JLNB. gener 2013
Varoufakis és un economista d'origen grec amb una trajectòria internacional de prestigi. En el seu currículum podem trobar-lo des d'ensenyant econometria en la Universitat d'Essex, com a fellow en Cambridge o com a professor en el departament d'economia de Sidney (té les nacionalitats grega i australiana).
En l'actualitat dona classes a la Universitat d'Atenes, és assessor de Syriza i un actiu bloggero així com participant en tot tipus de fòrums en els que es discuteixi sobre les possibles solucions a la crisi.
De la seva obra destacarem dos llibres:
Modern Political Economics. Making sense of the post 2008 world. Escrit juntament amb Joseph Halevi i Nicholas J. Theocarakis. Publicat per Routledge al 2011.
I el segon, El Minotauro Global. Estados Unidos, Europa y el futuro de la Economia Mundial. Editat en castellà per Capitán Swing al 2012.
Les dos obres són de gran interès per a un economista, però cal afegir que en el cas d'El Minotauro Global, es tracta d'una visió original, alternativa i convincent de l'origen de la crisi del 2008, no adreçada a experts en economia.
Aquí volem fer una petita presentació del seu treball A modest proposal for Europe, escrit en companyia de Stuart Holland.
A continuació tenim els links a la versió original en anglès i la seva traducció al francès.
L'assumpte tractat en aquest document ha estat exposat pels autors en moltes ocasions i amb el pas del temps han anant perfilant la solució fins arribar a la versió 3.0 que és la que aquí es comenta.
Per què és important aquesta proposta
Com es veurà Varoufakis tracta d'aprofundir en la utilització de les institucions i normativa ja creades per fer, en definitiva, més Europa. Cal dir que quan en el seu títol parla de modèstia vol dir precisament això, que les propostes suggerides no impliquen canvis en les institucions actuals de l'Eurozona, ni tampoc en la seva normativa i que per tant és aplicable de manera immediata. Per altra banda és també summament ambiciosa i suposa esprémer les possibilitats del que ja tenim.
Pot ser aquesta la solució, la proposada per Varoufakis i Holland, o bé un altra, però s'està assenyalant un camí diferent a l'austeritat que sabem que no porta enlloc. Està introduint imaginació en una crisi en la que precisament aquesta no sobra.
La proposta modesta i el creixement insostenible
Aquest blog es dedica, principalment, a difondre idees relacionades amb el creixement insostenible, per tant una pregunta a fer seria, per què s'hi inclou una solució a primera vista lligada al creixement econòmic. Com es veurà en la presentació, i en el text original, és la visió global d'aquesta proposta, que té present no tant sols els problemes més clàssics de l'economia, sinó l'impacte ambiental i social juntament amb l'obtenció dels recursos financers, la que la fa atractiva i ens indica que el camí per solucionar l'actual crisi ha de tenir presents tots els elements que la composen. En cas contrari es cau en solucions parcials que no podran ser adoptades, perquè al ser incomplertes i mancades d'anàlisi, faran impossible la seva implementació amb èxit.
Elements de la proposició
En el treball es considera que la naturalesa de la crisi de la Eurozona té tres components:
- el bancari,
- el del deute públic i
- el dels desequilibris de les balances de pagament juntament amb la falta d'inversions.
L'objectiu és aturar aquests tres components mencionats. La crisi bancària s'està tractant, en aquests moments, en la línia que proposa Varoufakis, però amb l'estil de la Unió Europea: lent i parcialment. A més la característica de la proposició modesta és la simultaneïtat en l'aplicació de les solucions, atès que els tres components estan interrelacionats
S'introdueixen pels autors les restriccions que a la Eurozona s'imposen de sortida pels estats o per la legislació de la Unió Europea. Aquestes restriccions són tres:
1. El BCE no permetrà monetitzar el deute de forma directa, ni indirecta (BCE no comprarà bons en el mercat primari, .....)
2. Els països amb superàvit no estaran d'acord amb garantir el deute de la resta mitjançant eurobons. Els països amb dèficit no consentiran la pèrdua de sobirania sense un funcionament federal.
3. La resolució de la crisis no pot esperar a la constitució d'una federació i les conseqüents institucions de Tresor Europeu amb els poders fiscals, de despesa i endeutament. Els canvis del Tractat no poden precedir a la resolució de la crisis.
Per altra banda també s'ha de tenir clar que la solució no ha de generar cap nova bombolla, allò que es faci ha de ser una solució de futur.
Les solucions han de restaurar els circuits de crèdit, centralitzar part del deute de l'Eurozona i convertir l'estalvi ociós en inversió rendible.
Per fer tot això Varoufakis i Holland utilitzen les institucions ja existents en els tractats i, segons els autors, dintre del que la legislació permet.
Les institucions implicades són:
- Banc Central Europeu. BCE
- Banc Europeu d'Inversions. EIB
- Fons Europeu d'inversions. EIF
- Fons Europeu d'Estabilitat Financera i el Mecanisme Europeu de Estabilitat. EFSF/ESM.
- L'Autoritat Bancària Europea. EBA
Primera Política.
L'Eurozona s'ha de convertir en una sola àrea bancària amb una única autoritat que supervisi i recapitalitzi els bancs. Això implica desmantellar les supervisions nacionals actuals amb l'efecte de trencar les relacions entre els polítics i les seves autoritats monetàries nacionals.
Altre de les conseqüències és que la recapitalització no formaria part del deute nacional. Les institucions implicades serien: L'EFSF-ESM, que procediria al finançament de les operacions i tant l'ECB i com l'EBA portarien a terme la supervisió.
Segona política.
Conversió del deute públic compatible amb el permès pel Tractat de Maastricht, és a dir, el deute fins el 60% del PIB.
Primer de tot aclarir que el BCE no vol comprar o garantir deute públic a través de la seva monetització. Es tracta de mitjançar entre els inversors internacionals i europeus per una banda i els estats membres per l'altra.
La conversió funciona com segueix: el govern que vol participar pot fer-ho sobre la base del mecanisme de Cooperació Reforçada (Enhanced Cooperation), la qual necessita al menys l'acord de nou estats membres, però aquells que no escullin aquesta opció hauran de mantenir els seus propis títols també per al deute compatible amb Maastricht (MCD). Es refinança la MCD, ara en forma de bons del BCE, a un tipus de interès determinat pel mateix BCE. Aquest deute ha de figurar com dels estats en els registres del BCE. Els bons estarien coberts per l'assegurança d'EFSF/ESM.
La part dels deutes nacionals a partir d'aquest moment convertides en obligacions emeses pel BCE, s’han d'enregistrar per aquest banc central sota la forma de comptes deutors la titularitat dels quals correspon als estats implicats. Aquests comptes no poden ser utilitzats com garantia de crèdit o per la creació de productes derivats.
Tercera política.
Programa d'impuls de la inversió per a la recuperació i la convergència.
Es tracta de recuperar la inversió sense crear bombolles, principalment en els països mediterranis, o amb més precisió, en aquells que tenen desequilibris negatius en les seves balances comercials i a més que aquest desenvolupament sigui adreçat cap a la creació de l'economia verda que ha de substituir l'actual model.
Les entitats implicades en aquesta política són el Banc d'Inversions Europeu i el Fons d'Inversions Europeu, els quals emetrien títols de deute per recaptar finançament amb el qual portar a terme els seus projectes. Es tracta de reconduir estalvis ociosos, tant a nivell europeu com internacionals, cap a activitats productives.
Aquestes inversions estarien decidides per part de les institucions esmentades EIB-EIF.
L'objectiu d'aquestes inversions és similar al que en el seu moment (Bretton Woods) Keynes va proposar amb la seva idea de la unió de pagaments (global Clearing Union) i per tant un reciclatge explícit dels excedents. A més d'incentivar la demanda efectiva, també s'incentivaria la demanda latent en projectes d'inversió social i la creació de llocs de treball dintre dels sectors dels serveis socials i mediambientals tal i com ja s'ha dit més a dalt.
Conclusió del resum
Amb aquestes polítiques es pretén acabar amb l'origen de la crisis i no tant sols fer alguna acció de curt termini per simplement superar el pròxims mesos. Les solucions han d'incloure els problemes mediambientals i per tant el problemes econòmics reals i també el seu finançament. Sabem que la solució no pot ser tant sols fiscal sinó que hem de comptar amb tots els elements que composen l'actual crisi i a la vegada que es pugui implementar d'una forma relativament senzilla, que no sigui d'entrada inviable per la seva falta de finançament o per al cost de transacció en les negociacions. Cal, doncs, impulsar mesures com aquestes o bé que compleixin amb les condicions abans descrites. Us animen a llegir, sinó ho heu fet ja, aquesta proposició modesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada