dimecres, 3 de juliol de 2013

Resum de les intervencions de l'Escola d'Estiu d'ICV

Resum de les intervencions del dissabte 29/6/13
Rafael Granero

Dolors Comas

Planteja tres preguntes als oradors:

1) Per a què serveix l’economia? Per a què serveix això que l’economia produeix?
2) Han canviat els termes en què pensem l’economia? L’economia NO és un fet natural.
3) Hi ha espai per a una contestació efectiva? NO estem davant el ‘fi de la història’.

Josep Fontana

(Planteja mirar els EUA (què ha passat i què passarà) com eina d’anàlisi per abordar que passarà a la resta del món occidental, especialment a Europa).

- Desde fa 250 anys, al món les lluites socials han significat un decrement substantiu de la desigualtat
- Des dels ’90, però especialment des de 2008, ha hagut un increment, primer significatiu i després molt significatiu, de la desigualtat
- Què ha passat, què està passant als EUA:

o 1% té el 50% de la riquesa, però ha rebut gairebé el 90% dels beneficis dels darrers anys.
o El fi de la crisi ( la sortida de la crisi) està comportant una increment de la desigualtat existent en la pròpia crisi.
o Hi ha un increment de beneficis en paral•lel a un decrement de la inversió, el que està provocant un increment de la liquidabilitat ociosa.
o A resultes de la crisi, hi ha 28 M més de treballadors a temps parcial (mitja jornada o menys), el que ‘amaga’ un atur de 14 M
o En el primer trimestre del 2013, els salaris als EUA han baixat un 4% (en España, un 2%), mentre que els beneficis dels Bancs  dels EUA han crescut.
o Seguint els estàndards de la sociologia, als EUA hi ha 100 M de pobres.
o Als 50 M de pobres ‘mes pobres’ se’ls vol treure part dels subsidis (cupons per adquirir menjar), mentre que en paral•lel els lobbys corresponents estan impulsant una llei per incrementar els subsidis dels grans agricultors.

Krugman ha analitzat el fet de com aconseguir beneficis sense invertir en un article de El País:

http://economia.elpais.com/economia/2013/06/21/actualidad/1371833555_507567.html,

Beneficios sin producción - Bajas rentas del trabajo en un entorno de altos beneficios contribuyen a una recuperación dèbil - PAUL KRUGMAN 23 JUN 2013.

L’OIT comptabilitza l’atur en el mon en 200 M, i diu que creixerà fins el 208 M en el 2015.
A España el 24,4% de menys de 30 anys son ‘ni ni’. El 57% dels menors de 30 anys estan aturats. I això sense tenir en compte els que encara no han entrat al mon laboral i no s’han donat d’alta en les llistes de l’atur.

TOT AIXÒ PASSARÀ A EUROPA.

¿Com fer-hi front?

Hem de recordar que el motor que alimenta la desigualtat és de naturalesa política.
Hem de recordar que ha estat un conjunt de normes (lleis) que afavoreixen als més rics contra l’Estat i els treballadors.

¿és el comunitarisme/col•lectivisme/cooperativisme una alternativa viable al Capitalisme?
El model de la cooperativa Mondragón no sembla que sigui un exemple de model alternatiu: cal recordar les preferents de la Mondragón.

Cal un canvi polític:

- des del poder
- neutralizant-lo

Perills i riscos:

- Georges Lakhoff: l’ésser humà està sotmès a creences irracionals i a prejudicis. Per exemple: el PP de València, on cada any augmenta la majoria absoluta malgrat tenir el 20% dels diputats electes imputats
- Edward Bernays: “La manipulación consciente e inteligente de los hábitos organizados y opiniones de las masas es un importante elemento en la sociedad democrática” (Nebot de Freud)

Cal cercar:

- Regenerar per fer la política més propera al ciutadà
- Pressionar des dels moviments socials.

Torn de preguntes.

Una persona que es presenta com sindicalista pregunta sobre què pensa del fet que la tecnologia (singularment, la de la informació) sempre acaba significant més atur.
Respon que la solució no està en el que diuen de que la pròpia tecnologia (i els propis avenços) crearan nous nínxols de llocs de treball (ja que no és cert), sinó en que en la mateixa mida en que s’alliberen llocs de treball, l’Estat incrementi els seveis públics, que son intensius en l’ús de capital variable (treballadors). Això significa ineludiblement incrementar de forma efectiva (i no només nominal) els impostos.

Un altre persona li pregunta sobre sortides a la crisi més o menys individuals o col•lectives.
Respon que les solucions d’escapada (sic) no són alternativa: el poder te massa poder. És evident que són importants en tant que ‘mostren’ quelcom diferent, per cal un discurs i una consciència més àmplia (que englobi aquesta sortides de tipus escapada) y que polñiticament tingui estructura, consistència i força.

Lina Gálvez

(USA) l’1% més ric és va apropiar del 54% dels beneficis entre el 1994 i el 2008. Entre el 2009 i el 2010 es va dur el 93% del beneficis.

En Europa, la Comissió Europea s’ha alarmat davant els alts beneficis de les empreses espanyoles. En El Corte Inglés, els treballadors han signat: treballar en jornades festives, passar a horaris àmpliament flexibilitzats, fer dobles torns... en els últims mesos, al voltant de 800 (crec que ho vaig apuntar bé) treballadors s’han anat per motiu de l’horari.

Com resultat de la crisi, tenim:

- Increment del treball no remunerat de les dones
- Increment de l’empoderament del Capital, amb incidència en la inestabilidad del mon del treball

Es detecta una reacció davant la crisis de legitimació del sistema (mov. 15M, PAH...), que cuestiona al capitalisme com responsable de:

- Increment del consum de recursos
- Increment de la desigualtat
- Increment de la privatització
- Increment del deute privat

La solució que ofereix el capitalisme i les polítiques de dretes:

- Militarista (crec que ho vaig apuntar bé)
- Consumista
- Individualista
- Cortoplacista
- Machista
- Racista

Tot això, que va començar a finals dels 70, va patir un fort impuls a partir del 89 (caiguda del mur de Berlín)
Cal preguntar-se ¿com hem arribat fins aquí?

La meritocràcia amaga una trampa: no és cert que la suma de sortides individuals provoqui una sortida col•lectiva (la famosa ‘ma invisible’ d’Adam Smith); i tampo és cert que tothom iniciï la seva vida amb la mateixa agència, capacitats, genètica, entorn social...

Apunts històrics:

L’anomenada ‘pau keynesiana’ va viure entre els 50 i els 70.

Els acords de Breton Woods (patró or) van existir entre 1944 i 1971. Era un model asimètric en tos els seus eixos: social, nacional, ètnic i geogràfic. En els 70 EUA tenia més del 80% de les reserves d’or.

En la dècada dels 50 en EUA es va produir un molt significatiu increment de la productivitat, que no va ser absorbida per l’increment de sous (que va existir), sinó que majoritàriament va ser apropiada per l’increment de beneficis del capital.

En 1971 Nixon devalua el dolar i el declara no convertible en or, acabant amb el període Bretton Woods i obrint-se a un nou període caracteritzat cada cop més per:

- Saturació dels mercats.
- Increment del deute privat.
- Ruptura del contracte/compromís ‘fordista’ (un sou que permeti comprar el que es produeix).
- Empoderament dels treballadors, casi exclusivament del treball masculí.
- Decrement de beneficis (crisi cíclica clàssica: pujada del capital constant, baixada del capital variable), que genera una crisi amb una forta inflació
- Cobra força el moviment feminista.
- Arriben al poder en determinats llocs partits de l’esquerra.
- Resposta social davant la crisi. Resposta que es sentida com una amenaça i es contestada amb una reacció radical i contundent (en alguns llocs, militar: Amèrica Llatina, Àfrica) per part dels polítics de dretes.
- En aquest període els beneficis globals pujen un 80,4%, mentre que el sous només un 10,7%

L’anomenat ‘consens de Washington’ (que va sorgir el 1989 a fi de procurar un “model més estable, obert i liberalitzat” per als països d'Amèrica Llatina), que dona peu al neo-liberalisme, comporta:

- Institucions opaques.
- Teoritzacions com l’escola de Chicago..
 o Allò privat és mes eficaç i més eficient.
 o La democràcia crea inflació.
- Chile, com exemple
- Recomanacions davant la situació del fi del “keynesianisme”.
o Decrement de l’estat del benestar.
o Decrement de les institucions.
o Decrement de les regulacions financeres y fiscals.
o Decrement dels drets socials.
o Increment del capital constant.
o Polítiques monetaristes.
o Accions deslegitimadores de la democràcia.
o Us d’aspectes culturals i dels mass media (think tanks).
o Legitimació del neoliberalisme a través de la seducció basada en polítiques de consum suportades en préstecs.

Com final paradoxal es viurà una època de decrement relatiu dels salaris, increment de les tasses d’interès amb el resultat d’una menor activitat econòmica

En els anys següents, el procés s’agreujarà amb:

- Segregació ocupacional (tant en l’eix del gènere com en el de l’etnia).
- Fort increment de l’endeutament privat.
- Increment de les estratègies desregulatives.
- La incorporació de la dona al treball no ve acompanyada d’un increment del treball de l’home a l’hogar.
- Aparició de lleis per obtenir impunitat abans de cometre el ‘crim’. El tractat de Maastricht és paradigmàtic.
- Increment de la llibertat financera, amb increment del lliure moviment de capitals, acompanyat de polítiques més dures d’immigració.
- Decrement del coeficient de caixa: del 30% en els 70 al 2% en el s XXI.
- Generació de diner bancari a través del deute privat, el que genera negoci, beneficis i dóna poder a la banca i al món financer.
- Es disparen les operacions en paradisos fiscals
- Privatització del sistemes de pensions i estalvis
- No reinversió dels beneficis
- HFT (High Frequecy Trading) Tecnologia aplicada de forma irrestricta i no regulada a les bolses
- Baixada dels drets laborals i increment de la desigualtat (per renta, per gènere: feminització de la pobresa).
- 1999, Eliminació de la Banking Act (llei de Glass Steagall, de 1933) de separació entre banca de dipòsit i banca d’inversió (va ocórrer en l’administració Clinton). Això va significar la dimissió de Brooksley E. Born, presidenta de la CFTC (Commodity Futures Trading Commission) que, en oposició al Congrés (al qual va anar 17 cops a explicar els perill de la derogació de la Banking Act) i als popes Alan Greenspan, Robert Rubin, Lawrence Summers i Arthur Levitt, va avisar del perill d’endeutament (apalancament), diner ociós, cortoplacisme i especulació en que una classe ‘managerial’ cauria, a la que no li importa les empreses sinó treure diners, i del més gran perill de la capacitat d’aquesta classe ‘managerial’ de pagar als polítics.

La crisi

L’acadèmia i la ciència econòmica no parlen, quan teoritzen, de l’existència de crisis, i menys de que hi hagi la possibilitat de que siguin consubstancials al capitalisme. Stiglitz ha comptabilitzat entre 1970 i 2000 105 crisis econòmic-financeres i 113 processos d’estrés.

El grupo “no euro” (que tracta de temes de la resta que no sigui euro) va ser obligat a no presentar informes que plantejaven el que va ocórrer a l’Amèrica llatina quan es van aplicar les polítiques de deflació impulsades pels Fons Monetari Internacional, Banc Mundial i Banc Interamericà de Desenvolupament (consens de Washington), polítiques similars a les anomenades d’ “austeritat”, i, per tant, el que era possible que passés a Europa i a Espanya.

L’austeritat és, alhora, el triomf i la eina per aprofitar-se de la crisi i extreure més beneficis, L’austeritat no és sinó la clàssica política deflacionista.

El perill, que no podem negar, és que es pugui arribar a repetir política i socialment el que va passar en els anys 30 quan unes polítiques deflacionistes van se aplicades en époques de forta recessió generalitzada: nazis a Alemanya i militars a Japó.

A més de les acadèmies econòmiques, els diferents Bancs Centrals (amb l’Europeu al capdavant, amb l’ordre de no recolzar als estats nacionals, sinó a la banca), les agències de rating i les institucions ‘poc’ democràtiques (FMI, BM...) recolzen l’austeritat (recordem: és igual, exactament igual que dir polítiques deflacionistes) promovent decrement de la despesa pública i decrement del deute, aquest últim, però, a través de retallades i no d’increment d’impostos progressius.

Espanya està en una situació més feble, ja que en despesa social i en funció pública està per sota la mitja de la Unió Europea.

En l’any 2008 l’Admnistració Española deixés de rebre 27.000 Milions d’euros, ZP, amb el seu eslògan “bajar impuestos es de izquerdas”, va se responsable del 78% d’aquesta baixada, mentre que només el 22% del decrement de recaptació va ser motivat per la crisi.

En l’actualitat, i a cavall d’altres retallades, s’està vivint un intent de retallar aspectes socials, la majoria drets de gènere (abort, per exemple) que abona la crisi de legitimitat que l’actual model social, polític i econòmic està patint.

Contestació a vàries preguntes.

Decreixement és una mala paraula, perquè porta implícit el parlar de creixement. S’han d’analitzar polítiques i el seu impacte i conseqüència en el consum privat, amb l’objectiu
Cal establir eines metodològiques per calcular quina part del deute és legítim i quina part il•legítim, analitzant tendències dels decrements de sous en relació al PIB i el possible correlat amb l’increment dels beneficis en relació al PIB.

Cal establir sense marge de dubte la relació entre salut pública (sanitat pública) i austeritat: l’austeritat, senzillament, mata.

Telefònica, Banc de Santander, com exemples que no exhaureixen la llista, han agafat els beneficis i els han col•locat en altres mercats, així que ¿què els importa que el mercat espanyol s’enfonsi?
No només cal canviar els candidats polítics, condició necessària, sinó que cal preguntar-se ¿quin llenguatge hem de tenir per fer arribar a la gent tot això? ¿com establir relacions amb la gent?
Això sí, tot, tot s’ha de fer des de la més estricta pràctica no violenta.

Andreu Missé

És simptomàtic que fins i tot The Economist estigui preocupat pel creixement de les protestes arreu del món.

USA, plans d’estímul, creació d’ocupació
UE, austeritat, destrucció d’ocupació

Quatre aspectes a tenir en compte per entendre on estem:

1) Tres model ‘monetaris`
a. La FED (USA) té el mandat de llençar plans d’estímul si l’atur és superior al 6,5%.
b. El BCE de la UE només té el mandat de controlar la inflació i el deute.
c. China està augmentant els sous per augmentar el mercat intern.

2) Errors i conseqüències
a. El FMI va pronosticar que per cada punt d’austeritat el PIB es decrementaria en 0,5 punts, la realitat és que la contracció està de mitja en 1,5 punts, tres cops més.
b. No parlem només d’economia, la ‘contracció’ també és social i personal: l’austeritat senzillament mata.

3) Deute públic i privat
a. EL deute total d’Espanya representa el 398% del PIB
b. El deute de l’Estat és del 90%
c. EL deute privat (Empreses financeres, empreses no financeres i hogars) està al voltant del 300%
d. La inversió exterior de les empreses espanyoles supera el deute privat de les empreses: el saldo és positiu, malgrat el fort endeutament intern.

4) Crèdit
a. La font del crèdit privat era bàsicament exterior (especialment, D’Alemanya).
b. Quan aquest es talla, el crèdit domèstic es talla.
c. Entre 2008 i 2012, el crèdit va patir una davallada del 22%.
d. Els bancs intervinguts, per poder rebre ajudes, estan obligats a baixar el crèdit entre un 30 i un 50% (2013-2016)

¿Per què Alemanya té crèdit?

En els mateixos anys (2008-2012), els bancs cooperatius (més de mil) han incrementat el crèdit en un 20%, les caixes (més de cinc centes) el van incrementar en un12%. Només la banca privada va baixar en un 12%.
En EUA existeix una potent i àmplia banca pública local. A Canadà existeix una molt potent banca ccoperativa.

Una paradoxa: la judicatura, en el tema de les clàusules sòl, més que judicar, llegisla.
Cal...

- Aturar els paradisos fiscals. Hi haurà prou amb prohibir a les empreses (espanyoles, europees... ¿del món?) obrir delegacions, tenir participacions o negociar en els paradisos.
- Lobbys, cal regular millor les seves capacitats.
- HFT, s’hauria de prohibir les operacions ‘high frequenci trading”.
- Reforma Bancaria i Financera
- Recuperació de les Caixes
- Reforma fiscal. Només en frau fiscal de les grans empreses es podria recuperar 80.000 M d’euros anuals.

Yayo Herrero

Definición de economía: estudio del proceso que garantiza la reproducción social.
Es necesario diferenciar dos categorías de Materias Primas: Renovables y No renovables. No se puede crecer ilimitadamente.

El ser humano es fuertemente interdependiente, especialmente los ancianos, niños, enfermos…
Existe un rol de género (con significación económica) en las sociedades patriarcales:

El trabajo en el hogar en tanto que reproducción no pagada de la mano de obra.

El sistema capitalista es incompatible con la naturaleza y la dignidad humana: se produce por el precio, y no por el valor. El único trabajo que es significativo en el sistema capitalista es el que permite poner precio: el asalariado. El resto de trabajos (en el hogar, en la asociaciones, etc.) no se tiene en cuenta.

Peak Oil

El del petróleo convencional (con una tasa de reotrno de 120-150: con la energía de un barril se pueden extraer entre 120 y 150 barriles) alcanzo su peak oil en el 2006. En el 2011, la tasa de retorno (BP, Golfo de México) está situada entre 30 y 35. El fracking (Patagonia) da una tasa de retorno de 3. El agrocarburante (biocombustrible) entre 0,8 (negativa) y 1,2.

El consumo de combustibles tiene una de sus patas en los llamados alimentos kilométricos: alimentos que se producen en lugares apartados, se elaboran en otros lugares apartados y se consumen finalmente aquí: langostinos pescados en Centroamérica, elaborados en China y consumidos en España. Se estima que la media del recorrido de los llamados alimentos kilométricos se situa en unos 5.700 km.

Un parque eólico excelente puede alcanzar una tasa de retorno entre 30 y 35.

¿Puede ser la Energía Nuclear una alternativa al petróleo? Hoy representa la producción del 5% de la energía eléctrica. Si pasara al 15%, el uranio peak se situaría entre 60 y 100 años.
Es necesario ampliar las renovables (eólicas, solar e hídrica).

Derivaciones de la crisis y sus impactos sociales:

- Síndrome de las abuelas esclavas.
- Familias que sacan a sus mayores de las residencias para vivir de sus magras rentas
- La mujer rica contrata a mujeres pobres, en muchos casos inmigrantes.
- Las cadenas globales de cuidados: las cuidadoras inmigrantes son sustituidas en su país por las mujeres que se quedan
- Borrachera de beneficios: entre 1994 y 2007 se incrementó el PIB a la par que bajaron los salarios.
- La deuda media de los hogares creció entre 1994 y 2004 del 60% del salario hasta el 140% del salario

Un problema importante: ocurre que el esfuerzo intelectual necesario para entender todo esto es sencillamente brutal y la sociedad NO está preparada.

Una aproximación desde la economía feminista y desde la economía ecológica:

1) Tres preguntas:
a. ¿qué necesidades hay que satisfacer?
b. ¿cuál es la producción necesaria para satisfacerlas?
c. ¿cuáles son los trabajos socialmente necesarios?
2) Decrecer en la esfera material NO es una opción, es una necesidad que vendrá
a. por la via de la justicia,
b. por la via del ecofascismo
3) Se debe luchar contra la desfeminización de ciertos trabajos
4) Redistribución de la riqueza, por ejemplo, a través de rentas mínimas y de rentas máximas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada