divendres, 14 d’agost de 2015

Canvis digitals, canvis estructurals El problema de les innovacions tecnològiques és que redueixen llocs de treball

Article publicat a El País 

Les dinàmiques de generar coneixement precarizen professions

foto de la noticia
Per aquí i per allà anem comprovant que molts dels canvis que Internet i l'era digital generen transformen el que fèiem, com ho fèiem i amb qui ho fèiem. És una alteració molt més profunda que la que va suposar la implantació de la producció de masses a principis del segle XX gràcies a Taylor i Ford. És més profunda ja que va més enllà del camp de la producció de béns (a la qual també afecta), per endinsar-se sense escrúpols en l'àmbit dels serveis, de les tasques intel·lectuals repetitives i també, acceleradament, en les no repetitives. Substitueix qualsevol procés, àmbit, empresa, entitat o professió el valor d'intermediació dels quals, és a dir, el que ingressa pel que fa, no està prou justificat.
Als marges d'aquesta activitat mitjançada aniran sorgint iniciatives digitals que oferiran fer el mateix, millor, més ràpid i sobretot més barat. Millor, ja que en molts casos utilitzen el coneixement (i el treball) acumulat disponible a la xarxa, i millor també ja que poden incorporar el coneixement de moltes altres persones o espais que sense estar físicament propers, poden complementar, millorar i enriquir l'assumpte que es tracti. Més ràpidament, ja que és aquest el punt de partit de l'avantatge digital. I més barat ja que, de moment, un dels grans avantatges del tema és que el coneixement no és un bé rival. No s'esgota ni es deteriora fent-lo servir, sinó que, a l'inrevés, permet multiplicar-se i fins i tot millorar i créixer si es comparteix i es col·labora.
Ja hem comprovat com han canviat els sistemes de finançament de projectes a través del micromecenatge. S'està alterant així mateix el mercat financer de petites i mitjanes empreses a través d'iniciatives vinculades al que ja s'anomena crowdlending. I no oblidem el gran espai del crowdsourcing, en el qual s'aconsegueix incorporar en exercicis de creativitat i innovació tota mena de persones i professionals, moltes vegades arriscant el mínim des del punt de vista de costos. En tots aquests casos, la hipòtesi és la capacitat col·lectiva de generar valor, però el problema és, com sempre, com es distribueixen costos i beneficis. Qui hi guanya i qui hi perd en cadascuna d'aquestes noves dinàmiques.
El problema de moltes d'aquestes innovacions és que redueixen llocs de treball. Cada vegada hi ha menys ocupacions que puguem considerar protegides de la innovació tecnològica. Aquestes dinàmiques d'utilitzar “la multitud” perquè amb la seva participació en la generació de coneixement i d'innovació es generin projectes o s'avanci en la recerca de noves solucions estan posant en perill intermediadors i professions que eren remunerats per la seva feina i pel seu coneixement expert. Tenim exemples cada vegada més nombrosos de professionals, de treballadors, de creadors, que participen en concursos oberts, en què competeixen i aporten les seves idees, i en els quals només un o uns quants aconsegueixen una certa retribució o premi per la seva tasca. No és del tot nou, però sí que ho és la dimensió i l'abast dels convocats. Es tracta, en definitiva, d'un sistema de precariat organitzat, en el qual els treballadors són una mena de postulants sense drets ni cap mena de seguretat. El magma en el qual opera aquesta “comunitat líquida” de treballadors creix sense parar. No hi ha relació contractual. No hi ha de fet ocupador i empleat, i per tant tampoc conveni o negociació sindical possible. Podríem dir que es tracta d'una relació “lúdica” en el sentit que pren la forma de divertiment: col·labora, participa en el “concurs” i proposa si vols, si et mola. Passaríem així, com diu Domenico Tambasco, del treball/salari al treball/premi.
Estem, doncs, al revers de la medalla d'un futur ple d'innovació basat en la capacitat col·lectiva de compartir coneixement i de distribuir riquesa, més sobre la base de la cooperació que de la competitivitat. Heus aquí un tema en el qual convindria començar a trobar una nova arquitectura d'intervenció publicoinstitucional que, sense intentar detenir la innovació, busqui redistribuir costos i beneficis, de manera socialment més justa. Aprofitant el fet que aquests nous filons de creativitat utilitzen estructures de béns públics ja existents, sense que els seus beneficis contribueixin adequadament al seu manteniment. Heus aquí un element més per reclamar nova política, nova concepció d'allò públic.
Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada