gran i si segueix creixent obligará a mesures drastiques de refinanciació a llarg plaç, de quitança o del que sigui peró en si no es mortal. Lo important son els venciments.

-Les autoritats monetaries mundials estan en maxima alerta per evitar impagaments de venciments i anomalies financeres amb lo cual el problema d’Espanya no es financer-monetari sino real. Per dir-ho en termes clars i com diu el Lluis: no podem exportar lo suficient per pagar el petroli que consumim i el preu d’aquest no para de pujar. El drenatge de rendes que causa el petroli es insostenible quan es dispara el preu.

iniciatives per al decreixement

Páginas

dilluns, 28 de juliol del 2014

Fil de debat del Fòrum Iniciatives per al decreixement amb subject "Realisme"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada