dimarts, 10 d’abril de 2012

Més sobre Tim Jackson

 Entrevista publicada a Canal Soldari

Tim Jackson: “No es preveu cap solució significativa per al problema del deute”

Per: Directa el 26/03/12 15:40

L’economista anglès Tim Jackson és professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey (Anglaterra) i autor de ‘Prosperidad sin crecimiento’. Quines són les seves propostes? Com afecta la creació del deute en aquesta agenda per al canvi? Entrevista de Carles Masià per a La Directa.

Comparteix-ho a les xarxes socials

Tim Jackson: “No es preveu cap solució significativa per al problema del deute”
La imatge és de Robert Bonet
A ‘Prosperidad sin crecimiento’ (Icària, 2011) proposa algunes mesures globals per fer una transició cap a una sistema que respecti els límits ecològics del planeta tot conservant un bon nivell de benestar. Un dels obstacles d’aquesta agenda per al canvi és la creació contínua de deute, dogma ben arrelat en l’economia del creixement.
>> Quines són les principals propostes de Prosperidad sin crecimiento?
Es tracta de canviar l’estructura de les inversions i fer que, a la llarga, s’inverteixi en els tipus de tecnologia que necessitem per ser més sostenibles ambientalment i socialment i fer que puguem viure millor d’una manera menys materialista. Aquest canvi d’estructura afectaria específicament el sector financer, ja que no podria externalitzar els riscos de la seva inversió sobre el sector públic. D’altra banda, ens hem de plantejar quines empreses existeixen i quina classe d’activitat fan dins de l’economia. S’hauria de passar de la producció massiva de béns materials –que ha estat la base de la nostra economia en el passat– a la provisió dels serveis que necessitem per viure: educació, sanitat, serveis socials, oci…
>> Creus que el capitalisme verd o l’anomenat Green New Deal és compatible amb les teories que propugnen el decreixement econòmic?
El Green New Deal és una bona idea que ha agafat força amb la crisi, tot i que no podrà resoldre tots els problemes que tenim. Prové d’una idea encara més antiga, que diu que, quan hi ha un període de recessió financera, els governs han d’invertir per estimular la recuperació econòmica. Cal invertir en allò que és correcte, és a dir, en les tecnologies que ens permetran fer una transició cap a una economia sostenible. En aquest sentit, les dificultats vénen quan l’economia es basa en el deute, perquè fa que s’hagi de créixer constantment per poder retornar els diners més endavant. I així no es pot sortir mai del cercle viciós.
>> En les teves obres, també fas èmfasi en la redistribució de la riquesa. Podries imaginar unes mesures coherents en aquesta direcció que es poguessin aplicar a Europa ara mateix?
Aquesta qüestió abraça un ventall molt ampli de mesures. Per exemple, es poden apujar els impostos als rics per transferir riquesa als pobres, o bé subvencionar els sectors productius que contracten persones pobres en detriment d’altres que no ho fan. El problema, però, és que els grans programes per estimular l’economia van en la direcció contrària: pretenen enfortir el sector financer i les grans corporacions privades. De fet, això són mesures antiredistributives.
Per contra, es podria usar aquesta despesa per donar suport a les comunitats locals, promoure les energies renovables a petita escala o aplicar un programa de millora de l’eficiència energètica dels habitatges existents. Es tractaria de mesures redistributives perquè la majoria de població que viu en habitatges que tenen un mal aïllament és pobra i, de passada, també es promouria la transició ecològica.
>> Continuant amb la redistribució de la riquesa, què en penses de les polítiques que s’estan aplicant en alguns estats sud-americans?
Tenen molt sentit. El model sud-americà és diferent, fins i tot si ens referim a noves formes de capitalisme. Tenen recursos que pertanyen a l’Estat i poden decidir com els redistribueixen. Així, per exemple, els ingressos procedents del petroli veneçolà s’usen per promoure que algunes fàbriques canviïn de model de propietat i passin a pertànyer a les persones que hi treballen. En definitiva, són formes de redistribuir la riquesa d’una nació i tenen èxit a l’hora de crear un bon nivell de vida, sobretot si tenim en compte que la seva renda per capita encara és relativament baixa en comparació amb les economies occidentals.
>> Un altre punt important és el control del sistema financer. Globalment, quines eines tenim per regular-lo?
No existeixen solucions màgiques, però penso en una combinació de mesures que podrien servir. Per començar, no pot ser que les grans empreses externalitzin els riscos mediambientals i que, al final, això ho acabi pagant la gent a través dels impostos. S’ha de regular, perquè la ciutadania ha estat pagant els danys mediambientals durant dècades. Una eina molt clara és taxar les transaccions financeres i crear un fons que es pot usar per al desenvolupament, pagar deutes i invertir en noves tecnologies.
D’altra banda, també s’haurien de prohibir algunes pràctiques especulatives que acaben provocant inestabilitat i les bonificacions que reben molts directius a curt termini per negocis que, a la llarga, tenen efectes negatius. Tot això seria un paquet de mesures convencionals per controlar el sector financer, però crec que també caldria construir un model diferent. Ara mateix, hi ha un nínxol d’inversions ètiques que ha de competir per sobreviure amb la resta de fons d’inversió, que són ambientalment i socialment degradants. Per això caldria crear bones condicions per aquest mercat embrionari d’inversió ètica i donar-li suport.
>> Alguns mecanismes existeixen fa temps (banca ètica, taxa Tobin, prohibició dels paradisos fiscals, etc.), però creus que realment hi ha la voluntat política de permetre que aquestes propostes avancin
Encara es pensa que es pot salvar el model de desenvolupament i tornar on érem fa uns anys, però, de fet, és impossible si es comencen a imposar programes d’austeritat. No hi ha cap teoria econòmica que expliqui com tornar a generar creixement a partir de la reducció de les inversions públiques. Al final, això acaba creant més dèficit. Potser els líders polítics actuals no ho reconeixen, però ja és hora de crear altres tipus de lideratge. Per exemple, si ens fixem en Veneçuela, el que ha passat allà té molt a veure amb un canvi de lideratge, perquè Chávez va arribar amb un paquet d’idees per canviar les coses. Per contra, molts estats d’Europa encara pensen que anem prou bé i que som a temps de recuperar el creixement econòmic si donem suport a les institucions financeres, recapitalitzem la indústria i retallem la despesa social. Però encara que tot això s’aconseguís, crec que tornaríem al punt de partida equivocat perquè seria insostenible.
>> Des d’una òptica més filosòfica, afirmes que els avenços en les societats estan més relacionats amb la cooperació que no pas amb la competició. Aquesta és la principal via d’optimisme per canviar les coses?
Com a mínim, les dues tenen el mateix grau d’importància per explicar els canvis. I això, filosòficament, està molt ben documentat. Hi ha una tensió entre comportaments egoistes o competitius, d’una banda, i altruistes o cooperatius, de l’altra. A més, hi ha una altre conflicte entre comportaments innovadors i tradicionals. Penso que l’ésser humà conviu amb aquestes tensions i organitza les societats basant-se en això. Les societats modernes han creat institucions que han afavorit sistemàticament els comportaments competitius i egoistes i també la cerca de la novetat. I ho han fet precisament perquè aquests tipus de comportaments són necessaris per mantenir el sistema funcionant (...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada