diumenge, 17 de febrer de 2013

Notes sobre el deute il·legítim




JLNB. febrer 2013 

No pensem aquí fer un tractament ni tant sols superficial d'aquests conceptes.  Simplement donarem unes idees mínimes i remetrem a la bibliografia per al seu estudi. Aquestes notes pretenen introduir l’esmentada bibliografia.


Què sentén per deute il·legítim

Històricament és el concepte de deute odiós el primer en aparèixer. Alenxander Nahun Sack en 1927 ho defineix en la seva obra The efectes of State  Transformations  on  their Públic Debt and other Finalcials  Obligations, a on  es diu que si un poder despòtic s'endeuta no en l'interès de l'estat, sinó per enfortir el seu règim despòtic, reprimir la seva població.... aquest deute és odiós per a la població de l'estat[i].

El concepte de deute odiós i il·legítim se superposen, si bé aquest últim és més ampli.

Hi ha moltes classificacions del deute il·legítim segons el fonament jurídic al qual es recorri. Proposem, a nivell expositiu, agrupar aquests fonaments  en tres punts[ii]:

1.    Els relacionats amb la legalitat del contracte.
2.    Quin ha estat l'ús al qual s'han dedicat els recursos obtinguts amb el deute.
3.    Situació econòmica en la qual es troba el país.

Dintre del primer es trobaria com a motius dil·legitimitat  la incompetència  del contractant, la corrupció del mateix,  la coerció i  el dol com a vici del consentiment. També podem incorporar la immoralitat del contracte per raons de ajuda lligada (a la signatura de contractes amb empreses estrangeres), per exemple.

Respecte a l'ús caldria analitzar si els projectes portats a terme són rendibles, suposen perjudici per a la població, s'ha convertit deute privada en deute públic o s'han emprat per tornar antics préstecs il·legals, entre altres motius.

Pel que fa a la situació econòmica hi ha tres punts clars: el de força major, l'estat de necessitat i el canvi fonamental de les circumstàncies.

La literatura que tracta aquests temes tenen com a objectiu final l'impagament del deute. Així l'últim punt no necessàriament suposa parlar de deute il·legítim, però sí de la no  devolució.

Tot el que s'ha dit té fonament jurídic internacional i inclús nacional. El criteri fonamental és que la devolució del deute no està per sobre de tota situació i que per tant linteresos financers no són els únics a tenir en compte.

En 1980, la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides deia: Un Estat no podria, per exemple, tancar les seves escoles, universitats i tribunals, eliminar la seva policia i desatendre els seus serveis públics fins al punt d'exposar a la seva població al desordre i l'anarquia, simplement amb el fi de disposar de fons necessaris per fer front a les seves obligacions amb prestadors estrangers[iii].

El camí per no tornar el deute, nogensmenys, no són els tribunals internacionals, sinó que, històricament,  és una decisió unilateral del país que es tracti[iv].

Els casos més recents i que més interès han suscitat, han estat els d'Argentina i el dEquador. Aquest últim va portar a terme una auditoria del deute, la qual va consistir en un anàlisi de les clàusules dels contractes, del destí dels fons i de la situació en la qual es trobava el país.

Carlos Játiva, ambaixador  de lEquador a París descriu el procés assenyalant que no es tractava d'una reestructuració per manca de diners, sinó per l'existència d'indicis d'il·legitimitat. Així mateix el president Correa assenyalà que la renegociació del deute havia de tenir en compte no tant sols les exigències dels creditors, sinó també les demandes del govern, prenen en consideració les possibilitats de pagament del país, únicament després d'haver satisfet les necessitats del poble[v].


Podem considerar, doncs,  un deute il·legítim atenen al tipus de despesa que finança i a les condicions en les quals sha signat el contracte.  La qual cosa implica que una auditoria del deute és una auditoria amb dues vessants el de la despesa i el de les condicions globals de la signatura del contracte. Començarem per tractar la despesa.

Dintre d'aquesta auditoria s'haurà de separar la despesa generada pels estabilitzadors automàtics, és a dir per aquella  produïda per l'increment en l'assegurança de l'atur i la despesa social en general causada  per la crisis, i per la disminució dels ingressos degut a la reducció  de l'activitat econòmica. Ens haurem  de centrar, doncs,  en la utilització de la despesa una vegada s'ha separat l'efecte del concepte anterior.

Dintre de l'import restant podrem considerar com a deute il·legítim entre altres  el que s'ha generat per  la conversió de deute privat en públic, en especial les ajudes als bancs, així com la inversió  innecessària en estructures publiques, al qual s'ha d'afegir les situacions de cost desproporcionat d'aquestes encara que siguin necessàries. També podem afegir subvencions a empreses privades no justificades per motius de bé públic, com la que es concedeix  a determinats mitjans de comunicació imprès.

El tipus dinterès il·legítim

Entrant en lanàlisi de la legitimitat del contracte hem de plantejar un altre factor del deute: el tipus dinterès. De fet dades necessàries per calcular  si un deute és explosiu són el volum del deute, el tipus dinterès i l'evolució prevista del dèficit o superàvit primari.

El tipus d'interès al qual estan sotmesos els estats europeus de la zona euro és  aquell que fixa el mercat. No poden recórrer als Bancs Centrals per a préstecs directes, ni, per suposat, monetitzar el deute, una vegada es va signar el Tractat de Maastricht al 1993. Això comporta beneficis directes per als  Bancs que guanyen el diferencial entre el préstec que reben del BCE, i l'interès que cobren als estats una vegada s'ha aplicat la prima de risc.

És pot considerar  legítim el benefici que en treuen els bancs de laplicació daquesta situació?

Si donem una ullada als tipus dinterès dintre de l'eurosistema (zona del euro i segment espanyol) publicats   pel Banco de España, veiem que a novembre d'aquest any 2012,  el tipus de les subhastes setmanals (operacions principals de finançament) és del 0,75% i el de les facilitats marginal de crèdit el 1,75%. Les operacions a llarg termini també se situen en un tipus dinterès del 0,75%. No es troben operacions a un interès més alt i en els dos últims anys podem dir que els tipus més alts no han superat 1,50% en el cas de les operacions principals.



El mecanismes  per reduir el tipus dinterès poden ser variats, des d'un increment de la inflació per la diferència, fins la solució proposada per Yanis Varoufakis en el seu article A modest proposal for Europe, escrit conjuntament amb Stuart Holland, en el qual es contempla, entre altres, la conversió de part del deute  amb un cost més reduït.  En tot cas es necessita una política monetària diferent a nivell europeu[vi].


Proposta conceptual

Deute il·legítim

Considerarem  que un deute és il·legítim quan finança activitats que se situen fora del bé de la col·lectivitat, ja perquè beneficia a una persona o empresa concreta sense que  tingui repercussió social o perquè encara que la tingui representa una injustícia comparativa per a la resta i existeixen solucions alternatives.

En el cas de l'ajuda als bancs, si aquesta és a fons perdut es converteix en una injustícia per a la resta d'empresaris i per a tota la societat. Quan les ajudes són d'aquest tipus únicament s'entenen per la posició de domini que sobre l'economia i la política tenen els bancs. Existeixen alternatives que no passen per la subvenció, no necessàriament la nacionalització però sense excloure-la, per no incórrer en el possible desastre  sistèmic que suposaria deixar en fallida a l'entitat financera.

Així mateix shan de considerar la legalitat i la legitimitat de la firma del contracte.

Auditoria del deute

Si es vol fer una auditoria del deute en realitat  el que cal fer és una auditoria de la despesa i de les condicions de la firma del contracte.






[i] Citat en The concept of Odious Debt in Public internacional Law, de Robert Howse.  UNCTAD/OSG/DP/2007/4, pàg. 2.
[ii] Un llibre important que recull l’experiència de Sud-Amèrica per aplicar-la a l’Europa en crisi és La deuda o la vida. Europa en el ojo del huracán, dirigit per Damien Millet y Éric Toussaint. Icaria 2011. Els autors són membres del grup CADTM. Comitè pour L’Annulation de la Dette du tiers Monde. Especialment interesants els capítols XXI i XXII dedicats a explicar com suspendre el pagament del Deute i com declarar la seva nul·litat. Les línies que segueixen són una extracció d’aquest dos capítols, si bé que reordenats. També és una bona introducció Les crimes de la dette. Editat pel mateix Comitè pour L’Annulation de la Dette du tiers Monde el 2007.

[iii] Anuari de la Comissió de Dret Internacionalde la ONU(ACDI),1980, Volum I, A/CN.4/ SERA/ 1980,  pàg 148

[iv] Decisión soberana de declarar la nulidad y/o la supresión de pago de la deuda. Hugo Ruiz Diaz Balbuena. 8 de septiembre de 2008. www.cadtm.org/Decision-soberana-de-declarar-la

[v] Carlos Játiva: Deuda soberana, el ejemplo de Ecuador. Le Monde Diplomatique en español. Julio 2012. Reeditat  en El Atlas Financiero. Fundación MONDIPLO i UNED.

[vi] Aquesta proposta es pot trobar en la seva versió anglesa i la traducció al francés al blog de icvdecreixement sota el títol: Yanis Varoufakis i una proposició modesta per a l’Eurozona. També hi ha una petit resum introductori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada