divendres, 13 de juliol del 2012

Els límits al creixement

Article publicat al diari Ara el 13/07/2012


Els límits al creixement

JOAN MAJÓ 
Els límits al creixement

El títol d'aquest article també ho va ser, l'any 1972, d'un dels llibres per a mi més importants de la segona meitat del segle XX. Vivíem unes dècades de grans creixements econòmics i demogràfics, i no hi havia gaires raons per pensar que aquesta situació no pogués continuar durant molts anys. Per això, l'aparició d'aquest informe, demanat pel Club de Roma a un grup d'experts del MIT, va caure com una bomba. El missatge era clar: "El creixement econòmic té un límit, perquè els recursos del planeta són limitats i alguns ja estan propers a l'esgotament. Si no canviem la dinàmica demogràfica i econòmica, arribarem aviat al bloqueig". En el concepte de recursos cal incloure-hi els minerals, els energètics, els alimentaris i la capacitat de la naturalesa per absorbir els residus que produeix l'activitat humana.
És bo, després de 40 anys, fer un repàs del que ha passat: algunes previsions de l'informe van ser massa pessimistes i no es van complir tan aviat com es deia. Això es pot valorar molt positivament, però per desgràcia va provocar una certa desqualificació de l'informe en el seu conjunt, i un relatiu oblit de seu missatge central: "El creixement té un límit marcat pel planeta, i ens hi estem acostant perillosament". Va ser un cop per a moltes consciències, però no va ser un cop prou fort, i no va tenir totes les conseqüències econòmiques i polítiques que hauria calgut. Com més temps va passant, més clar és que els perills que l'informe detectava eren reals i obligaven a decisions que no s'han pres amb prou valentia. Faig una menció ràpida de cinc aspectes dels quals cal parlar.
1. Metalls. Les reserves de minerals metàl·lics són superiors a les que es preveien aleshores, però la riquesa d'aquestes noves reserves va disminuint i augmenta molt l'energia necessària per a la seva extracció . Això fa que siguin irrecuperables per sota d'un cert límit de riquesa. El límit no el marca la desaparició d'un metall de la crosta de la terra, sinó l'energia necessària per poder utilitzar-lo. N'hi segueix havent, però no ens serveixen. Alguns metalls poden ser substituïts per productes sintètics, però com que es produeixen a partir de petroli i la seva producció necessita molta energia, això accelera l'esgotament dels combustibles. El reciclatge dels ja utilitzats és una bona alternativa, però també necessita molta energia.
2. Combustibles. La major part de l'energia que consumim prové dels fòssils (petroli, gas i carbó) que contenen carboni. Les reserves no estan pas esgotades, però la seva producció ja comença a entrar en un període de descens, mentre que la seva demanda segueix creixent pels augments de població i pels nivells de consum. També podem explotar noves reserves descobertes (especialment de gas) però l'energia necessària per a la seva extracció va sent cada vegada una part més important de la que finalment obtenim, i el rendiment baixa moltíssim. S'imposa una utilització directa de l'energia solar (eòlica o fotovoltaica) o un canvi a un combustible que no contingui carboni. Cada vegada és més difícil que pugui ser l'urani.
3. Emissions de CO. Malgrat tot, crec que els límits no els marcarà l'esgotament de les reserves, sinó la urgència creixent de reduir el nivell d'emissions de CO produïdes per la combustió del carboni, que està provocant l'escalfament global del planeta. La superfície verda de la Terra (sobretot els boscos) i els oceans no poden reciclar les quantitats de CO que estem emetent, i la seva concentració va augmentant. El debat sobre aquest fenomen és estèril, ja que els efectes són comprovables. S'han de reduir les emissions. S'ha de disminuir l'ús de combustibles compostos de carboni.
4. Aliments. És el recurs fonamental per a les persones, i no és el que està més compromès. La fam actual no és un problema de producció, sinó de distribució. La producció no ha tocat sostre. Però si calgués augmentar-la molt toparíem amb dos problemes importants. La producció total d'aliments depèn de l'extensió de la terra agrícola i del rendiment per hectàrea. Augmentar la terra de conreu suposa fer desaparèixer boscos i això incidiria negativament en la reducció del CO, perquè disminuiríem la capacitat d'absorbir-lo. I l'augment del rendiment s'ha aconseguit amb adobs químics, el component fonamental del qual és el fòsfor, precisament un dels minerals amb reserves a la baixa i sense substitut...
5. En rellegir el llibre amb perspectiva, queda clar que l'element que més ha permès anar allunyant els límits ha estat el progrés tecnològic, que ha produït nous descobriments, noves formes d'explotació, nous materials substitutius, nous sistemes de reciclatge i nous processos més eficients d'utilització. Però és un fet constatat que gairebé sempre tots aquest camins suposen utilitzar més energia. Tots els altres problemes es poden resoldre amb més energia, però o la captem del sol o la produïm o l'estalviem. El progrés tècnic ens havia permès no preocupar-nos gaire pel creixement del consum. Però això s'ha acabat, perquè estem topant amb el límit real: l'energia.
Per un futur sostenible hem de desenvolupar més coneixements i més tecnologia, i hem de fer que la societat vigili i l'economia orienti cap a una millora de l'ús, el cost, el valor, el consum, el repartiment i l'eficiència de l'energia, reduint alhora les conseqüències no volgudes del seu ús.
Tots els articles de:Joan Majó
·          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada