dimarts, 24 de juny de 2014

Dret a decidir, ara és demà: caixes i bancs

M’agradaria que a la Llei de Consultes que el Parlament està elaborant per fer possible el dret a decidir poguéssim incorporar, també, altres temes pertinents, per exemple: què hem de fer amb els bancs i caixes intervingudes amb recursos públics.

Anem a pams. El mes de maig s’han fet públiques algunes de les conclusions de la “Comissió d’investigació sobre les possibles responsabilitats derivades de l’actuació i gestió de les entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors” creada pel Parlament de Catalunya. Malgrat que els treballs de la comissió no s’han pogut completar (algunes compareixences no produïdes), les reflexions i conclusions d’alguns grups, son prou rellevants: “la crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes han estat conseqüència d’un frau de proporcions gegantines, un engany massiu per aconseguir un benefici econòmic corporatiu i personal. Un frau que té la seva expressió més dramàtica en la comercialització de crèdits hipotecaris, de participacions preferents i d’altres productes de risc. Un frau que ha empobrit bona part de la societat, ha deixat sense casa milers de persones, ha forçat el tancament d’empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball. Un frau en el que els responsables de la regulació, la supervisió i el control de les entitats financeres han estat col·laboradors necessaris quan no inductors. Un frau que ha tingut com a objectiu final la definitiva  desaparició de les caixes, que eren patrimoni públic, mitjançant la seva privatització i bancarització”. Cal afegir que el Govern de la Generalitat va romandre passiu tant en el procés de transformació de les caixes , en la seva desaparició i en la defensa dels consumidors.

Segons el professor Carlos Sánchez Mato, els ajuts públics a les entitats financeres durant aquesta crisi ha estat de 1.527.762 milions d’euros, (Sí, 1,5 bilions d’euros!). La imatge projectada de 40.000 milions és falsa, afegeix. Els recursos mobilitzats són molts més. És la suma del capital injectat a les caixes, les mesures de capitalització de la banca, més les mesures de garanties, préstecs i avals (ingents). Recursos que s’han hagut de posar a disposició de les entitats financeres en detriment d’altres opcions. Fet que explica, entre d’altres, les dificultats de les administracions públiques per fer polítiques socials o per poder finançar-se.

El resultat de tot plegat és que s’ha desmantellat sense miraments el sector de caixes del nostre país (cal recordar que és un fet insòlit que no té cap paral·lelisme amb altres països del nostre entorn), i s’ha concentrat tot el negoci bancari (el 80% del mercat) en molt poques mans (millor dit en un ventall dels dits d’una mà), en un gran oligopoli. Impressionant! Operacions (concentracions i vendes) que s’han produït amb una forta component de diner públic (FROB). L’actual procés de subhasta de Catalunya Banc (Catalunya Caixa), que ha requerit ja l’aportació de 12.000 milions de diners públics, i que s’està venent a pedaços a l’oligopoli i altres “fons voltors”, és un bon exemple d’aquesta concentració del sistema financer.

Conclusions, el sistema de caixes ha estat liquidat per la pressió, entre altres variables, del sector bancari (cal recordar que el lobby bancari ja havia demanat la seva reducció fa molts anys), que l’ha adquirit a preu de saldo, amb injecció monumental de diners públics.

Per aquesta raó s’han traslladat a les institucions i organismes corresponents algunes propostes que semblen ben pertinents. Entre d’altres, les d’emprendre les accions per la creació d’una banca pública, atès que ja disposem d’una bona xarxa territorial d’entitats afectades que poden ser l’embrió d’una banca diferent, impulsora d’unes finances transparents, ètiques i amb control democràtic i social. Sembla una utopia, però el que resulta de debò utòpic és pensar, que davant d’aquest immens frau bancari, ens resignarem i que acceptarem acríticament que la única sortida és la concentració bancària (més oligopoli), socialitzant les pèrdues (amb diners públics) i privatitzant els beneficis.

Posats a decidir: sembla doncs que cal plantejar la necessitat d’una banca pública organitzada democràticament i amb un control social efectiu.

Domènec Martínez

Soci de FIARE, banca ètica.

Terrassa, 3 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada